Literatura i música: William Shakespeare i Henry Purcell

Inicio una sèrie irregular, aleatòria i per descomptat totalment personal, de breus passatges narratius, poètics o teatrals, on la música apareix amb veu pròpia o simplement complementària (o fins i tot marginal) d’allò que es descriu, s’evoca o es retrata literàriament.

Crec que sovint els lectors/espectadors no acabem d’acarar a consciència els dos grans universos dels sentits –el musical i el literari– alhora, malgrat els nombrosos contactes, deutes, manlleus, préstecs i sendes comunes que ambdues arts han traçat al llarg de la història. La humanitat simplement “no seria” sense ambdues expressions artístiques, i encara que sigui a través d’aquesta modesta sèrie de pessics literaris i musicals que avui enceto, m’agradaria contemplar, gaudir i, per descomptat, compartir, alguns moments d’aquesta col·laboració tan màgica, fructuosa, necessària i, a voltes, tan relativament poc ponderada.

Començo la sèrie amb la meva ària antiga preferida, When I’m laid in Earth, de l’ópera barroca Dido and Aenas, de Henry Purcell, i l’esment tendenciós que al primer acte d’El somni d’una nit d’estiu de William Shakespeare, Hèrmia fa de la reina Dido en el seu clam per assistir a la cita amb el seu estimat Lisandre i així poder fugir de la cort d’Atenes, on l’amor dels dos els era “prohibit”. Com es pot veure en el fragment que adjunto, per mitjà de la dissort de la reina cartaginesa Dido, Hèrmia carrega contra la infidelitat històrica dels homes i mostra fermesa i coratge en oposar-se als designis d’alguns d’aquests homes (pare i promès, concretament) que volen decidir el seu destí contra la seva voluntat [la traducció del fragment és de Salvador Oliva i la negreta és meva]:

HÈRMIA: Lisandre meu, et juro

per l’arc més poderós que té Cupido

Per la fletxa millor i amb la punta daurada,

Per la puresa dels coloms de Venus,

Per allò que teixeix les ànimes

i fa créixer l’amor, pel foc que va cremar

la reina de Cartago, quan aquell fals troià

fugia a tota vela, per totes les promeses

que els homes han trencat (són moltes més

de les que mai les dones hagin fet),

et juro que demà seré al lloc convingut

per esperar-te.

I Henry Purcell uns anys més endavant va adaptar la història de la reina Dido i del guerrer Enees, per acabar component una de les óperes més brillants de la història. D’una bellesa musical extraordinària, en destaca el cèlebre “Lament de Dido” (When I’m laid in Earth), ària per a soprano dramàtica o contralt en què la reina cartaginesa canta estremidorament a la seva germana Belinda, la seva decisió de suicidar-se en ser abandonada pel seu amant Enees [la traducció és meva]:

When I am laid in earth, may my wrongs create

No trouble in thy breast.

Remember me, but ah! Forget my fate.

Quan jo reposi dins la terra, espero que els meus errors

No causin inquietud en el teu pit.

Recorda’m, però ah!, oblida la meva dissort.

Per bé que la versió de youtube que adjunto pot recordar visualment l'estètica una mica kitsch de Priscilla, Queen of the Desert, la força i la bellesa de la veu de la gran Jessye Norman, juntament amb el patetisme que mostra el seu rostre, fan una versió quasi perfecta d'aquesta meravellosa ària.

Quiet, de Màrius Serra: absolutament imprescindible!

No sé si ara com ara esteu llegint alguna cosa. Suposo que sí, però tant se val. Deixeu tot el que us poseu habitualment davant del nas (menys les ulleres, esclar) i aneu corrents a la biblioteca, a la vostra llibreria (o a la que no sigui vostra!) i demaneu en préstec, compreu –o, si cal, robeu!–, el darrer llibre de Màrius Serra, Quiet. No tinc prou paraules per expressar la fascinació, l’entusiasme, l’emoció que m’ha causat la lectura d’aquest llibre. Tendre, directe, commovedor, divertit, irònic, íntim, apassionant, imaginatiu... Podria seguir posant adjectius i de ben segur que sempre em quedaria curt! Un llibre que et fa vessar llàgrimes i que és als antípodes d’un melodrama; un llibre que et fa riure de valent i que és als antípodes d’una comèdia... Diferents capítols de la vida quotidiana d’una persona especial i els efectes que causa en el seu entorn immediat. Realitat en forma de ficció d’una elegància, delicadesa i naturalitat absolutament extraordinàries, Quiet és un cant a la vida i a l’optimisme, malgrat totes les possibles adversitats. Un llibre que supura i destil·la humanitat per totes i cada una de les lletres que conté, i que fa commoure el lector fins als darrers forrellats de la seva ànima. M’atreveixo a dir que probablement Quiet és el llibre que més m’ha impactat de tots els que he llegit al llarg de la meva vida. I un afegit no menys important: no havia llegit un llibre d’una qualitat lingüística tan espectacular d’ençà que vaig descobrir, ja fa més de dues dècades, els contes de Quim Monzó: el domini de la llengua exhibit en aquest llibre és senzillament abassagador i l’ús que l’autor en fa, exemplar. Per aprendre’n de debò.

És un llibre, per cert, que per la seva extensió es pot llegir en un parell de vespres, però que jo me’l vaig fer resistir fins a dues setmanes, ja que no volia que s’acabés; me l’anava fent durar com un nen petit es fa durar unes natilles de xocolata. És un llibre que “passa” tan fàcilment com una llimonada en ple estiu, però que et deixa el regust del millor xampany francès.
Amics i amigues, creieu-me, malgrat que Quiet és un llibre per llegir en qualsevol estació de l’any, aquesta és –ha de ser!– la vostra lectura d’estiu sense la més mínima ombra de dubte: llegiu-lo, assaboriu-lo i gaudiu-ne al màxim. Estic segur que al final tots acabarem formant un club de fans del Llullu!

Quan la medicina pot diagnosticar, tractar i derrotar les malalties hauríem d’organitzar una festa de celebració. Ens passem la vida celebrant èxits absurds i només de veure una bata blanca ja ens posem de mala llet. Quan la medicina pot comprendre la naturalesa del mal i modificar-la n’hi ha per tirar coets. ¿Que potser tenim res millor a celebrar que la salut i la vida? [Fragment de Quiet]

Roma: allegro ma non troppo

D’aquelles races

que ompliren l’antigor, què és lo que ens resta?

Què d’aquells avis nostres que la fama

lligaren al seu nom? Què de l’Imperi

de Roma, i de ses armes que assolaren

illes i continents, oceans i terres?

Tot és pau i silenci; el món reposa,

ja ningú se’n recorda, ningú en parla.

[Giacomo Leopardi, La nit del dia de festa]

Hi ha ciutats que et corprenen, et torben, i d’altres que senzillament t’aclaparen. Crec que Roma entra dins d’aquest darrer apartat. Ciutat monumental per excel·lència, la densitat artística per metre quadrat és inversemblant. Quan et desplaces pel centre-barri vell (de fet tota la ciutat és un immens barri vell!), trobes mostres artístiques dignes de contemplar a quasi cada cantonada. Recordo que el primer dia érem a la Plaça Navona, punt neuràlgic de la part cèntrica de la ciutat, i volíem anar cap al Tíber, i de camí ens vam trobar amb el Campo de’Fiori, el Palazzo Farnese i el Palazzo Spada, a més de la catedral de Sant’Andrea della Valle (catedral, per cert, on Puccini situa el primer acte de Tosca)... Tot plegat en menys de 500 metres a la rodona! I és que si camines mirant el mapa en excés, de ben segur que sempre se't passarà algun palau o església que mereixerien una visita a consciència. Allò que a la resta de ciutats has d'anar a buscar, a Roma no et cal perquè la mateixa ciutat t’ho ofereix mentre hi camines "innocentment".

Mercè Rodoreda deia que les ciutats cal llegir-les amb els peus i realment Roma és ideal per això, ja que el desplaçament per la ciutat és complicat a causa de la manca de metro (només hi ha dues línies) i del trànsit que també resulta “etern”. Més trets definitoris de la ciutat? Al caos propi de la vida llatina en general i de la italiana en particular (crits, impossibilitat de fer cues, serveis que no funcionen, desordre generalitzat..) cal afegir l’aspecte degradant de bona part de la ciutat: a cavall entre la decadència i la teranyina, la ciutat batega, però, a un ritme trepidant en un entorn difícil de limitar en l’espai i del tot inabastable en el temps. Una de les conclusions que n’hem extret després de passar-hi uns dies és que aquesta ciutat no és de lectura ràpida i, per tant, mereix d'ésser descoberta amb calma i per capítols. De fet, per a un no-romà, viure en una ciutat semblant pot resultar una experiència realment engavanyadora i, és clar, en aquest sentit, no gens recomanable per a barcelonins de soca-rel: el "malcriadisme" al qual ens té sotmès el nostre racional i magnífic Eixample, ens situa als antípodes de la ciutat eterna. La nostra visió d’una ciutat com Roma per viure-hi pot ser la d'un eixam més proper a l’infern dantesc més que no pas al purgatori, i molt menys encara al paradís!

Sensacions contradictòries, doncs, les que pot generar una ciutat que, com passa amb certes amistats o família, et deixa un clar desig de retrobament, però sempre amb la condició de deixar passar, diguem-ne, un temps prudencial que eviti l'enfarfegament. L'atractiu que transmeten l’art, la gastronomia i l’encisadora vida nocturna de Roma és indiscutible; ara bé, cal no oblidar que, per bo que sigui un plat, a certs estómacs no se’ls pot sotmetre a segons què, i no cal dir que seria del tot imperdonable el fet d’avorrir per un excés de golafreria un feixuc, farragós, excessiu, però alhora també deliciós i inoblidable plat de pasta.

El casino de don Florentino

Suposem que en un context de crisi espectacular, certa gent està acostumada a gastar-se 200 euros cada nit al casino i no els va malament. N’hi d’altres que només se’n juguen 30, 10 o fins i tot menys, però aquests no aporten quasi res al casino i per tant no compten a l’hora de copsar l’atenció del joc. Tots aquests que es juguen 200 euros, sempre ho solen fer a senars i parells, o al roig i al negre, com a riscos màxims. Ara guanyen més uns, ara guanyen més els altres, i així van fent. De cop i volta, però, apareix un senyor que aposta 1200 euros a dos números i, davant l’impacte que aquesta inversió causa, els altres, tot d’una, l’acusen de ser poc ètic, de fer saltar la banca, d’immoralitat en un context de crisi (ara se'n recorden de la crisi!), i d’altres estirabots semblants. Ras i curt, que actuar d’aquesta manera és una vergonya i que així no es pot jugar com déu mana!
Vejam si ho acabo d’entendre. Sempre que la ruleta no estigui trucada o que els que canvien les fitxes no facin trampa (cosa possible, però que llavors s’hauria de denunciar i demostrar), em demano on redimonis hi ha la poca ètica de l’assumpte? En tot cas hi ha un gran risc per l’individu que ha fet l’aposta i punt. La poca ètica és potser anar al casino a jugar cada nit on abans hi havia un bingo on hi jugava(en) tot(s) el(s) poble(s) i on, per descomptat, tenia més importància el joc en si que els guanys que aquest divertit joc generava. Des que hi va haver inversions alienes per tal de treure’n profit i el joc va passar a ser un mitjà per comptes d’un fi en si mateix, el bingo va ser reemplaçat per un casino de luxe on només uns pocs hi tenen cabuda i on només els que aposten 200 euros cada nit tenen alguna possibilitat d’optar-ne als sucosos guanys per poder seguir enriquint-se. Un cercle viciós que no s’atura i que els que hi són, òbviament, no volen deixar de formar-ne part.

No m’agrada Florentino Pérez i, no cal dir-ho, encara menys la institució que representa. No m’agrada la fatxanderia, la prepotència i l’arrogància que destil·la –històricament- el club de la capital del regne i, avui més que mai, el seu president. Però els atacs rebuts per la compra de dos jugadors a preus estratosfèrics no els entenc en absolut. El futbol d’elit d’avui dia és un mercat i, com a tal, es regeix per les regles del lliure mercat; si algú, per tant, aconsegueix 95 milions d’euros i se’ls vol gastar en un sol jugador, té tot el dret del món de fer-ho. I té tot el dret a inflacionar el mercat tant com vulgui si ell creu que això pot beneficiar l’entitat a qual representa i desestabilitzar les entitats rivals. Un altre tema, insisteixo, és si ho fa legalment i seguint les normes establertes, però em sembla que ningú ha denunciat aquest aspecte explícitament encara. I poso xifres i noms per exemplificar el que provo d’explicar: ¿pagar 40 milions per Ribéry, 36 per Drogba o 33 per Dani Alves és ètic i no és gens ofensiu “en un context de crisi”, però pagar-ne 95 per Cristiano Ronaldo sí que ho és? Doncs francament no ho entenc. Jo l’únic que veig és que aquest senyor se la juga per un jugador el rendiment del qual està per veure quin serà. Això, però, és completament problema seu (i tant de bo li surti malament!) No encerto a veure-hi, doncs, res més en tot aquest enrenou.
I és que em sembla que la hipocresia (així com l'amnèsia) que hi ha estesa pel món del futbol és enorme. Ningú sembla recordar ja que la copa d’Europa de fa uns anys era un trofeu que premiava el millor equip de futbol i el que havia sabut gestionar més bé que els altres el seu club (i, a diferència d'ara, això no volia dir només gestió econòmica). Així, abans hi havia grans duels europeus amb l’Hamburg, el Borussia de Dortmund, el Nottingham Forest, l’Anderlecht, el Celtic de Glasgow, l’Ajax d’Amsterdam, el PSV Eindhoven, el Saint Etienne o l’Steaua de Bucarest, entre molts d’altres. Tots aquest equips han guanyat copes d’Europa i ara tanmateix són simples equips de segona, tercera o quarta fila. La copa d’Europa és un xou mediàtic, luxós, especulatiu i, consegüentment, restringit a un escassíssim nombre d’equips. Concretament només set equips poden aspirar realment avui dia a guanyar l’orejuda: Barça, Madrid, els dos Milans, el Liverpool, el Manchester United i el Chelsea. Potser podem situar tres equips més a la recàmara (han perdut pistonada, però encara són prou "poderosos" com per poder provocar alguna sorpresa): Arsenal, Juventus i Bayern de Munic. Total, com dic, set equips més tres extres. I d’aquests a la resta, el buit més absolut. Aquesta és, doncs, l’ètica real del món del futbol d’avui dia. Aquest és el “futbolmercat” que tots hem acceptat i del qual gaudim cada setmana (amb un munt de partits perquè els qui remenen les cireres els cal que així sigui!) I amics meus, això és el que un servidor troba realment injust i immoral. Ara bé, si no queda cap altre remei que acceptar aquesta immoralitat, doncs prefereixo que el meu club estigui entre aquests “escollits”, però, si us plau, pensem-nos-ho dos cops abans de parlar del que és ètic i del que no és ètic en segons quins contextos. Més que res perquè no hagi d’emmirallar-me per recordar qui sóc i sobretot enmig de qui estic, i haver-me de prendre una bona dosi d’Àlmax per suportar-ho.

Jeanette Winterson: Oranges Are Not the Only Fruit

I thought about the dog and was suddenly very sad; sad for her death, sad for my death, for all the inevitable dying that comes with change. There’s no choice that doesn’t mean a loss. (p. 167)

De vegades hi ha certes frases, afirmacions, que de sobte sembla que t’apuntin directament. Sembla que l’autor/a –sovint tan lluny del teu entorn en l’espai i en el temps– et retrati per dins, il·lumini el teu pensament, el teu estat anímic, les teves angoixes, les teves esperances. Aquesta és la màgia de la literatura, la màgia del gran testimoniatge de la humanitat; les grans mentides que revelen la més immensa veritat: el pensar, el sentir i el devenir de l’home des que el món és món.

I això m’ha succeït, precisament, llegint Jeanette Winterson, una de les veus temàticament més contundents i narrativament més lúcides de la literatura anglosaxona contemporània. Oranges Are Not the Only Fruit és la primera novel·la que va escriure Jeanette Winterson i va causar un notable impacte dins del panorama de les lletres britàniques dels anys vuitanta del segle passat. Narració autobiogràfica –que cal no confondre amb autobiografia!– situada als anys seixanta als afores de Manchester, Winterson ens descriu l’estricte ambient religiós en el qual va créixer, enmig de fervorosos evangelistes. Una atmosfera, val a dir, que sovint i de manera inconscient transporta el lector mentalment al Bible Belt americà més que no pas a l’Anglaterra de The Beatles. De manera aparentment natural i alhora subtil, l’autora descriu les sensacions que li genera el món que l’envolta amb una tensa innocència que acaba esberlant-se en el moment que la protagonista se sent atreta per altres dones. La reacció que provoca aquest sentiment dins d’una comunitat com aquesta és evident i impactant: exorcismes, càstigs, marginació i expulsió final de la comunitat, en són les conseqüències inevitables.

Sense caure en maniqueismes fàcils (la identificació de la protagonista amb els seus orígens és forta) i mostrant tothora una contemporització narrativa absolutament lloable, la veu de l’autora sap retratar les sensacions personals més profundes, d’una banda, i el desig d’alliberament i el posterior dolor que li comporta la soledat en haver de fugir del seu entorn “natural”, de l’altra. Una fugida, però, que l’autora creu més que necessària i alhora perfectament projectable a tot ésser humà quan l’ocasió o les circumstàncies són escaients. Winterson reflexiona amb profunditat sobre la capacitat i la necessitat de la presa de decisions transcendents a les nostres vides, i del que aquestes decisions sovint comporten: el risc, la felicitat, l’angoixa, l’amor i la mateixa vida o la mort, ens ve a dir l’autora, depenen d’aquestes potser incòmodes, però necessàries decisions: At one time or another there will be a choice: You or the wall. The City of Lost Chances is full of those who chose the wall (pg. 110).

Jugant sovint amb la paràbola literària (identificació de la sort de la protagonista, per exemple, amb la de Lancelot en ser expel·lit de la “pura” cort del rei Artús i els seus cavallers a causa d’un amor prohibit), Winterson mostra tenir un bagatge literari molt ric i una magistral capacitat narrativa on cada paraula, cada imatge o cada paràbola t’acondueixen inevitablement envers un món que es va enfosquint i on la necessitat de llum esdevé un imperatiu vital.

Per a molts aquesta novel·la, a més de totes aquestes qualitats vagament descrites, també representa potser la irrupció més diàfana del lesbianisme en la literatura contemporània, després de la ja mítica Radclyffe Hall, que a finals dels anys 20 va publicar la que encara avui es coneix com la “bíblia" del lesbianisme: The Well of Loneliness (El pou de la solitud).

Per tot plegat, personalment trobo aquesta novel·la absolutament recomanable per a tot aquell a qui li plagui indagar en tota mena de realitats humanes, tant les que ens resulten més properes com les que aparentment -només aperentment!- no ens ho resulten tant, per bé que aquest concepte de proximitat i llunyania sigui força relatiu, tal com la novel·la ens acaba demostrant: al capdavall tots anem a parar al mateix pou de sentiments i conflictes, i tots maldem per sortir-nos-en tan bé com sabem (o podem). El perquè d'aquesta proximitat, la mateixa autora ho defineix molt bé al pròleg de la novel·la: She [la protagonista] has to deal with the big questions that cut across class, culture and colour. Everyone, at some time in their life, must choose wheter to stay with a ready-made world that may be safe but which is also limiting, or to push forward, often past the frontiers of commonsense, into a personal place, unknown and untried (...) Oranges deals absolutely with emotions and confrontations that none of us can avoid.”

I és que, en efecte, després d’haver llegit una narració com Oranges Are Not the Only Fruit, et queda aquella agradabilíssima sensació que la bona literatura –la gran literatura!– consisteix precisament en això. I que agradable resulta, en una fosca època de Ildefalconismos i Ruizzafonismos, de trobar algú que assoleixi aquests propòsits d’una manera tan brillant com realment ho fa Jeanette Winterson.

Fa ben poc vaig descobrir que la novel·la havia estat traduïda al castellà, però no pas al català (encara?) Un títol en castellà, per cert, força desafortunat –Fruta prohibida– si es té en compte que el títol original té sentit dins de la narració i que no hauria estat pas cap disbarat lingüístic mantenir-lo. La traducció va ser publicada per Edhasa i Salvat, però no sé si s’ha reeditat. De fet, no he estat capaç de localitzar-ne cap nova edició pels canals habituals i és per això que dissortadament no en puc donar la referència. So sorry!

Gràcies, Pep!

El futbol en si, de ben segur és el de menys. Una determinada humanitat, unes conviccions fermes, una noblesa necessària (molt necessària!) Tot el millor d'un grup humà que es prepara per superar tota mena d’obstacles, però amb la dosi de dignitat que cal per aconseguir-ho. Una autèntica lliçó. Guardiola ha atorgat un verb i un predicat al futbol, habitualment tan brut, tan matusser, tan analfabet! Ha sabut –per fi!– posar la humilitat i el respecte als altres com a mascaró de proa del respecte cap a un mateix i, juntament amb la capacitat de diàleg, el talent i el dinamisme que el caracteritzen, ha assolit un gran èxit personal i col·lectiu. En definitiva ha sabut crear molts “millors” al seu voltant sense que es pugui saber ben bé qui és realment el “millor”.

Determinades emocions costen molt d’esborrar i d’alguna manera connecten passat, present i futur. Ahir me’n vaig adonar. El meu oncle -culé de pedra picada!- em va portar per primer cop al Camp Nou quan tenia 11 anys; em va fer soci del Barça quan en vaig fer 13. Entre d’altres coses sàvies, un dia em va dir que en el món de l’esport mai parlés d’enemics, sinó de rivals. Mai ho he oblidat. Ara, quan sento parlar Guardiola, crec que per fi hi ha algú que ha escoltat la seva veu i l’ha universalitzada. Quan l’any passat vam perdre la semifinal contra el ManU, el primer que vaig fer –i no va ser fàcil!– va ser felicitar els meus amics anglesos; no pas sorprenentment, ahir vaig ser pagat amb la mateixa moneda. Crec sincerament que això és el millor de l’esport; crec que això és el que transmet Guardiola i crec que això, simplement, era el que em va saber transmetre el meu oncle.
I per cert, ell se’n va anar sense veure el seu Barça guanyar cap copa d’Europa (i tanmateix va veure com en perdíem dues!) En Roc té dos anys i ja ha “viscut” dues Champions (i en Blai, amb poc més de dos mesos, una). Potser per tot plegat, ahir, inesperadament i de manera quasi infantil em vaig emocionar després que Messi marqués el segon gol. En el moment no vaig acabar d’entendre’n el perquè. Després sí que ho vaig entendre: si a Messi el va abraçar tothom després del seu meravellós gol, a mi també em van abraçar. Em va abraçar el millor del passat i el millor del futur del barcelonisme.
Per a ells també, visca el Barça!

The Reader: una gran pel·lícula!

Hannah Arendt va explicar que les atrocitats comeses pels nazis eren la mostra del que ella va anomenar “la banalització del mal”; una banalització fruit d’una irreflexió total d’allò que s’estava cometent o, dit altrament, les conseqüències d’un buit moral colossal. Per bé que això dissortadament encara ho trobem a molts llocs del planeta avui dia (només cal fer un tomb pels dominis dels senyors de la guerra africans, per exemple, entre molts –massa!- d’altres indrets), val a dir que els nazis van representar el cimal, la culminació perfecta d’aquesta buidor moral. Així, doncs, oblidem-nos de psicopatismes, sadismes convulsius, desviacions de la ment. Res de tot això té a veure amb l’autèntica arrel de les atrocitats del nazisme: si quelcom va demostrar aquest règim és que la ment humana és capaç de multiplicar les realitats, amotllar-les al que cal en un moment històric determinat i actuar-ne en conseqüència. Ras i curt, amb unes determinades consignes morals, l’ésser humà és capaç d’exercir el mal total sense que, òbviament, hi hagi la més mínima consciència de cometre cap acte rebutjable.

Precisament, si hi ha quelcom fascinant de llegir literatura concentracionària és justament l’observació antropològica d’aquest fet: com és possible que algú que té cura dels seus fills i que s’estima la seva dona, els seus amics, etc., per exemple, sigui capaç al cap d’unes hores de benestar familiar d’enviar 200 persones (dones, nens, etc.) a la càmara de gas sense parpellejar? Doncs perquè es complia amb l’obligació professional i ètica demanada per altres (superiors, pàtria, líder, etc.) que determinaven el grau de moralitat al qual sotmetre’s Actuant així, aquesta persona creia que contribuïa a fer el seu món millor. El mal, doncs, no era vist com a tal i, esclar, va assolir uns extrems estremidors d’irrellevància, de banalitat. Un podia, doncs, fumar-se un cigar de la mateixa manera que disparava al cap d’un nen en presència de la seva mare. I era tan circumstancial un fet com l’altre: aquest és l’extrem de no humanitat a què pot arribar l’ésser humà quan Déu, ontològicament parlant, deixa d’existir.

És en aquest sentit que he trobat realment fascinant la pel·lícula The Reader (Stephen Daldry, 2008). Una dona que treballa honestament, que estima amb sinceritat i que mostra una passió desfermada per la humanitat a través dels llibres, de la literatura, és una exguardiana nazi que va cometre barbaritats com feien totes les guardianes de camps nazis i que no mostra ni penediment ni orgull per haver fet el que va fer, ja que tampoc veia que hagués pogut fer cap altra cosa en aquell moment. Quan l’espectador busca algun tipus de redempció per a un personatge que ha despertat les seves simpaties al llarg de la pel·licula, senzillament no troba res on aferrar-se. Simplement una humanitat desconcertada, desvalguda i que quan cal, pot arribar a ser despiatada. L’espectador, per tant, queda nuu o pitjor encara, cruelment emmirallat davant d’una realitat que l’afecta directament com a ésser humà. Acarat a quelcom que diu, “tu també podries haver estat així”. Una visió de la “nostra” humanitat realment inquietant i colpidora!

Més enllà d’aquesta profunda mirada humana, però, la pel·lícula té altres virtuts que la fan admirable en diversos sentits: la subtilesa com la literatura és presentada en clau d’autèntic cor grec, i com el protagonista, Michael Berg, esdevé un heroi clàssic (l’anagnòrisi que representa el judici, amb la intervenció perfectament entretallada del “corifeu” en la figura del professor de dret, és simplement deliciosa!), un heroi que contempla impotent l’esfondrament de la seva heroina (o antiheroina) amb l’inevitable suïcidi final. Una història, doncs, amb una fenomenal estructura de tragèdia clàssica. Si a tot això afegim a més unes notables interpretacions (quina agradable sorpresa Kate Winslet en aquest sentit!), una fantàstica banda sonora i una subtil i delicada direcció (quina meravella de diàleg final entre Michael Berg i la supervivent del camp de concentració: que els estalvis de l’exnazi els vulgui dedicar a combatre l’analfabetisme és un gest d’amor i intel·ligència absolutament exquisit!), ens trobem, doncs, davant d’un d’aquells productes que, a desgrat dels intel·lectuals nostrats que només troben excitacions a Canes, Sundance o Berlin, dignifiquen amb escreix els bons productes (que n'hi ha, sí, i no precisament pocs!) de la factoria Hollywood.

Per cert, més d'una persona ja me n'ha parlat meravelles de la novel·la original en què es basa la pel·lícula. No cal dir que ja la tinc en "llista d'espera"...!