Joaquín Sabina, "¿¿por que no te callas??"

Gracias Sabina por existir, por esas letras y por hacer que

yo sea, o vea la vida un poco como la ves tu en tus ojos...

[bloc Tupropialetra, admirador del músic]

Fill de policia i nebot de militar, comunista de levita i mocador, trobador del segle XX, poeta urbà i suburbà, idealista compulsiu, progressista impenitent, conversador intel·ligent, mall de poderosos i radiòleg dels miserables i els perdedors; veu del carrer, cant dels marginats, ateu militant, seductor incorregible… Tota aquesta sèrie d’adjectius i molts més –de laudatoris o quasi hagiogràfics!– són els que li acostumen a rajar a Joaquín Sabina cada cop que reapareix a la palestra musical de torn. Ara sembla que hi torna un cop més (encara!) i ja prepara nou disc –Vinagre y rosas– i concerts a dojo. Preparem-nos, doncs, per a un nou degotall de llagoteria desenfrenada al llarg dels propers mesos.

Al meu parer, Joaquín Sabina és l’exemple viu i més pur d’allò que els anglosaxons definirien com a un personatge much-overrated i que aquí podríem traduir com a “extremament sobrevalorat”. Sabina representa la quintaessència de la fantasmagoria andalusa, polida i augmentada a la capital de les espanyes. Madrileny adoptiu i admirat per més de la meitat dels espanyols, incloent-hi els catalans, la xuleria, la pretensiositat, el divisme extrem (a l’estil “castizoprogre”, això sí!), defineixen el tarannà del personatge. El munt d’incoherències que destil·la el seu pensament –probablement massa castigat per les drogues!–, són innumerables. Profeta radical del comunisme, republicanisme i ateisme del segle XXI, és tanmateix amic personal de Letizia Ortiz, Simoneta Gómez-Acebo –neboda del rei– i el Guti del Madrid, entre d’altres “intel·lectuals” (de fet ha tocat en privat per als príncipes a casa seva i tot!) Recomano als estómacs resistents que es llegeixin la seva darrera biografia en format entrevista que es titula Sabina, en carne viva (no us perdeu la foto de la coberta: ho diu pràcticament tot del que “ven” aquest personatge). Me la va regalar el meu cunyat pel meu aniversari i la vaig llegir fa uns mesos per curiositat morbosa i per enterrar definitivament (si calia) determinades admiracions babaues de la meva adolescència i postadolescència. I en efecte, el llibre va servir per aital propòsit (gràcies, Dàrio!) Això sí, vaig necessitar una mica d’Àlmax per poder-me'l acabar. Tot el seguit de tòpics amanits i suats de l’esquerra més emmidonada, teranyínica i sectària, es poden trobar perfectament condensats en aquest subproducte. I alhora també una bona dosi del millor del caràcter del genio de Úbeda, és a dir, el seu messianisme, les insuportables ínfules de superioritat, el seu to de macarra de barri, la maleducació indissimulada que gasta a l’hora d’insultar tot aquell que mínimament qüestioni el que ell diu i pensa; la seva ideologia política simplista i dogmàtica..., en fi, tot plegat, d’autèntica vergonya aliena. És clar que l’autor/entrevistador –Javier Menéndez Flores–, que es defineix com el seu biògraf, és senzillament un simple felador literari que encara té menys dignitat que el seu ídol. No debades el seu principal mèrit curricular i bibliogràfic és, precisament, en paraules seves, ser el biógrafo de don Joaquín.

Dit això, però, al Cèsar el que és del Cèsar: deixant de banda la qualitat innegable de les lletres d’algunes de les seves cançons, Sabina té el mèrit d’haver sabut mesclar el Rock&Roll amb la cançó d’autor o cantautor. Si se’m permet un neologisme prou gràfic per definir-lo, probablement ha sabut “bobdylanejar” o “brucespringsteenejar” com ningú altre a les espanyes i això, si pensem en el nivell musical del pop-rock espanyol, té un cert (o un gran) mèrit. I que consti que, per tant, respecto plenament tot aquell que admira algunes (o moltes) de les seves cançons: jo mateix -una mica a contracor atès tot el que n'acabo de dir- segueixo traient-me el barret davant d’algunes (només algunes, però!) d’aquestes cançons. Ara bé, com passa sovint en el món del pop-rock, la confusió entre la qualitat de l’obra (o d’una part d’aquesta obra) i el babeig absolutament acrític envers l’artista, allò que diu i allò que pensa, és total, i això, al meu parer, no deixa de ser res més que una actitud pròpia d'adolescents o postadolescènts. Quan aquest babeig, però, encara afecta gent que ja ha depassat la trentena o la quarentena, és llavors quan potser una petita visita al psicòleg esdevé, crec, més necessària que mai.

Aquesta immaduresa (i certa incultura, per què no dir-ho?) del públic sabinià, fa que els mèrits d’un bon músic i millor lletrista siguin lloats hiperbòlicament fins a l’extenuació, i se l’acabi situant al parnàs dels grans poetes i/o músics de totes les èpoques. I això, dissortadament, provoca que don Joaquín, ja arribat a la vellesa, encara vagi arrossegant-se (en alguns casos sembla que literalment!) pels escenaris hispans i, el que és pitjor, segueixi abocant aquesta mena de grunys ectoplasmàtics en què darrerament s’ha convertit la seva, ja de per si, poc brillant veu. L’èxit que obté entre els seus incondicionals, tanmateix, és digne del millor Bruce Springsteen o Robbie Williams. I això, personalment, em sembla que és, com probablement diria ell mateix amb el seu peculiar estil expressiu, ¡como pa meá y no echá gota, vamo!

Àlex Rigola i el Teatre lliure

L’any 2000 em van encarregar de fer un pròleg per a la versió d’una obra que s’havia d’estrenar al TNC: l’obra era Les variacions Goldberg, de George Tabori, i la va dirigir el fins llavors desconegut Àlex Rigola. A més del pròleg, també vaig haver d’elaborar el programa de mà ja que, en versió literal de la persona que em va fer l’encàrrec, “hi ha certs directors que això d’escriure no els va gaire...” Val a dir que l’obra –no sé pas si per l’efecte de la “síndrome d’Estocolm” o què– em va encantar, i la imaginativa posada en escena de Rigola em va literalment fascinar. A partir d’aquí vaig seguir les passes del director barceloní amb interès: em van impactar les seves versions de Woyzeck, de Georg Büchner, i molt especialment, Titus Andrònic, de Shakespeare. Posteriorment vaig anar-me’n a viure a la Gran Bretanya i òbviament en vaig perdre la pista, si més no, la pista directa.

Després de la mort de Josep Montanyès i de la pataleta de Lluís Pascual, el Lliure va caure en mans d’Àlex Rigola l’any 2003. El jove director, doncs, en ben poc temps va passar d’ésser pràcticament un desconegut a ser el director-programador d’un dels dos teatres més importants del país. Quina és la clau d’aquesta carrera tan metòrica fins ara? Doncs personalment crec que aquest “ascens” respon a diverses raons: 1) talent escènic innegable 2) criteri dramatúrgic molt clar 3) la influència de la tradició germànica postbrechtiana en determinats directors (no pocs) catalans.

Quan Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany funden l’any 1960 l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, encara en ple franquisme i amb l’objectiu d’oferir una alternativa teatral europea i de qualitat del tot necessària davant l’adotzenament del’Institut del Teatre de l’època que dirigia Guillermo Díaz Plaja, des d’un punt de vista estètic s’estava sembrant la llavor d’una influència –la del teatre alemany– que duraria fins als nostres dies. Ricard Salvat va iniciar aquest camí: va fer estades diverses entre Manheimm i Berlín al llarg de la dècada dels cinquanta i es va amarar de teatre germànic i centreuropeu. De fet, ell fou l’introductor d’un autor com Bertolt Brecht a la Península. Així, el teatre èpic, el teatre document i posteriorment el postbrechtisme deconstructiu varen arribar progressivament al nostre país i van anar fascinant autors i directors de casa nostra. Aquest tipus de teatre i el concepte de modernitat que comporta, juntament amb el compromís social que moltes d’aquestes obres transmeten, il·luminaren l’escena catalana semiclandestina en uns temps de foscor quant a la creativitat oficial.

No és d’estranyar, doncs, que avui tinguem directors com Xavier Albertí, Calixto Bieito o el mateix Rigola, entre d’altres, els muntatges dels quals beuen precisament de l’evolució que aquest teatre postbrechtià va experimentar al llarg de l’últim quart del segle vint. Així, les seves obres es caracteritzen per escenificacions transgressores, desconcertants, provocadores; reelaboració d’obres clàssiques tot distorsionant-ne els fets i les accions originalment descrites i on no es fan escarafalls a les situacions extremes, les escenes d’estil gore, la sexualitat explícita, la víscera humana, en definitiva, feta art. I és que si un veu o coneix mínimament el teatre de Franz Castorff o de Thomas Ostermeier, per exemple (directors del Berliner Volksbühne i del Berliner Schaubühne am Lehniner Platz respectivament, és a dir, el teatre alemany més rabiosament contemporani), entendrà una mica més l’estil dels muntatges dels Bieito, Albertí o Rigola (i aquesta tendència no es limita pas només al teatre: aneu a veure qualsevol òpera de les que programa el Gran Teatre del Liceu i us n’adonareu que aquest geist sobrevola tota representació que tingui lloc al temple de la lírica catalana). I si, a més, un veu la programació d’enguany del Teatre Lliure, amb els seus autors contemporanis marginals o semimarginals, i les seves versions particulars i personalistes de clàssics, entendrà d’immediat quin és el model que avui dia segueix aquell teatre que en el seu dia va voler prendre l’esperit d’André Antoine i que va ser batejat amb el mateix nom amb què el mític autor llemosí va batejar el seu nou teatre: le Théâtre-Libre. Com dic, però, atesa la programació que els Ollé, Rigola, Albertí, Subirós i cia. ens ofereixen, potser ja fóra hora que l’antic teatre del barri de Gràcia fos rebatejat al més aviat possible com a Freies Theater[1].

---

[1] Teatre Lliure en alemany

Talking it Over, de Julian Barnes

Un dels plaers d’aquest estiu que sembla que ja hem deixat enrere definitivament, ha estat haver llegit una joia de la literatura anglesa actual com és la novel·la Talking it Over, de Julian Barnes. Barnes és un dels noms més significatius, respectats i populars de les lletres angleses contemporànies i probablement un dels millors escriptors anglesos de tots els temps. En el sarró de la seva producció hi ha títols prou coneguts com England, England, The History of the World in 10½ Chapters, The Flaubert’s Parrot, o més recentment l’exitosa, Arthur & George. La popularitat i qualitat de la seva narrativa fa que les seves novel·les hagin estat traduïdes a molts idiomes, entre els quals, evidentment, català i castellà.

Talking it Over és una novel·la coral d’estructura quasi teatral on tres personatges (entre alguns altres de secundaris) parlen sense que pràcticament hi hagi interacció entre ells. Tots tres expliquen la mateixa història –un triangle clàssic amorós– que ha canviat les seves vides per sempre, però exposant visions i versions personals diferents i, per tant, complementàries respecte a allò que realment va passar. La història té molts moments divertits, en part pel contrast entre els diferents caràcters dels mateixos personatges: Gillian és una noia que depassa la trentena, intel·ligent, autosuficient des d’un punt de vista professional (és restauradora d’art) i que mostra una seguretat aparent envers la seva vida i les seves decisions. Stuart, el seu marit, és un noi corrent en tots els aspectes de la seva vida: bon treballador d’una multinacional, és un correcte marit, un correcte amant i un correcte amic, sense més maldecaps ni ambicions que ésser feliç amb la seva feina i al costat de la seva dona. I finalment, Oliver, amic íntim de Stuart i exprofessor d’anglès en una acadèmia d’idiomes (i que acaba de ser-ne despatxat per pressumpte assetjament sexual a una estudiant espanyola), és un personatge presumptuós, culte, terriblement esnob, amb un cert encant, però, i que té problemes per encaixar en el món materialista que l’envolta, a diferència de Stuart, el qual es mou com peix a l’aigua en aquest món i a qui no costa d’imaginar, per exemple, transitant per la City londinenca. D’altres personatges que marquen la vida i els fets dels protagonistes (la mare i el pare de Gillian, l’examant comuna dels dos amics...) intervenen mínimament en la narració per complementar les explicacions de la història que ofereixen Stuart, Gillian i Oliver al lector.

El ritme narratiu de la novel·la és àgil, però alhora subtil (el lector amb prou feines se n’adona de com la història avança) i ve marcat per l’explicació d’uns fets que ja han succeït i que els personatges expliquen a posteriori a un/uns suposat/s interlocutor/s (lector o públic) no explicitats. El to, malgrat algun moment de lleuger dramatisme, és més aviat lleuger i desenfadat. L’ús de la ironia és freqüent, però tanmateix en cap cas es pot parlar d’una novel·la còmica. I és que aquest to desenfadat no té res a veure amb la seriositat del contingut dels relats que els protagonistes ofereixen: les reflexions a l’entorn de l’amor, la complexitat de les relacions, la importància de les circumstàncies externes i/o familiars –del nostre passat, en definitiva– alhora de condicionar i comprendre les nostres emocions actuals; el paper dels sentiments dins d’una societat que ven amor, però que el que en realitat facilita són bens i adquisicions... Tot plegat, amanit d’un humor quitaessencialment britànic, és clar. I és que Julian Barnes, delicadament, acondueix un lector cada cop més expectant cap a una reflexió profunda a l’entorn de la fragilitat dels sentiments; cap a saber com poder conjuminar, portar (o com es diu ara, gestionar) tot un ball de sensacions desenfrenades dins d’un entorn urbà, de classe mitjana, cosmopolita, liberal i civilitzat, com és el món londinenc que embolcalla els tres protagonistes de la història.

Barnes és un autèntic mestre de la narrativa. Entre d’altres, té una qualitat que, al meu entendre, tenen molt pocs escriptors: és capaç d’atorgar d’una veu absolutament pròpia cadascun dels personatges que imagina, i això dota qualsevol narració seva d’una versemblança gairebé única. Altrament dit, no albires la veu de l’autor enlloc (als antípodes, en aquest sentit, d’un José Saramago, per exemple); diries que fins i tot no hi ha autor, només una mena de periodista que simplement transmet els pensaments d’una gent que decideix, en un moment donat, parlar en públic d’allò que els ha passat i han sentit. Els personatges, doncs, són ben vius i per tant Barnes crea universos del tot personals i reals que t’absorbeixen en la seva aventura vital des de la primera ratlla fins la darrera. D’alguna manera es pot dir, prenent les veus poètiques de Fernando Pessoa, que Barnes sap heteronimitzar els seus personatges de manera extraordinària, cosa que el converteix, sense cap mena de dubte, en un dels millors escriptors del panorama literari contemporani.

Una novel·la, doncs, molt actual i molt “londinenca” (per bé que al final, el paisatge dels tres protagonistes no tingui res a veure amb Londres). Argumentalment senzilla en aparença, extraordinàriament entretinguda, interessant i fàcilment digerible (de fet l’he llegida quasi sencera al metro!), Talking it Over és, com dic, un entreteniment deliciós, però alhora un relat reflexiu d’una enorme qualitat literària, tal com, d’altra banda, succeeix sovint al món literari, teatral i cinematogràfic anglosaxó.

La novel·la ha estat traduïda al català per Elisabet Ràfols-Sagués amb el títol de Parlem-ne i Anabel de Juan l’ha traduïda al castellà amb el títol Hablando del asunto. Creieu-me, encara que l’estiu ja hagi acabat, llegiu-la igualment: de debò que no us en penedireu!

Iniciativa per Catalunya o mori la intel·ligència!

És difícil de ser més o menys jove -anima et corpore!-, procedir d’un ambient humil, començar a llegir/informar-te una miqueta de la realitat, tenir certes inquietuds i anar descobrint un món cada cop més ple d’injustícies, i no sentir simpaties per una formació política com Iniciativa per Catalunya. Una formació jove, aparentment capaç de reciclar les millors idees socials del comunisme, eliminar de soca-rel qualsevol opció política del passat que tingui a veure amb les infaustes aplicacions d’aquestes idees, i afegir-hi noves inquietuds socials (eradicació de la pobresa, laicisme, igualtat de gènere, drets dels homosexuals, ecologisme, catalanisme...) Tot plegat, doncs, un discurs ric i esperançador per a qualsevol individu que albergui unes certes esperances que el seu país canviï cap a bé.

Però tot just han calgut uns pocs anys de govern d’esquerres per poder observar un procés reactiu desagradable: aquella formació que prometia frescor i amb la qual un servidor havia simpatitzat (i a la qual havia votat!); una formació prou valenta per defensar sense embuts causes marginals amb una empenta decidida i ferma, de cop i volta i per mèrits propis, la seva acció de govern em comença a provocar un rebuig progressiu fins al punt d’arribar a desitjar que s’estavellin políticament com més aviat millor i potser poder fer així foc nou. Com es pot passar, doncs, d’un estat positiu inicial com l’esmentat, al seu contrari en tan poc espai de temps? Fàcil. Només cal deixar el partit en mans d’incompetents pel que fa a la gestió, d’indolents pel que fa a la qüestió nacional i de dogmàtics pel que fa a la ideologia. Sumeu aquests tres factors i veureu que fàcil és passar, com dic, de l’esperança a la decepció.

I la veritat és que aquí cal “felicitar” l’alma mater de tot aquest procés: l’inigualable Joan Saura, però també bona part de la seva camarilla: Imma Mayol, Joan Boada, Francesc Baltasar, Jordi Guillot, Jordi “Stalin” Miralles, Dolors Camats... Tots plegats representen una buidor intel·lectualitat col·lossal i un dogmatisme implacable amarat de consignes sovint força anacròniques. Tots aquests individus han fet autèntiques meravelles amb els mossos d’esquadra, amb la gestió de la crisi de l’aigua, amb el pacte pel finaçament, amb les (des)mesures de trànsit, amb el passotisme lingüísticocultural, amb el propalestinisme pueril (quina vergonya, per cert, el numeret amb la cantant Noa!), i tot plegat ben adobat –com no podia ser altrament!– d’una absència total i absoluta d’autocrítica. Però esclar, cal no oblidar que Joan Saura és un dels polítics més obtusos que ha vist mai la política catalana (potser només igualat pel trio Àngel Colom-Joan Clos-Jordi Hereu, principals impulsors del neurosharing al nostre país, és a dir, l’art política de compartir una sola neurona entre diversos cervells). Vaig sentir fa anys un debat sobre el futur del capitalisme i les seves possibles alternatives, i difícilment tornaré a presenciar una humilació pública semblant com la que l’Alejo Vidal-Quadras va infligir al pobre “Txoan”. Això sí, l’aire de “tinc-raó-i-els altres-s’equivoquen-sempre” va romandre immutable en el rostre de l’ecosocialista al llarg de tot el debat, malgrat la incapacitat mostrada de rebatre ni un sol argument de tots els que s'hi varen exposar.

Així doncs, amb Vázquez Montalbán traspassat i Rafel Ribó pràcticament fora de la vida política, la pregunta del milió és òbvia: queda esperança de trobar encara vida intel·ligent a IC? Doncs la resposta, com els ovnis: potser n’hi ha, però ara com ara a tanta distància de tots nosaltres!

TV3, l'esport i la llengua

Fa poc temps el filòleg Albert Pla publicava un article tan punyent com interessant a l’Avui titulat explícitament “Futbol enllaunat a TV3”. Pla hi deia el següent:

La crisi i l'etern serial del finançament han deixat TV3 tan escurada que, de cara a l'estiu, ha preparat doble dosi de refregits. Entre altres llaunes en conserva, els dimarts ha repetit alguns partits del gloriós Barça de Guardiola. Poques coses destrempen tant com un partit enllaunat, però té un gran avantatge: et fixes en detalls que la passió emboirava. Per exemple, en la locució de Pere Escobar.

Escobar és un locutor distès i simpàtic. En col·loquial descordat -el que ell gasta-, un tio campetxano. L'altre extrem del perfeccionista i una mica neuròtic Puyal. L'escoltes i sembla que siguis en un bar de barri. Amb taules de marbre i porronet. Seria el paradigma "del català que ara es parla" -a Barcelona, esclar-, si no fos perquè de tant en tant, entrebancat per la norma, diu que un equip "hagués pogut estar el rival del Barça" o que "el joc s'ha capgirat com un mitjó". Fora d'això, "felicita els Nadals", critica el "recullpilotes", creu que "el Madrid aguantarà el tirón" o sentencia que la lesió "no és res de l'altre dijous" amb el mateix aplom que el meu mecànic.

I no ho diu un dia. Això "de l'altre dijous" potser l'hi he sentit 15 vegades. ¿Tant costa dir "de l'altre món"? ¿Fer aquest esforç no li entra al sou? Si això del català va de debò, ¿es pot tolerar a TV3 el que no es toleraria a la BBC? I la culpa més que d'Escobar, que fa pel que es troba, és d'una direcció que ha ignorat durant massa temps que la llengua, en un marc social tan advers, es va deixatant sense cures intensives. Esperem que el canvi d'Escobar per Bernat Soler de cara a la nova temporada sigui un pas en la bona direcció.

Hi ha una tradició, la de Puyal o l'exiliat Bassas, que entén que un locutor no pot parlar com un taxista, que l'estàndard és una convenció que es recrea en cada acte de parla, que cada gir fora de lloc, cada barbarisme sobrer, devalua la llengua de tots, i que el model lingüístic d'un mitjà d'àmbit nacional ha de ser prou genuí i depurat perquè els oients de tots els dialectes s'hi puguin adherir, s'hi trobin bé. No és la d'Escobar.

Però Escobar no és, ni de molt, el pitjor. El pitjor és la F-1 i les barbaritats que s'hi poden arribar a sentir. Unes barbaritats que, diguem-ho tot, sorprenen ben poc en una TV3 que fa escarni del seu mandat de servei públic endarrerint els informatius del cap de setmana perquè no ens perdem cap detall -ni dels entrenaments ni de la cursa- d'aquest circ dels antivalors i l'horterada creat i controlat per un filonazi [Avui, 27/VII/2009].

Doncs bé, de la Fórmula 1 no en tinc ni idea perquè no m’interessa gaire, però un dia vaig sentir que parlaven (no sé si eren motos o cotxes) que un corredor li havia “arrencat les enganxines” a l’altre, volent dir em sembla que un corredor havia avançat l’altre passant-li a frec o a tocar. A banda de la gratuïtat i l'infantilisme de l’expressió, n’estic segur a més que deu ser un calc de l’espanyol, ja que, per regla general, no som ni originals a l'hora de crear modismes.

Quant al futbol, no sembla pas que amb Soler hagi de millorar gaire el panorama lingüístic televisiu. L’altre dia hi havia sis periodistes esportius comentant la final de la Supercopa d’Europa i un d’ells va remarcar que Guardiola feia molt bé de posar-se físicament al mateix nivell que els jugadors i estar-se amb ells “de cuclilles” (de llengua no, però de llenguatges corporals, semiòtica de bar, empaties variades i d’altres collonades semblants, ara tothom en va ple!). El millor, però, va venir després: el periodista va confessar que no sabia com es deia en català “de cuclilles” i va demanar auxili als altres tertulians; no cal dir que es va produir el silenci fins que un d’ells –a qui la càmara no enfocava– va decidir trencar aquest moment de violència per exclamar que “era igual”, que en Guardiola “estava agenollat”, i es va quedar tan ample! Pel seu cervell prefabrià hi deuria passar un raonament com el següent: “no sé com es diu de cuclilles, doncs li canvio la posició corporal a Guardiola i problema resolt!” És clar que sí: si veus que algú es pentina i no saps com es diu pentinar, sempre pots afirmar que s’està rentant les dents! Aquests deuen ser els recursos mnemotècnics del periodisme esportiu. Això sí, tots ells s’afanyen a pronunciar Ibrahimovic amb la –h– aspirada perquè sembla que el futbolista els ha dit que es pronuncia així en suec. Com si ara TV3 utilitzés un llibre d’estil basat en la fonètica sueca i no sabéssim que una –h– a mig mot en fonètica catalana (encara que el nom sigui estranger) és simplement un so sord. O és que la erra de Henry, per exemple, la pronunciem gutural perquè en fonètica francesa el so de erra és gutural?

Tota la feina lingüística ingent que Puyal va fer quasi tot solet amb el futbol en català, està sent barrinada progressivament per tota una nova fornada de cretins que es dediquen a això que en diuen periodisme esportiu i als quals la llengua els importa tant com la darrera novel·la d’Imma Monsó interessa a la fornera polonesa del meu carrer, la qual òbviament no és capaç encara de dir ni bon dia ni adéu als clients que entren i surten i que utilitzen aquesta expressió, tot i ja dur pel cap baix uns nou mesos treballant al barri!

Per cert, si voleu riure (per no plorar) una mica més sobre el tema, més concretament sobre les errades lingüístiques detectades a diversos Telenotícies, feu un cop d'ull al muntatge que un grup de gent ha penjat al You Tube amb el significatiu títol de 3/44, Tod el que bols saver cuan ho bols saver: n'hi realment per a "alquilar sillas"!

Vacances!

Amics i amigues,

Després del darrer escrit sobre Tony Kushner i seguint la tònica del país en general, aquest bloc farà una petita pausa per vacances durant el mes d’agost. A partir de setembre, però, i ja amb les bateries una mica més carregades, espero poder seguir mostrant-vos a tots i a totes l’amabilitat dels desconeguts.

Una forta abraçada i molt bon estiu a tothom,

Jordi

Angels in America, de Tony Kushner

LOUIS: (...) a country [America] where no indigenous spirits exist –only the Indians, I mean Native Americans spirits and we killed thm off so now, there are no gods here, no ghosts and spirits in America, there are no angels in America, no spiritual past, no racial past, there’s only the political (...) [pàg. 98]

El dramaturg novaiorquès Tony Kushner és una de les veus més riques, interessants i alhora controvertides del panorama escènic americà actual. Controvertit, polèmic i polemista, com a jueu, per exemple, creu que cal reconèixer Palestina, però que a la llarga els dos països (Israel i Palestina) n’haurien de formar un de sol; alhora, però, critica el sionisme agressiu de l’actual estat d’Israel, fet que li ha comportat desqualificacions i dures crítiques per part dels sectors jueus més extremistes. No és menys polèmic si parlem de la seva dramatúrgia: gai militant, la seva obra cabdal, Angels in America representa una reflexió profunda sobre l’amor, la SIDA i el seu impacte en la vida personal dels afectats, i alhora la visió col·lectiva que l’efecte d'aquesta malaltia comporta en el teixit social d’una amèrica en plena revolució conservadora (reaganisme):

MARTIN: It’s a revolution in Washington, Joe. We have a new agenda and finally a real leader (...) we’ll get our way just about everything: abortion, defense, Central America, family values, a live investment climate. We have the White House locked till the year 2000. And beyond. A permanent fix on the Oval Office? It’s possible. It’s really the end of Liberalism. The end of New Deal Socialism. The end of ipso facto secular humanism. The dawning of a genuinely American political personality. Modeled on Ronald Wilson Reagan [pàg. 69].

Angels in America consta de dues parts molt diferenciades que quasi podrien funcionar com a obres independents: la primera, titulada Millenium Approaches, i la segona, Perestroika. A Millenium Approaches, Kushner ens presenta tot un seguit de personatges diversos que interactuen en escena tot presentant les seves ambicions, les seves pors i els seus drames personals, i als quals els acaba unint una mateixa característica comuna: el contagi de la SIDA i el condicionament de la seva realitat immediata a causa de la malaltia. A Perestroika, però, s’estableix un marc de reflexió sobre aquesta dura realitat presentada i es mostra com aquests personatges es mouen a cavall entre una religiositat no assumida per un Déu llunyà i un rebuig per part de la resta de la societat, cosa que els converteix en una mena d’àngels rebutjats que deambulen a cavall entre dos móns. Típic en la dramatúrgia de Kushner, en aquesta segona part el realisme de Millenium Approaches és bandejat per deixar pas a situacions i diàlegs més complexos a causa de la càrrega al·legòrica i simbòlica del missatge subjacent. Val a dir, però, que malgrat la duresa d’allò que tracta, malgrat la càrrega tràgica de l’argument o de la situació, Kushner no cau mai en el melodrama o en el patetisme tràgic, ja que sempre queda un redòs per a un sentit de l’humor (sovint amarg, això sí) que amara part de l’obra. Angels in America, doncs, mostra el fantasma de l’estigmatització i sobretot la clàssica aparició de l’efecte mirall: a través del menysteniment d’uns determinats sectors socials volgudament marginats i de la condemna moral que consegüentment aquests sectors reben, es denuncia un determinat glatir d’una societat i la seva classe política; una societat conservadora que tanca els ulls davant d’una realitat esfereïdora i que, a través de la marginació moral dels sectors afectats, no permet de crear res més que un autoretrat deformat de les seves pròpies cicatrius anímiques. Així, aspectes com el sexisme, el racisme, l’antisemitisme, l’homofòbia, suren al llarg de l’acció i basteixen meravellosament la dimensió èpica de l’obra.

ROY: (...) Homosexuals are not men who sleep with other men. Homosexuals are men who in fifteen years of trying cannot get a pissant antidiscrimination bill through City Council. Homosexuals are men who know nobody and who nobody knows. Who have zero clout [pàg. 51].

Intel·ligent, enginyós, compromès i amb un discurs i un criteri escènic molt ben definits, la dramatúrgia de Kushner no deixa indiferent ningú i Angels in America és, en aquest sentit, la seva millor targeta de presentació. Iconoclasta per excel·lència, l’autor ha traduït clàssics teatrals francesos i italians, ha escrit poesia, assaig, ópera i guions cinematogràfics. Precisament en aquest darrer apartat destaca l’Oscar al millor guió adaptat que va rebre l’any 2005 per Munich, pel·licula que va dirigir el seu amic Steven Spielberg, el qual també va rebre l’Oscar com a millor director per aquesta mateixa pel·lícula.

Per cert, encara un parell d’apunts més al voltant de l’obra: l’any 2003, Mike Nichols en roda una versió telefílmica de grans dimensions: sis hores de durada! Ara bé el repartiment de la pel·lícula mereix que gaudim d’aquesta “marató cinematogràfica” amb escreix: Al Pacino, Meryl Streep, Emma Thomson i Michael Gambon, entre d’altres, protagonitzen aquesta fantàstica versió de l’obra.

I per acabar només afegir que Josep Costa publica una versió en català a Antinous, editorial especialitzada en gai-lesbianisme. Aquesta versió va ser encarregada per qui? Doncs pel vilipendiat i sempre menystingut Josep Maria Flotats el qual va decidir de preestrenar l’any 1996 un TNC encara no acabat de construir amb el muntatge d’aquesta llavors novíssima obra. I és que Flotats és un personatge que pot tenir un ego tan immens i enutjós com la seva dicció francesa clàssica, però els seus coneixements i criteri teatrals superen i de molt aquest mateix ego. Com ja vaig esmentar en el seu moment a Kemp 21, és una autèntica llàstima que el món del teatre nostrat vagi tan amanit de tartufos de baixa estopa, ja que altrament un personatge de l’envergadura teatral de Josep Maria Flotats ocuparia sense la més mínima ombra de dubte un lloc central en el panorama escènic català.