Invisible, de Paul Auster: lectura obligatòria!

Human beings were animals, he said, and softminded aesthetes like myself were no better than children, diverting ourselves with hairsplitting philosophies of art and literature to avoid confronting the essential truth of the world. Power was the only constant, and the law of life was kill or be killed, either dominate or fall victim to the savagery of monsters. He talked about Stalin and the millions of lives lost during the collectivization movement in the thirties. He talked about the Nazis and the war, and then he advanced the startling theory that Hitler’s admiration of the United States had inspired him to use American history as a model for his conquest of Europe.

Si jo tingués prou talent per escriure ficció, de gran voldria ser com Paul Auster: un gran escriptor, intel·lectual militant, de vasta cultura, guapo, casat amb un clon seu en femení (Siri Hustvedt és una gran escriptora, intel·lectual militant, de vasta cultura, guapa, etc.), pertanyent a la upper middle class novaiorquesa (una mena d’aristocràcia d’esquerres de la costa est dels EUA amb “epicentre”, esclar, a Nova York), compromès ideològicament (fervent demòcrata), jueu progressista... És a dir, un personatge que bé podríeu imaginar perfectament al bell mig d’una d’aquelles festes que sovintegen les pel·lícules del Woody Allen de les bones èpoques (Delictes i faltes, Hannah i les seves germanes, Marits i mullers...)

Doncs bé, Auster acaba de publicar la seva darrera novel·la, Invisible. Una novel·la on podem trobar-hi tot allò que l’autor de la cèlebre The New York Trilogy sap manejar magistralment: l’entreteniment per mitjà de certs manlleus de la novel·la negra a l’ensems d’una profunda reflexió a l’entorn del desconcert de l’ésser humà contemporani tot utilitzant els mecanismes del postmodernisme literari. I Invisible és un altre exemple ben reeixit d’aquest explosiu còctel.

Quines són les característiques de novel·la negra que Auster utilitza? Doncs una certa dosi d’intriga a la trama, uns personatges que mostren un cert capteniment misteriós, crims, alguna dosi molt mesurada de violència; passats tèrbols que tenallen un present inquietant... I, com dic, tots aquests ingredients combinen sense esquerdes amb els trets típics de la novel·la postmoderna: qüestionament de la identitat, del propi jo narratiu (el que els angloparlants en diuen el defining self); la invisibilitat o confusió entre identitats reals i fictícies; móns i experiències paral·leles inconscients, definició de la forma del paisatge propi a través de l’absència i la presència; el paper de l’atzar en el dibuix d’aquests paisatges vitals, el trencament del binomi espai-temps en el fil narratiu, l’ús d’estructures narratives metaficcionals que desengavanyen el lector de possibles esquemes mentals predeterminats (cronològics) quant a la narrativitat, etc.

La història comença en una festa universitària on un noi coneix una parella misteriosa que s’interessa per aquest noi de manera ben diferent. La relació comença a prendre relleu fins que hi ha un assassinat que capgira part de la trama, però després la mateixa trama fa un salt endavant i trobem que el protagonista esdevé literatura per a un altre personatge secundari que ara passa a dominar la veu narrativa... Etcètera.
Invisible és una novel·la extraordinària que presenta un autor madur, segur d’allò que fa i que demostra el seu magisteri en el moment de mesurar, desplegar, insinuar i també ocultar aquells elements narratològics claus que permeten d’immergir el lector en un univers confús, misteriós, sensual, eròtic, però no pas exempt, com dic, de reflexió filosòfica, existencial. Una reflexió que va surant al llarg de la narració en comptagotes, però amb un estil gens carregós ni feixuc, i que encaixa hàbilment dins de l’acció del relat i del tarannà dels seus particulars protagonistes. Les reflexions dels personatges d’Auster no postulen ni sermonegen, simplement plantegen allò que els condiciona sense oferir cap solució, resposta o alliberament de res. Fa el millor que pot fer, al meu parer, qualsevol narrador que plantegi en els seus escrits uns certs nivells de reflexió: “il·luminar” el lector a través del qüestionament del defining self i de la pròpia realitat que l’embolcalla i el condiciona, i no pas a través de l’oferiment de solucions racionals o ideològiques.

Potser utilitzant els adjectius dels sommeliers, es pot afirmar que la narració d’Auster és sinuosa, vellutada. Sovint, el llenguatge, la forma, l’estil, produeixen la sensació d’una relaxant i alhora excitant carícia que recorre l’espinada a mesura que el seu univers narratiu es desplega impúdicament davant dels ulls del lector. Un desplegament que comença pels ulls i que acaba en el sexe després de fer estada en les parts intel·lectuals i racionals del nostre cervell. Si algú mai va creure’s allò que la literatura és avorrida per als sentits en comparació amb d’altres activitats, de ben segur que no deuria haver llegit res de Paul Auster, i molt menys encara una novel·la tan sensacional com Invisible.

Així, doncs, si no us fan por els obscurs viaranys de l’anima i del desig, ja teniu la novel·la amb què sobreviure a l’ensucrament artificiós del Nadal. De fet fa tot just un parell de setmanes que s’han publicat les traduccions de la novel·la al català i al castellà. És a dir, que ja no hi ha excusa!

Hélène says (...), isn’t it intriguing that thought cannot exist without language, and since language is a function of the brain, we would have to say that language –the ability to experience the world through symbols– is in some sense a physical property of human beings, which proves that the old mindbody duality is so much nonsense, doesn’t it? Adieu, Descartes. The mind and the body are one.

Crònica d'un desastre anunciat:: Les veus del Pamano a TV3

Un cop deixada la grip enrere, finalment em sento amb forces per escriure a l’entorn de l’adaptació televisiva de Les veus del Pamano, de Jaume Cabré, novel·la de la qual vaig parlar en el darrer escrit del bloc.
Si un sent les fonts oficials, la sèrie ha estat tot un èxit. TVE ja n’ha comprat els drets i ja s’ha doblat al castellà; es presentarà a un dels més importants festivals europeus de sèries televisives, ja és a la venda en DVD... Tothom en lloa la recreació històrica i la interpretació, així com la direcció de Lluís Maria Güell. També la sèrie va tenir un gran èxit d’audiència: el primer capítol va ser el programa més vist a Catalunya aquell dia i va situar TVC al capdamunt d’aquesta classificació tan desitjada per totes les televisions.
Ja vaig comentar a l’escrit anterior que no tenia unes expectatives gaire elevades quant a la minisèrie. Encara bo que m’ho vaig prendre així perquè la minisèrie, en efecte, va ser realment “mini”: “mini” pel que fa a extensió i, per descomptat, “mini” pel que fa a qualitat. I és que el producte que ens va oferir TV3 el vaig trobar d’una mediocritat i d’una pobresa absolutament insultants si tenim en compte la història que es narra a la novel·la de Jaume Cabré.
Vejam, si parléssim d’un guió original i una historieta per a telesèrie de canal 33 a les 23 h, potser el producte seria passable, però tal com ja vaig comentar a l’escrit anterior, parlem d’una obra literària d’una enorme qualitat; d’una novel·la densa en continguts i lligams argumentals; d’una novel·la èpica que retrata tot un temps a través d’uns personatges iniciàtics que evolucionen / involucionen a un ritme narratiu molt personal. Un llibre, per tant, que mereix una dramatització llarga que fos dividida en diversos capítols (vuit o deu pel cap baix) amb una exhaustiva feina interpretativa al darrere. Que no hi ha prou pressupost per dur a terme tot això? Doncs que adapatin novel·les del Ferran Torrent, redéu!
Perquè de tota la meravellosa complexitat de la novel·la de Cabré, a la sèrie res de res: tot just se’ns ofereix una historieta pseudoromàntica en una època difícil on els personatges es desdibuixen i simplifiquen escandalosament respecte dels del relat original. Però és que a més, la història, no és que la retallin, és que simplement la castren, la mutil·len de dalt a baix. Es perd el fil narratiu del present (que al final lliga magistralment amb el passat i deixa una incògnita de present), i el fil del passat, com és obvi, ni tan sols és complet: on són, per exemple, les famílies republicanes objecte de la revenja de l’Elisenda Vilabrú? On són els Vilabrú del passat, l’oncle encara viu i la trampa que li para la seva neboda? On és la trama del Vaticà i tota la història de la beatificació del mestre Fontelles (clau en el fil argumental de la novel·la i alhora el retrat del franquisme més corrupte)? On és l’evolució del Marcel Vilabrú? Això per no parlar del desenllaç dramàtic de l’única història que es narra (la del professor-maqui) que, a més, en canvien l’acció final i la converteixen en un autèntic nyap de precipitació i matusseria! Doncs tots aquests temes, totes aquestes històries que configuren el mosaic cal·lidoscòpic de la novel·la original de Cabré desapareixen o es potinegen per obra i gràcia dels adaptadors televisius. Conclusió, una de les millors novel·les en llengua catalana de les darreres dècades, en ser dramatitzada per TVC, el producte resultant queda col·locat al mateix nivell que un “Cuéntame” qualsevol. Així de trista ha resultat la “gran aposta” del departament de ficció (una ficció de departament, més aviat!) de la “nostra”.
I un darrer apunt que no pas per poc sorprenent deixa de ser d’autèntica vergonya aliena: com era imaginable (vergonyosament imaginable!), un cop més, la dicció i la ignorància dialectal de la llengua pròpia per part dels equips de dramatització catalans és total. Llevat d’alguns dels nens, que suposo que deurien ser originaris de les terres de ponent, tots els personatges suposadament nadius del Pallars tenen un fantàstic accent barceloní (i el contrast entre alguns d’aquests nens amb accent occidental i els seus pares ficticis d’accent barceloní resulta simplement surrealista, esclar!) Com dic, però, cap novetat: als actors catalans se’ls refot del tot la diversitat dialectal catalana. De fet, se’ls refot la dicció en general. Ja he dit altres vegades que per als “taiatreros” catalans, el crit preval per damunt de la paraula i que per això la Fura dels Baus sempre tindrà molt més èxit (per “ratllats” que estiguin) que Jordi Galceran (per frescs que siguin els seus textos). Així de trist i desesperançador és el nostre panorama artístic: la mediocritat com a horitzó quant a producte de ficció televisiva i l’esgarip per damunt de la intel·ligència quant a interpretació dramàtica.
Exercici de comparació que ja em fa por: la BBC prepara per Nadal una adaptació de The Turn of the Screw, de Henry James, un clàssic de la literatura anglesa moderna-contemporània (obra, per cert, traduïda al català a Quaderns Crema per Jordi Larios amb el títol de Un altre pas de rosca i que és del tot recomanable!) Quan la vegi i em vingui a la memòria el “producte estrella” dels equips de dramatúrgia de TV3, suposo que un cert enrojolament i una certa nostàlgia illenca em seran del tot inevitables...

Les veus del Pamano: una joia literària

-I a qui li pot interessar, això?

A la memòria.- Va abaixar els ulls perquè semblava

que el que havia dit sonava massa solemnial-:

A la seva família. A la seva filla. A mi.

Jaume Cabré, Les veus del Pamano (pàg. 361)

Els lectors alemanys estan acostumats a llegir un tipus de narrativa que combina un cert expressionisme formal –Alfred Döblin– amb una preocupació moral explícita –Thomas Mann–, trets que augmentaran notablement amb el llegat moral de la Segona Guerra Mundial –Günter Grass, Heinrich Boll...– i que inevitablement produirà que moltes de les narracions d’aquests autors s’endinsin en profunds viaranys psicològics on el conflicte individual vindrà determinat pel conflicte moral col·lectiu que comporta unes cicatrius no tancades.
Per aquest motiu es pot entrendre que Joschka Fischer, antic cap del partit verd i ministre de medi ambient alemany de l’època del canceller Gerhard Schröeder, amb fama d’intel·lectual (és a dir, als antípodes dels verds nostrats!), afirmés en el seu moment que Les veus del Pamano era una de les millors novel·les que havia llegit mai. Potser arran d’aquesta vehement afirmació, l’èxit del famós boca-orella es va disparar i el llibre de Jaume Cabré va entrar per mèrits propis en el rànquing dels 10 llibres més venuts del país teutó i, per extensió, obtingué un èxit important arreu d’Europa. De fet, la novel·la s’ha traduït a més de 9 llengües. En el nostre país, però, més enllà d’un gran èxit de crítica, el ressò que va obtenir entre el públic va ser més aviat moderat; no pas més gran, si més no, que la que obtenen qualssevol dels guanyadors de premis literaris coneguts.
La novel·la és un excel·lent mosaic no gens estrany a l’estil èpicomoral d’una certa narrativa alemanya contemporània. Meticul·lós en el detall i ambiciós quant al contingut, Les veus del Pamano retrata el devenir d’uns personatges turmentats per unes circumstàncies històriques funestes (l’enfrontament i resultat final de la Guerra Civil); la sort o la dissort d’aquests personatges dibuixa un retrat calidoscòpic de tota una època: la postguerra, tot el franquisme fins a arribar a la dita transició, per acabar entreteixint hàbilment aquest passat amb un present força problemàtic per a alguns dels personatges que configuren la trama argumental de l’obra. Un present i un passat que discorren paral·lelament al llarg de la novel·la i que acabaran confluint al final de la història. La dissort final dels personatges principals tindrà, però, una projecció inquietant: el pes i la força d’un passat no depurat, acabarà condicionant (i esclafant) les forces del present. Això acaba passant amb els personatges de ficció de la història, però no és el que passa també sòciopolíticament avui dia? Una possible lectura en clau política del final de la novel·la de Cabré, si més no, crec que deixa aquest fantàstic interrogant ben obert. I és que la novel·la, des del Pallars (entorn on se situa part de l’acció principal) fins al Vaticà, retrata amb extrema habilitat i subtilesa les intrigues polítiques i la corrupció moral de tot un sistema que llueix externament com a garant de les essències pàtries, però que mostra la seva autèntica cara a través de les accions i maquinacions d’uns personatges sinistres que dibuixen amb precisió de cirurgià el retrat del que va suposar autènticament el franquisme. L’autor, però, no ens mostra aquesta panoràmica sota la forma de denúncia històrica o pamflet, sinó a través de les vivències (sovint aventures) d’uns personatges amb cos i ànima, els quals doten d’una versemblança exquisida el relat. La intel·ligència del novel·lista es reflecteix a l’hora de combinar la dosi necessària d’emocions ben vives pròpies de tota novel·la d’intriga (amor, pors, angoixes, esperances, decepcions, revenges, ressentiments, ambicions desmesurades), amb la duresa del marc històric real dins del qual els personatges es mouen i que, inevitablement, condiciona el seu tarannà i, al capdavall, la seva sort.
Cabré domina l’art de la ficció de manera magistral i entretalla la seqüència narrativa cronològica amb tècniques diverses: salts temporals, recursos èpics (anunci d’un mateix personatge del que li acabarà passant més endavant), canvis sobtats de veu narrativa, superposició de diàlegs... Tot plegat segresta –i hipnotitza!– literalment el lector, el qual queda completament a mercès del narrador, ja que serà ell i només ell qui l’aconduirà a través d’aquest trencaclosques narratiu al ritme que el novel·lista consideri més adient.
Aquesta mena d’estil formal, però; aquesta veu narrativa sovint desconcertant, que en cinema el gran públic accepta sense problemes (vegeu si no l’èxit obtingut per pel·licules com Pulp Fiction, 21 Grams, Babel...), en literatura demana d’una certa exigència intel·lectual no sempre fàcil d’assumir per aquest mateix públic. Aquest punt, crec, és allò que ha impedit que la novel·la es convertís en un best-seller internacional de grans dimensions, tal com ha passat, per exemple, amb Ruiz Zafón i la seva sobrevaloradíssima, La sombra del viento. Les veus del Pamano no és gens difícil de llegir, però des d’un punt de vista formal no és convencional i això és quelcom que el lector-massa no s’espera d’una novel·la que en principi l’hauria de captivar fàcilment, tal com succeeix a la major part de novel·les històriques o pseudohistòriques, tan de moda darrerament. És una llàstima. Cabré ha construït un relat de moltíssima qualitat que dignifica la narrativa en llengua catalana nacionalment i internacionalment, però que no arriba a esclatar quant a popularitat fins al punt de convertir-se en un fenomen. I és que aquest “germanisme” formal, aquest esplèndid domini de la tècnica narrativa, sembla que no acaba de ser del tot apreciat a casa nostra.
La setmana que ve TVC ha programat, en el que representa una de les grans apostes de ficció de la temporada de la “nostra” (Mònica Terribas dixit), l’adaptació dramàtica, precisament, de Les veus del Pamano. Només he vist els esquetxos de promoció i, si bé l’ambientació i determinats personatges aparentment fan el pes (si més no visualment sembla fet a mida, per exemple, que l’alcalde falangista de la novel·la, Valentí Targa, sigui interpretat per un bon actor com Francesc Orella), trobo que és realment complicat que el complex mosaic que mostra la novel·la (de quasi 700 pàgines, no ho oblidem!) es pugui sintetitzar fidedignament per mitjà d’una minisèrie de només dos capítols de durada. Sens dubte tinc molt d’interès per veure’n aquesta dramatització però, això sí, bo i procurant que les expectatives no es desboquin en excés. D’entrada he de confessar també que em desperta una curiositat quasi morbosa la variant dialectal que utilitzaran els actors: cal recordar que bona part de l’acció se situa, com he dit abans, al Pallars... Tornarem a trobar-nos, doncs, amb “l’efecte Serrallonga” (per a molta gent, Txavallonga, atès l’accent txava d’un bandoler del segle XVII que era originari del cor de la comarca d’Osona)? La resposta, a partir de dilluns que ve a TV3: no us ho perdeu!

Antoine Forqueray

Tots aquells que hagin vist la inoblidable pel·lícula d’Alain Corneau, Tous les matins du Monde, sobre la vida del músic Jean de Sainte-Colombe i el duel vital i musical que al llarg de la pel·lícula manté amb el seu deixeble Marin Marais, de ben segur que han caigut rendits davant del meravellós so de la viola de gamba, instrument desaparegut del mapa orquestral clàssic durant segles, fins que uns quants estudiosos, ja en ple segle XX, van decidir de recuperar-lo per tal de gaudir un altre cop del so d’aquest instrument amb el qual diversos grans compositors del primer barroc varen compondre autèntiques obres mestres. Un dels grans recuperadors (si més no el més important) és l’igualadí Jordi Savall. De les incomptables interpretacions de Savall, jo en recomano la que és un dels meus CD’s de capçalera des de ja fa anys: precisament la banda sonora de Tous les matins du Monde

Doncs bé, deixant de banda el solipsista Monsieur de Sainte-Colombe, Marais va rivalitzar quant a prestigi i qualitat compositiva i interpretativa amb el músic de cambra de Lluís XIV (el rei Sol), Antoine Forqueray. Forqueray, també de caràcter difícil com Sainte-Colombe, no va publicar res en vida (deia que aprendre de pàgines escrites era per a mandrosos), i va ser el seu fill Jean-Baptiste, compositor també, qui va compilar i publicar tota l’obra del seu pare per a viola de gamba.

Tot allò que els músics italians interpretaven amb el violí, Forqueray ho feia amb la viola de gamba. Les seves composicions es caracteritzen per una capacitat d’improvisació extraordinària (no van ser els músics de Jazz, doncs, qui varen iniciar aquesta tendència!), capacitat que, unida a un virtuosisme d’alta dificultat interpretativa proper a la sonata italiana més que no pas a la delicada melodia barroca francesa, l’allunyava de possibles imitacions d’aficionats, així com de la popularitat del públic, popularitat de la qual, per cert, sí que va gaudir Marais. No debades un contemporani dels dos músics com Hubert le Blanche va fer famosos uns qualificatius antitètics que descrivien l’estil d’ambdós genis de la viola: segons la Blanche, Marin Marais era l’“Àngel de la viola”, mentre que Antoine Forqueray n’era el “Diable”.

I si hi ha un passatge precisament “diabòlic” quant a virtuosisme, aquest és el cinquè moviment ("La Jupiter") d’una de les seves més cèlebres composicions: la Suite número 5 per a viola de gamba i baix continu. A YouTube he trobat una versió que, si bé no és de Jordi Savall, és prou reeixida com perquè tots plegats gaudim del celestial (o potser millor, dimonial!) so d’aquest antic i meravellós instrument.

Joaquín Sabina, "¿¿por que no te callas??"

Gracias Sabina por existir, por esas letras y por hacer que

yo sea, o vea la vida un poco como la ves tu en tus ojos...

[bloc Tupropialetra, admirador del músic]

Fill de policia i nebot de militar, comunista de levita i mocador, trobador del segle XX, poeta urbà i suburbà, idealista compulsiu, progressista impenitent, conversador intel·ligent, mall de poderosos i radiòleg dels miserables i els perdedors; veu del carrer, cant dels marginats, ateu militant, seductor incorregible… Tota aquesta sèrie d’adjectius i molts més –de laudatoris o quasi hagiogràfics!– són els que li acostumen a rajar a Joaquín Sabina cada cop que reapareix a la palestra musical de torn. Ara sembla que hi torna un cop més (encara!) i ja prepara nou disc –Vinagre y rosas– i concerts a dojo. Preparem-nos, doncs, per a un nou degotall de llagoteria desenfrenada al llarg dels propers mesos.

Al meu parer, Joaquín Sabina és l’exemple viu i més pur d’allò que els anglosaxons definirien com a un personatge much-overrated i que aquí podríem traduir com a “extremament sobrevalorat”. Sabina representa la quintaessència de la fantasmagoria andalusa, polida i augmentada a la capital de les espanyes. Madrileny adoptiu i admirat per més de la meitat dels espanyols, incloent-hi els catalans, la xuleria, la pretensiositat, el divisme extrem (a l’estil “castizoprogre”, això sí!), defineixen el tarannà del personatge. El munt d’incoherències que destil·la el seu pensament –probablement massa castigat per les drogues!–, són innumerables. Profeta radical del comunisme, republicanisme i ateisme del segle XXI, és tanmateix amic personal de Letizia Ortiz, Simoneta Gómez-Acebo –neboda del rei– i el Guti del Madrid, entre d’altres “intel·lectuals” (de fet ha tocat en privat per als príncipes a casa seva i tot!) Recomano als estómacs resistents que es llegeixin la seva darrera biografia en format entrevista que es titula Sabina, en carne viva (no us perdeu la foto de la coberta: ho diu pràcticament tot del que “ven” aquest personatge). Me la va regalar el meu cunyat pel meu aniversari i la vaig llegir fa uns mesos per curiositat morbosa i per enterrar definitivament (si calia) determinades admiracions babaues de la meva adolescència i postadolescència. I en efecte, el llibre va servir per aital propòsit (gràcies, Dàrio!) Això sí, vaig necessitar una mica d’Àlmax per poder-me'l acabar. Tot el seguit de tòpics amanits i suats de l’esquerra més emmidonada, teranyínica i sectària, es poden trobar perfectament condensats en aquest subproducte. I alhora també una bona dosi del millor del caràcter del genio de Úbeda, és a dir, el seu messianisme, les insuportables ínfules de superioritat, el seu to de macarra de barri, la maleducació indissimulada que gasta a l’hora d’insultar tot aquell que mínimament qüestioni el que ell diu i pensa; la seva ideologia política simplista i dogmàtica..., en fi, tot plegat, d’autèntica vergonya aliena. És clar que l’autor/entrevistador –Javier Menéndez Flores–, que es defineix com el seu biògraf, és senzillament un simple felador literari que encara té menys dignitat que el seu ídol. No debades el seu principal mèrit curricular i bibliogràfic és, precisament, en paraules seves, ser el biógrafo de don Joaquín.

Dit això, però, al Cèsar el que és del Cèsar: deixant de banda la qualitat innegable de les lletres d’algunes de les seves cançons, Sabina té el mèrit d’haver sabut mesclar el Rock&Roll amb la cançó d’autor o cantautor. Si se’m permet un neologisme prou gràfic per definir-lo, probablement ha sabut “bobdylanejar” o “brucespringsteenejar” com ningú altre a les espanyes i això, si pensem en el nivell musical del pop-rock espanyol, té un cert (o un gran) mèrit. I que consti que, per tant, respecto plenament tot aquell que admira algunes (o moltes) de les seves cançons: jo mateix -una mica a contracor atès tot el que n'acabo de dir- segueixo traient-me el barret davant d’algunes (només algunes, però!) d’aquestes cançons. Ara bé, com passa sovint en el món del pop-rock, la confusió entre la qualitat de l’obra (o d’una part d’aquesta obra) i el babeig absolutament acrític envers l’artista, allò que diu i allò que pensa, és total, i això, al meu parer, no deixa de ser res més que una actitud pròpia d'adolescents o postadolescènts. Quan aquest babeig, però, encara afecta gent que ja ha depassat la trentena o la quarentena, és llavors quan potser una petita visita al psicòleg esdevé, crec, més necessària que mai.

Aquesta immaduresa (i certa incultura, per què no dir-ho?) del públic sabinià, fa que els mèrits d’un bon músic i millor lletrista siguin lloats hiperbòlicament fins a l’extenuació, i se l’acabi situant al parnàs dels grans poetes i/o músics de totes les èpoques. I això, dissortadament, provoca que don Joaquín, ja arribat a la vellesa, encara vagi arrossegant-se (en alguns casos sembla que literalment!) pels escenaris hispans i, el que és pitjor, segueixi abocant aquesta mena de grunys ectoplasmàtics en què darrerament s’ha convertit la seva, ja de per si, poc brillant veu. L’èxit que obté entre els seus incondicionals, tanmateix, és digne del millor Bruce Springsteen o Robbie Williams. I això, personalment, em sembla que és, com probablement diria ell mateix amb el seu peculiar estil expressiu, ¡como pa meá y no echá gota, vamo!

Àlex Rigola i el Teatre lliure

L’any 2000 em van encarregar de fer un pròleg per a la versió d’una obra que s’havia d’estrenar al TNC: l’obra era Les variacions Goldberg, de George Tabori, i la va dirigir el fins llavors desconegut Àlex Rigola. A més del pròleg, també vaig haver d’elaborar el programa de mà ja que, en versió literal de la persona que em va fer l’encàrrec, “hi ha certs directors que això d’escriure no els va gaire...” Val a dir que l’obra –no sé pas si per l’efecte de la “síndrome d’Estocolm” o què– em va encantar, i la imaginativa posada en escena de Rigola em va literalment fascinar. A partir d’aquí vaig seguir les passes del director barceloní amb interès: em van impactar les seves versions de Woyzeck, de Georg Büchner, i molt especialment, Titus Andrònic, de Shakespeare. Posteriorment vaig anar-me’n a viure a la Gran Bretanya i òbviament en vaig perdre la pista, si més no, la pista directa.

Després de la mort de Josep Montanyès i de la pataleta de Lluís Pascual, el Lliure va caure en mans d’Àlex Rigola l’any 2003. El jove director, doncs, en ben poc temps va passar d’ésser pràcticament un desconegut a ser el director-programador d’un dels dos teatres més importants del país. Quina és la clau d’aquesta carrera tan metòrica fins ara? Doncs personalment crec que aquest “ascens” respon a diverses raons: 1) talent escènic innegable 2) criteri dramatúrgic molt clar 3) la influència de la tradició germànica postbrechtiana en determinats directors (no pocs) catalans.

Quan Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany funden l’any 1960 l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, encara en ple franquisme i amb l’objectiu d’oferir una alternativa teatral europea i de qualitat del tot necessària davant l’adotzenament del’Institut del Teatre de l’època que dirigia Guillermo Díaz Plaja, des d’un punt de vista estètic s’estava sembrant la llavor d’una influència –la del teatre alemany– que duraria fins als nostres dies. Ricard Salvat va iniciar aquest camí: va fer estades diverses entre Manheimm i Berlín al llarg de la dècada dels cinquanta i es va amarar de teatre germànic i centreuropeu. De fet, ell fou l’introductor d’un autor com Bertolt Brecht a la Península. Així, el teatre èpic, el teatre document i posteriorment el postbrechtisme deconstructiu varen arribar progressivament al nostre país i van anar fascinant autors i directors de casa nostra. Aquest tipus de teatre i el concepte de modernitat que comporta, juntament amb el compromís social que moltes d’aquestes obres transmeten, il·luminaren l’escena catalana semiclandestina en uns temps de foscor quant a la creativitat oficial.

No és d’estranyar, doncs, que avui tinguem directors com Xavier Albertí, Calixto Bieito o el mateix Rigola, entre d’altres, els muntatges dels quals beuen precisament de l’evolució que aquest teatre postbrechtià va experimentar al llarg de l’últim quart del segle vint. Així, les seves obres es caracteritzen per escenificacions transgressores, desconcertants, provocadores; reelaboració d’obres clàssiques tot distorsionant-ne els fets i les accions originalment descrites i on no es fan escarafalls a les situacions extremes, les escenes d’estil gore, la sexualitat explícita, la víscera humana, en definitiva, feta art. I és que si un veu o coneix mínimament el teatre de Franz Castorff o de Thomas Ostermeier, per exemple (directors del Berliner Volksbühne i del Berliner Schaubühne am Lehniner Platz respectivament, és a dir, el teatre alemany més rabiosament contemporani), entendrà una mica més l’estil dels muntatges dels Bieito, Albertí o Rigola (i aquesta tendència no es limita pas només al teatre: aneu a veure qualsevol òpera de les que programa el Gran Teatre del Liceu i us n’adonareu que aquest geist sobrevola tota representació que tingui lloc al temple de la lírica catalana). I si, a més, un veu la programació d’enguany del Teatre Lliure, amb els seus autors contemporanis marginals o semimarginals, i les seves versions particulars i personalistes de clàssics, entendrà d’immediat quin és el model que avui dia segueix aquell teatre que en el seu dia va voler prendre l’esperit d’André Antoine i que va ser batejat amb el mateix nom amb què el mític autor llemosí va batejar el seu nou teatre: le Théâtre-Libre. Com dic, però, atesa la programació que els Ollé, Rigola, Albertí, Subirós i cia. ens ofereixen, potser ja fóra hora que l’antic teatre del barri de Gràcia fos rebatejat al més aviat possible com a Freies Theater[1].

---

[1] Teatre Lliure en alemany