Nocturnes, de Kazuo Ishiguro (1)

Si ella m’estimava o no, poc té a veure-hi. Però vint-i-set anys de casats dóna per a coses divertides. Moltes parelles comencen estimant-se, després es cansen i finalment acaben per odiar-se. De vegades, però, succeeix a l’inrevés. Va costar uns anyets, però de mica en mica, la Lindy va començar a estimar-me . D’entrada no m’ho podia creure, però al cap d’un temps, no hi havia ja res per creure. Un subtil toc damunt la meva espatlla en el moment que ens alçàvem de taula. Un divertit somriure de complicitat mentre creuàvem la cambra quan de fet no hi havia res de què riure, només ella enjogassada. M’imagino que això la deuria sorprendre com a qualsevol altre, però això és el que va passar. Després de cinc anys o sis anys ens trobàvem bé l’un amb l’altre, ens preocupàvem l’un de l’altre, ens cuidàvem l’un de l’altre. Com dic, ens estimàvem. I encara ens estimem avui dia.

Aquest text és un fragment que he traduït de la primera història de les cinc que apareixen en el llibre, Nocturnes, Five Stories of Music and Nightfall (2009), de Kazuo Ishiguro (foto superior). Ishiguro és un escriptor i guionista cinematogràfic anglojaponès que va néixer a Nagasaki l’any 1954, però que als sis anys, juntament amb la seva família, va emigrar a la Gran Bretanya. Premiat, entre d’altres guardons, amb el Whitbread Award for Fiction (el premi més important de les lletres angleses), els seus llibres han estat traduïts a més de vint llengües i per tant se’l considera avui dia un dels grans escriptors en llengua anglesa. Més enllà de les seves novel·les i reculls de contes, també ha escrit guions cinematogràfics: The Saddest Music in the World (2003) i The White Countess (2005). Però si Kazuo Ishiguro és conegut popularment arreu del món, és mercès a la meravellosa adaptació cinematogràfica que James Ivory va fer de la seva sensacional novel·la, The Remains of the Day (El que queda del dia), i que va ser interpretada de manera magistral per, entre d’altres, Anthony Hopkins i Emma Thompson.

Nocturnes, Five Stories of Music and Nightfall, que podríem traduir per, Nocturns, cinc relats de música i vesprada, com he dit, és un recull de cinc històries on tota una sèrie de personatges que tenen relació directa o indirecta amb la música, pateixen diversos problemes d’encaix dins del món en el qual viuen: estancament en una determinada feina, problemes a l’hora d’assolir unes fites personals que anys enrere semblaven d’allò més assolibles; lligams amb un passat que desdibuixa el present, etc.

La primera narració –Crooner– és una deliciosa història que descriu com un jove polonès que es guanya la vida tocant en una de les orquestrines que pul·lulen per la plaça Sant Marc de Venècia, un dia descobreix un crooner (és a dir, un cantant melòdic més aviat passat de moda) al qual la seva mare admirava molt i la música del qual la va ajudar d’allò més, especialment després de separar-se del seu marit (el pare del noi). Aquest cantant, passa per problemes en el seu matrimoni i per aquest motiu, de manera més o menys accidental, s’estableix una relació molt particular entre el músic polonès i el crooner...

A la segona narració –Come Rain or Come Shine–, trobem com un home que ja s’acosta a la cinquantena, després d’anys fent classes d’anglès aquí i allà (ara com ara viu a Espanya), no troba el seu lloc al món i torna a Londres, convidat per una antiga parella d’amics seus de l’època universitària als quals provarà d’ajudar a millorar la seva relació, la qual sembla que ha anat degenerant amb el temps. Aquest noi comparteix amb la dona del seu amic, ja de l’època de la universitat, una passió pels cantants americans dels anys cinquanta. La història, a més de molts moments exquisits (especialment al final), té moments també del tot hilarants!

A la tercera narració –Malvern Hills–, un jove que ha acabat els estudis universitaris prova de buscar-se la vida pel circuit de música pop independent de Londres, però no se n’acaba de sortir. En un moment donat decideix fer un petit break en la seva recerca i passar un estiu allunyat de la gran urbs per anar-se’n a compondre a casa de la seva germana, als Malvern Hills, al centre d’Anglaterra (un dels llocs més bonics i entranyables del país). Probablement la narració més dispersa temàticament parlant, però alhora la més rica també. La coneixença d’una parella de suïssos d’allò més peculiar que passen les vacances al mateix lloc que el noi i que mostren un caràcter tan diferent com diferents són les seves maneres d’acarar la vida, influiran de manera subtil però notable en el jove músic.

A la quarta narració –Nocturne–, ens desplacem fins a Los Angeles, on un músic de jazz –saxofonista–, per influència de la seva exdona, accepta fer-se una operació de cirurgia estètica a la cara, ja que creu que no ha obtingut èxit ni reconeixement fins ara (ja té trenta-nou anys), malgrat el seu talent musical, a causa de ser massa lleig. Després de l’operació coincideix a l’hotel de recuperació amb la ja exdona del crooner de la primera història, que ha acudit a la mateixa clínica per operar-se la cara també. Inicien una rocambolesca relació (no sentimental) que aconduirà el protagonista a plantejar-se el seu futur immediat i el sentit de tot allò en què es troba immergit (l’operació i la seva mateixa carrera). Una altra narració, per cert, amb moments d’allò més divertits.

A la cinquena i darrera història –Cellists– tornem a un paisatge semblant al de la primera història –té lloc a Itàlia–, malgrat que en aquest cas no se n’especifica la localització exacta. En aquesta narració, un altre cop un músic dels països de l’est (aquest cop un violoncelista hongarès), coneix una misteriosa dama que es defineix a si mateixa com a virtuosa del celo i amb la qual inicia una relació artísticopersonal (però tampoc en aquest cas sentimental) que aconduirà el protagonista a canviar el seu tarannà a partir de les diferents i a voltes desconcertants converses que manté amb aquesta virtuosa del celo.

Crítica de la llibreria pura (i 2)

Tornem, però, als llibres. Ara faré un petit exercici merament esportiu que demostra l’absurditat d’aquells o aquelles que un dia varen decidir de classificar els llibres en tants apartats com fos possible de classificar-los. Comencem.

1) Si busco Regarding to the Pain of Others, de Susan Sontag, ¿on he d’anar? ¿A autors nord-americans (o autors que escriuen en anglès) o a assaig fotogràfic? ¿O potser a art a seques? ¿O potser a assaig de pintura? Perquè, esclar, de tot això tracta el llibre en qüestió. Seguim. 2) Si busco A Plea for Eros, de Siri Hustvedt, ¿què he de buscar: narrativa americana o bé crítica d’art? 3) A Bill Bryson, ¿on el col·loco? Un llibre seu com Shakespeare, per exemple, ¿on aniria: a biografies, a narrativa o a humor (l’humor, per cert, és una altra classificació kafkiana de l’FNAC!)? I el mateix desconcert podem trobar amb A History of the World in 10½ Chapters i England, England, de Julian Barnes. 4) Si busco Kafka, ¿he d’anar a literatures germàniques o a “altres literatures”? L’autor era txec, però escrivia en alemany. Potser aquí algun agosarat em dirà que moltes llibreries ja tenen la classificació de “literatura en llengua alemanya” i doncs, problema resolt. Molt bé. ¿I Samuel Beckett, que va escriure originalment en anglès i després es va passar al francès? Ah, amic, doncs caldrà fer una mica més de recerca “llibreriològica”, esclar. ¿¡No voldràs que Beckett estigui tot en un mateix prestatge, capsigrany!? I Eduardo Mendoza, geogràficament català, narrativament castellà, però –atenció!– dramatúrgicament català!!! I és que mira que la gent arriba a ser retorçada, eh? ¡Sembla que ho facin expressament per boicotejar l’ordre cartesià de les nostres llibreries! Continuem. 4) Si busco els reculls periodístics La horma de mi sombrero, de Joan de Sagarra (normalment, crític teatral), ¿on he d’anar exactament? Perquè, esclar, ingenu de mi, pensava que no existia encara la classificació de literatura periodística fins que la setmana passada, en cercar un llibre del cronista polonès Ryszard Kapucinski a Laie, vaig descobrir-ne l’existència. Ara, doncs, ¡per fi podrem dividir ja la ingent obra de Josep Pla en apartats: El Carrer estret i Nocturn de primavera, a novel·la; els paisatges i costums –Cadaqués, L’Empordanet, Humor, candor...- a narrativa, juntament amb el difícilment classificable, El Quadern Gris (¿o potser El Quadern és millor encabir-lo a periodisme? ¿O tal vegada a memòries?) La resta de l’obra completa, a periodisme. La sèrie dels Homenots, però, potser caldria col·locar-la a biografies... ¿O potser també a narrativa...?
I així, un llarg, interminable i foll etcètera.

Els sempre pèrfids anglosaxons, a les seves llibreries resulta que tot el que pertany a autors que “narren”, ja sigui ficció, semificció (és a dir, aquell assaig no acadèmic), humor, seriós..., ho classifiquen alfabèticament. I així, aproximadament el 70 % del material de la llibreria, està avorridament ordenat de tal manera que quan busques un autor determinat, probablement el trobis en menys de tres minuts, per gran que sigui la llibreria (i a Londres n’hi ha d’immenses: Foyle, per exemple, a tocar de Leicester i Trafalgar Square, ¡té quatre pisos i prop d’11 quilòmetres de prestatgeries!) Però, esclar, ¿què et pots esperar d’una gent que el peix arrebossat el xopen de vinagre i sal quan menys t’ho esperes?

Per cert, finalment vaig trobar el llibre que buscava de l’Esther Tusquets. Ja l’he llegit... i ja l’he tornat. I és que com deia Groucho Marx en parlar de la tele (“la tele és la millor amiga de la cultura: l’engegues, veus el que fan, i ràpidament et poses a llegir un llibre”), la dita és perfectament aplicable a les nostres llibreries: només et cal entrar-hi i estar-t’hi una estona per sortir-ne corrent i fer cap a la biblioteca municipal més propera.

Crítica de la llibreria pura (1)

Fa unes setmanes vaig entrar a la Casa del Llibre del Passeig de Gràcia i vaig descobrir que Esther Tusquets havia publicat la segona part de la seva autobiografia, Confesiones de una vieja dama indigna. Aquesta sorprenent publicació (ella havia afirmat que no escriuria aquesta segona part), venia a completar la primera part de l'autobiografia, Habíamos ganado la guerra, que anava des de la infantesa fins a la joventut, i que es va publicar fa dos anys. N’havia sentit a parlar, d’aquesta primera part, però no l’havia llegida encara. Aquesta nova publicació inesperada, doncs, em va esperonar a llegir-ne la primera part. Vaig provar de cercar el llibre tot sol (era dissabte a la tarda abans de reis i la llibreria era plena a vessar), i un quart d’hora després d’haver iniciat la recerca, vaig abandonar-la. Parlar amb algú de personal em va resultar del tot impossible a causa de la quantitat de gent que anava amunt i avall de la llibreria. Finalment ho vaig deixar córrer i vaig haver de tornar cap a casa amb les mans a la butxaca.
Les llibreries haurien de ser llocs amables on el lector pogués deambular-hi sempre que volgués, i que a l’hora de fer una elecció li fos raonablement fàcil de fer-la efectiva. És a dir, just al contrari del que sol passar a les grans llibreries del nostre país.

El nostre esperit mediterrani és petit i acomplexat, i com a tal, tenim una natural i atàvica tendència a comprimir i sobretot compartimentitzar-ho tot. Cal que tot es classifiqui seguint el nombre màxim de possibilitats classificatòries. Així, a les prestatgeries de tota llibreria hi trobarem assajos, biografies i memòries (per cert, ¿per què es decideix de posar aquests dos gèneres tan diferents en el mateix compartiment? Misteri!); teatre i poesia (curiosament aquests dos gèneres també sempre van plegats a tot arreu!); narrativa en castellà, narrativa en català i tot un seguit de classificacions nacionals i/o lingüístiques d’allò més curioses: literatura en francès, en anglès, en alemany, en italià i –¡oh, sorpresa!– “altres llengües”. Anem a veure, però, més classificacions encara. A l’FNAC hi ha una classificació del tot absurda (per no dir directament, estúpida) com és la de “literatura estrangera” (!!!), oxímoron que sens dubte deu haver estat ideat per algun buròcrata que no en té ni idea del que és o del que representa la literatura: ¡¿com els “amables desconeguts” que ens “parlen” des de fa milers d’anys i que ens fan identificar ara i adés amb la (dis)sort de l’espècie humana poden ésser “estrangers” per a ningú!?

Després tenim una altra divertida classificació: butxaca o no butxaca. ¿No seria fantàstic poder veure les dues possibles versions d’una mateixa obra costat per costat per decidir quina et quedes: si la de més qualitat o la més pràctica? Doncs no. Si vols dur a terme aquest petit exercici has de seguir fent recerca per la llibreria. Algunes llibreries (Abacus) encara emboliquen més la troca i s’empesquen una nova classificació... per editorials!!!! Així no cal ja que busquis llibres de Michel Houellebecq, ni de Ian McEwan, ni de Mercè Rodoreda... Has de buscar Anagrama, Càtedra o Quaderns Crema... I embolica que fa fort!

¿Què és per tant allò que cal acabar fent quan s’entra en una de les grans llibreries del país? Doncs bàsicament anar a raure al llibreter o llibretera de torn per demanar-li allò que es busca. Aquest, per cert, el dels llibreters/eres, mereix un capítol apart. De fet potser fóra millor parlar de nois i noies que treballen en una llibreria (no és el mateix jugar a futbol que ser futbolista, oi?) El noi o noia que treballa en una d’aquestes llibreries, només un factor a mig camí entre l’atzar i la càbala, no l’ha dut/a a treballar al Café di Francesco o al Mercadona que hi ha (o hi deu haver) a prop de la mateixa llibreria. Altrament dit, si t’adreces a algun d’aquests individus, pren la precaució que es trobin a prop d’un ordinador, ja que davant de determinats autors sol·licitats poden fer la mateixa cara que farien si els demanessis una ampolla de Cerebrino Mandri.

Arcangelo Corelli i els "Concerti Grossi"

Influent en Bach i Haendel, Corelli és un dels grans compositors barrocs de la història. Fa poc n'he descobert aquesta meravella dels Concerti Grossi, on diferents parts de l'orquestra (grup solista reduït "contra" instrumentació més àmplia) "rivalitzen" quant a la interpretació de la melodia d'una mateixa composició. Pel so meravellós resultant, però, potser hauríem de parlar de "diàleg" més que no pas de "combat", tal com vosaltres mateixos podeu comprovar en aquest fragment del Concerto Grosso en Re major que adjunto tot seguit.

Tosca, Aragall... i a tocar el cel!

A causa de les diverses desgràcies que han aigualit aquests temps de bonhomia, bona voluntat i propòsits d’esmena diversos que acabem de passar (el terrorisme internacional, l’atur desbocat, el Jordi Hereu, l’incendi al Guinardó...), trobo important d’encetar L’amabilitat dels desconeguts d’aquest 2010 amb una certa dosi de necessària i redemptora bellesa. I no trobo res millor en aquest sentit que fruir d’un dels moments més subtils de la història de la lírica de la mà del millor tenor viu que existeix: la interpretació de l’ària E lucevan le stelle (I lluen els estels) de Tosca, de Giàcomo Puccini, en l’antològica versió que Jaume Aragall va oferir l’any 1984 a l’Arena de Verona. En aquesta versió, Aragall sens dubte certifica les ja cèlebres paraules de Luciano Pavarotti en afirmar que la veu més bella de l’ópera no era pas la seva ni la de Domingo sinó, precisament, la del tenor barceloní.

Per situar-nos, la història de Tosca se situa a la Roma de començaments de segle XIX, on els reialistes proaustricistes respresentaven l’Antic Règim en front dels partidaris de Napoleó, que duien les idees liberals sorgides de la Revolució Francesa (per bé que després tot això se n’anés en orris a causa de la megalomania imperialista del general cors). Doncs bé, aquest conflicte polític serveix de base per a l’estructura d'un melodrama clàssic: triangle amorós on el “dolent” reialista, el baró Scarpia, desitja posseir la gelosa cantant Flòria Tosca, la qual està enamorada del pintor bohemi, idealista i, òbviament, liberal, Mario Cavaradossi. Cavaradossi és capturat precisament per ajudar un amic seu liberal i és torturat per Scarpia, el qual pretén així fer xantatge emocional i “aconseguir” Tosca a canvi de l’alliberament del pintor. Ella cedeix aparentment per tal d’ajudar el seu estimat, però tant ella com Scarpia menteixen en les seves intencions reals: ell, malgrat la “rendició” de la cantant, dóna ordres d'amagat d’executar igualment el pintor, mentre que ella només cedeix per tal de poder matar Scarpia (com així acaba fent), alliberar Cavaradossi i fugir plegats. Aquest, però, és finalment executat per l’esmentada ordre final de Scarpia i, com no podia ser d’una altra manera, ella, en adonar-se de l’engany del baró i de la mort del seu estimat, s’acaba suïcidant a l’acte final de l’òpera.

E lucevan le stelle és l’ària que Cavaradossi canta des de la presó el dia abans que l’executin i on descriu, per mitjà d'un somni d'amor, els moments íntims gaudits al costat de Tosca, i com el despertar d'aquest somni significarà la seva mort. El profund dolor per la pèrdua de la vida que expressa el personatge al final de l'ària és senzillament estremidor.

El patetisme de l'escena, juntament amb la bellesa musical que tradueix aquest patetisme de manera insuperable, converteix aquesta ària en una de les més belles i llegendàries del repertori operístic. I la versió que ens regala Jaume Aragall, com podeu comprovar vosaltres mateixos, fa posar realment la pell de gallina...

Una abraçada i molt bon any 2010 a tothom!

The Humbling, de Philip Roth: sentit i sexualitat

Ara sóc incapaç de d’actuar. Alguna cosa fonamental s’ha esvaït. Potser havia de passar. Les coses van així. No pensis que la meva carrera ha estat curta. Pensa quant ha durat. Quan vaig començar a actuar a l’escola, no m’ho prenia seriosament. Actuar era una manera de conèixer noies. Llavors vaig fer la meva primera respiració teatral. De sobte era viu damunt l’escena i respirant com un actor.

The Humbling (La humiliació) curiosament sintetitza d’alguna manera els dos principals leitmòtivs (però no únics) d’aquest bloc: literatura i teatre (o viceversa). Roth divideix la novel·la en tres capítols ben diferenciats i perfectament comparables a una estructura teatral clàssica contemporània de tres actes.

En el primer capítol, un actor cèlebre i d’edat avançada –Simon Axler– es troba en un carreró sense sortida quant a la seva capacitat per continuar actuant. Se li acaba la inspiració i sent un temor inaturable quan s’imagina a si mateix damunt l’escena. La reflexió sobre el món del teatre i d’allò que cal posseir per tal de sortir a escena, la confiança en un mateix i en allò que fa, així com un homenatge al món del teatre en general (és fantàstica l’enumeració d’obres de teatre amb suïcidis damunt l’escena que es descriu al final del capítol!), caracteritzen aquest sensacional “primer acte” de la novel·la.

En el segon capítol hi ha un salt endavant i trobem com Axler s’enamora d’una noia –Pegeen Mike Stapleton (nom d’un dels personatges principals de l’obra de teatre, The Playboy of the Western World, de JM. Synge, “pare” de la dramatúrgia irlandesa contemporània i cofundador de l’Abbey Theatre de Dublín,)– a la qual ell va veure néixer, ja que és la filla d’uns actors que eren amics seus. Aquesta relació, marcada inicialment per la diferència d’edat entre els dos amants i pel fet que ella era lesbiana i ell, doncs, la primera experiència heterosexual per a ella, ocuparà el cos principal de la narració. L’impacte que per ambdues vides té aquesta particular relació és impressionantment descrita per Roth al llarg d’aquest “segon acte” de la novel·la.

Al tercer capítol hi haurà l’impactant final d’aquesta història, l’emoció de la qual va in crescendo a mesura que la narració avança i que no penso descriure per raons òbvies (no m’agrada desvetllar qui és l’assassí de la pel·lícula abans d’hora!)

Si en el darrer escrit, en descriure l’estil narratiu de Paul Auster, parlava de sinuositat, vellutament, insinuació..., la novel·la de Philip Roth mostra un estil radicalment oposat. The Humbling es caracteritza pel seu estil directe, dur, visceral, carnal... The Humbling és una interessantíssima novel·la que afecta brutalment els sentits del lector sense anestèsia prèvia. Dissecció en viu de passions humanes extremes, de la força de la sexualitat (molt explícita, per cert), erotisme poc delicat i sobretot un enorme i profund coneixement de la psique humana.

D’altra banda és destacable com la narració passa per indrets espacials i temporals diferenciats amb personatges d’un relleu més que notable, amb emocions que oscil·len radicalment al llarg de la història, i com tot plegat té lloc en menys de 150 pàgines! Allò que molts autors no poden ni saben construir en centenars de pàgines, Roth és capaç de sintetitzar-ho en tot just un centenar i mig, cosa que diu molt del bagatge literari, del talent i, és clar, de la capacitat narrativa d’un dels millors autors vius en llengua anglesa. Atesa, però, la densitat d’allò que es narra, i malgrat l’esmentat mestratge narratiu de l’autor, si hagués de trobar-hi un “però” a la novel·la, seria precisament aquest excés de síntesi d’una història tan intensa i profunda. Amb tot, però, crec que la qualitat de la narració supera amb escreix aquest defecte.

Així, si us agraden les emocions fortes i les acceleracions sobtades del cor (entre d’altres àrees del cos humà), no deixeu de llegir The Humbling. Dissortadament la novel·la encara no ha estat traduïda ni al català ni al castellà (per això els fragments de la novel·la que apareixen al començament i al final d’aquest escrit, els he traduïts jo mateix), però sens dubte aquesta serà una de les novetats literàries destacades d’aquest propvinent 2010. Caldrà estar ben alerta doncs.

Ell es va abaixar els pantalons i els va llençar al costat del llit mentre ella atrapava el seu vibrador verd per, un cop lubricat amb oli per a nadons, fer veure que es masturbava com un home. Amb admiració, ell va dir “sembla real”. “Vols que et folli amb això?”, va dir ella. “No, gràcies”, va dir ell. “No et faria mal”, va dir ella mofeta, juganera, mentre baixava el to de la seva veu. “Prometo ser molt delicada amb tu” va dir ella. “Molt graciosa, però no fas la fila de ser gaire delicada.”, diu ell. “No t’hauries de fer enrere per les aparences”. “Va vinga”, va dir ella rient, “t’agradarà. És un nou límit”. “A tu sí que t’agradarà. No, prefereixo que me la mamis”, va dir ell. Mentre jo porto la meva polla, va dir ella. Això és el que vull. Mentre jo porto la meva gran polla verda i tu jugues amb els meus mugrons. Això sona bé”. “I després que jo te l’hagi mamada, tu me la mamaràs a mi. Tu t’abraonaràs sobre la meva gran polla verda”. “Això ho podria fer”, va dir ell. “Així que això ho podries fer. Ja et marques uns límits ben curiosos. En tot cas, hauries de saber que encara ets un home retorçat que s’excita amb una noia com jo”.

Invisible, de Paul Auster: lectura obligatòria!

Human beings were animals, he said, and softminded aesthetes like myself were no better than children, diverting ourselves with hairsplitting philosophies of art and literature to avoid confronting the essential truth of the world. Power was the only constant, and the law of life was kill or be killed, either dominate or fall victim to the savagery of monsters. He talked about Stalin and the millions of lives lost during the collectivization movement in the thirties. He talked about the Nazis and the war, and then he advanced the startling theory that Hitler’s admiration of the United States had inspired him to use American history as a model for his conquest of Europe.

Si jo tingués prou talent per escriure ficció, de gran voldria ser com Paul Auster: un gran escriptor, intel·lectual militant, de vasta cultura, guapo, casat amb un clon seu en femení (Siri Hustvedt és una gran escriptora, intel·lectual militant, de vasta cultura, guapa, etc.), pertanyent a la upper middle class novaiorquesa (una mena d’aristocràcia d’esquerres de la costa est dels EUA amb “epicentre”, esclar, a Nova York), compromès ideològicament (fervent demòcrata), jueu progressista... És a dir, un personatge que bé podríeu imaginar perfectament al bell mig d’una d’aquelles festes que sovintegen les pel·lícules del Woody Allen de les bones èpoques (Delictes i faltes, Hannah i les seves germanes, Marits i mullers...)

Doncs bé, Auster acaba de publicar la seva darrera novel·la, Invisible. Una novel·la on podem trobar-hi tot allò que l’autor de la cèlebre The New York Trilogy sap manejar magistralment: l’entreteniment per mitjà de certs manlleus de la novel·la negra a l’ensems d’una profunda reflexió a l’entorn del desconcert de l’ésser humà contemporani tot utilitzant els mecanismes del postmodernisme literari. I Invisible és un altre exemple ben reeixit d’aquest explosiu còctel.

Quines són les característiques de novel·la negra que Auster utilitza? Doncs una certa dosi d’intriga a la trama, uns personatges que mostren un cert capteniment misteriós, crims, alguna dosi molt mesurada de violència; passats tèrbols que tenallen un present inquietant... I, com dic, tots aquests ingredients combinen sense esquerdes amb els trets típics de la novel·la postmoderna: qüestionament de la identitat, del propi jo narratiu (el que els angloparlants en diuen el defining self); la invisibilitat o confusió entre identitats reals i fictícies; móns i experiències paral·leles inconscients, definició de la forma del paisatge propi a través de l’absència i la presència; el paper de l’atzar en el dibuix d’aquests paisatges vitals, el trencament del binomi espai-temps en el fil narratiu, l’ús d’estructures narratives metaficcionals que desengavanyen el lector de possibles esquemes mentals predeterminats (cronològics) quant a la narrativitat, etc.

La història comença en una festa universitària on un noi coneix una parella misteriosa que s’interessa per aquest noi de manera ben diferent. La relació comença a prendre relleu fins que hi ha un assassinat que capgira part de la trama, però després la mateixa trama fa un salt endavant i trobem que el protagonista esdevé literatura per a un altre personatge secundari que ara passa a dominar la veu narrativa... Etcètera.
Invisible és una novel·la extraordinària que presenta un autor madur, segur d’allò que fa i que demostra el seu magisteri en el moment de mesurar, desplegar, insinuar i també ocultar aquells elements narratològics claus que permeten d’immergir el lector en un univers confús, misteriós, sensual, eròtic, però no pas exempt, com dic, de reflexió filosòfica, existencial. Una reflexió que va surant al llarg de la narració en comptagotes, però amb un estil gens carregós ni feixuc, i que encaixa hàbilment dins de l’acció del relat i del tarannà dels seus particulars protagonistes. Les reflexions dels personatges d’Auster no postulen ni sermonegen, simplement plantegen allò que els condiciona sense oferir cap solució, resposta o alliberament de res. Fa el millor que pot fer, al meu parer, qualsevol narrador que plantegi en els seus escrits uns certs nivells de reflexió: “il·luminar” el lector a través del qüestionament del defining self i de la pròpia realitat que l’embolcalla i el condiciona, i no pas a través de l’oferiment de solucions racionals o ideològiques.

Potser utilitzant els adjectius dels sommeliers, es pot afirmar que la narració d’Auster és sinuosa, vellutada. Sovint, el llenguatge, la forma, l’estil, produeixen la sensació d’una relaxant i alhora excitant carícia que recorre l’espinada a mesura que el seu univers narratiu es desplega impúdicament davant dels ulls del lector. Un desplegament que comença pels ulls i que acaba en el sexe després de fer estada en les parts intel·lectuals i racionals del nostre cervell. Si algú mai va creure’s allò que la literatura és avorrida per als sentits en comparació amb d’altres activitats, de ben segur que no deuria haver llegit res de Paul Auster, i molt menys encara una novel·la tan sensacional com Invisible.

Així, doncs, si no us fan por els obscurs viaranys de l’anima i del desig, ja teniu la novel·la amb què sobreviure a l’ensucrament artificiós del Nadal. De fet fa tot just un parell de setmanes que s’han publicat les traduccions de la novel·la al català i al castellà. És a dir, que ja no hi ha excusa!

Hélène says (...), isn’t it intriguing that thought cannot exist without language, and since language is a function of the brain, we would have to say that language –the ability to experience the world through symbols– is in some sense a physical property of human beings, which proves that the old mindbody duality is so much nonsense, doesn’t it? Adieu, Descartes. The mind and the body are one.