L'hort dels cirerers, versió Julio Manrique: pobre Txèkhov!

Una de les afirmacions més cèlebres d’Anton Txèkhov era aquella que deia que els savis són els que volen aprendre, mentre que els brètols són els que volen ensenyar. O pretenen ensenyar, podríem afegir, si parlem del cas de Julio Manrique i la seva versió de L’hort dels cirerers que es representa a l’escenari del teatre Romea. I és que, en efecte, Julio Manrique pretén alliçonar de tal manera l’espectador que fins i tot se serveix de recursos èpics brechtians, com és la mostra de dades biogràfiques relacionades amb l’estrena original de l’obra per mitjà d’un retroprojector, no pas per produir cap sensació de distanciament (el verfremdüng que va idear Bertolt Brecht en el seu moment) i així aconseguir un efecte anticatàrtic (objectiu del teatre èpic brechtià), sinó per... bé, ben bé no se sap per què! Manrique introdueix dos cops aquest recurs (a l’inici i al final de l’obra), i ho fa mentre es desenvolupa l’escena! Un recurs tan extrem com aquest, doncs, utilitzat amb tanta matusseria i sense un propòsit dramatúrgic concret (com era l’esmentat cas de Brecht), l’únic que finalment aconsegueix és allò que en llenguatge teatral s’anomena molt gràficament “embrutar l’escena”.  

Però no ens precipitem, perquè la lliço de Manrique ja havia començat abans fins i tot de l’inici de l’obra. En efecte, a més dels retolets esmentats, en el moment de començar l’espectacle per megafonia es comunica el clàssic missatge d’apagar els mòbils, i això es fa en català i... en rus!!! El sentit d’aquesta boutade, només respon a la possibilitat que Manrique hagi pensat pretensiosament que tota o bona part de la comunitat russa de Catalunya passarà a veure la seva versió (i cal mostrar un respecte per la seva llengua) o bé que l’imaginatiu director ens pretén transportar a un món els referents culturals del qual ens vindran introduïts ja d’antuvi per mitjà d’aquest recurs parateatral. Molt original, sí, senyor! Sigui com sigui, però, no deixa de resultar paradoxal aquest afany per la llengua russa si es té present que la versió de l’obra escollida no és una traducció directa del rus, sinó una versió en anglès d’una altra versió ja existent. I com no podia ser d’una altra manera dins dels cercles pijoprogres teatrals nostrats, aquesta versió no podia ser de ningú altre que del “gran” David Mamet. I és que sembla que al nostre país –com molt encertadament es queixava ja fa uns anys Jordi Coca–, cosa que caga Mamet, boca que algun actor/director del nostre panorama teatral para ben oberta perquè no se li escapi ni una unça de deposició. Però és que, a més, tinc els meus dubtes que Mamet sàpiga rus –malgrat que els seus avis ho fossin– com per traduir directament l’obra de l’original. I si això és així, Manrique hauria triat una versió, d’una versió, d’una versió. Tant se val que en català hi hagi una versió quasi canònica del teatre de Txèkhov com la de Joan Oliver o que, posats a buscar una versió anglosaxona, avui dia la versió americana de Curt Colombus passi per ser una de les millors adaptacions per a l’escena que s’hagi pogut fer mai de l’obra de l’autor rus. El que és important és que el nom de Mamet aparegui d’alguna manera en el muntatge. 

Més lliçons del nostre director-pedagog. La música triada. Ah, quina delícia! Més enllà de l’obvietat de les lletres (Dance me to the End of Love, de Leonard Cohen, per definir el tarannà romànticodecadent de la protagonista, Lyuba Ranevskaya, o el Padam Padam de d’Edith Piaff quan es parla de París!), Manrique torna a embrutar matusserament l’escena en voler jugar amb la música quan els actors encara parlen i fent així perdre el final d’alguns diàlegs entre els intèrprets. I això passa en en més d’una (i de dues) ocasions al llarg de l’obra. O sigui, amateurisme en la seva pitjor versió. 

Però això encara no s’acaba aquí. Manrique mostra una gran habilitat per entretallar l’escena de manera gratuïta amb recursos d’aficionat (la musiqueta esmentada, els números de festa i  cabaret per substituir els entreactes, etc.) i així espatllar una de les claus del teatre de Txèkhov, això és el continuum dramàtic i el progressiu crescendo de la trama dialògica. El teatre de les quatre grans obres de Txèkhov (Les tres germanes, La gavina, L’oncle Vània i L’hort del cirerers) es caracteritza per la seva estructura quasi simfònica: una inacció quasi total entre un munt de personatges els quals a través de la musicalitat de les seves paraules i dels seus silencis construeixen un subtil fil melòdic que comença suau, creix fins al moment àlgid dramàtic per baixar altra volta a la melodia del començament; una melodia semblant a la inicial, però més elaborada, ja que ha de manifestar d’una banda la decepció pel curs dels esdeveniments, però alhora haurà de mostrar també un fil d’esperança en un futur que s’albira més enllà de l’escena. Tot un  complex entramat cal·lidoscòpic on se’ns mostra un retaule de vida al natural i on allò que no es diu pren tanta importància com el que es diu. Doncs bé, Manrique decideix de trencar aquesta subtil i delicada melodia per mitjà dels gratuïts recursos parateatrals esmentats (els retolets, la música a tot drap, el cabaretisme...) i, esclar, finalment acaba succeeint allò que mai hauria de passar en una obra de Txèkhov: que els moments àlgids en els quals els actors s’esforcen en transmetre apassionadament llur conflicte, no traspassin el prosceni i quedin molt lluny del públic al qual es pretén emocionar. 

I seguint el fil d’aquest darrer punt, a més, cal encara afegir per acabar de completar la lliçó, la pèssima direcció d’actors: Montse Guallar encara busca el seu personatge per algun racó de l’escenari; Selvas treu el que bonament pot del ric i impactant Lopakhin (i la màgia entre ells dos, per cert, nul·la). D’altres intèrprets tenen més sort i aconsegueixen quelcom més (és el cas de la filla gran de Lyuba, Varya, per exemple). Aquesta sensació de manca de connexió entre els actors i la seva feina es nota fins i tot a l’hora de sortir a saludar al final de l’obra, amb una fredor força inusual. I és que pel que fa a aquest aspecte –la direcció escènica-, Txèkhov és potser l’autor més complicat de la història del teatre: la major part dels seus personatges, per secundaris que semblin, tenen prou relleu i personalitat pròpies com per poder treballar individualment i al marge de la resta el seu propi drama i, esclar, encaixar totes aquestes peces diverses sense que la coposició final se’n resenti és altament complicat. Una tasca que supera, i de molt, les capacitats demostrades pel director del muntatge. 

I encara un últim apunt referit a la direcció: si es vol transgredir de debò, que es deconstrueixi Txèkhov seguint els exemples clàssics de, posem el cas, Thomas Ostermeier a la Schahubühne de Berlín, o d’altres de més propers com Àlex Rigola, Xavier Albertí o el mateix predecessor de Manrique en la direcció del Romea, Calixto Bieito. Esclar que per deconstruir cal tenir un coneixement molt profund d’allò que es té entre mans i una idea molt clara de cap on es vol anar amb aquell producte desglossat (l’efecte au fènix: cremar per renéixer amb més força que mai d’entre les cendres). I això em temo que és una tasca que va molt més enllà de l’exhibició d’alguna frase en rus, d’algun retolet retroprojectat, d’algun númeret de cabaret amb cançons del tot llepades o del tímid (i convencional) trencament de l’escena a la italiana.

Com molt divertidament va dir Carles Flavià a George Bush en plena guerra d’Iraq (“sisplau, senyor Bush, torni a beure!”), després del que vaig haver de patir al Romea fa un parell de setmanes, a Julio Manrique se li podria pregar semblantment, “sisplau, senyor Manrique, torni a Neil LaBute” . Molts li ho agrairíem, especialment aquells per a qui el teatre de Txèkhov segueix sent, juntament amb Shakespeare, Molière, Brecht, Williams, Hare i algun altre autor més, una referència ineludible del millor de la dramatúrgia occidental.  Spasiba, tovarich!

L'estat de la qüestió

"Alguna cosa sembla podrir-se al sud de Dinamarca..."

Hamlet (William Shakespeare)

Que el funcionament de tota societat és imperfecte és quelcom evident si es té present que la societat la componen persones i que les persones som imperfectes per definició. Però quan els mecanismes lògics per a protegir el gruix principal de la societat és tan brutalment imperfecte com el nostre, els senyals d’alarma s’encenen, ja que la deshumanització del texit social (individualisme a ultrança, manca de sentiment de pertinença al col·lectiu, xenofòbia...) esdevé un fet molt difícil d’evitar.

Aquest article que Empar Moliner va escriure fa unes setmanes em va deixar literalment estabornit, però és que un dels comentaris posteriors a l’article (que també adjunto) em va deixar tan o més perplex que el mateix article.

En fi, llegiu-ho si voleu i jutgeu vosaltres mateixos on som. Personalment –com diuen en anglès–, words fail me...

Alguna cosa està mal feta (Empar Moliner)

Tinc uns amics del Penedès que fan vi (un vi del qual els he parlat diverses vegades amb admiració en aquesta columna: el Sot Lefriec). Els meus amics, Irene i Laurent, van haver d'anar a un judici, l'altre dia, contra uns lladres que els van entrar a casa. El cas és que, quan sortien del jutjat, els acusats, que són romanesos, els van apallissar. Per sort, un policia que era a l'edifici va sortir a ajudar-los. I només aleshores, no abans, els vigilants de seguretat del lloc van intervenir-hi. Els meus amics van acabar a l'hospital amb el cos ple de blaus. Però a la porta de l'hospital també els esperaven els agressors. Els meus amics van demanar a la policia si el proper dia que vagin a judici podran tenir protecció, però es veu que [això] no està previst. No és culpa de la policia. És la llei.

Al mal que els han fet s'hi ha de sumar la por que els fa, ara, que uns delinqüents que els han trencat la cara perquè van declarar contra ells, sàpiguen on viuen (tenen dos fills petits). La mateixa policia els ha dit que segurament no els voldran matar (uf), però que vigilin, això sí, perquè són gent que està torrada i no se sap què els pot passar pel cap. La meva amiga, per cert, mentre feia cua al jutjat, va fer-se càrrec d'un bebè de sis mesos i d'un altre d'uns dos anys que ploraven abandonats en un passadís, mentre la seva mare era a dins declarant. Avui ja deuen treballar de nou amb aquesta santa mare, potser practicant el noble ofici de pidolar, després d'haver-se pres un biberó de tranquil·litza[n]ts. Em sap molt de greu, però potser comprenc més del que voldria Nicolas Sarkozy.

Alguna cosa està mal feta quan resulta que hi ha càmeres a la comissaria de Via Laietana per si els mossos peguen els delinqüents (que és fantàstic i segur que fins i tot necessari) i no està prevista cap ajuda per a les persones pacífiques com els meus amics, que van anar a un judici perquè es van trobar uns delinqüents armats a la cuina. Jo no sé què dir-los. Els seus agressors són al carrer. Què poden fer? Contractar uns delinqüents també romanesos perquè els protegeixin?

Comentari:

Els teus amics farien mal fet de llogar més romanesos per què els protegeixin, perquè el resultat seria una conxorxa amb els agressors. Els albanesos tampoc són recomanables, perquè els acabarien extorsionant a ells. Jo em refiaria més dels nyetes, la protecció els costarà més cara, però tenen un codi ètic més sòlid, i un cop hagin cobrat per la feina els deixaran tranquils. Dels africans, millor oblidar-se'n: els negres subsaharians no volen problemes, i d'entre els moros, abans haurien trobat algerians, però actualment es dediquen a les drogues i als cotxes i ja no fan aquesta feina. Els xinesos en tenen prou amb el seu negoci d'extorsió intraètnica i no s'embioliquen amb nosaltres els aborigens. És una llàstima, però els catalans ens hem acostumat a viure en una falsa sensació de seguretat i hem perdut la capacitat d'autoprotegir- nos. suposo que la història ens passarà factura.

Joan Solà, in memoriam

El que deixes enrere no és el que queda gravat als monuments,

sinó allò que ets capaç de gravar a la vida dels altres (Pèricles).

Escric aquestes ratlles des de l’astorament i la tristor que encara sento per la mort de Joan Solà. Parlaré uns instants de mi –i espero que ja em sabreu perdonar– només per introduir allò que en realitat vull glossar que, com podreu imaginar, no és res més que la figura de l’il·lustre filòleg finat abans d'ahir.

Quan vaig començar a estudiar filologia, sempre vaig tenir present l’estudi de la llengua dins la carrera com un mal menor, com una petita llosa que havia de carregar per tal de poder explorar, gaudir, conèixer, allò que realment m’interessava: la literatura. I així fou al llarg dels dos primers anys, durant els quals vaig anar fent la viu-viu per les matèries de llengua del programa, mentre devorava els clàssics de tots els temps i de totes les geografies –en aquest sentit va tenir molt de pes la figura del gran Jordi Llovet– i em dedicava, doncs, a provar d’excel·lir en les dites matèries literàries. I així vaig anar fent fins arribar al 3r any (llavors encara n’hi havia cinc, a la carrera), que em va tocar de cursar obligatòriament l’assignatura de Sintaxi catalana, matèria que impartia Joan Solà. A partir d’aquell moment me’n vaig adonar (ell em va fer adonar) que dissociar llengua i literatura com jo feia en el meu imaginari era tan absurd com voler dissociar el futbol de l’esport. Em va fer adonar, a més, que la llengua podia ser una matèria d’estudi divertida, interessant i fins i tot emocionant: que el pas de l’estructura profunda chomskiana a les manifestacions superficials en forma de diversitat lingüística era un terreny –oh, sorpresa!– absolutament fascinant. Solà mostrava la llengua com el que és: un ens viu, canviant. I aquesta vitalitat de la llengua ell era capaç d’expressar-la com ningú altre, amb una passió desbordant, màgica. Ningú com Joan Solà era capaç d’emocionar-se literalment (no li costava de plorar... per aspectes lingüístics!) en parlar del canvi i caiguda de preposicions, del per i el per a, de les combinacions pronominals (que tan poc li agradaven, per cert!), etc.

Solà posava passió en tot allò que feia: estudiava, investigava, escrivia, sí, però per damunt de tot li agradava transmetre els coneixements adquirits tan àmpliament com li era possible. Molt proper a la gent per aquesta necessitat compulsiva de compartir saviesa, vibrava igual a l’hora de fer un discurs des de la tribuna del parlament que, per exemple, en glossar la figura de Joan Coromines a la UEC de Gràcia davant d’una trentena de persones, la més jove de les quals, devia tenitr uns 50 anys (amb l’excepció d’un servidor)! Com el seu mestre i referent, l’esmentat Joan Coromines, Solà era l’antiintel·lectual per excel·lència que, quan parlava del país ho feia amb un immens coneixement de la seva geografia i de la seva antropologia. Parlava sense embuts perquè deia el que pensava tot i pensar –i molt!– el que deia.

Tota generació que s'hagi estimat la llengua catalana ha gaudit al llarg del segle XX d'uns referents vius abolutament colossals (i aquest, crec, és un dels pocs aspectes que els catalans hem tingut fortuna al llarg de la nostra història contemporània): la generació del primer terç de segle va créixer sota l’empara de Pompeu Fabra; de la terrible generació de la postguerra fins a la recuperació de les institucions democràtiques hi va haver el mestratge de Joan Coromines. Des de la mort de Coromines (per bé que ja treballava i publicava estudis de llengua molt abans), el gran referent científic i vital de la llengua catalana havia passat a ser, per mèrits propis, Joan Solà. La sensació d’orfenesa filològica que sento en aquest moments, doncs –i ja em perdonaran els insignes col·legues que el país i la seva llengua encara tenen (Sebastià Bonet, Lluís Payrató, Albert Pla, Lluís Mascaró, etc.)–, és senzillament indescriptible.

Al final d’aquell tercer curs, per cert, vaig acabar obtenint un simple “suficient” a Sintaxi catalana. Un suficient que em va costar déu i ajut d'aconseguir, ja que Solà era un professor enormement exigent! Crec que va ser un just càstig al meu tantsemenfotisme per la llengua dels meus primers anys de carrera. Un tantsemenfotisme que el gran Joan Solà, com he dit, se’n va encarregar d’extirpar-me amb precisió de cirurgià per sempre més.

Moltes gràcies per tot, mestre, i fins sempre!

La llengua catalana i els demagogs (i 3)

Una de les afirmacions més divertides contra la nova llei del cinema és allò que, en el fons, si a la gent la poses en la tessitura d’haver de triar entre pel·lícules doblades al castellà o al català, normalment trien castellà i que això és una realitat que no plau als nacionalistes (catalans) i que per tant es neguen a veure i/o acceptar. Concretament vaig presenciar com feien aquesta mena d’afirmacions Juan Carlos Girauta i Miquel Porta i Perales en un d’aquests programes de debat a la nit (no recordo si a BTV o a 59 segons). El que em va resultar més terrible de tot plegat, però, és que els seus arguments amb prou feines van ser replicats. Només alguna afirmació genèrica de tipus victimista (que encara enfortien més les tesis dels dos individus esmentats) i prou.

Molt bé. Situació real viscuda en pròpia pell fa cosa d’un parell de mesos. Diumenge al migdia. Una parella amb els seus dos fills d’un i tres anys respectivament es troben al centre de Barcelona dins del seu cotxe amb el diari de diumenge a les mans i disposats a anar al cine perquè el fill gran visqui la seva primera experiència cinematogràfica; al nano sembla que li agraden prou certs dibuixos que fan a la tele com per creure que ja podrà gaudir d’alguna d’aquestes pel·lícules d’animació que hi ha en cartellera. La pel·lícula escollida va ser Toy Story 3 (el nano ja coneix el personatge principal, probablement a causa de les imatges, dibuixos, promocions, etc., que circulen arreu).

És un quart de quatre i la família està en situació de poder atansar-se a qualsevol indret on facin la pel·lícula escollida. En busquen la versió catalana, bàsicament perquè un nen, als tres anys, només parla i entén amb un cert grau de coneixement la llengua materna (i amb força dificultats encara), per bé que ja comença a conèixer d’altres llengües (per contacte), però sense arribar a una comprensió plena.

Procedeixen, doncs a examinar la cartellera i hi troben la situació següent: la pel·lícula s’exhibeix a vuit sales: de les més cèntriques (Aribau, Alexandra...), a les menys cèntriques (Bosque, Maremagnum, Heron City...) A totes aquestes sales la pel·lícula comença a les 16 / 16.30 h, i hi ha encara una segona sessió (18 / 18.30 h). En tractar-se de nens, no hi ha 3a ni 4a sessió. Immediatament la mare cerca l’idioma de la pel·lícula i no troba la versió catalana. Ràpidament se n’adona que les pel·lícules en català se situen en una espai apart de la cartellera. I allí era on, en efecte, hi havia la versió de Toy Story 3 en llengua catalana. Aquesta versió s’exhibia en un únic cinema (no hi havia, doncs, cap possibilitat d’escollir sala): el cine Casablanca-Gràcia (antic cinema Moderno). I quan el pare ja començava a enfilar cap a Gràcia amb el cotxe, la mare l'informà que –atenció!– l’únic horari de la sessió era... a les 12 del migdia!!! És a dir, un únic cinema, un únic horari i en horari matinal per als aborígens. En unes circumstàncies així, doncs, què fa el, diguem-ne, ciutadà mitjà? No cal que avanci la resposta que tots sabem, oi? L'"espontània" enquesta de Girauta i Porta perales, doncs, explicada ben diàfanament.

Ara bé, això ho sap tothom: Girautes, Portes Perales i tots els polítics del PP, dels "ciutadanos" i de part del PSC; passa que la immensa dosi de cinisme, barra i filldeputisme que posseeixen aquests tres partits esmentats a l’hora de tractar el tema de la llengua catalana quan s'acosten eleccions (o alguns sempre, com és el cas C's) senzillament sembla no conèixer ni límits ni fronteres.

La llengua catalana i els demagogs (2)

La segona notíca lingüística d’aquest final d’estiu que crec que val la pena de remarcar és la del famós examen de “nivell C” al qual s’hauran de sotmetre els professors universitaris de les universitats catalanes i que, un cop més, ha tornat a aixecar la polseguera típica entre els elements nacionalistes més arnats del nostre país. Així doncs, trobem gent com Albert Rivera bramant afirmacions tautològiques com, “la universitat ha de ser "universal", o d'altres afirmacions ja força més suades com, "el foment del català no ha de ser una imposició". O gent com l’ínclit Vidal-Quadras que amb la seva particular retòrica incendiària i cavernària fa afirmacions com la següent: “la miopia provinciana de quatre indocumentats a Catalunya condemna el seu sistema universitari a la decadència més absoluta (...) Volem bisbes catalans, notaris catalans, jutges catalans, catedràtics catalans, volem ser uns desgraciats, però catalans. Feia segles que a Europa no s'assistia a un suïcidi cultural i econòmic de la magnitud del que està cometent la societat catalana”.

Però no només els de sempre s’han indignat per aquesta notícia. Des del mateix PSC, per exemple, no s'acaba de veure del tot clara la mesura i, així, la parlamentària Rocío Martínez-Sampere comenta que està “totalment d'acord amb l'aprenentatge suficient del català, però més important és l'atracció de talents i l'aposta per l'anglès”. Bé, tampoc no sorprèn del tot una afirmació com aquesta si tenim en compte que prové de les files d’un partit que ha lluitat durant dècades per crear en l’imaginari col·lectiu del país una imatge provinciana de la llengua i la cultura catalanes en contraposició amb la “universalitat” de l’espanyol.

Però encara resulta més sorprenent l’afirmació d’un teòric sobiranista com l’economista liberal Xavier Sala-Martín, el qual afirma amb contundència respecte a la presumpta exigència del “Nivell C” que “Jo, a la UPF, dono classes [sic] en català i estimo Catalunya. Però NO faré cap examen de català per donar classes [sic] a la Universitat Catalana. Ni el conseller Huguet ni cap membre del govern català (el president del qual no ha passat l'examen que ara exigeix a tots els professors) és ningú per dubtar del meu nivell català i no em sotmetré a cap examen. Si m'obliguen a fer un examen de català, simplement deixare la universitat Catalana de manera immediata”. I encara més sorprenent, l’economista afirma pel que fa a l’anglès que, “fa 25 anys que dono classes [sic] en anglès a la universitat Americana (Harvard, Yale i Columbia) i encara és hora de que [sic] hagi de fer un examen per acreditar el meu anglès”.

El catedràtic obvia que tota universitat americana, britànica, alemanya o birmanesa demana que l’aspirant a obtenir una plaça a la institució pertinent ha de demostrar competència en la llengua del país al qual pertany la universitat. Això, a Catalunya, per la nostra particular idiosincràcia històricopolítica, fins ara no s’havia regulat mai. I aquesta llei, d’alguna manera, simplement pretén posar-hi fil a l’agulla.

Anem a pams, però. Dissortadament un cop més cal tornar a situar els titulars de la notícia a un costat i la realitat en un altre, tal com provaré d’explicar tot seguit.
El decret en realitat demana al professorat una acreditació de coneixements suficients de llengua catalana per poder entendre i expressar-se amb més o menys solvència en aquesta llengua. Cal espeificar un parell de punts d'aquest decret per tal de desautoritzar (i ridculitzar) algunes de les afirmacions que, com hem vist, ja s'han començat a produir. Abans que res una consideració prèvia per contextualitzar l’ambient “opriment” que lingüísticament es repira a les universitats catalanes: el professor imparteix la seva matèria en la llengua que li sembla d'entre les dues oficials del país. Malgrat possibles interpelacions en català de l’estudiantat, el professor, òbviament, podrà contestar i seguir expressant-se en castellà sempre que vulgui sense cap problema. Els exàmens, el professor els elaborarà també en castellà si vol, llevat que algun estudiant demani expressament el contrari, però sempre a títol individual.

I ara sí, primer punt: malgrat tothom parlar de “nivell C” (nomenclatura que oficialment, per cert, ja no existeix, ja que o bé parlem de nivell de suficència o bé de C1, segons el Marc Europeu Comú de Referència per a les Llengües), el que realment diu el decret és que es pretén que el professorat tingui competència suficient en llengua catalana i, si bé la referència és l’esmentat nivell C1, es permet que cada universitat fixi el nivell d’avaluació que consideri més oportú per als seus professors. Com a persona que habitualment treballa en aquest àmbit puc afirmar que les facilitats proporcionades als docents perquè puguin obtenir el certificat requirit són enormes: materials, cursos gratuïts virtuals i uns exàmens fets a mida perquè no perilli la feina de ningú. I si malgrat això el professor de torn suspèn, doncs sempre hi haurà més oportunitats per poder obtenir el certificat desitjat. Altrament dit, difícilment ningú perdrà mai la plaça per motius lingüístics.

I segon punt. La mesura aquesta, a més, té excepcions: qualsevol professor convidat (encara que se’l convidi cada any i s’hi estigui fins a sis mesos) queda exempt d’aquesta acreditació: La norma, d’altra banda, no és retroactiva, és a dir, tothom que ja tingui una plaça a la universitat no li caldrà acreditar res. I en aquest darrer punt és on Sala-Martín fa completament el ridícul amb les seves declaracions i demostra amb la seva desinformació que la seva infinita xuleria supera amb escreix el seu presumpte “patriotisme” en atacar grollerament una mesura que vol posar fre –si més no aparentment– al retrinxament dels drets lingüístics dels estudiants universitaris catalanoparlants!

Però com que no hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure, totes aquestes consideracions que exposo són sistemàticament ignorades pels afeccionats a dibuixar Catalunya com una mena de gueto políticament ultranacionalista, socialment intolerant i culturalment integrista. Tenint present el que he relatat, doncs, aquests adjectius només acaben reflectint amb precisió el tarannà real d’aquells que es dediquen a insultar-nos dia sí, dia també.

La llengua catalana i els demagogs (1)

La dita diu que una mentida repetida moltes vegades s’acaba tranformant en veritat. Doncs això sembla que és el que sempre passa quan es parla de quelcom que tingui a veure amb la llengua catalana i la seva presumpta (i quimèrica!) normalitat. Ja estem tristament acostumats al fet que la major part de polítics del país adequïn el llenguatge als seus interessos per poder passar per damunt de la mateixa realitat quan calgui. Així, a través d’un llenguatge i un discurs artificiosos, hom amotlla la realitat als interessos propis.

Quan parlem de la llengua catalana, però, aquesta manipulació pot arribar a límits insultants. Tot seguit exposaré dos exemples dels més repetits d’aquest estiu i que m’han dut a elaborar aquest escrit.

Parlo, en primer lloc, de les cèlebrement dites “multes lingüístiques”. Qui més qui menys ha sentit bramar des de fa temps, però molt especialment aquests darrers dies a causa de l’aprovació del codi de consum, els portaveus de Ciutadans i del PP amb afirmacions com les següents: “Montilla multa por el español como el franquismo multaba por el catalán” (Rivera), o “una mesura que afecta directament la llibertat dels ciutadans” (Camacho), o “per primer cop en democràcia un govern multarà per retolar en espanyol” (Rivera). I de ben segur que em deixo molts més comentaris, però aquests els he llegits i/o sentits personalment.

Abans que res, ja trobo del tot falaç la denominació de “multa lingüística”. Que jo sàpiga, quan se sanciona alguna companyia o alguna institució per no complir uns dictàmens legals, ningú parla de multes elèctriques, de multes industrials o de multes sanitàries. Simplement s’esmenta que aquest lloc o aquesta institució ha estat sancionada per no complir una llei i punt. Perquè, que jo sàpiga, el quid de la qüestió és simplement aquest: l'infractor que no compleix la llei s'arrisca a ser sancionat. Un altre debat seria si la llengua i la cultura cal llegislar-les [1] (i que jo sàpiga, la llei de llengües de 1999 va ser aprovada per majoria absoluta al Parlament i la de 1983 per unanimitat!), però si la llei s’aprova, no veig quin és l’escàndol a l'hora de sancionar algú que es passi aquesta mateixa llei pel folre. I si no, que no elaborin una llei, sinó un decàleg de bones intencions, una planificació sòcioculutral o una acció de voluntariat. Però insisteixo, si s’elabora una llei i aquesta llei s’infringeix, la sanció té dret a entrar en escena per pura lògica democràtica. És clar que cal no oblidar que aquesta gent són els que s’omplen la boca de “respecte a la legalitat”, de “la necessitat de complir la llei per respecte a l’estat de dret”, etcètera... a l’hora de parlar de la sentència del TC sobre la validesa de l’Estatut, esclar!

En segon lloc, l’apartat de la sanció i l’ús de les llengües. Camacho i Rivera esmenten que se sancionarà per retolar en castellà. Fals. Es pot sancionar per NO retorlar en català, cosa que no és el mateix que sancionar per l’ús del castellà. Altrament dit, una persona pot posar un rètol enorme en llengua castellana i a sota (o en un racó, tant se val!) posar-hi una petita frase en català i legalment ningú pot multar aquest establiment. A més a més (i em sembla que tots ho veiem i comprovem diàriament) tota la resta de rètols de la botiga poden estar en castellà i ningú sancionarà tampoc cap establiment per això. Entreu a qualsevol fruiteria, cansaladeria o carnisseria de Barcelona i us n’adonareu que no hi ha quasi res escrit en català. El rètol de l’establiment, però, sí que el podem trobar en català (o traduït mínimament al català).

Bé, doncs aquesta és la realitat, però com que no encaixa en els esquemes mentals d’aquells que lluiten constantment contra la més mínima normalitat de la nostra llengua, doncs cal adaptar la realitat al discurs propi i, au!, un grapat més de vots espanyols al sarró.

[1] Per cert, si algú vol conèixer el decàleg de lleis que l’estat espanyol “imposa democràticament” per garantir l’ús del castellà, que faci un cop d’ull a la següent pàgina: http://www.contrastant.net/llengua/obligatori.htm

El camí d'en Roc

Bon estiu a tothom i fins setembre!