contemplo la boirina flotant del pavelló a voltes sento encara l'esforç del parteratge i em reblaneixo com un diminut formatge sols de pensar-hi. Mai hauria dit que tan pesada tasca fos la de lliurar l'infant. (...) I aquell escarpidor de banya i els petits peücs com irrisòries sabates i els confits dosificats amb una monòtona prudència i aquell trobar-me unànim els rastres fisonòmics de tota ma ascendència. Guerau de Liost, Somnis.
Un dels trets que caracteritza alguns dels intel·lectuals britànics del tombant de segle dinou, començaments del vint és el d’un cert criticisme social i el plantejament de la viabilitat de tota una sèrie de dogmes socials i morals que l’anglaterra victoriana i el seu Imperi Britànic havíen establert sense aparent discussió. La riquesa i la civilitat britàniques van comportar un fort classisme on la riquesa abundava mercès a l’èxit científicoindustrial i comercial del país; un èxit, però, que contrastava amb la misèria i l’estultícia que sofrien les classes menys privilegiades. La rasa que separava, doncs, les classes benestants de les classes menys afavorides era enorme.
Però com que la pèrfida albió és diferent, aquestes diferències classistes, a més d’accelerar moviments socials més que previsibles -naixement i enfortiment de les diferents unions, naixement del Labour Party, naixement del moviment sufragista, etc.-, van permetre que la mateixa opulenta i benestant burgesia aristocratitzant britànica (el dandisme és un dels trets estètics que dibuixa el prototipus d’aquest alt burgès) creés els seus mateixos crítics des de dins d’aquesta mateixa classe social. Alguns d’aquests crítics fundaren o foren membres destacats de grups de discussió diversos, un dels més populars dels quals, per exemple, fou la societat fabiana (Fabian Society). Així, no és difícil de trobar intel·lectuals crítics amb el sistema, que en qüestionaven els seus fonaments –moralitat, materialisme descarnat, paper de la dona dins de la societat- i plantejaven alternatives socials més o menys utòpiques les quals certament xocaven amb el medi social en què es movien. Potser els prototipus més representatius d’aquest intel·lectual estèticament i formalment del tot immergit dins de la classe social que ell mateix critica són Oscar Wilde i Bernard Shaw.
Del primer potser en parlaré en un altre escrit, ja que mereix amb escreix el seu propi espai, ateses les molt especials característiques que posseeix un personatge de la seva talla. Del segon, cal esmentar que fou un intel·lectual amb totes les lletres, assidu als actes socials més selectes i alhora capaç d’escandalitzar-ne els seus assistents amb les seves idees i el seu enginy, un enginy, tot sigui dit de pas, menys agut que el d’Oscar Wilde. Shaw, però, estava més compromès políticament que Wilde: flirtejà amb el partit comunista i simpatitzà amb la causa nacionalista irlandesa i l’IRA (de fet, fou amic personal de Michael Collins). El seu teatre també fou superior al de Wilde quant a profunditat i innovació formal. No en va, a l’enginy i humor càustic de molts dels seus personatges, cal afegir-hi una introspecció anímica que l’acosta, sovint des d’una vessant humorística, al psicologisme del teatre d’Anton Txèkhov. Shaw potser fou el primer dramaturg anglès que encetà en aquest sentit una dilatada i àmplia admiració -avui dia quasi atàvica!- dels dramaturgs anglesos envers el mestre rus. Difícilment parlareu amb cap dramaturg o professor de drama britànic (i aquí puc parlar per experiència personal!) que no us acabi mostrant més tard o més d’hora la seva admiració per les obres i els personatges de Txèkhov!
Les obres de Shaw són interessants, entretingudes i, d’una banda, força localitzables en un espai-temps determinats (representatives de l’Anglaterra de començaments de segle XX), però alhora també, mercès al component de reflexió social i humorístic esmentats, a l’ensems de les preocupacions de caire formal (Shaw va tractar i estudiar força les teories del gran innovador escènic anglès de començaments de segle XX, Edward Gordon Craig), es pot considerar Shaw, per mèrits propis, un clàssic universal del teatre de tots els temps.
Per acabar i només a tall informatiu, dues notes: la seva obra més universalment famosa és Pygmalion, adaptada amb èxit al cinema i popularment coneguda mercès al musical My Fair Lady. I el proper mes de maig arriba per primer cop al Teatre Nacional de Catalunya el que per a molts especialistes és la seva millor obra: Heartbreak House, una obra difícil de qualificar, rica, divertida, on Shaw passa revista a tota una sèrie de temes socials de l’època de preguerra mostrant així més que mai el seu “txekhovisme” amb tots els ets i uts: el paper de la dona i el seu enginy en un entorn hostil; les classes socials privilegiades i isolades de la realitat històricosocial que les envolta; l’intel·lectualisme buit, el domjoanisme tronat i insubstancial i, sobretot, una sensació d’immobilitat de tota una sèrie de personatges incapaços de copsar com el món que els envolta, a diferència del que fan ells, sí que es mou i avança a un ritme que els protagonistes no copsen ni, sovint, no els interessa copsar. Moralisme humanista amb un ritme de comèdia de Marivaux i en un ambient, com deia abans, propi dels drames de Txèkhov. Tot això és el que mostra (o hauria de mostrar) una obra com aquesta. I dic hauria perquè encara està per veure quina versió ens oferirà el TNC. Les meves suspicàcies respecte als muntatges catalans d’autors britànics ja l’he manifestada algun cop (Kemp21), però igualment, i com sempre passa (o hauria de passar) a la vida, caldrà deixar una porta oberta a l’esperança, oi?
Lady Utterword: There are only two classes in good society in England: the equestrian classes and the neurotic classes. It isn’t mere convention: everybody can see that the people who hunt are the right people and the people who don’t are the wrong ones. (Heartbreak House, acte tercer).
[A Anglaterra només hi ha dos tipus de gent dins de la bona societat: les classes que munten a cavall i les classes neuròtiques. Això no és només una simple convenció: tothom és capaç de veure que la gent que caça la guineu és gent com cal i els que no cacen són els que no van bé].
Tous les matins du monde sont un chemin sans retour.
Aquesta famosa frase de Monsieur de Saint Colombe, extreta de la narració de Pascal Quignard que duu el mateix títol, (Tous les matins du monde) podria resumir l’esperit de la darrera novel·la de Ian McEwan, On Chesil Beach. Una parella jove i inexperta es casa, i a través de la seva nit de noces podem contemplar, en un bonic joc de flashbacks que s’encabeixen dins de la narració amb una naturalitat i una finesa extraordinàries, llur tarannà personal distint, el context històric que els serveix de teló de fons, i com se’ns mostra a mesura que avança la trama tot un impressionant cromatisme d’anhels, desitjos, paraules i silencis que arrosseguen els protagonistes cap a un conflicte, la resolució del qual no coneixerem fins al final de la novel·la.
Ian McEwan és sense la més mínima ombra de dubte, un dels millors novel·listes en llengua anglesa de tots els temps. Feia anys que no llegia una narració on, a banda de l’interès de la història pròpiament, l’autor mostrés una tan immensa habilitat literària com McEwan mostra en aquesta novel·la. El domini del temps narratiu és abassagador; el narrador ens acondueix fins a les mateixes entranyes de les sensacions personals d’uns joves i de la gent que els envolta per, sense que es noti en cap moment la seva brutal i alhora sensible veu omniscient, aconduir-nos completament al seu ritme cap a les claus de la comunicació (o la no comunicació) real entre els dos membres d’aquesta esmentada parella, que aparentment s’estima amb força i sinceritat. Sense renunciar ni al lirisme ni a l’èpica quan cal (entenguis èpica en aquest cas com a rerefons social i històric), cap d’aquestes característiques, però, s’apodera del relat, sinó que més aviat li serveixen a l’autor per amanir el seu autèntic propòsit, que no és un altre que el d’elaborar una habilíssima i subtil introspecció envers les relacions humanes, els seus condicionants i tot el conseqüent estol d’actituds formals que configuren i defineixen –marquen, al capdavall– el tarannà d’aquests dos joves que s’enfronten innocentment a un món que els acaba superant.
Ni maniqueismes ni melodrames. Només una immensa dosi d’humanitat i de cruel poesia, sense la intenció, però, de fer cap poema: el poema és la vida mateixa i el joc d’interaccions que establim a l’hora de comunicar-nos, d’estimar-nos; quan l’apropament sincer cap a algú pot ser destruït per un sol gest, per un sol instant; quan els camins que escollim sovint no tenen cap altre possible retorn més enllà del que ens proporcionen les cendres del record, aquesta destrucció tan humana, aquest no retorn, Mc Ewan ens els serveix amb una riquesa expressiva i amb una gamma infinita de matisos molt poc freqüents en la literatura actual.
En fi, literatura amb majúscules i absolutament a l’abast de tots els públics, això sí, sempre que aquest públic posseeixi una mínima sensibilitat i no li facin por els miralls i les a voltes desagradables imatges que aquests cruels estris poden reflectir de nosaltres mateixos.
Si no llegiu la novel·la en la llengua original (a Amazon uk la podeu trobar per menys de cinc lliures!), aquesta senzilla joia s'ha traduït al català de la mà d'Albert Torrescasana i la publica Editorial Empúries (A la platja de Chesil).
Hi ha hagut molts “Tramvies” al llarg dels anys, però que reflecteixin l’esperit del text, potser no tants. Aquesta obra és habitualment bandejada de les nostres cartelleres (tal com passa, de fet, amb bona part de les obres de Tennessee Williams), ja que una representació fidel a l’esperit real del text i de l’autor requereixen d’una subtilesa i d’una intel·ligència escèniques difícils de trobar a casa nostra. No pas per manca de talent, sinó més aviat perquè els interessos dels nostres grans directors tenen altres objectius. Recordem que la tradició teatral contemporània catalana té una debilitat per la trencadissa, la transgressió visceral, la desconstrucció paranoica...La tradició germànica postbrechtiana (Peter Weiss, Heine Müller...) és el mirall d’una bona part dels nostres directors d'avui dia. Només cal veure els muntatges, per exemple, dels idol·latrats Calixte Bieito o Àlex Rigola per poder copsar plenament aquesta tendència. Així, doncs, una obra realista americana, popularitzada pel cinema clàssic americà dels cinquanta, no té la més mínima contemporaneïtat desitjable per ésser escenificada pels nostres gurús escènics. Potser es poden permetre, com a màxim, de fer un pastitx pseudolíric totalment personalista (ergo elitista) de diversos fragments de les obres de Williams (les més desconegudes, of course, no fos cas que el producte acabés resultant massa “senzill”!), tal com va fer Xavier Albertí a Tennessee, ara fa un parell d’estius a Barcelona. Però això és tot.
Quina immensa i agradable sorpresa, doncs, l’arribada a les nostres cartelleres d’una nova (i fresca!) versió d’aquesta gran obra de Williams de la mà de la jove Escena Nacional d’Andorra. La companyia pot ser jove, però com deia Oscar Wilde en parlar de la joventut, I am not young enough to know everything.
Uns intèrprets i una direcció pràcticament desconeguts pel gran públic ens regalen una interessantíssima versió amb una escenografia dissenyada a cavall entre un realisme i un simbolisme que nodreixen i coloren uns personatges equilibrats (dins dels seus particulars desequlibris), que alhora també es mouen entre la fidelitat a un cert naturalisme proper al text original i la desconstrucció escènica per mitjà de jocs metateatrals d’arrel pirandelliana. Aquest darrer aspecte passa per la creació d’un personatge a partir de les mateixes acotacions que Williams va indicar en el text, i sobretot per la interpretació de Blanche i el seu caràcter dual, tret que Pepa Plana dibuixa gràficament, explícitament, damunt l’escena amb mà mestra. L’actriu li atorga al personatge un emotiu realisme a l’hora de narrar i sentir la realitat de la qual vol fugir, i al mateix temps el transforma visualment per mitjà de la pantomima quan esdevé somniador i hiperbòlic.
El fet que aquest treball l’hagi dut a terme una clown com Pepa Plana, encara facilita més aquesta intenció de deformar visualment aquella "deformitat" interior que Blanche arrossega al llarg de l’obra. Una construcció dramàtica i per tant una direcció (Ester Nadal) senzillament intel·ligent, molt intel·ligent! Una intel·ligència i subtilesa que, com he dit abans, no és un fruit habitual en els nostres escenaris a l'hora de tractar aquesta mena de textos. Amb l’excepció, això sí, del gran (i força detestable!) Joan Ollé, probablement el millor director escènic que hi ha al nostre país avui dia.
L’obra té punts febles també, com per exemple, un excessivament contingut i gris Stanley, que si bé té una presència escènica notable, no dóna el contrapunt necessari a la versatilitat de Blanche, o un de vegades descol·locat personatge-didascàlia, que algun cop es perd (i alhora ens fa perdre a nosaltres també) dins del seu propi simbolisme. Aquests petits “peròs”, tanmateix, no desvirtuen ni de bon tros una versió, com dic, notabilíssima del gran clàssic de Tennessee Williams i que paga la pena –i molt!- d’anar a veure abans no marxin de bolos a fer les “catalunyes”.
Aquesta obra es representa a la sala Muntaner fins al dia 25: esperem que la prorroguin o que la tornin a representar més endavant (Grec 2009, per exemple?) Creuem els dits!
Un tramvia anomenat Desig mostra els conflictes generats pel triangle que formen Blanche i Stella Du Bois –dues germanes procedents d’una família adinerada del sud dels Estats Units vinguda a menys–, i el marit d’aquesta darrera, Stanley Kowalski, descendent d’immigrants polonesos i treballador en un suburbi de New Orleans. La presència d’un quart personatge, Mitch, amic de Stanley, també serà important en el desenvolupament de la trama. La creixent tensió generada per les diferències humanes i socials dels diferents personatges abocaran l’obra cap a un desenllaç dramàtic, ben típic, d’altra banda, de les obres de Williams. Com a home del sud, Williams utilitza el simbolisme que genera aquesta regió separada del mainstream de la societat americana per un intricat complex de factors polítics, culturals i econòmics, per crear el que podríem anomenar “una lírica del desesper”, un aixopluc per als desvalguts. Els seus personatges desprenen una sensualitat que ben poc té a veure, per exemple, amb els models masculins dels drames d’Arthur Miller, l’altre gran dramaturg americà de la dècada dels quaranta-cinquanta. Els personatges de les obres de Williams posseeixen una extrema sensibilitat que xoca frontalment amb la rude mitologia masculina (i masclista) d’un determinat sud impermeable al patiment, ocupat exclusivament en preservar uns valors ja periclitats en un món que esdevé una selva per als exclosos, per a tots aquells que se senten diferents. El retorn a un passat mític, doncs, és l’únic recer que els queda a tota aquesta galeria d'ànimes perdudes que configuren l’univers teatral de Tennessee Williams. Un estol de personatges, com el mateix sud, arruïnats, ancorats en un temps irreal, desposseïts de tot i que, en convertir-se en herois tràgics per mitjà del reconeixement de les seves faltes, il·luminen els defectes més profunds de la seva comunitat. Blanche du Bois és un dels personatges que respon plenament a aquest perfil i, en haver de fugir d’un passat ruïnós, tant des d’un punt de vista material com moral, xoca frontalment amb l’ambient sòrdid dels suburbis de New Orleans. Aquesta dura realitat provarà d’evitar-la per mitjà de la fantasia i d’unes formes pseudoaristocràtiques, precisament en un lloc on l'estultícia imperant és a les antípodes de l’esperit del personatge. El contrast entre aquestes formes delicades, quasi etèries, de Blanche amb el primitivisme del seu cunyat, crearan una tensió que anirà in crescendo a mesura que avanci l’obra. L’obra, de trama aparentment senzilla (paradigma del teatre realista americà), és en realitat una obra complicadíssima de resoldre correctament, atesa la immensa complexitat dels seus personatges; uns personatges dialèctics (en el sentit brechtià del terme) que han de fugir dels extrems per tal d’evitar un maniqueisme que aconduís l’obra cap al melodrama, solució aparentment fàcil: "una dona ximpleta i somniadora fuig d’una passat obscur i busca refugi en la seva germana, però el marit d'aquesta germana, una mala bèstia rude i violenta, li farà la vida impossible fins al final". I ja tenim, doncs, uns Cims borrascosos, en versió americana! Res més lluny del text original i de la intenció de Tennessee Williams. Williams va aprendre d’Anton Txèkhov com construir uns caràcters turmentats que, sota una capa d’aparent normalitat, amaguen tot un ventall de frustracions ocasionades pel medi on els toca viure. Alhora va beure també dels mites grecs i de les frustracions anímiques i socials del teatre d’Eugene O’Neill. El seu teatre, doncs, va deixar una petjada important, tal com es veurà posteriorment en l’obra d’Edward Albee, per exemple.
Tothom sap que els catalans, quan es tracta de parlar de nosaltres mateixos, som uns grans especialistes a passar de l’eufòria més histriònica a l’apocalipsi total en un no-res. Sense anar més lluny, avui mateix Quim Monzó n’ha donat un bon exemple, d’aquest apocaliptisme quadribarrenc tan nostrat, i ha pronosticat –un cop més!- l’extinció del català i la seva fusió amb el castellà, la degradació del país, etc. No és que discrepi de bona part de les seves argumentacions, però no sóc tampoc partidari de, com diu la dita, permetre que els arbres ens tapin el bosc, i bé és cert també que entre matusseries i tantsemenfotismes diversos de la nostra esquizofrènica societat, de tant en tant apareixen llums d’esperança que foragiten les ombres, com a mínim, durant una bona estona. I si mentrestant assaboreixes tranquil·lament un bon Porto o una bona ratafia (ep, de Cal Rosset, que quedi clar!), doncs això que hi guanyem.
Tot plegat ve a tomb del fet insòlit que ha tingut lloc aquesta setmana (no, no parlo de la investidura de l’Obama) i que només en un indret tan extraordinari com casa nostra pot arribar a succeir (bé, potser amb l’excepció d’un altre país tan imprevisible com Itàlia, on fa uns anys, per exemple, a la cerimònia de cap d’any, el Roberto Begnini es va posar a recitar versos de la Commedia de Dante): s’ha posat a la venda als quioscs el primer exemplar de la col·lecció de traduccions clàssiques de la Fundació Bernat Metge. Aquesta col·lecció, fundada i impulsada per Francesc Cambó, compta amb els títols essencials de la tradició literària grega i llatina, la traducció dels quals al català no ha estat superada per cap altra llengua europea. Els grans experts en lletres clàssiques del nostre país es van posar a elaborar una obra ingent sota l’empar de la Mancomunitat per proporcionar a Catalunya i a la llengua catalana un prestigi internacional extraordinari dins del context de les altres llengües i cultures europeees. I a fe de Déu que ho varen aconseguir! (sense ells, de fet, avui dia no hi hauria apocalíptics, perquè senzillament no hi hauria res a perdre ni a degradar) Difícilment trobareu a cap altra llengua, doncs, millors traduccions de Plató, Ovidi, Virgili, Sèneca, Sòfocles, entre molts d’altres, amb els estudis més acurats sobre els autors, els diferents moviments estètics de l’època, etcètera.
He de reconèixer, però, que quan vaig sentir l’anunci del llançament de la col·lecció per televisió, senzillament vaig pensar en les típiques col·leccions “quiosqueres” de coberta barata i pàgines que t’esborren l’empremta digital només de passar-les uns quants cops; potser també amb versions adulterades, escapçades, i que la Bernat Metge simplement ho aprofitava per fer uns calerons en cedir uns quants drets i ja està. No hi vaig donar més importància. Però, amics i amigues, res de tot això. Quan avui he tingut a les mans el primer exemplar, no m’ho podia creure. Una impressió que segueix fidedignament el facsímil original (un xic més reduït de mida, això sí), és a dir, uns llibres d’una qualitat exquisida! Els mateixos exemplars de la mítica col·lecció a l’abast de tothom i a un preu d’escàndol: Les dones de Traquis i Antígona (Antígona!!!), de Sòfocles, amb traducció de Carles Riba per 2’95 euros (l’exemplar “normal” de la col·lecció te’n costa 36!!!)
Així doncs, ja ho sabeu: us costarà ben poc de conèixer, per exemple, un dels mites clau de la cultura occidental, això és, el conflicte entre Antígona i Creont, és a dir, el conflicte entre l’ordre diví que nodreix els humans d’una moral sense la qual el caos o el totalitarisme regna el destí d’homes i dones a la Terra, i la capacitat pròpia de tutela moral al marge de la divinitat. Aquest etern conflicte ha donat diverses versions del mite adaptades a les diferents conjuntures històriques –podeu llegir, en aquest sentit, per exemple, l’Antígona de Jean Anouilh, amb el règim nazi de teló de fons, o la de Salvador Espriu, amb la postguerra espanyola a tocar. I ara podeu aconseguir la traducció de l’original de Sòfocles de la mà del més important hel·lenista que ha donat el nostre país: Carles Riba. I tot plegat només per 2’95 euros: tot un escàndol! Consell? Aneu al quiosc a comprar un exemplar ja! Però també és cert que no cal que perdeu l’alè anat-hi, perquè dissortadament (i inexplicable!) em temo que la promoció no s’exhaurirà demà mateix...
Per cert, als que us facin por els “totxos” penseu que l’obra amb prou feines arriba a les 40 pàgines (introducció, notes i l’altra obra esmentada, a banda): la podeu llegir, per tant, un d'aquests vespres ociosos, freds i humits del mes de febrer. Si, com deia al principi, a més completeu la vetllada de la mà d'un bon Porto (Dow’s vintage del 2001, per posar una referència que no us decebrà!) o bé de la mà de la inimitable ratafia olotina, a l’ensems del cultiu de l'intel·lecte també us regalareu la dosi imprescindible d’epicureisme de la qual mai no hem de prescindir. Més que res per ser fidels a la nostra tradició grecollatina, esclar.
Aquest bloc neix amb la intenció de compartir un espai amb gent a qui li interessi el teatre i la literatura principalment, però sense descartar d'altres expressions artístiques o bé idees, opinions, imatges, que paguin la pena de ser expressades i/o exposades. Espero que gaudiu d'aquest espai en la mateixa mesura que jo provaré de gaudir-ne també.
