Amics i amigues,
Després del darrer escrit sobre Tony Kushner i seguint la tònica del país en general, aquest bloc farà una petita pausa per vacances durant el mes d’agost. A partir de setembre, però, i ja amb les bateries una mica més carregades, espero poder seguir mostrant-vos a tots i a totes l’amabilitat dels desconeguts.
Una forta abraçada i molt bon estiu a tothom,
Jordi
LOUIS: (...) a country [America] where no indigenous spirits exist –only the Indians, I mean Native Americans spirits and we killed thm off so now, there are no gods here, no ghosts and spirits in America, there are no angels in America, no spiritual past, no racial past, there’s only the political (...) [pàg. 98]
El dramaturg novaiorquès Tony Kushner és una de les veus més riques, interessants i alhora controvertides del panorama escènic americà actual. Controvertit, polèmic i polemista, com a jueu, per exemple, creu que cal reconèixer Palestina, però que a la llarga els dos països (Israel i Palestina) n’haurien de formar un de sol; alhora, però, critica el sionisme agressiu de l’actual estat d’Israel, fet que li ha comportat desqualificacions i dures crítiques per part dels sectors jueus més extremistes. No és menys polèmic si parlem de la seva dramatúrgia: gai militant, la seva obra cabdal, Angels in America representa una reflexió profunda sobre l’amor, la SIDA i el seu impacte en la vida personal dels afectats, i alhora la visió col·lectiva que l’efecte d'aquesta malaltia comporta en el teixit social d’una amèrica en plena revolució conservadora (reaganisme):
MARTIN: It’s a revolution in Washington, Joe. We have a new agenda and finally a real leader (...) we’ll get our way just about everything: abortion, defense, Central America, family values, a live investment climate. We have the White House locked till the year 2000. And beyond. A permanent fix on the Oval Office? It’s possible. It’s really the end of Liberalism. The end of New Deal Socialism. The end of ipso facto secular humanism. The dawning of a genuinely American political personality. Modeled on Ronald Wilson Reagan [pàg. 69].
Angels in America consta de dues parts molt diferenciades que quasi podrien funcionar com a obres independents: la primera, titulada Millenium Approaches, i la segona, Perestroika. A Millenium Approaches, Kushner ens presenta tot un seguit de personatges diversos que interactuen en escena tot presentant les seves ambicions, les seves pors i els seus drames personals, i als quals els acaba unint una mateixa característica comuna: el contagi de la SIDA i el condicionament de la seva realitat immediata a causa de la malaltia. A Perestroika, però, s’estableix un marc de reflexió sobre aquesta dura realitat presentada i es mostra com aquests personatges es mouen a cavall entre una religiositat no assumida per un Déu llunyà i un rebuig per part de la resta de la societat, cosa que els converteix en una mena d’àngels rebutjats que deambulen a cavall entre dos móns. Típic en la dramatúrgia de Kushner, en aquesta segona part el realisme de Millenium Approaches és bandejat per deixar pas a situacions i diàlegs més complexos a causa de la càrrega al·legòrica i simbòlica del missatge subjacent. Val a dir, però, que malgrat la duresa d’allò que tracta, malgrat la càrrega tràgica de l’argument o de la situació, Kushner no cau mai en el melodrama o en el patetisme tràgic, ja que sempre queda un redòs per a un sentit de l’humor (sovint amarg, això sí) que amara part de l’obra. Angels in America, doncs, mostra el fantasma de l’estigmatització i sobretot la clàssica aparició de l’efecte mirall: a través del menysteniment d’uns determinats sectors socials volgudament marginats i de la condemna moral que consegüentment aquests sectors reben, es denuncia un determinat glatir d’una societat i la seva classe política; una societat conservadora que tanca els ulls davant d’una realitat esfereïdora i que, a través de la marginació moral dels sectors afectats, no permet de crear res més que un autoretrat deformat de les seves pròpies cicatrius anímiques. Així, aspectes com el sexisme, el racisme, l’antisemitisme, l’homofòbia, suren al llarg de l’acció i basteixen meravellosament la dimensió èpica de l’obra.
ROY: (...) Homosexuals are not men who sleep with other men. Homosexuals are men who in fifteen years of trying cannot get a pissant antidiscrimination bill through City Council. Homosexuals are men who know nobody and who nobody knows. Who have zero clout [pàg. 51].
Intel·ligent, enginyós, compromès i amb un discurs i un criteri escènic molt ben definits, la dramatúrgia de Kushner no deixa indiferent ningú i Angels in America és, en aquest sentit, la seva millor targeta de presentació. Iconoclasta per excel·lència, l’autor ha traduït clàssics teatrals francesos i italians, ha escrit poesia, assaig, ópera i guions cinematogràfics. Precisament en aquest darrer apartat destaca l’Oscar al millor guió adaptat que va rebre l’any 2005 per Munich, pel·licula que va dirigir el seu amic Steven Spielberg, el qual també va rebre l’Oscar com a millor director per aquesta mateixa pel·lícula.
Per cert, encara un parell d’apunts més al voltant de l’obra: l’any 2003, Mike Nichols en roda una versió telefílmica de grans dimensions: sis hores de durada! Ara bé el repartiment de la pel·lícula mereix que gaudim d’aquesta “marató cinematogràfica” amb escreix: Al Pacino, Meryl Streep, Emma Thomson i Michael Gambon, entre d’altres, protagonitzen aquesta fantàstica versió de l’obra.
I per acabar només afegir que Josep Costa publica una versió en català a Antinous, editorial especialitzada en gai-lesbianisme. Aquesta versió va ser encarregada per qui? Doncs pel vilipendiat i sempre menystingut Josep Maria Flotats el qual va decidir de preestrenar l’any 1996 un TNC encara no acabat de construir amb el muntatge d’aquesta llavors novíssima obra. I és que Flotats és un personatge que pot tenir un ego tan immens i enutjós com la seva dicció francesa clàssica, però els seus coneixements i criteri teatrals superen i de molt aquest mateix ego. Com ja vaig esmentar en el seu moment a Kemp 21, és una autèntica llàstima que el món del teatre nostrat vagi tan amanit de tartufos de baixa estopa, ja que altrament un personatge de l’envergadura teatral de Josep Maria Flotats ocuparia sense la més mínima ombra de dubte un lloc central en el panorama escènic català.
En Llullu se n'ha anat. Curiosament la mort de gent que no has conegut mai et pot afectar molt més que la de molts coneguts. En aquest cas, suposo que es tracta un cop més de la màgia de la literatura. Una màgia que omple el relat de Màrius Serra amb escreix: Serra endinsa el lector subtilment dins la vida d'en Llullu i això fa que ens quedi la sensació d'haver-lo conegut des de sempre.
Com probablement ja sabeu, fa ben poc vaig fer una recomanació abrandada de Quiet per la qualitat literària, lingüística i, sobretot, humana del llibre. Ara el Llullu se n’ha anat d’aquest món, però estic segur –per experiència personal– que romandrà per sempre a més en tots els que hem sabut de les seves peripècies mercès a les fantàstiques paraules, imatges, que el seu pare ens ha sabut obsequiar a través del seu relat. Un bell regal que ens permet, més enllà de quimeres personals o col·lectives, que no oblidem mai quina és la nostra mesura humana; allò que ens defineix, ens limita i que alhora ens uneix com a humans, sigui quina sigui la nostra condició.
M’he emocionat estúpidament en llegir la notícia, de la mateixa manera que em vaig emocionar estúpidament en llegir el llibre. Així com hi ha gent que es va emocionar per la mort de Michael Jackson, a mi –què voleu que us digui!–, m’ha commogut infinitament molt més aquesta desaparició. I és que cadascú té els seus fans i jo, tal com indicava al final de l’escrit que vaig fer sobre Quiet al bloc, havia esdevingut un gran fan (un altre més!) del Llullu. Que en pau descansi, doncs, i només espero que allà on sigui, hagi pogut finalment materialitzar la cursa que el seu pare va imaginar per mitjà de l'enginyós foliscopi del final del llibre. Fins sempre, Llullu!
Inicio una sèrie irregular, aleatòria i per descomptat totalment personal, de breus passatges narratius, poètics o teatrals, on la música apareix amb veu pròpia o simplement complementària (o fins i tot marginal) d’allò que es descriu, s’evoca o es retrata literàriament.
Crec que sovint els lectors/espectadors no acabem d’acarar a consciència els dos grans universos dels sentits –el musical i el literari– alhora, malgrat els nombrosos contactes, deutes, manlleus, préstecs i sendes comunes que ambdues arts han traçat al llarg de la història. La humanitat simplement “no seria” sense ambdues expressions artístiques, i encara que sigui a través d’aquesta modesta sèrie de pessics literaris i musicals que avui enceto, m’agradaria contemplar, gaudir i, per descomptat, compartir, alguns moments d’aquesta col·laboració tan màgica, fructuosa, necessària i, a voltes, tan relativament poc ponderada.
Començo la sèrie amb la meva ària antiga preferida, When I’m laid in Earth, de l’ópera barroca Dido and Aenas, de Henry Purcell, i l’esment tendenciós que al primer acte d’El somni d’una nit d’estiu de William Shakespeare, Hèrmia fa de la reina Dido en el seu clam per assistir a la cita amb el seu estimat Lisandre i així poder fugir de la cort d’Atenes, on l’amor dels dos els era “prohibit”. Com es pot veure en el fragment que adjunto, per mitjà de la dissort de la reina cartaginesa Dido, Hèrmia carrega contra la infidelitat històrica dels homes i mostra fermesa i coratge en oposar-se als designis d’alguns d’aquests homes (pare i promès, concretament) que volen decidir el seu destí contra la seva voluntat [la traducció del fragment és de Salvador Oliva i la negreta és meva]:
HÈRMIA: Lisandre meu, et juro
per l’arc més poderós que té Cupido
Per la fletxa millor i amb la punta daurada,
Per la puresa dels coloms de Venus,
Per allò que teixeix les ànimes
i fa créixer l’amor, pel foc que va cremar
la reina de Cartago, quan aquell fals troià
fugia a tota vela, per totes les promeses
que els homes han trencat (són moltes més
de les que mai les dones hagin fet),
et juro que demà seré al lloc convingut
per esperar-te.
I Henry Purcell uns anys més endavant va adaptar la història de la reina Dido i del guerrer Enees, per acabar component una de les óperes més brillants de la història. D’una bellesa musical extraordinària, en destaca el cèlebre “Lament de Dido” (When I’m laid in Earth), ària per a soprano dramàtica o contralt en què la reina cartaginesa canta estremidorament a la seva germana Belinda, la seva decisió de suicidar-se en ser abandonada pel seu amant Enees [la traducció és meva]:
When I am laid in earth, may my wrongs create
No trouble in thy breast.
Remember me, but ah! Forget my fate.
Quan jo reposi dins la terra, espero que els meus errors
No causin inquietud en el teu pit.
Recorda’m, però ah!, oblida la meva dissort.
Per bé que la versió de youtube que adjunto pot recordar visualment l'estètica una mica kitsch de Priscilla, Queen of the Desert, la força i la bellesa de la veu de la gran Jessye Norman, juntament amb el patetisme que mostra el seu rostre, fan una versió quasi perfecta d'aquesta meravellosa ària.
D’aquelles races
que ompliren l’antigor, què és lo que ens resta?
Què d’aquells avis nostres que la fama
lligaren al seu nom? Què de l’Imperi
de Roma, i de ses armes que assolaren
illes i continents, oceans i terres?
Tot és pau i silenci; el món reposa,
ja ningú se’n recorda, ningú en parla.
[Giacomo Leopardi, La nit del dia de festa]
Hi ha ciutats que et corprenen, et torben, i d’altres que senzillament t’aclaparen. Crec que Roma entra dins d’aquest darrer apartat. Ciutat monumental per excel·lència, la densitat artística per metre quadrat és inversemblant. Quan et desplaces pel centre-barri vell (de fet tota la ciutat és un immens barri vell!), trobes mostres artístiques dignes de contemplar a quasi cada cantonada. Recordo que el primer dia érem a la Plaça Navona, punt neuràlgic de la part cèntrica de la ciutat, i volíem anar cap al Tíber, i de camí ens vam trobar amb el Campo de’Fiori, el Palazzo Farnese i el Palazzo Spada, a més de la catedral de Sant’Andrea della Valle (catedral, per cert, on Puccini situa el primer acte de Tosca)... Tot plegat en menys de 500 metres a la rodona! I és que si camines mirant el mapa en excés, de ben segur que sempre se't passarà algun palau o església que mereixerien una visita a consciència. Allò que a la resta de ciutats has d'anar a buscar, a Roma no et cal perquè la mateixa ciutat t’ho ofereix mentre hi camines "innocentment".
Mercè Rodoreda deia que les ciutats cal llegir-les amb els peus i realment Roma és ideal per això, ja que el desplaçament per la ciutat és complicat a causa de la manca de metro (només hi ha dues línies) i del trànsit que també resulta “etern”. Més trets definitoris de la ciutat? Al caos propi de la vida llatina en general i de la italiana en particular (crits, impossibilitat de fer cues, serveis que no funcionen, desordre generalitzat..) cal afegir l’aspecte degradant de bona part de la ciutat: a cavall entre la decadència i la teranyina, la ciutat batega, però, a un ritme trepidant en un entorn difícil de limitar en l’espai i del tot inabastable en el temps. Una de les conclusions que n’hem extret després de passar-hi uns dies és que aquesta ciutat no és de lectura ràpida i, per tant, mereix d'ésser descoberta amb calma i per capítols. De fet, per a un no-romà, viure en una ciutat semblant pot resultar una experiència realment engavanyadora i, és clar, en aquest sentit, no gens recomanable per a barcelonins de soca-rel: el "malcriadisme" al qual ens té sotmès el nostre racional i magnífic Eixample, ens situa als antípodes de la ciutat eterna. La nostra visió d’una ciutat com Roma per viure-hi pot ser la d'un eixam més proper a l’infern dantesc més que no pas al purgatori, i molt menys encara al paradís!
Sensacions contradictòries, doncs, les que pot generar una ciutat que, com passa amb certes amistats o família, et deixa un clar desig de retrobament, però sempre amb la condició de deixar passar, diguem-ne, un temps prudencial que eviti l'enfarfegament. L'atractiu que transmeten l’art, la gastronomia i l’encisadora vida nocturna de Roma és indiscutible; ara bé, cal no oblidar que, per bo que sigui un plat, a certs estómacs no se’ls pot sotmetre a segons què, i no cal dir que seria del tot imperdonable el fet d’avorrir per un excés de golafreria un feixuc, farragós, excessiu, però alhora també deliciós i inoblidable plat de pasta.
