dijous, 28 de maig de 2009

Gràcies, Pep!



El futbol en si, de ben segur és el de menys. Una determinada humanitat, unes conviccions fermes, una noblesa necessària (molt necessària!) Tot el millor d'un grup humà que es prepara per superar tota mena d’obstacles, però amb la dosi de dignitat que cal per aconseguir-ho. Una autèntica lliçó. Guardiola ha atorgat un verb i un predicat al futbol, habitualment tan brut, tan matusser, tan analfabet! Ha sabut –per fi!– posar la humilitat i el respecte als altres com a mascaró de proa del respecte cap a un mateix i, juntament amb la capacitat de diàleg, el talent i el dinamisme que el caracteritzen, ha assolit un gran èxit personal i col·lectiu. En definitiva ha sabut crear molts “millors” al seu voltant sense que es pugui saber ben bé qui és realment el “millor”.
Determinades emocions costen molt d’esborrar i d’alguna manera connecten passat, present i futur. Ahir me’n vaig adonar. El meu oncle -culé de pedra picada!- em va portar per primer cop al Camp Nou quan tenia 11 anys; em va fer soci del Barça quan en vaig fer 13. Entre d’altres coses sàvies, un dia em va dir que en el món de l’esport mai parlés d’enemics, sinó de rivals. Mai ho he oblidat. Ara, quan sento parlar Guardiola, crec que per fi hi ha algú que ha escoltat la seva veu i l’ha universalitzada. Quan l’any passat vam perdre la semifinal contra el ManU, el primer que vaig fer –i no va ser fàcil!– va ser felicitar els meus amics anglesos; no pas sorprenentment, ahir vaig ser pagat amb la mateixa moneda. Crec sincerament que això és el millor de l’esport; crec que això és el que transmet Guardiola i crec que això, simplement, era el que em va saber transmetre el meu oncle.
I per cert, ell se’n va anar sense veure el seu Barça guanyar cap copa d’Europa (i tanmateix va veure com en perdíem dues!) En Roc té dos anys i ja ha “viscut” dues Champions (i en Blai, amb poc més de dos mesos, una). Potser per tot plegat, ahir, inesperadament i de manera quasi infantil em vaig emocionar després que Messi marqués el segon gol. En el moment no vaig acabar d’entendre’n el perquè. Després sí que ho vaig entendre: si a Messi el va abraçar tothom després del seu meravellós gol, a mi també em van abraçar. Em va abraçar el millor del passat i el millor del futur del barcelonisme.
Per a ells també, visca el Barça!

dijous, 7 de maig de 2009

The Reader: una gran pel·lícula!



Hannah Arendt va explicar que les atrocitats comeses pels nazis eren la mostra del que ella va anomenar “la banalització del mal”; una banalització fruit d’una irreflexió total d’allò que s’estava cometent o, dit altrament, les conseqüències d’un buit moral colossal. Per bé que això dissortadament encara ho trobem a molts llocs del planeta avui dia (només cal fer un tomb pels dominis dels senyors de la guerra africans, per exemple, entre molts –massa!- d’altres indrets), val a dir que els nazis van representar el cimal, la culminació perfecta d’aquesta buidor moral. Així, doncs, oblidem-nos de psicopatismes, sadismes convulsius, desviacions de la ment. Res de tot això té a veure amb l’autèntica arrel de les atrocitats del nazisme: si quelcom va demostrar aquest règim és que la ment humana és capaç de multiplicar les realitats, amotllar-les al que cal en un moment històric determinat i actuar-ne en conseqüència. Ras i curt, amb unes determinades consignes morals, l’ésser humà és capaç d’exercir el mal total sense que, òbviament, hi hagi la més mínima consciència de cometre cap acte rebutjable.

Precisament, si hi ha quelcom fascinant de llegir literatura concentracionària és justament l’observació antropològica d’aquest fet: com és possible que algú que té cura dels seus fills i que s’estima la seva dona, els seus amics, etc., per exemple, sigui capaç al cap d’unes hores de benestar familiar d’enviar 200 persones (dones, nens, etc.) a la càmara de gas sense parpellejar? Doncs perquè es complia amb l’obligació professional i ètica demanada per altres (superiors, pàtria, líder, etc.) que determinaven el grau de moralitat al qual sotmetre’s Actuant així, aquesta persona creia que contribuïa a fer el seu món millor. El mal, doncs, no era vist com a tal i, esclar, va assolir uns extrems estremidors d’irrellevància, de banalitat. Un podia, doncs, fumar-se un cigar de la mateixa manera que disparava al cap d’un nen en presència de la seva mare. I era tan circumstancial un fet com l’altre: aquest és l’extrem de no humanitat a què pot arribar l’ésser humà quan Déu, ontològicament parlant, deixa d’existir.

És en aquest sentit que he trobat realment fascinant la pel·lícula The Reader (Stephen Daldry, 2008). Una dona que treballa honestament, que estima amb sinceritat i que mostra una passió desfermada per la humanitat a través dels llibres, de la literatura, és una exguardiana nazi que va cometre barbaritats com feien totes les guardianes de camps nazis i que no mostra ni penediment ni orgull per haver fet el que va fer, ja que tampoc veia que hagués pogut fer cap altra cosa en aquell moment. Quan l’espectador busca algun tipus de redempció per a un personatge que ha despertat les seves simpaties al llarg de la pel·licula, senzillament no troba res on aferrar-se. Simplement una humanitat desconcertada, desvalguda i que quan cal, pot arribar a ser despiatada. L’espectador, per tant, queda nuu o pitjor encara, cruelment emmirallat davant d’una realitat que l’afecta directament com a ésser humà. Acarat a quelcom que diu, “tu també podries haver estat així”. Una visió de la “nostra” humanitat realment inquietant i colpidora!

Més enllà d’aquesta profunda mirada humana, però, la pel·lícula té altres virtuts que la fan admirable en diversos sentits: la subtilesa com la literatura és presentada en clau d’autèntic cor grec, i com el protagonista, Michael Berg, esdevé un heroi clàssic (l’anagnòrisi que representa el judici, amb la intervenció perfectament entretallada del “corifeu” en la figura del professor de dret, és simplement deliciosa!), un heroi que contempla impotent l’esfondrament de la seva heroina (o antiheroina) amb l’inevitable suïcidi final. Una història, doncs, amb una fenomenal estructura de tragèdia clàssica. Si a tot això afegim a més unes notables interpretacions (quina agradable sorpresa Kate Winslet en aquest sentit!), una fantàstica banda sonora i una subtil i delicada direcció (quina meravella de diàleg final entre Michael Berg i la supervivent del camp de concentració: que els estalvis de l’exnazi els vulgui dedicar a combatre l’analfabetisme és un gest d’amor i intel·ligència absolutament exquisit!), ens trobem, doncs, davant d’un d’aquells productes que, a desgrat dels intel·lectuals nostrats que només troben excitacions a Canes, Sundance o Berlin, dignifiquen amb escreix els bons productes (que n'hi ha, sí, i no precisament pocs!) de la factoria Hollywood.

Per cert, més d'una persona ja me n'ha parlat meravelles de la novel·la original en què es basa la pel·lícula. No cal dir que ja la tinc en "llista d'espera"...!