Sant Jordi i l'FNAC: ell mai ho faria!

M’ha tornat a passar. He comès l’error de tornar a buscar un llibre a l’FNAC i he tornat a presenciar un d’aquells absurds que fa uns mesos ja vaig comentar a bastament en un parell d’escrits en aquest mateix bloc. No tornaré, doncs, a repetir la reflexió que ja vaig elaborar en el seu moment, però sí que exposaré el que em va passar el dia després de Sant Jordi en voler trobar un llibre en aquests “grans magatzems” de la cultura i l’electrònica.

Ingenu de mi em vaig dirigir a l’FNAC de l’Illa Diagonal per trobar l’exemplar del darrer llibre de Jordi Llovet, Contra la universitat, assaig en forma de llibre de memòries on el prejubilat professor de teoria literària de la UB repassa la seva experiència vital amb la literatura per acabar carregant –objectiu inicial i final de l’autor– contra el mercantilisme creixent de la universitat i la conseqüent davallada de les humanitats dins de l’àmbit universitari en particular i de l’ensenyament en general.

Així, doncs, amb aquesta indefinició pel que fa al gènere literari en qüestió del llibre esmentat he de reconèixer que m’endinsava a la gorja del llop: un assaig divulgatiu, disfressat de  llibre de memòries i escrit per un professor universitari no mediàtic... a l’FNAC! Tanmateix, i com a disculpa per la meva aparent ingenuïtat, sabia que aquest llibre va ser un dels que més es va vendre per Sant Jordi dins de la seva categoria.

Doncs bé, la noia que em va atendre (joveneta i amb força piercings, com bona part del personal d'aquella casa) he de reconèixer que va ser amabilíssima i del tot professional: va fer tot allò que va poder per trobar el llibre, tot i que de manera infructuosa, com no podia ser altrament tractant-se de l’FNAC. El que va resultar kafkià de tot plegat, però, és el temps que va haver d’esmerçar per buscar el llibre a causa de l’estúpida distribució "biblioteconòmica" que tenen les llibreries en general i l’FNAC en particular!

Així, doncs, la noia va començar el seu "viatge iniciàtic" tot furgant per l’apartat de sociologia; tot seguit va passar al de filosofia i, com que la recerca en aquests dos apartats va ser en va, llavors es va desplaçar fins a la prestatgeria de política. Un cop ja havien passat quasi 10 minuts de cerca sense resultats positius, amb una certa dosi de timidesa em va demanar de què tractava el llibre en qüestió. Quan li’n vaig fer cinc cèntims, en sentir el mot “memòries” se li il·luminaren els ulls i ràpidament s’escolà fins a la secció de biografies i memòries (a l’altra banda del passadís on ens trobàvem). Després de remenar al darrera de les biografies d’Indro Montanelli i de Kate Moss i no trobar res, em va demanar que m’esperés un moment perquè recordava que hi havia encara una altra secció biogràfica lluny d’allí on érem i que de seguida tornava. Uns cinc minuts després, la voluntariosa venedora retornava al punt inicial on jo ja portava més de 15 minuts d’espera per, amb un posat consirós, comunicar-me que no hi havia hagut manera de trobar el llibre que demanava i que li sabia molt greu. Li vaig agrair profundament i sincera la seva amabilitat i dedicació, i me’n vaig anar cap a casa del tot decidit a fer d’una punyetera vegada la comanda del Kindle d’Amazon.

Espero i desitjo que tots/es hàgiu passat una molt bona diada del llibre.

Dues dones que ballen: el millor Benet i Jornet

Josep Maria Benet i Jornet és l’autèntic Marathon Man del teatre català contemporani: va començar immergint-se amb èxit en el realisme teatral durant els anys seixanta; va experimentar en el seu moment amb el teatre èpic i les innovacions escèniques brechtianes; va provar sort en el teatre infantil tot creuant la travessia pel desert del teatre de text al llarg dels anys setanta; experimentà amb nous estils i tendències a partir de la represa del teatre de text de finals dels vuitanta, inici dels noranta (comèdia costumista, textos “sostractius” que seguien les noves teories d’Anne Ubersfeld); eclecticisme estilístic a partir dels 2000 (homenatges al teatre, obres amb dimensions èpiques, textos intimistes amb petjada “pinteriana”...) Quasi cinc dècades, en definitiva, en les quals Benet i Jornet ha escrit molt i de manera molt variada. Tota una sèrie de trets, però, caracteritzen el teatre de l’autor d’ençà del seus inicis: 1) la ja esmentada fidelitat al teatre de text; 2) un desig d’innovació que l’ha dut sempre a provar, experimentar, noves formes i nous discursos, sempre en sintonia amb el temps que li ha tocat de viure; 3) un compromís social respecte al seu entorn immediat; 4) uns personatges de carn i ossos d’una indubtable vitalitat existencial.

I enguany l’autor “ho ha tornat a fer” i de quina manera! I en un escenari tan significatiu per a ell com és el vell Lliure de Gràcia. Dues dones que ballen és un text dels que li agraden a Benet: un diàleg nuu on només la força de les paraules permet desvetllar els universos individuals ocults sota una formalitat que la intensitat del diàleg desgrana a un ritme pausat però intens. És evident que Benet i Jornet és un autor que se sent molt més còmode omplint les atmosferes tenses de paraules més que no pas de silencis (no és ni Eugène O’Neill ni David Mamet, en aquest sentit, malgrat els coneixements que posseeix d’aquests autors i el desig a voltes d’assemblar-s’hi). I és així, jugant magistralment amb el sentit dels mots, com Benet es retroba amb l’estil realista del seu primer teatre, però amb la càrrega d’experiència que comporten les variades immersions en diversos estils i formes al llarg dels anys. I és, precisament, mercès a aquest bagatge, que el text que ens acaba presentant resulta ric, rodó, brillant, en definitiva. Un text pausat, rítmic pel que fa la combinació de quotidianitat i transcendència, i equilibrat quant al subtil i delicat balanç entre drama i comèdia. Una relació entre dos universos aparentment llunyans, però que la desgràcia de la mateixa existència i la necessitat comunicativa dels dos universos isolats, els acabarà aproximant gràcies al sentit i la força dels mots, del diàleg. Un diàleg despullat de cap estridència, de cap gran acció, de cap gran cop d’efecte... Només la paraula com a protagonista i motor únic del desvetllament dramàtic.

Dues dones que ballen compta, a més de l’habilitat i mestratge narratius de Benet, amb el bon treball de les dues actrius i una posada en escena absolutament en consonància amb l’estil i la intenció de l’obra. Un escenari tan discret com significatiu quant als mots que s’hi pronuncien al damunt. La direcció, solvent i amb l’ofici tan característic dels treballs de Xavier Albertí, i les interpretacions, com dic, més que notables: una sòbria i continguda interpretació d’Alícia Pérez (potser fins i tot un xic massa continguda en alguns moments) i una magistral exhibició de la Dame del teatre català per excel·lència, Anna Lizaran.

Tot plegat, doncs, configura una bona mostra de teatre de text de qualitat que honora la trajectòria d’un autor que, amb el pas dels anys, ha acabat esdevenint per mèrits propis la referència indiscutible del teatre textual contemporani a casa nostra. 

Les tres germanes al Teatre Lliure: Txèkhov redimit

Potser no parlem d’una versió memorable. Potser no parlem ni de la millor posada en escena, ni de les millors interpretacions possibles. Potser no. Però la versió de Les tres germanes d’Anton P. Txèkhov que Carlota Subirós ha ofert al llarg de les darreres setmanes al Teatre Lliure de Montjuïc és, fonamentalment, una versió digna. Fins i tot una versió molt digna. I una versió digna d’una de les quatre grans obres de Txèkhov és sinònim d’una molt bona obra de teatre, d’unes bones interpretacions i d’una bona posada en escena. D’una bona direcció, en definitiva.

Subirós ha sabut escollir una versió catalana correcta del text; ha sabut crear una escenografia sòbria, sense estridències ni barroquismes innecessaris. I sobretot ha sabut dirigir uns actors amb una idea bàsica: que Txèkhov posa la música i ells simplement han d’esdevenir els fins intèrprets d’una complicada partitura que demana, a parts iguals, bones dosis d’ofici i de talent; un ofici i un talent del tot imprescindibles si es vol que la calidoscòpica i humana melodia que el text de Txèkhov escola de manera lenta, però progressiva, per tots els racons de l’escenari, arribi en tota la seva complexitat i delicadesa al públic. I poca cosa més. The rest is silence, que diria Shakespeare (potser l’únic dramaturg que, al meu entendre, supera –per poc– la grandesa del rus).

El muntatge comença a un ritme lent, però a mesura que el subtil i quasi imperceptible crescendo dramàtic augmenta, a mesura que la incomoditat dels personatges va fent aparició en escena, els actors s’hi comencen a trobar més i més còmodes. I quan s’arriba al clímax escènic –cap al final de la tercera escena–, la bellesa de les paraules, el grau d’emoció continguda dels personatges, el drama de la condició humana, en definitiva, fa acte d’aparició al bell mig de l’escenari i acaba produint –com no pot passar altrament si es fa bé!– la inevitable comunió entre els intèrprets i el públic. I això, la setmana passada, al Teatre Lliure, va acabar passant. Fantàstic!

Unes fenomenals Mia Esteve (Masha) i Roser Camí (Olga) –a la dreta de la foto superior– van brillar amb llum pròpia entre tot un repartiment, com dic, pràcticament sense esquerdes. Amb la dissortada excepció, això sí, d’Eduard Farelo: em demano si aquest xicot algun dia serà capaç d’interpretar algun personatge que no sigui ell mateix... Bé, sigui com sigui, però, el muntatge va resultar prou sòlid com per superar fins i tot aquest escull.

I la veritat sigui dita, després del bunyol de Julio Manrique al Romea d’ara fa uns mesos, em va quedar la sensació que els barcelonins teníem un deute pendent amb Txèkhov. Amb aquest muntatge crec que el deute està més que saldat:  gràcies, Carlota, per fer-te’n càrrec!