divendres, 16 d’octubre del 2009

Joaquín Sabina, "¿¿por que no te callas??"



Gracias Sabina por existir, por esas letras y por hacer que

yo sea, o vea la vida un poco como la ves tu en tus ojos...

[bloc Tupropialetra, admirador del músic]


Fill de policia i nebot de militar, comunista de levita i mocador, trobador del segle XX, poeta urbà i suburbà, idealista compulsiu, progressista impenitent, conversador intel·ligent, mall de poderosos i radiòleg dels miserables i els perdedors; veu del carrer, cant dels marginats, ateu militant, seductor incorregible… Tota aquesta sèrie d’adjectius i molts més –de laudatoris o quasi hagiogràfics!– són els que li acostumen a rajar a Joaquín Sabina cada cop que reapareix a la palestra musical de torn. Ara sembla que hi torna un cop més (encara!) i ja prepara nou disc –Vinagre y rosas– i concerts a dojo. Preparem-nos, doncs, per a un nou degotall de llagoteria desenfrenada al llarg dels propers mesos.

Al meu parer, Joaquín Sabina és l’exemple viu i més pur d’allò que els anglosaxons definirien com a un personatge much-overrated i que aquí podríem traduir com a “extremament sobrevalorat”. Sabina representa la quintaessència de la fantasmagoria andalusa, polida i augmentada a la capital de les espanyes. Madrileny adoptiu i admirat per més de la meitat dels espanyols, incloent-hi els catalans, la xuleria, la pretensiositat, el divisme extrem (a l’estil “castizoprogre”, això sí!), defineixen el tarannà del personatge. El munt d’incoherències que destil·la el seu pensament –probablement massa castigat per les drogues!–, són innumerables. Profeta radical del comunisme, republicanisme i ateisme del segle XXI, és tanmateix amic personal de Letizia Ortiz, Simoneta Gómez-Acebo –neboda del rei– i el Guti del Madrid, entre d’altres “intel·lectuals” (de fet ha tocat en privat per als príncipes a casa seva i tot!) Recomano als estómacs resistents que es llegeixin la seva darrera biografia en format entrevista que es titula Sabina, en carne viva (no us perdeu la foto de la coberta: ho diu pràcticament tot del que “ven” aquest personatge). Me la va regalar el meu cunyat pel meu aniversari i la vaig llegir fa uns mesos per curiositat morbosa i per enterrar definitivament (si calia) determinades admiracions babaues de la meva adolescència i postadolescència. I en efecte, el llibre va servir per aital propòsit (gràcies, Dàrio!) Això sí, vaig necessitar una mica d’Àlmax per poder-me'l acabar. Tot el seguit de tòpics amanits i suats de l’esquerra més emmidonada, teranyínica i sectària, es poden trobar perfectament condensats en aquest subproducte. I alhora també una bona dosi del millor del caràcter del genio de Úbeda, és a dir, el seu messianisme, les insuportables ínfules de superioritat, el seu to de macarra de barri, la maleducació indissimulada que gasta a l’hora d’insultar tot aquell que mínimament qüestioni el que ell diu i pensa; la seva ideologia política simplista i dogmàtica..., en fi, tot plegat, d’autèntica vergonya aliena. És clar que l’autor/entrevistador –Javier Menéndez Flores–, que es defineix com el seu biògraf, és senzillament un simple felador literari que encara té menys dignitat que el seu ídol. No debades el seu principal mèrit curricular i bibliogràfic és, precisament, en paraules seves, ser el biógrafo de don Joaquín.

Dit això, però, al Cèsar el que és del Cèsar: deixant de banda la qualitat innegable de les lletres d’algunes de les seves cançons, Sabina té el mèrit d’haver sabut mesclar el Rock&Roll amb la cançó d’autor o cantautor. Si se’m permet un neologisme prou gràfic per definir-lo, probablement ha sabut “bobdylanejar” o “brucespringsteenejar” com ningú altre a les espanyes i això, si pensem en el nivell musical del pop-rock espanyol, té un cert (o un gran) mèrit. I que consti que, per tant, respecto plenament tot aquell que admira algunes (o moltes) de les seves cançons: jo mateix -una mica a contracor atès tot el que n'acabo de dir- segueixo traient-me el barret davant d’algunes (només algunes, però!) d’aquestes cançons. Ara bé, com passa sovint en el món del pop-rock, la confusió entre la qualitat de l’obra (o d’una part d’aquesta obra) i el babeig absolutament acrític envers l’artista, allò que diu i allò que pensa, és total, i això, al meu parer, no deixa de ser res més que una actitud pròpia d'adolescents o postadolescènts. Quan aquest babeig, però, encara afecta gent que ja ha depassat la trentena o la quarentena, és llavors quan potser una petita visita al psicòleg esdevé, crec, més necessària que mai.

Aquesta immaduresa (i certa incultura, per què no dir-ho?) del públic sabinià, fa que els mèrits d’un bon músic i millor lletrista siguin lloats hiperbòlicament fins a l’extenuació, i se l’acabi situant al parnàs dels grans poetes i/o músics de totes les èpoques. I això, dissortadament, provoca que don Joaquín, ja arribat a la vellesa, encara vagi arrossegant-se (en alguns casos sembla que literalment!) pels escenaris hispans i, el que és pitjor, segueixi abocant aquesta mena de grunys ectoplasmàtics en què darrerament s’ha convertit la seva, ja de per si, poc brillant veu. L’èxit que obté entre els seus incondicionals, tanmateix, és digne del millor Bruce Springsteen o Robbie Williams. I això, personalment, em sembla que és, com probablement diria ell mateix amb el seu peculiar estil expressiu, ¡como pa meá y no echá gota, vamo!


diumenge, 11 d’octubre del 2009

Àlex Rigola i el Teatre lliure



L’any 2000 em van encarregar de fer un pròleg per a la versió d’una obra que s’havia d’estrenar al TNC: l’obra era Les variacions Goldberg, de George Tabori, i la va dirigir el fins llavors desconegut Àlex Rigola. A més del pròleg, també vaig haver d’elaborar el programa de mà ja que, en versió literal de la persona que em va fer l’encàrrec, “hi ha certs directors que això d’escriure no els va gaire...” Val a dir que l’obra –no sé pas si per l’efecte de la “síndrome d’Estocolm” o què– em va encantar, i la imaginativa posada en escena de Rigola em va literalment fascinar. A partir d’aquí vaig seguir les passes del director barceloní amb interès: em van impactar les seves versions de Woyzeck, de Georg Büchner, i molt especialment, Titus Andrònic, de Shakespeare. Posteriorment vaig anar-me’n a viure a la Gran Bretanya i òbviament en vaig perdre la pista, si més no, la pista directa.

Després de la mort de Josep Montanyès i de la pataleta de Lluís Pascual, el Lliure va caure en mans d’Àlex Rigola l’any 2003. El jove director, doncs, en ben poc temps va passar d’ésser pràcticament un desconegut a ser el director-programador d’un dels dos teatres més importants del país. Quina és la clau d’aquesta carrera tan metòrica fins ara? Doncs personalment crec que aquest “ascens” respon a diverses raons: 1) talent escènic innegable 2) criteri dramatúrgic molt clar 3) la influència de la tradició germànica postbrechtiana en determinats directors (no pocs) catalans.

Quan Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany funden l’any 1960 l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, encara en ple franquisme i amb l’objectiu d’oferir una alternativa teatral europea i de qualitat del tot necessària davant l’adotzenament del’Institut del Teatre de l’època que dirigia Guillermo Díaz Plaja, des d’un punt de vista estètic s’estava sembrant la llavor d’una influència –la del teatre alemany– que duraria fins als nostres dies. Ricard Salvat va iniciar aquest camí: va fer estades diverses entre Manheimm i Berlín al llarg de la dècada dels cinquanta i es va amarar de teatre germànic i centreuropeu. De fet, ell fou l’introductor d’un autor com Bertolt Brecht a la Península. Així, el teatre èpic, el teatre document i posteriorment el postbrechtisme deconstructiu varen arribar progressivament al nostre país i van anar fascinant autors i directors de casa nostra. Aquest tipus de teatre i el concepte de modernitat que comporta, juntament amb el compromís social que moltes d’aquestes obres transmeten, il·luminaren l’escena catalana semiclandestina en uns temps de foscor quant a la creativitat oficial.

No és d’estranyar, doncs, que avui tinguem directors com Xavier Albertí, Calixto Bieito o el mateix Rigola, entre d’altres, els muntatges dels quals beuen precisament de l’evolució que aquest teatre postbrechtià va experimentar al llarg de l’últim quart del segle vint. Així, les seves obres es caracteritzen per escenificacions transgressores, desconcertants, provocadores; reelaboració d’obres clàssiques tot distorsionant-ne els fets i les accions originalment descrites i on no es fan escarafalls a les situacions extremes, les escenes d’estil gore, la sexualitat explícita, la víscera humana, en definitiva, feta art. I és que si un veu o coneix mínimament el teatre de Franz Castorff o de Thomas Ostermeier, per exemple (directors del Berliner Volksbühne i del Berliner Schaubühne am Lehniner Platz respectivament, és a dir, el teatre alemany més rabiosament contemporani), entendrà una mica més l’estil dels muntatges dels Bieito, Albertí o Rigola (i aquesta tendència no es limita pas només al teatre: aneu a veure qualsevol òpera de les que programa el Gran Teatre del Liceu i us n’adonareu que aquest geist sobrevola tota representació que tingui lloc al temple de la lírica catalana). I si, a més, un veu la programació d’enguany del Teatre Lliure, amb els seus autors contemporanis marginals o semimarginals, i les seves versions particulars i personalistes de clàssics, entendrà d’immediat quin és el model que avui dia segueix aquell teatre que en el seu dia va voler prendre l’esperit d’André Antoine i que va ser batejat amb el mateix nom amb què el mític autor llemosí va batejar el seu nou teatre: le Théâtre-Libre. Com dic, però, atesa la programació que els Ollé, Rigola, Albertí, Subirós i cia. ens ofereixen, potser ja fóra hora que l’antic teatre del barri de Gràcia fos rebatejat al més aviat possible com a Freies Theater[1].



[1] Teatre Lliure en alemany