Res funciona, tot són quimeres. El món és irracional, la injustícia és tan evident... Com vol que faci un teatre superficial? El teatre ha de mostrar que res roman, que els processos històrics exigeixen un pensament històric, que tot plegat és una estació de pas.
Frank Castorf, Endestation
Dur, cruel, inquietant, a voltes irritant, però sempre extremadament imaginatiu i sòlid, molt sòlid, intel·lectualment parlant. I honest. Unes idees (o la negació d’aquestes idees), un llenguatge distorsionat i posat completament al servei de les imatges; dures, simbòliques, però sempre carregades d’emoció –com ha de ser damunt de qualsevol escenari! Aquestes matusseres ratlles podrien descriure aproximadament l’impressionant teatre vanguardista, experimental i radical de Frank Castorf, director del Volksbühne am Rosa-Luxemburg-Platz berlinès, o el que és el mateix, el temple del gran teatre de vanguarda europeu. Com han fet els grans teòrics del teatre contemporani (Grotowski, Kantor...), Castorf rellegeix amb una intel·ligència espectacular clàssics com Dostoievski i sobretot Tennessee Williams, per aportar-hi la seva particular mirada, una mirada amarada de nihilisme i d’expressionisme radical, però que, com a bon postbrechtià, mostra sempre un irrenunciable compromís ideològic i una gran capacitat per situar-se al costat dels que pateixen les brutalitats de qualsevol sistema. Inconformista i iconoclasta per excel·lència -música en viu, arts plàstiques i sobretot cinematogràfiques posen en qüestió els límits de la teatralitat dels seus espectacles-, el seu teatre no deixa indiferent ningú. Però el que és remarcable d'això és que, a diferència de certs enfants terribles que corren per les nostres contrades (més “aprenents de bruixot” que enfants, si ens atenem a l’edat d’alguns d’aquests individus), la transgressió no és un fi en sí mateix, sinó l’inici d’un camí sensual i èpic alhora, que l’espectador haurà de recórrer a mesura que l’espectacle escènic (em costa de definir-ho senzillament com a “obra”) avança. Després de l’èxit de crítica (per desgràcia no vaig poder presenciar l’obra a Barcelona, per bé que gent de confiança me’n va parlar meravelles) de Endestation, versió lliure de A Streetcar Named Desire de Tenneesse Williams, Castorf ara torna a aterrar a Barcelona, al Teatre Lliure, amb Nord, adaptació de la novel·la homònima de Louis-Ferdinand Céline, on el més famós novel·lista francès col·laboracionista del règim nazi narra la seva epopeia quan fuig dels aliats cap al nord d’Europa i retrata la desolada Europa que es va trobant al seu pas. Un tema semblant en mans del geni del Volksbühne promet ser un autèntic espectacle per als sentits. Estómac fort, ment oberta i intel·lecte famolenc són els únics requisits per gaudir del show. L’entrada que tinc a les mans ja em crema literalment els dits!
Nordde Louis-Ferdinand Céline. Adaptació i direcció,Frank Castorf, Volksbühne Am Rosa-Luxemburg-Platz. Teatre Lliure, sala Fabià Puigserver, 29 i 30 d'abril de 2009.
Aprofitant que encara som dins de la setmana de Sant Jordi, apunto una recomanació literària per a tots els públics: la novel·la del jove autor australià Markus Zusak, The Book Thief (La lladre de llibres). Aquesta recomanació, però, és una mica particular, ja que, de fet... encara no he llegit el llibre!!! El recomano, tanmateix, perquè fa uns pocs mesos vaig rebre un correu d’una bona amiga, el criteri i el bon gust literari de la qual és exquisit, i on parlava d'aquesta novel·la amb autèntic fervor, tal com vosaltres mateixos podeu comprovar tot seguit:
(...) Vaig poder acabar de llegir un llibre fascinant. La lladre de llibres és una meravella! Quantes vegades t'he anat a escriure que ja l'havia començat i que em tenia enganxadíssima! Però en comptes d'agafar l'ordinador, evidentment agafava el llibre. Només n'havia llegit quaranta pàgines i ja l'havia recomanat a tots els companys de feina. I el pròleg?! Quatre vegades me'l vaig llegir. La primera vegada, desconcertant. La segona, per entendre bé cada paraula, cada frase. La tercera, per pur plaer. I finalment, una vegada acabat el llibre, hi vaig tornar. Per arrodonir-ho tot, per copsar més detalls... És l'únic llibre que he llegit mai que una vegada acabat hauria tornat a començar de bell nou, tot sencer, i tot seguit. Ai, que no vull fer-me pesada, però és que el vaig trobar boníssim! Quina bellesa de colors, d'expressions, de sentiments, d'imatges... La bellesa de les paraules! El poder de les paraules! La lladre de llibres, de Markus Zusak. Si no l'heu llegit, feu-ho.
La veritat és que després de llegir aquest comentari t'entren ganes de començar a llegir-lo aquesta mateixa nit, no creieu? Per cert, per bé que llegir la versió catalana sempre és més còmode, si mireu l’enllaç d’Amazon UK, el llibre costa només 4 lliures!!! La versió catalana, a banda de ser evidentment una traducció -traduttore, traditore!-, costa quasi 25 euros! Demano disculpes per aquest atac de “materialisme”, però ja se sap que en època de crisi cada euro (o lliura) compta...
Avui, dia 14 d'abril, fa setanta-vuit anys de la proclamació de la Segona República Espanyola. Més enllà de les convulsions sociopolítiques que aquest fet va comportar, és indubtable que l'estat va viure els moments de màxima prosperitat de la seva història, tal com Julián Casanova recorda en aquest article. Feliç aniversari, doncs, a tots els que encara avui ens considerem hereus d'aquell esperit!
No resulta fácil explicarlo, recordarlo en los medios de comunicación, llevarlo a las aulas para que los jóvenes lo aprendan. Pero España fue durante cinco años una República parlamentaria y constitucional. “Una República democrática de trabajadores de toda clase, que se organiza en régimen de libertad y justicia”, proclamaba el artículo primero de su Constitución, aprobada el 9 de diciembre de 1931, tan solo siete meses después de que cayera la Monarquía de Alfonso XIII.
Esa Constitución, que decía que la República era “un Estado integral, compatible con la autonomía de los Municipios y de las Regiones”, declaraba también la no confesionalidad del Estado, eliminaba la financiación estatal del clero e introducía el matrimonio civil y el divorcio. Su artículo 36, tras acalorados debates, otorgó el voto a las mujeres, algo que sólo estaban haciendo en esos años los parlamentos democráticos de las naciones más avanzadas.
Constitución, elecciones libres, sufragio universal masculino y femenino, gobiernos responsables ante los parlamentos. En eso consistía la democracia entonces. No era fácil conseguirla y menos consolidarla, porque todas las repúblicas europeas que nacieron en aquellos turbulentos años que siguieron a la Primera Guerra Mundial, desde Alemania a Grecia, pasando por Portugal, España o Austria, acabaron acosadas por fuerzas reaccionarias y derribadas por regímenes fascistas o autoritarios.
Nunca en la historia de España se había asistido a un período tan intenso y acelerado de cambio y conflicto, de avances democráticos y conquistas sociales. En los dos primeros años de la República se acometió la organización del ejército, la separación de la Iglesia y del Estado y se tomaron medidas radicales y profundas sobre la distribución de la propiedad de la tierra, los salarios de las clases trabajadoras, la protección laboral y la educación pública.
Pero esa legislación republicana situó en primer plano algunas de las tensiones germinadas durante las dos décadas anteriores con la industrialización, el crecimiento urbano y los conflictos de clase. Se abrió así un abismo entre varios mundos culturales antagónicos, entre católicos practicantes y anticlericales convencidos, amos y trabajadores, Iglesia y Estado, orden y revolución.
Como consecuencia de esos antagonismos, la República encontró enormes dificultades para consolidarse y tuvo que enfrentarse a fuertes desafíos desde arriba y desde abajo. Los primeros desafíos fuertes, y los que más se vieron porque solían acabar en enfrentamientos con las fuerzas de orden público, llegaron desde abajo, desde la protestas sociales, y después insurrecciones, de anarquistas y socialistas. El golpe de muerte, el que la derribó por las armas, nació, sin embargo, desde arriba y desde dentro, desde el mismo seno de sus fuerzas armadas y desde los poderosos grupos de orden que nunca toleraron lo mucho que la República tenía de democracia social y de soberanía parlamentaria.
España comenzó los años treinta con una República y acabó la década sumida en una dictadura derechista y autoritaria. El discurso del orden, de la patria y de la religión, se impuso al de la democracia, la República y la revolución. La larga dictadura de Franco, que mató, encarceló, torturó y humilló hasta el final, durante cuatro décadas, a los vencidos, resistentes y disidentes, culpó a la República y a sus principales protagonistas de haber causado la guerra, manchó su memoria y con ese recuerdo negativo crecieron millones de españoles en las escuelas nacionales y católicas. Nada hizo la transición a la democracia por recuperar su lado más positivo, el de sus leyes, reformas, sueños y esperanzas, metiendo en un mismo saco a la República, la guerra y la dictadura, un pasado trágico que convenía olvidar.
La distancia entre la democracia actual y la que podía promover la República hace más de setenta años es abismal. El respeto a la ley y a los resultados electorales, la defensa de la libertad de expresión y asociación y de los derechos civiles, forman parte hoy de nuestra cultura cívica. Las dos burocracias que tanto pesaban en la historia de España, la armada y la eclesiástica, el ejército y la Iglesia católica, que asesinaron a la República y dominaron durante la dictadura, están hoy subordinadas al Estado y al poder civil que emerge de los ciudadanos, aunque la Iglesia se resista a abandonar algunos de los enormes privilegios que la victoria en la guerra y los servicios prestados a Franco le concedieron. El analfabetismo, los latifundios, los fascismos y los sueños revolucionarios desaparecieron, sustituidos por la defensa de una sociedad civil democrática y por la cultura de la paz. El capitalismo ha vencido y el consumo, el coche y la casa en propiedad han obrado el milagro de que hasta los más pobres parezcan ricos. No es una República, pero esta democracia ha sido un logro de muchos y conviene cuidarla y mejorarla.
En los últimos años ha salido a la luz la memoria de los vencidos en la guerra, de las víctimas del franquismo. Pero nadie desde los poderes de la democracia actual se atreve a defender a la República. Casi nadie recuerda a sus grandes dirigentes, muertos la mayoría de ellos en el exilio, a quienes presidieron sus instituciones, hicieron sus leyes y dieron el voto a todos los ciudadanos. Y sin embargo, todavía están con nosotros los nombres de las calles, monumentos, símbolos y ritos del franquismo. Es el momento de cambiar eso, de devolver la dignidad a quienes defendieron la democracia y la libertad con la palabra y la ley. Hasta que un golpe de Estado les obligó a hacerlo por las armas.
Per cert, els popmelòmans anoteu (si és que no el coneixeu encara) el nom d’Alexandra Burke. Aquest monument de dona va guanyar espectacularment la darrera edició de l’X Factor britànic (concurs que, des d’un punt de vista de qualitat, no té res a veure amb el bunyol del Factor X que emet Cuatro) amb una versió sensacional del famós (i misteriós!) Hallelujah de Leonard Cohen. Suposo que aviat se sentirà la preciosa veu d’aquesta noia per aquestes contrades, tal com ja ha passat amb la sensacional Leona Lewis, guanyadora del mateix concurs fa un parell de temporades.
Un autèntic plaer per a l’oïda, doncs, la nova versió pop-soul d’aquesta mítica cançó.
Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965) és un antropòleg amb una curiosa trajectòria personal: va desplaçar-se fins al Congo per completar la seva tesi doctoral i va haver de fugir-ne a causa de la guerra civil. L’any 2002 va sorprendre tothom amb la publicació de l’exitosa novel·la La pell freda. Segons sembla, l’èxit va originar-se a partir de l’anomenat boca-orella i a Alemanya, per exemple, va arribar a entrar fins i tot a la llista dels deu llibres més venuts del país sense publicitat de cap mena. Un fenomen d’èxit internacional “espontani”, doncs, insòlit dins de les lletres catalanes contemporànies (la novel·la ja s’ha traduït a 37 llengües!) Endut per l’èxit d’aquesta primera novel·la i insistint en uns determinats leitmotivs de caire més o menys postmodern (novel·les inicàtiques, problemes d’identitat, tractament de l’alteritat, etc.) a més d’un bon coneixement del medi (el Congo), l’any 2005 Piñol publica la seva segona novel·la, Pandora al Congo, que ja ha venut milers d'exemplars i que també s'ha traduït a diverses llengües, incloent-hi la llengua anglesa (el mercat anglosaxó és el més difícil d'abordar). Així, doncs, tal com el defineixen els seus editors de La Campana, estem parlant del novel·lista més internacional d’avui dia en llengua catalana.
Cal no oblidar, però, que quantitat no és sempre sinònim de qualitat, i més en literatura. Sánchez Piñol és un novel·lista que sap entretenir. Construeix un univers molt particular que estilísticament beu directament del realisme èpic (evolució postmoderna del realisme màgic original dels anys cinquanta) i que les seves ficcions transformen en paràbola contemporània (o d’una certa contemporaneïtat) uns fets que se situen en un temps i un espai allunyats de la quotidianitat occidental, i que faran acarar diferents personatges envers la seva pròpia humanitat (o inhumanitat). Amb una curiosa tendència a situar la geografia real original (i els seus protagonistes) a la Gran Bretanya i Irlanda, els personatges de Piñol hauran d'enfrontar-se a éssers que provenen d’altres móns que romanen ocults dins del nostre propi món i que aconduiran aquests protagonistes cap a un recorregut vital que els farà (ens farà?) teòricament reflexionar seriosament sobre la condició humana i l’immens eixam de contradiccions que ens defineix, precisament, com a humans. Sens dubte un propòsit lloable i sobretot molt coherent atès el camp intel·lectual en què l’autor es mou habitualment: l’antropologia.
Ara bé, la narrativa de Piñol té al meu parer unes mancances que el retraten de ben segur com a un antropòleg interessant, però com a un novel·lista més aviat justet (encara?), sobretot si se'l compara amb d’altres autors clàssics de novel·la contemporània.
Crec que Piñol té tres defectes narratius importants:
1)problemes de ficcionalitat
2)inversemblança de determinades situacions èpiques
3)errors formals (un cert desconeixement del medi cultural on situa l’acció)
1) Piñol no és gaire hàbil a l’hora de saber diferenciar la pròpia veu de la dels seus personatges. És a dir, té dificultats per ficcionar adequadament i aquest tret, a voltes, pot arribar a crear confusió a l’hora de discernir qui parla realment a la novel·la (a Pandora, més d’un cop vaig haver de fer marxa enrere per veure si parlava el narrador vell, el jove, Marcus... o el mateix autor com a narrador omniscient!) Aquest defecte, tanmateix, no és original de Piñol. Els escriptors que tenen moltes coses a dir i que no tenen un talent literari excessiu cometen sovint aquest pecat; de fet, un dels escriptors que cau en aquest parany és el “gran” José Saramago, probablement un del escriptors més sobrevalorats del panorama literari actual. Un gran ideòleg que genera passions entre la progressia sudeuropea, però que crea personatges febles a través dels quals dóna brida lliure als seus discursos pseudoideològics. I al final, esclar, només el sents a ell, mentre que l’entitat fictícia dels personatges es va perdent en la nit del temps... Ras i curt: moltes idees i poca literatura, és a dir, tendència clara cap al pamflet.
Piñol s’hi assembla una mica, però en un altre sentit: en el cas del barceloní cal canviar ideologia política per antropologia. Piñol posa en boca dels seus personatges frases i aforismes que són interessants, fins i tot enginyosos (alguns), però que sovint contrasten amb les característiques fictícies del personatge que crea. Com un noi de 19 anys sense experìencia en quasi res a la vida i a qui se li pren el pèl per ingenu més d’un cop a l’obra, pot arribar a formular determinats epigrames dignes d’un filòsof o d’un antropòleg? Doncs bàsicament perquè Piñol (no els seus personatges) té la necessitat de formular aquests epigrames. Val a dir que Pandora al Congo, en aquest sentit és més continguda que La pell freda, novel·la on sovint hi havia moments que pensaves que qui estava a l’illa deserta era el mateix Piñol provant d’imitar barroereament Oscar Wilde en comptes del dissortat Kollege.
2) Si narrativament Piñol tendeix cap a un cert naturalisme (o neonaturalisme), l’element fantàstic sovint tiba massa la corda de la versemblaça a l’hora d'imaginar determinades situacions que resulten senzillament increïbles. Determinats moments de la lluita contra els granotots de La pell freda o les aventures subterrànies de Marcus Gravey i els tècton a Pandora al Congo, esberlen perillosament l’esquema realista i arriben a posar en perill el mateix interès per la narració.
3) Encara no entenc el perquè d'aquesta insistència de l’autor amb personatges de la Gran Bretanya (i Irlanda); aquest fet traeix a voltes l’autor i li fa cometre errors formals que qualsevol bon escriptor no hauria de cometre. Dos exemples extrets de Pandora al Congo: en llengua anglesa, per demostrar una més gran proximitat entre dos interlocutors, no es pot passar del tracte formal de vostè al tracte informal de tu com fem en català, simplement perquè aquestes opcions no existeixen en llengua anglesa, on cal utilitzar l’invariable you en qualsevol cas. No cal dir que Piñol utilitza aquest recurs sense importar-li gaire això. Un altre error, en aquest cas de documentació: en un dels darrers capítols, l’advocat de Gravey entona l’himne britànic per calmar les masses i insisteix diverses vegades en el God Save the Queen. En els anys de la Primera Guerra Mundial, a la Gran Bretanya no hi havia cap queen, sinó un king, Jordi V, que és l’avi de l’actual Elisabet II. L’himne britànic adapta el vers principal segons el sexe del monarca: God Save the King o bé God save the Queen. No cal dir que Piñol deu desconèixer aquest fet i comet aquest error de manca de documentació.
Resumint. Crec que Piñol és un escriptor entretingut i interessant. Tot just ha iniciat la seva carrera novel·lística aquest mateix segle, per tant és jove i sobretot ambiciós, literàriament parlant. Endinsar-se en segons quins viaranys en una primera novel·la denota una ambició que l’hauria d’aconduir ben aviat més lluny d’on és ara. A Pandora, de fet, ja experimenta amb un temps narratiu més complex que a La pell i, malgrat algunes vacil·lacions, se’n surt prou bé. El camí iniciat, doncs, és valent i prometedor. La pregunta final, però, és evident: serà capaç de polir defectes com els esmentats i, sobretot, sabrà canalitzar la seva veu a través d’uns personatges que no hagin d’evolucionar per por a l'amenaça de granotots o tèctons, ni hagin de redimir-se gràcies als amors "diferents" d'Aneris o d'Amrams? La resposta potser la trobarem a la propera novel·la. Jo, francament, l’espero amb força interès.
