dimarts, 7 d’abril de 2009

Alexandra Burke



Per cert, els popmelòmans anoteu (si és que no el coneixeu encara) el nom d’Alexandra Burke. Aquest monument de dona va guanyar espectacularment la darrera edició de l’X Factor britànic (concurs que, des d’un punt de vista de qualitat, no té res a veure amb el bunyol del Factor X que emet Cuatro) amb una versió sensacional del famós (i misteriós!) Hallelujah de Leonard Cohen. Suposo que aviat se sentirà la preciosa veu d’aquesta noia per aquestes contrades, tal com ja ha passat amb la sensacional Leona Lewis, guanyadora del mateix concurs fa un parell de temporades.

Un autèntic plaer per a l’oïda, doncs, la nova versió pop-soul d’aquesta mítica cançó.






2 comentaris:

  1. Suposo que serà filla del gran músic Solomon Burke; venint d'on vé doncs el bagatge és encara més ampli. L'escoltaré tot i no sentir-me especialment atret per l'estil pop-soulero tant de moda actualment. Proposo -i així comparem- una magnifica versió de l'Hallelujah feta el 1994 pel malaurat Jeff Buckley dins el seu disc "Grace" que fa posar els pèls de punta. Leonard Cohen el tindrem actuant aquest estiu (Cap Roig i Palau Sant Jordi); coneixent l'elitisme del festival gironí i l'ansia per inflar la "marca" Barcelona, ja ens podem imaginar els preus. I sinó el DVD "Live in London" serà un bon sucedani.

    ResponElimina
  2. No, no tenen res a veure l'un amb l'altre: Salomon és americà i aquesta noia és londinenca. A més, un fill d'algú semblant no participaria mai en un programa com l'X Factor perquè simplement no li caldria. Està bé, la versió d'en Jeff Buckley: la desconeixia. Una versió més nua i per tant més íntima, ben diferent de la versió de l'Alexandra (i absolutament complementària). De versions d'aquesta cançó, per cert, n'hi ha forces (incloent-hi Bon Jovi!) Des de fa molt temps que m'agrada moltíssim la música (i les lletres) de Cohen, però desconfio dels cantautors que a la maduresa es posen barret als concerts: Dylan, Cohen, Sabina, Llach... ¿Disseny (molt més de moda avui dia que el pop-soul!) o símbol que cobreix les mancances vocals més que evidents pròpies d'una edat avançada/vida desgastada? Em quedo definitivament amb les versions de joventut/mitjana edat/primera maduresa de tots ells. Sóc dels que encara pensa que tot personatge que diu que canta ho ha de poder demostrar damunt de l'escenari i no amagar/justificar una ronquera gutural rere la presumpta poesia (i mite) que puguin contenir les cançons. I si no, que facin un recital de poemes, però que es deixin estar de concerts! O bé que es retirin, com molt sàviament han fet alguns... Per tant, que els faci bon profit als caprogencs el concert de Mister Cohen. Així doncs, abans que el Live in London (que és de fa poc ni no vaig errat) em quedo amb l'únic que he vist d'ell en directe (i que en el seu moment vaig enregistrar en VHS i tot!) que va cantar a Sant Sebastià a finals dels vuitanta i que vaig trobar realment fascinant. Tan fascinant com misteriós segueix sent el significat de la seva Allelujah. Una abraçada.

    ResponElimina