dijous, 2 de juny de 2011

El Misantrop: una bona versió d’un clàssic al TNC


Un dels errors que cometen aquells que, potser posseïts per l’esperit de Twitter, els agrada resumir-ho tot amb pocs caràcters és el de definir el teatre de Molière com un teatre divertit gràcies a les personificacions de tota una sèrie de defectes o vicis humans que són universals i intemporals (l’avarícia, la misantropia, la impostura...) I d’aquí –diuen– la clau de la pervivència del seu teatre avui dia: “quants tartufos, misantrops, avars, no hem conegut al llarg de la nostra vida!”, reblen aquest glossadors poc exigents. 
Gran error perquè la gràcia del teatre de Molière no és tan senzilla ni tan superficial. Si tot es resumís en una exageració de caràcters, aquest autor no hauria depassat la fama dels membres de la commedia dell’arte, per exemple (que, per cert, van exercir una gran influència sobre l’autor francès), els quals ja van universalitzar aquest estil de deformació d’estereotips. Però si per alguna característica perviu el teatre de Molière avui dia és per, tot ajustant-se als estrictes preceptes escènics de l’època (marcats a foc per Boileau a la seva poètica), és a dir, cenyiment a la regla de les tres unitats (acció, espai i temps), bon gust i enginy en el llenguatge emprat i final feliç en tractar-se de comèdia; malgrat haver de respectar, com dic, aquests preceptes, l’autor aconsegueix d’emmirallar, utilitzant diversos nivells de llenguatge, tot un estament o un determinat sector social determinat. Els seus hiperbòlics estereotips de defectes humans copsaven, atreien, l’atenció de l’audiència per mitjà de la deformitat de llur caràcter, de l’exageració de llurs defectes, i situaven l’espectador un graó moral per damunt d’aquests mateixos caràcters exagerats (acomplint-se, així, la preceptiva aristotèlica quant a l’estructura necessària de tota comèdia) i alhora l’autor aconseguia un magnífic efecte bumerang: Molière feia girar aquest mateix mirall deforme i retratava els “burladors” mitjançant el “burlat”. És a dir, en realitat mercès a la caricatura del personatge principal, hom podia fer-se una idea panoràmica brillant i punyent dels diferents caràcters de la cort i dels seus immensos defectes. Aquest “efecte mirall” és la clau de la grandesa i de la perdurabilitat del teatre de Molière.
Aconseguir un propòsit semblant requereix una bona dosi d’imaginació i una extraordinària habilitat dramatúrgica. Molière ho aconsegueix abocant un autèntic gavadal lingüístic damunt l’escena –en el teatre de l’època no hi havia espai per a silencis: això no arribaria fins a les acaballes del segle XIX)–: els seus meravellosos versos desvetllen una autèntica exhibició retòrico-sofística capaç de torçar o redreçar el curs dels esdeveniments al lliure albir de l’autor (tal com feia Shakespeare també) amb una facilitat realment esfereïdora.
El TNC ha programat a la seva sala gran una nova versió del Misantrop (i que encara es pot veure fins a mitjan juny) que ha adaptat en prosa el mateix director del TNC, Sergi Belbel, i que ha dirigit George Lavaudant, vell conegut al colisseu de les Glòries ja de l’època en què Domènec Reixac dirigia el teatre. Lavaudant, successor del mític Giorgio Strehler al Théâtre de l’Odeon-Théâtre de l’Europe de París, ofereix una interessant i acurada posada en escena on per mitjà d’uns mínims elements crea dos espais diferenciats: un per als diàlegs domèstics més de caire íntim, absolutament intemporal, geomètric, i un altre on tot recreant l’atmosfera d’un bar musical, d’una desfilada de modes, d’un vestidor de diva actual, aconsegueix reflectir hàbilment el glamour de la cort de l’època. Tot plegat amanit de sons/música contemporània del tot adients al propòsit cercat. El vestuari, també espectacular, combina la sobrietat de disseny del protagonista amb l’exagerat glam d’altres membres de la cort, i tot això combinat alhora amb alguns vestits cortesans del segle XVI, els quals contrasten harmònicament amb la indumentària de la resta.
La direcció, doncs, és intel·ligent i amb un criteri clar, és a dir, amb una idea molt diàfana d’allò que se cerca, que en aquest cas no és altra cosa que reflectir els esmentats trets intemporals del teatre de Molière per mitjà d’una escenificació contemporània amanida de simbolisme més que no pas de naturalisme i on la vacuïtat de la cort i la buidor dels seus membres connecta directament amb la vacuïtat d’un disseny, d’un ambient i d’uns personatges que en ple segle XXI, i si més no per la Barcelona del disseny i de la petulància que tots coneixem, es mouen amb la mateixa presumptuositat que els cortesans del segle XVI.
Les interpretacions són acceptables, per bé que aquí és on una obra excel·lent corre el perill de passar a ser simplement una obra correcta: Jordi Boixaderas interpreta Alceste i transmet una imatge passable del personatge, però amb una tendència innecessària a la impostació (especialment un irritant i del tot innecessari to falsejat) i amb unes certa tibantor (encotillament) corporal. Més encertat, per bé que a voltes un xic sobreactuat, el seu contrapunt escènic, Philinte (Jordi Bosch) el qual, malgrat alguns moments de rauxa interpretativa, globalment compensa –i supera amb escreix– l’encarcarament de Boixaderas. Un excel·lent sense matisos a la sempre segura i solvent presència d’un actoràs com Lluís Soler, que interpreta el paper d’Oronte. I pel que fa a les interpretacions femenines, un bon treball de Marta Marco interpretant Célimène... que hauria estat excel·lent si no fos pel constant assassinat d’esses sonores que comet al llarg de tota l’obra (Molière en català “xava”: qui ho havia de dir!), acompanyada, com no podia ser d’una altra manera, per la killer de la essa per excel·lència de la nostra escena, Rosa Novell. Tan bon punt aquesta actriu comença a emetre els primers sons de qualsevol personatge, jo ja espero sempre la primera essa sibilant que sortirà com un projectil de la seva boca per venir a clavar-se’m directament a l’oïda... i el dolor conseqüent ja no em fugirà durant la resta de l’obra! En fi, que corren mals temps per a la prosòdia a la nostra ciutat: només cal escoltar una estona el nostre flamant nou alcalde per adonar-se’n de la magnitud de la tragèdia fonètica que ens espera... Bé, finalment Anna Ycobalzeta completa el triangle femení interpretant Éliante, una interpretació sovint fora de to i que emplena l’auditori d’uns crits d’allò més torbadors que fereixen –un cop més– la ja prou castigada oïda del pobre espectador. Al meu parer, doncs, la interpretació esdevé dissortadament la part més fluixa d’un muntatge que, no només en línies generals és més que notable, sinó que en molts moments frega realment l’excel·lència malgrat aquesta irregularitat interpretativa.
Per cert, un agraïment especial als meus estudiants de teatre (a més de la Seila i el JM) que varen fer que la vetllada post-teatral –tot i que una mica fresca per a la meva llavors encara malmesa gola– fos d’allò més agradable. Una abraçada a tots ells.