Els homes que no estimaven les dones, de Stieg Larsson

Si no vaig errat va ser a A Night in the Opera on Groucho Marx va deixar anar aquella cèlebre sentència de “aquests són els meus principis i si no li agraden, no s’amoïni que en tinc d’altres!”. Doncs bé, un servidor, amb la novel·la Els homes que no estimaven les dones, per primer cop, i seguint la dita de Groucho, ha trencat un dels principis personals més ferms que mantenia en literatura, això és, mai llegir un llibre després d’haver-ne vist la versió cinematogràfica. És més, probablement si no hagués vist la pel·lícula i –noblesse oblige– una bona amiga no m’hagués esperonat a trencar aquest principi (gràcies, Montse!), no hauria llegit mai el llibre. El perquè de la meva reticència a llegir el bestseller del moment tenia a veure amb el fet que, després d’Edgar Allan Poe, Wilkie Collins, Arthur Conan Doyle i PD James, considerava que la meva dosi de novel·la negra ja la vaig cobrir amb escreix, sobretot durant el meu període d’adolescència i postadolescència. La perspectiva, per tant, d’haver-me d’empassar més de sis-centes pàgines per retrobar-me amb quelcom que ja coneixia prou bé, no m’atreia en excés.

Però esclar, vaig oblidar un altre principi fonamental del món de l’art que també cal tenir sempre molt present: no menystinguis mai allò que creï un escandinau perquè te n’acabaràs penedint! I aquest principi, evidentment, s’ha tornat a complir de ple.

Com molt bé explicava Ernest Folch l’estiu passat en un article seu a El Periódico, Stieg Larsson ha estat (i encara és) un fenomen literari molt particular. Ell deia –i jo ho subscric plenament– que tenia la sensació que regalaven els seus llibres a l’entrada del metro, ja que tothom anava per tot arreu amb algun d’aquests llibres de color negre amb l’encertadíssima il·lustració de Gino Rubert a la coberta. L’estratosfèric boom de vendes de la saga Millenium ha estat un fenomen mundial, però amb una sèrie de trets que, com deia Folch, el diferencien d’altres booms literaris globals recents. D’antuvi, aquest fenomen té un origen cultural que no pertany ni al món anglosaxó d’un costat enllà de l’Atlàntic (Dan Brown, Ken Follett...) ni al d’un costat ençà (JK. Rowland i els seus Harry Potter); l’exitosa saga Millenium està escrita originàriament en una llengua que només la parlen uns 12 milions de persones a tot el món, fet que ja per si sol és força original. Però més enllà d’aquesta singularitat cultural (si només fos això, ja fa anys que Henning Mankel hauria de ser un fenomen), la novel·la conté d’altre trets que definitivament situen Larsson un graó més enllà dels esmentats supervendes actuals. Provaré de parlar-ne tot seguit.

Novel·la rabiosament contemporània, Els homes que no estimen les dones, per contingut i trama, se situa de ple en el cor del món occidental i, per tant, la facilitat amb què el lector es familiaritza amb l’entorn formal de la novel·la és total: portàtils, antivirus, tallafocs, megapíxels, megues de RAM, hackers... Tot això i més configura l’univers en el qual es desenvolupa la narració (des d’un punt de vista formal, per exemple, és d’allò més deliciós l’avenç de l’acció cap al final de la novel·la per mitjà d’un intercanvi de correus electrònics entre dos dels protagonistes: l’”epistol·laritat literària del segle XXI!) I l’indret geogràfic on se situa l’acció és, oh paradoxa!, la freda i llunyana Suècia! Tanmateix allò que Larsson retrata és un món que ens resulta d’allò més pròxim, i sens dubte ens desmitifica una realitat que el nostre imaginari configura amb una mitja dotzena de tòpics que més o menys tots coneixem: la modèlica socialdemocràcia, els premis Nobel, els telèfons mòbil Ericsson, la multinacional Ikea, etc. Els móns i submóns reals que l’autor esbossa, però, ens apropen la realitat del país escandinau fins a fer-nos-el inversemblantment proper: corrupció empresarial i industrial, poder i manipulació dels mass media, economia global... Aquí, doncs, no calen salts cap a un passat remot que cal imaginar ni cap necessitat de dibuixar-ne el seu contorn narratiu abans d’entrar a copsar la trama de l’acció: només cal fer un tomb mental per determinades parts del nostre país a determinades hores, o mirar les notícies, les revistes d’informació general o sentir certs debats, i ràpidament comprovem com la realitat d’Uppsala no difereix gaire de la de Terrassa o de la de L’Hospitalet. La globalització (si més no en la seva versió europea occidental) queda del tot retratada en aquesta novel·la.

Així doncs, el context narratiu de la novel·la ja ens facilita una de les claus del seu èxit, però encara hi ha un altre tret que atorga a la novel·la un plus de qualitat i interès: la subtil denúncia social subjacent que s’amaga sota la trama narrativa de suspens; una denúncia social que, d’una banda se centra en demostrar la corrupció i l’amoralitat dels grans capitostos financers i empresarials del país, i de l’altra, la violència de gènere i, conseqüentment, la marginació social de les dones en plena societat contemporània occidental (i a la civilitzada Suècia!) Aquest darrer aspecte, però, només és explícit en determinats moments de la novel·la, i aquí és on Larsson demostra una gran habilitat narrativa en no sobreposar aquest aspecte social a la trama de misteri clàssica de tota novel·la negra; però alhora tampoc no el fa servir com a simple aparador formal on situar la trama negra del relat. És a dir, just el contrari del que en aquest sentit fa, per exemple, Ruíz Zafón a La Sombra del viento, on la suggeridora Barcelona de la immediata postguerra és un simple aparador obscur que serveix simplement per situar una trama de novel·la de fulletó. Larsson troba un fantàstic equilibri, doncs, entre l’entreteniment que proporciona la clàssica història d’assassins, nissagues familiars enrevessades i investigadors amb habilitats determinades, amb el marc de denúncia social que va surant subtilment, però persistent, al llarg de tot el relat. Combinació, doncs, d’entreteniment clàssic i reflexió sobre aspectes polèmics i ben latents de la nostra societat actual.

I la clau final perquè tot plegat arribi a bon port és l’autèntic (o en aquest cas, autèntica) protagonista de la novel·la, és a dir, el personatge l’atractiu del qual sintetitza tots els aspectes esmentats i que, per tant, sosté pràcticament tot el pes de la narració. Evidentment parlo de la Lisbeth Salander. Aquest personatge té una sèrie d’habilitats imprescindibles a l’hora d’investigar i resoldre el misteri de la desaparició de la Harriet Venger (nus de la trama negra), però alhora també és el personatge que posseeix una dimensió simbòlica afegida, ja que representa la cara visible de la denúncia social a la qual fa uns moments feia esment: el maltracte secular cap a les dones i la marginació social i violència que se’n deriva. Lisbeth Salander, doncs, aporta l’equilibri perfecte esmentat.

I, esclar, el resultat de tot plegat salta a la vista: prop de 15 milions d’exemplars venuts a tot el món i la traducció de la novel·la a més de trenta llengües diferents.

En definitiva, Larsson ens situa davant d’un bestseller ben fet, entretingut i que, a més, aporta elements interessants per a una reflexió que va més enllà d’una molt ben tramada anècdota detectivesca que enganxa fàcilment el lector. Combinació letal de digerir, esclar, per determinats (pseudo)intel·lectuals nostrats per als qui la fórmula bona literatura i entreteniment segueix representant un insalvable oxímoron. Fa uns dies vaig llegir a La Vanguardia com la Sílvia Soler presumia de no haver llegit Stieg Larsson i certificava que era difícil que el llegís, ja que “tenia lectures molt més interessants entre mans que la novel·la del periodista suec”. En fi, de ben segur que aquestes lectures potencials –que per cert no esmenta (i així la frase queda “penjada” i d’allò més cool)– deuen ser interessantíssimes, però em temo que acabarà no coneixent la Lisbeth Salander i això, a aquestes alçades de la pel·lícula, em sembla del tot imperdonable!

Non Solum: un immens Sergi López!

Sergi López va coescriure (juntament amb el director de l’espectacle, Jorge Picó) i estrenar aquesta obra l’any 2005, al Festival gironí Temporada Alta, i el TNC el va rescatar l’octubre de l’any passat per obrir la temporada actual. L’èxit de crítica i de públic avalaven el treball i eren una immillorable targeta de presentació de la nova temporada que tot just començava.

Sergi López ofereix al públic un intensíssim monòleg on l’actor interpreta aparentment múltiples personatges que, per mitjà dels seus diàlegs/monòlegs ficticis o reals a cavall de la realitat i l’onirisme, qüestiona, reflexiona, a l’entorn de la soledat humana i dels trets que ens defineixen per proximitat més que no pas per llunyania. Altrament dit, com més diferents som, més ens assemblem, malgrat que les nostre pròpies percepcions quotidianes tendeixin a fer-nos creure justament el contrari, fet que, d’altra banda, sembra la llavor de la soledat, l’altre aspecte que el text de López tracta amb registres d’allò més variats (seriós, histriònic, subtil, dramàtic, hil·larant...) Una reflexió a cavall de l’antropologia, la sociologia i la filosofia que López desenvolupa hàbilment per mitjà de recursos metateatrals (hi ha moments –com quan passa a formar part del públic i comença a criticar la mateixa obra en un registre del tot humorístic–, que sembla que Pirandello hagi envaït l’escena!), tècniques de clown i esquetxos que beuen directament del teatre de l’absurd i que descol·loquen volgudament l’espectador per, en un moment donat, reenganxar-lo sota poderoses imatges, paraules i/o accions que impactin amb més força encara allò que Lòpez pretén posar en qüestió i així poder sacsejar les emocions de l’audiència.

La veritat és que la proposta és original, densa, inquietant, absorbent, a voltes divertida, a voltes dramàtica. Però per damunt de tots aquests adjectius, podem parlar d’una aposta personal de qualitat, d’una enorme qualitat. L’exhibició de Lòpez damunt l’escena és simplement colossal. No conec pràcticament ningú al nostre país que sigui capaç d’acarar amb èxit un monòleg de més de 100 minuts amb una intensitat semblant a l’exhibida per l’actor vilanoví. Potser Flotats o Pou (en un registre ben diferent, cert) podrien ser capaços de quelcom semblant, però no se m’acut ningú més.

Personalment crec que Sergi López ret un homenatge al teatre com a eina fonamentalment performativa en majúscules. Non solum és la seva resposta personal (no de manera conscient, esclar) a la famosa i dissortadament irreconciliable dialèctica entre el teatre com a dramatúrgia o el teatre com a representació (altrament formulat, autors versus actors). Els actors acostumen a assegurar –i amb raó– que un mal text en mans de bons intèrprets sol ser un èxit, mentre que a l’inrevés, el fet teatral fracassa. Sergi López amb aquesta obra confirma abastament aquesta teoria. Un escenari nu, càmara negra, pràcticament sense objectes ni decorat; sense cap recurs èpic (projeccions, música...) Simplement el cos i la paraula. Una paraula (el text), per cert, més aviat irregular, no del tot rítmica i amb una cohesió interna a voltes més que qüestionable; un text, doncs, en línies generals que, malgrat certs moments d’indiscutible brillantor i enginy, no crec pas que passi a la història de la dramatúrgia catalana. És més, crec que és un text al qual li cal necessàriament una interpretació absolutament extraordinària per tal que arribi al públic amb prou força com per aconseguir una certa dosi catàrtica. I és precisament aquí on López, al meu entendre, encara es fa més gran. Ell assoleix aquest objectiu amb escreix de manera que, prenent l’esperit de canemaccio més que no pas el de corpus textual dramàtic convencional, converteix el text en quelcom modèlic, profund, àdhuc admirable. I tot plegat, a més, en un espai que tampoc no era l’adient per a un monòleg d’aquests característiques: tota la bellesa del disseny contemporani que caracteritza el nou Centre de les arts escèniques d’Osona (35 milions de l’erari públic ha costat la “joieta” de l’alcalde de Comarquinal & family!), resulta excessiu en tot per a un espectacle com aquest: massa ampli, massa espai malaguanyat; espai que visualment empetiteix l’actor i n’allunya la seva paraula... Tant se val, però. El treball de Sergi López és tan poderós que és capaç de superar tots els esculls que es trobi per tal d’acabar mostrant-nos el que, com dic, crec que era el seu objectiu real, el seu objectiu quasi ontològic: que l’actor, mercès al seu treball i al seu talent, és l’autèntic protagonista del fet teatral. La resta és simplement accessori. O com diria Shakespeare (dramaturg, però per damunt de tot actor), the rest is silence.

Espectacle, per cert, que vaig tenir el plaer afegit de gaudir-ne al costat d'en Sadurní, la Cecília i en Josep Maria. Una forta abraçada a tots tres!