dimecres, 12 de maig de 2010

Els homes que no estimaven les dones, de Stieg Larsson



Si no vaig errat va ser a A Night in the Opera on Groucho Marx va deixar anar aquella cèlebre sentència de “aquests són els meus principis i si no li agraden, no s’amoïni que en tinc d’altres!”. Doncs bé, un servidor, amb la novel·la Els homes que no estimaven les dones, per primer cop, i seguint la dita de Groucho, ha trencat un dels principis personals més ferms que mantenia en literatura, això és, mai llegir un llibre després d’haver-ne vist la versió cinematogràfica. És més, probablement si no hagués vist la pel·lícula i –noblesse oblige– una bona amiga no m’hagués esperonat a trencar aquest principi (gràcies, Montse!), no hauria llegit mai el llibre. El perquè de la meva reticència a llegir el bestseller del moment tenia a veure amb el fet que, després d’Edgar Allan Poe, Wilkie Collins, Arthur Conan Doyle i PD James, considerava que la meva dosi de novel·la negra ja la vaig cobrir amb escreix, sobretot durant el meu període d’adolescència i postadolescència. La perspectiva, per tant, d’haver-me d’empassar més de sis-centes pàgines per retrobar-me amb quelcom que ja coneixia prou bé, no m’atreia en excés.

Però esclar, vaig oblidar un altre principi fonamental del món de l’art que també cal tenir sempre molt present: no menystinguis mai allò que creï un escandinau perquè te n’acabaràs penedint! I aquest principi, evidentment, s’ha tornat a complir de ple.

Com molt bé explicava Ernest Folch l’estiu passat en un article seu a El Periódico, Stieg Larsson ha estat (i encara és) un fenomen literari molt particular. Ell deia –i jo ho subscric plenament– que tenia la sensació que regalaven els seus llibres a l’entrada del metro, ja que tothom anava per tot arreu amb algun d’aquests llibres de color negre amb l’encertadíssima il·lustració de Gino Rubert a la coberta. L’estratosfèric boom de vendes de la saga Millenium ha estat un fenomen mundial, però amb una sèrie de trets que, com deia Folch, el diferencien d’altres booms literaris globals recents. D’antuvi, aquest fenomen té un origen cultural que no pertany ni al món anglosaxó d’un costat enllà de l’Atlàntic (Dan Brown, Ken Follett...) ni al d’un costat ençà (JK. Rowland i els seus Harry Potter); l’exitosa saga Millenium està escrita originàriament en una llengua que només la parlen uns 12 milions de persones a tot el món, fet que ja per si sol és força original. Però més enllà d’aquesta singularitat cultural (si només fos això, ja fa anys que Henning Mankel hauria de ser un fenomen), la novel·la conté d’altre trets que definitivament situen Larsson un graó més enllà dels esmentats supervendes actuals. Provaré de parlar-ne tot seguit.

Novel·la rabiosament contemporània, Els homes que no estimen les dones, per contingut i trama, se situa de ple en el cor del món occidental i, per tant, la facilitat amb què el lector es familiaritza amb l’entorn formal de la novel·la és total: portàtils, antivirus, tallafocs, megapíxels, megues de RAM, hackers... Tot això i més configura l’univers en el qual es desenvolupa la narració (des d’un punt de vista formal, per exemple, és d’allò més deliciós l’avenç de l’acció cap al final de la novel·la per mitjà d’un intercanvi de correus electrònics entre dos dels protagonistes: l’”epistol·laritat literària del segle XXI!) I l’indret geogràfic on se situa l’acció és, oh paradoxa!, la freda i llunyana Suècia! Tanmateix allò que Larsson retrata és un món que ens resulta d’allò més pròxim, i sens dubte ens desmitifica una realitat que el nostre imaginari configura amb una mitja dotzena de tòpics que més o menys tots coneixem: la modèlica socialdemocràcia, els premis Nobel, els telèfons mòbil Ericsson, la multinacional Ikea, etc. Els móns i submóns reals que l’autor esbossa, però, ens apropen la realitat del país escandinau fins a fer-nos-el inversemblantment proper: corrupció empresarial i industrial, poder i manipulació dels mass media, economia global... Aquí, doncs, no calen salts cap a un passat remot que cal imaginar ni cap necessitat de dibuixar-ne el seu contorn narratiu abans d’entrar a copsar la trama de l’acció: només cal fer un tomb mental per determinades parts del nostre país a determinades hores, o mirar les notícies, les revistes d’informació general o sentir certs debats, i ràpidament comprovem com la realitat d’Uppsala no difereix gaire de la de Terrassa o de la de L’Hospitalet. La globalització (si més no en la seva versió europea occidental) queda del tot retratada en aquesta novel·la.

Així doncs, el context narratiu de la novel·la ja ens facilita una de les claus del seu èxit, però encara hi ha un altre tret que atorga a la novel·la un plus de qualitat i interès: la subtil denúncia social subjacent que s’amaga sota la trama narrativa de suspens; una denúncia social que, d’una banda se centra en demostrar la corrupció i l’amoralitat dels grans capitostos financers i empresarials del país, i de l’altra, la violència de gènere i, conseqüentment, la marginació social de les dones en plena societat contemporània occidental (i a la civilitzada Suècia!) Aquest darrer aspecte, però, només és explícit en determinats moments de la novel·la, i aquí és on Larsson demostra una gran habilitat narrativa en no sobreposar aquest aspecte social a la trama de misteri clàssica de tota novel·la negra; però alhora tampoc no el fa servir com a simple aparador formal on situar la trama negra del relat. És a dir, just el contrari del que en aquest sentit fa, per exemple, Ruíz Zafón a La Sombra del viento, on la suggeridora Barcelona de la immediata postguerra és un simple aparador obscur que serveix simplement per situar una trama de novel·la de fulletó. Larsson troba un fantàstic equilibri, doncs, entre l’entreteniment que proporciona la clàssica història d’assassins, nissagues familiars enrevessades i investigadors amb habilitats determinades, amb el marc de denúncia social que va surant subtilment, però persistent, al llarg de tot el relat. Combinació, doncs, d’entreteniment clàssic i reflexió sobre aspectes polèmics i ben latents de la nostra societat actual.

I la clau final perquè tot plegat arribi a bon port és l’autèntic (o en aquest cas, autèntica) protagonista de la novel·la, és a dir, el personatge l’atractiu del qual sintetitza tots els aspectes esmentats i que, per tant, sosté pràcticament tot el pes de la narració. Evidentment parlo de la Lisbeth Salander. Aquest personatge té una sèrie d’habilitats imprescindibles a l’hora d’investigar i resoldre el misteri de la desaparició de la Harriet Venger (nus de la trama negra), però alhora també és el personatge que posseeix una dimensió simbòlica afegida, ja que representa la cara visible de la denúncia social a la qual fa uns moments feia esment: el maltracte secular cap a les dones i la marginació social i violència que se’n deriva. Lisbeth Salander, doncs, aporta l’equilibri perfecte esmentat.

I, esclar, el resultat de tot plegat salta a la vista: prop de 15 milions d’exemplars venuts a tot el món i la traducció de la novel·la a més de trenta llengües diferents.

En definitiva, Larsson ens situa davant d’un bestseller ben fet, entretingut i que, a més, aporta elements interessants per a una reflexió que va més enllà d’una molt ben tramada anècdota detectivesca que enganxa fàcilment el lector. Combinació letal de digerir, esclar, per determinats (pseudo)intel·lectuals nostrats per als qui la fórmula bona literatura i entreteniment segueix representant un insalvable oxímoron. Fa uns dies vaig llegir a La Vanguardia com la Sílvia Soler presumia de no haver llegit Stieg Larsson i certificava que era difícil que el llegís, ja que “tenia lectures molt més interessants entre mans que la novel·la del periodista suec”. En fi, de ben segur que aquestes lectures potencials –que per cert no esmenta (i així la frase queda “penjada” i d’allò més cool)– deuen ser interessantíssimes, però em temo que acabarà no coneixent la Lisbeth Salander i això, a aquestes alçades de la pel·lícula, em sembla del tot imperdonable!


8 comentaris:

  1. Quan més va, més contenta estic de no ser intel·lectual. Afortunadament, sóc moltes lectores, i no sempre tinc el cos a punt per a entomar Montaigne, per exemple. De vegades em cal lectura desengreixant, com Larsson, Mankell o Camilleri (sóc fan absoluta de l'italià!). I tinc el bon costum de no demanar-lis el que no em poden donar. Aquest darrer istiu, la platja era una catifa de Larssons, sí, però t'haig de confessar que a l'hora d'estendre la meva tovallola m'assegurava que tots els meus veïns tinguessin un d'aquests llibres negres. Era la millor manera de procurar-se un cert silenci.
    Borges es vantava del que havia llegit, la Soler d'allò que no llegirà. Cadascú per on l'enfila; ara jo m'estimo més la postura del cieguito, vés.

    Com sempre, un plaer llegir-te.

    ResponElimina
  2. Els teus comentaris sempre són d'allò més sucosos, Matilde: gràcies! En efecte, veure i sentir determinats posats i actituds de certa gentota em genera una dermatitis creixent. Per això no suporto els programes de llibres de la TV: els paios que acostumen a comentar-ne solen prendre un posat tan enravenat que una estoneta després de fixar-m'hi, la picor ja em comença a atacar...
    I l'encertada cita del venerable Jorge la subscric també al 100%.
    Una abraçada,
    Jordi

    ResponElimina
  3. Hola,
    he ensopegat casualment amb aquest blog: moltes felicitats perquè em sembla molt interessant.

    I gràcies per escriure sobre Millenium. Crec que ens ha donat una bona lliçó als filòlegs (i afins) sobre els nostres costums de lectura. Per sort, vaig llegir Els homes que no estimaven a les dones uns quants mesos abans del gran boom i des de llavors vaig estar esperant les següents entregues amb impaciència cada cop que tornava a terra europea.

    També per sort ara podem parlar de llibres per internet (connexió amb el venerable Borges, com dieu) i podem ignorar aquest pogrames literaris tan absurds!

    Des de Gabon, Minerva.

    ResponElimina
  4. Jo no n'he llegit cap dels llibres d'en Larsson i no crec que ho faci. No em malinterpreteu, una hamburguesa del McDonalds ve de gust, de tant en tant, no només es pot viure de grans plats, oi? Ara, com que la llista de plats del meu menú és tan llarga, no crec que arribi mai a assaborir aquest. És qüestió de prioritats. Ara, seguir el camí borgesià sempre és més que recomanable. I pel que fa als programes de llibres de la tele, n'hi ha tan pocs que quasi no sé ni com són. Salutacions!

    ResponElimina
  5. Hola Jordi.
    Ma germana em va dir fa unes setmanes que estava abduïda per aquest llibre. Poc donada a certs elogis entusiastes (sisplau que no ho llegeixi), li faré cas.
    Aquest apunt del gran Vilaró serà definitiu.
    El debat sobre èxit i qualitat, les persones intel·ligents el tenim força superat.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  6. Veig que tots coincidim amb la valoració dels programes de llibres (jo no m'atreviria a dir-ne literaris, oi que m'enteneu?): difícil d'acabar-ne cap (bé, de fet sovint, com diu el David, ni començar-los!)

    Minerva, moltes gràcies per l'amable comentari. Aniré seguint-te també. La veritat és que em ve de gust de llegir la resta de la saga, però amb d'altres lectures abans... Com molt bé diu la Matilde, jo també sóc molts lectors alhora i si bé he gaudit llegint un bon llibre com aquest, ara he de reconèixer que em ve de gust quelcom diferent abans de tornar a gaudir dels encants de la Lisbeth Salander! Una abraçada.

    Entenc el que dius, David (de fet jo, tal com dic a l'escrit, tampoc no tenia intenció de llegir-lo), però un cop llegit segueixo creient que si te'l llegissis, no te'n penediries. És ràpid de llegir (malgrat l'extensió), fresc i no és pas dels llibres clàssics de novel·la negra d'aquells de oblidable-un-cop-descobert-l'assassí. Té alguna cosa més. Home, és evident que aquest bon home no era Proust, ni tan sols Capote, posats a enfilar cap al bàndol periodístic, però tampoc crec que ho pretengués... Molts records i gràcies de nou per l'aportació!

    Gràcies pel comentari, Josep Maria. Entenc a la Mercè. Una de les característiques del llibre -i d'aquí el seu èxit!- és que és ben apreciable per a tota mena de públics. N'estic segur que t'agradarà. Una abraçada, rei!

    ResponElimina
  7. Hola Jordi,

    He fet memòria i em sembla que l'únic suec que he llegit és Strindberg (bé, a part d'unes historietes de la Pippi quan era petit...). Caldrà que vagi omplint el buit. Quan em decideixi, sens dubte començaré amb Larsson.

    Una abraçada,
    S.

    ResponElimina
  8. Hola, Sadurní,
    Bé, és que tinc la teoria que quan els escandinaus es posen a "fer feina", artísticament parlant, no hi ha qui els bufi la cara. Pel cap baix em venen al cap Ibsen, Strindberg, Sibelius, Anderssen, Bergman, Von Sydow, Von Trier (un desgraciat, però molt bo!), Eugenio Barba (no és escandinau, però va fundar l'Odin Teatret de Dinamarca i és l'iniciador dels estudis d'antropologia teatral). I més amunt geogràficament encara, Bjork (rara, d'acord, però bona), Sigur Ros, Fonsi... D'altra banda, tenim els autors de novel·la negra tan de moda ara mateix com el mateix Stieg Larsson o la seva homònima, Asa Larsson; el "clàssic" Mankel i tot just avui mateix un amic m'acaba de recomanar un autor que segons diu és també dels "imprescindibles" com és l'islandès Arnaldur Indridasson...
    Iaxí doncs, no en conec de cap que sigui dolent, la veritat. Si algú en coneix algun, però, sisplau que m'ho digui perquè m'encantaria saber-ho. Al capdavall, com deia Pla en referir-se sorneguerament a la poesia de Carner, "no hi ha res que la gent odiï més que la perfecció". Potser aquest és, al capdavall, l'únic defecte artístic dels nostres amics del nord...
    Una abraçada,
    J.

    ResponElimina