dissabte, 1 d’agost de 2009

Vacances!



Amics i amigues,


Després del darrer escrit sobre Tony Kushner i seguint la tònica del país en general, aquest bloc farà una petita pausa per vacances durant el mes d’agost. A partir de setembre, però, i ja amb les bateries una mica més carregades, espero poder seguir mostrant-vos a tots i a totes l’amabilitat dels desconeguts.


Una forta abraçada i molt bon estiu a tothom,


Jordi


Angels in America, de Tony Kushner



LOUIS: (...) a country [America] where no indigenous spirits exist –only the Indians, I mean Native Americans spirits and we killed thm off so now, there are no gods here, no ghosts and spirits in America, there are no angels in America, no spiritual past, no racial past, there’s only the political (...) [pàg. 98]


El dramaturg novaiorquès Tony Kushner és una de les veus més riques, interessants i alhora controvertides del panorama escènic americà actual. Controvertit, polèmic i polemista, com a jueu, per exemple, creu que cal reconèixer Palestina, però que a la llarga els dos països (Israel i Palestina) n’haurien de formar un de sol; alhora, però, critica el sionisme agressiu de l’actual estat d’Israel, fet que li ha comportat desqualificacions i dures crítiques per part dels sectors jueus més extremistes. No és menys polèmic si parlem de la seva dramatúrgia: gai militant, la seva obra cabdal, Angels in America representa una reflexió profunda sobre l’amor, la SIDA i el seu impacte en la vida personal dels afectats, i alhora la visió col·lectiva que l’efecte d'aquesta malaltia comporta en el teixit social d’una amèrica en plena revolució conservadora (reaganisme):


MARTIN: It’s a revolution in Washington, Joe. We have a new agenda and finally a real leader (...) we’ll get our way just about everything: abortion, defense, Central America, family values, a live investment climate. We have the White House locked till the year 2000. And beyond. A permanent fix on the Oval Office? It’s possible. It’s really the end of Liberalism. The end of New Deal Socialism. The end of ipso facto secular humanism. The dawning of a genuinely American political personality. Modeled on Ronald Wilson Reagan [pàg. 69].


Angels in America consta de dues parts molt diferenciades que quasi podrien funcionar com a obres independents: la primera, titulada Millenium Approaches, i la segona, Perestroika. A Millenium Approaches, Kushner ens presenta tot un seguit de personatges diversos que interactuen en escena tot presentant les seves ambicions, les seves pors i els seus drames personals, i als quals els acaba unint una mateixa característica comuna: el contagi de la SIDA i el condicionament de la seva realitat immediata a causa de la malaltia. A Perestroika, però, s’estableix un marc de reflexió sobre aquesta dura realitat presentada i es mostra com aquests personatges es mouen a cavall entre una religiositat no assumida per un Déu llunyà i un rebuig per part de la resta de la societat, cosa que els converteix en una mena d’àngels rebutjats que deambulen a cavall entre dos móns. Típic en la dramatúrgia de Kushner, en aquesta segona part el realisme de Millenium Approaches és bandejat per deixar pas a situacions i diàlegs més complexos a causa de la càrrega al·legòrica i simbòlica del missatge subjacent. Val a dir, però, que malgrat la duresa d’allò que tracta, malgrat la càrrega tràgica de l’argument o de la situació, Kushner no cau mai en el melodrama o en el patetisme tràgic, ja que sempre queda un redòs per a un sentit de l’humor (sovint amarg, això sí) que amara part de l’obra. Angels in America, doncs, mostra el fantasma de l’estigmatització i sobretot la clàssica aparició de l’efecte mirall: a través del menysteniment d’uns determinats sectors socials volgudament marginats i de la condemna moral que consegüentment aquests sectors reben, es denuncia un determinat glatir d’una societat i la seva classe política; una societat conservadora que tanca els ulls davant d’una realitat esfereïdora i que, a través de la marginació moral dels sectors afectats, no permet de crear res més que un autoretrat deformat de les seves pròpies cicatrius anímiques. Així, aspectes com el sexisme, el racisme, l’antisemitisme, l’homofòbia, suren al llarg de l’acció i basteixen meravellosament la dimensió èpica de l’obra.


ROY: (...) Homosexuals are not men who sleep with other men. Homosexuals are men who in fifteen years of trying cannot get a pissant antidiscrimination bill through City Council. Homosexuals are men who know nobody and who nobody knows. Who have zero clout [pàg. 51].


Intel·ligent, enginyós, compromès i amb un discurs i un criteri escènic molt ben definits, la dramatúrgia de Kushner no deixa indiferent ningú i Angels in America és, en aquest sentit, la seva millor targeta de presentació. Iconoclasta per excel·lència, l’autor ha traduït clàssics teatrals francesos i italians, ha escrit poesia, assaig, ópera i guions cinematogràfics. Precisament en aquest darrer apartat destaca l’Oscar al millor guió adaptat que va rebre l’any 2005 per Munich, pel·licula que va dirigir el seu amic Steven Spielberg, el qual també va rebre l’Oscar com a millor director per aquesta mateixa pel·lícula.

Per cert, encara un parell d’apunts més al voltant de l’obra: l’any 2003, Mike Nichols en roda una versió telefílmica de grans dimensions: sis hores de durada! Ara bé el repartiment de la pel·lícula mereix que gaudim d’aquesta “marató cinematogràfica” amb escreix: Al Pacino, Meryl Streep, Emma Thomson i Michael Gambon, entre d’altres, protagonitzen aquesta fantàstica versió de l’obra.

I per acabar només afegir que Josep Costa publica una versió en català a Antinous, editorial especialitzada en gai-lesbianisme. Aquesta versió va ser encarregada per qui? Doncs pel vilipendiat i sempre menystingut Josep Maria Flotats el qual va decidir de preestrenar l’any 1996 un TNC encara no acabat de construir amb el muntatge d’aquesta llavors novíssima obra. I és que Flotats és un personatge que pot tenir un ego tan immens i enutjós com la seva dicció francesa clàssica, però els seus coneixements i criteri teatrals superen i de molt aquest mateix ego. Com ja vaig esmentar en el seu moment a Kemp 21, és una autèntica llàstima que el món del teatre nostrat vagi tan amanit de tartufos de baixa estopa, ja que altrament un personatge de l’envergadura teatral de Josep Maria Flotats ocuparia sense la més mínima ombra de dubte un lloc central en el panorama escènic català.