Joan Solà, in memoriam

El que deixes enrere no és el que queda gravat als monuments,

sinó allò que ets capaç de gravar a la vida dels altres (Pèricles).

Escric aquestes ratlles des de l’astorament i la tristor que encara sento per la mort de Joan Solà. Parlaré uns instants de mi –i espero que ja em sabreu perdonar– només per introduir allò que en realitat vull glossar que, com podreu imaginar, no és res més que la figura de l’il·lustre filòleg finat abans d'ahir.

Quan vaig començar a estudiar filologia, sempre vaig tenir present l’estudi de la llengua dins la carrera com un mal menor, com una petita llosa que havia de carregar per tal de poder explorar, gaudir, conèixer, allò que realment m’interessava: la literatura. I així fou al llarg dels dos primers anys, durant els quals vaig anar fent la viu-viu per les matèries de llengua del programa, mentre devorava els clàssics de tots els temps i de totes les geografies –en aquest sentit va tenir molt de pes la figura del gran Jordi Llovet– i em dedicava, doncs, a provar d’excel·lir en les dites matèries literàries. I així vaig anar fent fins arribar al 3r any (llavors encara n’hi havia cinc, a la carrera), que em va tocar de cursar obligatòriament l’assignatura de Sintaxi catalana, matèria que impartia Joan Solà. A partir d’aquell moment me’n vaig adonar (ell em va fer adonar) que dissociar llengua i literatura com jo feia en el meu imaginari era tan absurd com voler dissociar el futbol de l’esport. Em va fer adonar, a més, que la llengua podia ser una matèria d’estudi divertida, interessant i fins i tot emocionant: que el pas de l’estructura profunda chomskiana a les manifestacions superficials en forma de diversitat lingüística era un terreny –oh, sorpresa!– absolutament fascinant. Solà mostrava la llengua com el que és: un ens viu, canviant. I aquesta vitalitat de la llengua ell era capaç d’expressar-la com ningú altre, amb una passió desbordant, màgica. Ningú com Joan Solà era capaç d’emocionar-se literalment (no li costava de plorar... per aspectes lingüístics!) en parlar del canvi i caiguda de preposicions, del per i el per a, de les combinacions pronominals (que tan poc li agradaven, per cert!), etc.

Solà posava passió en tot allò que feia: estudiava, investigava, escrivia, sí, però per damunt de tot li agradava transmetre els coneixements adquirits tan àmpliament com li era possible. Molt proper a la gent per aquesta necessitat compulsiva de compartir saviesa, vibrava igual a l’hora de fer un discurs des de la tribuna del parlament que, per exemple, en glossar la figura de Joan Coromines a la UEC de Gràcia davant d’una trentena de persones, la més jove de les quals, devia tenitr uns 50 anys (amb l’excepció d’un servidor)! Com el seu mestre i referent, l’esmentat Joan Coromines, Solà era l’antiintel·lectual per excel·lència que, quan parlava del país ho feia amb un immens coneixement de la seva geografia i de la seva antropologia. Parlava sense embuts perquè deia el que pensava tot i pensar –i molt!– el que deia.

Tota generació que s'hagi estimat la llengua catalana ha gaudit al llarg del segle XX d'uns referents vius abolutament colossals (i aquest, crec, és un dels pocs aspectes que els catalans hem tingut fortuna al llarg de la nostra història contemporània): la generació del primer terç de segle va créixer sota l’empara de Pompeu Fabra; de la terrible generació de la postguerra fins a la recuperació de les institucions democràtiques hi va haver el mestratge de Joan Coromines. Des de la mort de Coromines (per bé que ja treballava i publicava estudis de llengua molt abans), el gran referent científic i vital de la llengua catalana havia passat a ser, per mèrits propis, Joan Solà. La sensació d’orfenesa filològica que sento en aquest moments, doncs –i ja em perdonaran els insignes col·legues que el país i la seva llengua encara tenen (Sebastià Bonet, Lluís Payrató, Albert Pla, Lluís Mascaró, etc.)–, és senzillament indescriptible.

Al final d’aquell tercer curs, per cert, vaig acabar obtenint un simple “suficient” a Sintaxi catalana. Un suficient que em va costar déu i ajut d'aconseguir, ja que Solà era un professor enormement exigent! Crec que va ser un just càstig al meu tantsemenfotisme per la llengua dels meus primers anys de carrera. Un tantsemenfotisme que el gran Joan Solà, com he dit, se’n va encarregar d’extirpar-me amb precisió de cirurgià per sempre més.

Moltes gràcies per tot, mestre, i fins sempre!

La llengua catalana i els demagogs (i 3)

Una de les afirmacions més divertides contra la nova llei del cinema és allò que, en el fons, si a la gent la poses en la tessitura d’haver de triar entre pel·lícules doblades al castellà o al català, normalment trien castellà i que això és una realitat que no plau als nacionalistes (catalans) i que per tant es neguen a veure i/o acceptar. Concretament vaig presenciar com feien aquesta mena d’afirmacions Juan Carlos Girauta i Miquel Porta i Perales en un d’aquests programes de debat a la nit (no recordo si a BTV o a 59 segons). El que em va resultar més terrible de tot plegat, però, és que els seus arguments amb prou feines van ser replicats. Només alguna afirmació genèrica de tipus victimista (que encara enfortien més les tesis dels dos individus esmentats) i prou.

Molt bé. Situació real viscuda en pròpia pell fa cosa d’un parell de mesos. Diumenge al migdia. Una parella amb els seus dos fills d’un i tres anys respectivament es troben al centre de Barcelona dins del seu cotxe amb el diari de diumenge a les mans i disposats a anar al cine perquè el fill gran visqui la seva primera experiència cinematogràfica; al nano sembla que li agraden prou certs dibuixos que fan a la tele com per creure que ja podrà gaudir d’alguna d’aquestes pel·lícules d’animació que hi ha en cartellera. La pel·lícula escollida va ser Toy Story 3 (el nano ja coneix el personatge principal, probablement a causa de les imatges, dibuixos, promocions, etc., que circulen arreu).

És un quart de quatre i la família està en situació de poder atansar-se a qualsevol indret on facin la pel·lícula escollida. En busquen la versió catalana, bàsicament perquè un nen, als tres anys, només parla i entén amb un cert grau de coneixement la llengua materna (i amb força dificultats encara), per bé que ja comença a conèixer d’altres llengües (per contacte), però sense arribar a una comprensió plena.

Procedeixen, doncs a examinar la cartellera i hi troben la situació següent: la pel·lícula s’exhibeix a vuit sales: de les més cèntriques (Aribau, Alexandra...), a les menys cèntriques (Bosque, Maremagnum, Heron City...) A totes aquestes sales la pel·lícula comença a les 16 / 16.30 h, i hi ha encara una segona sessió (18 / 18.30 h). En tractar-se de nens, no hi ha 3a ni 4a sessió. Immediatament la mare cerca l’idioma de la pel·lícula i no troba la versió catalana. Ràpidament se n’adona que les pel·lícules en català se situen en una espai apart de la cartellera. I allí era on, en efecte, hi havia la versió de Toy Story 3 en llengua catalana. Aquesta versió s’exhibia en un únic cinema (no hi havia, doncs, cap possibilitat d’escollir sala): el cine Casablanca-Gràcia (antic cinema Moderno). I quan el pare ja començava a enfilar cap a Gràcia amb el cotxe, la mare l'informà que –atenció!– l’únic horari de la sessió era... a les 12 del migdia!!! És a dir, un únic cinema, un únic horari i en horari matinal per als aborígens. En unes circumstàncies així, doncs, què fa el, diguem-ne, ciutadà mitjà? No cal que avanci la resposta que tots sabem, oi? L'"espontània" enquesta de Girauta i Porta perales, doncs, explicada ben diàfanament.

Ara bé, això ho sap tothom: Girautes, Portes Perales i tots els polítics del PP, dels "ciutadanos" i de part del PSC; passa que la immensa dosi de cinisme, barra i filldeputisme que posseeixen aquests tres partits esmentats a l’hora de tractar el tema de la llengua catalana quan s'acosten eleccions (o alguns sempre, com és el cas C's) senzillament sembla no conèixer ni límits ni fronteres.