dijous, 22 d’abril de 2010

Per Sant Jordi? Bryson i Shakespeare!


Per imperatiu onomàstic i literari, avui més que mai em pertoca parlar de llibres i, de passada, esborrar el mal gust de boca que em va deixar la recomanació de l’any passat. La meva humil recomanació d’enguany és un llibre que ha arribat fa només sis mesos a les llibreries del país i que ha estat traduït només al castellà (RBA): Shakespeare, de Bill Bryson (originalment en anglès, Shakespeare: The World as a Stage).

Bryson és un autor americà famós pels seus assajos mig seriosos, mig humorístics, sobre temes tan variats com la llengua anglesa, els viatges o la ciència, i que desperta passions confrontades entre els lectors. Com a autor informal en el gènere assagístic és odiat pels acadèmics i els intel·lectuals més formals, ja que els seus assajos tan diversos –i això sí que és imperdonable!– triomfen entre el gran públic. El seu llibre més famós és A Short History of Nearly Everything (Una història realment breu de gairebé tot), un autèntic best-seller amb milers de còpies venudes arreu del món.

Amb Shakespeare, Bryson es proposa descobrir tota la fantasia que s’ha creat a l’entorn de la biografia shakespeariana al llarg de la història i ens parla de la vida del dramaturg només en funció de les dades reals, objectives, de què disposem. I és per aquest motiu, tal com l’autor afirma humorísticament al pròleg, que l’extensió del llibre no arriba a les dues-centes pàgines!

A més d’això, però, el llibre ofereix de manera molt didàctica i entretinguda una sensacional visió de la vida quotidiana a l’Anglaterra elisabetiana, de les misèries i de la dura realitat quotidiana de l’època (especialment si la comparem amb la nostra contemporaneïtat); de fets històrics interessants, com per exemple, el desenvolupament de la batalla de la “Armada Invencible”; de l’art de l’època, etcètera.

El llibre té alguna part prescindible, com el penúltim capítol on parla de la història dels diferents folios d’on es van recuperar les obres de Shakespeare, episodi, però, que és immediatament redimit quan vas a raure al darrer capítol, el més memorable de tot el llibre!: la dels pressumptes “Shakespeares” de la història, és a dir, tots aquells personatges que, en algun moment o altre, erudits d’arreu han acabat afirmant que eren realment Skakespeare i que Shakespeare, com a tal, no va existir mai. Aquestes teories de la falsa identitat, esperonades, com diu Bryson (i al capdavall, aquesta és la tesi general del llibre), per les poques dades reals que posseïm del dramaturg, són d’allò més imaginatives i grotesques. Bryson s’encarrega d’explicar-les i de desmuntar-les alhora amb una forta dosi d’humor i ironia. De llarg, la part més divertida del llibre!

L’estil de Bryson és directe i amb una mirada distanciada i punyent sobre allò que tracta. Té criteri i, per tant, argumenta de manera solvent un discurs del tot coherent sobre allò que exposa. I tot plegat, com dic, amanit sempre amb una dosi de bon humor, del tot imprescindible, d’altra banda, si es vol fer efectiu aquest esmentat distanciament. Tanmateix, no per això als seus llibres els manca qualitat: l’exercici documentalístic per elaborar l’assaig és espectacular i només a l’abast dels mateixos acadèmics que tan el critiquen per poc formal i seriós. La seva idea, però, és ésser didàctic i, per tant, vendre força llibres. O potser és a l’inrevés? Tant se val ja que, sigui com sigui, el resultat final crec és enriquidor i alhora entretingut, i que l’èxit que obté, per tant, se’l té més que merescut (rodolí!)

Un llibre, doncs, fàcil de llegir i de digerir, culturalment ric i estilísticament divertit. Què més es pot demanar per Sant Jordi? Que passeu una molt bona diada del millor sant del món!

Jordi (George, Giorgio, Xurxo, Gorka, Jorge...)


dimecres, 14 d’abril de 2010

Anna Netrebko: la deesa de l'òpera




Fa prop d’un any i mig, acabat de tornar del País de Gal·les i sentint una certa nostàlgia del way of life britànic, un dia, mentre tafanejava per Internet la revista Classic FM (la revista de l’emissora de música clàssica que solia escoltar quan vivia allà a dalt), vaig trobar un reportatge on es parlava de les noves sopranos. Allà va ser on em vaig fixar –i observant les fotos no costa gaire d’entendre’n el perquè!– en Anna Netrebko. A més d’interessar-me per la seva veu, treballs publicats, etc, en llegir sobre la seva vida vaig anar descobrint també els ardents debats que aquesta cantant de tant en tant suscita dins del món operístic actual. I és que els trets artístics i biogràfics que caracteritzen aquesta soprano lírica són, diguem-ne, d’allò més peculiars.

Nascuda a Krasnodar (Rússia), però amb nacionalitat austríaca (el motiu aparent per sol·licitar aquesta nova nacionalitat és si més no curiós: sembla que n’estava tipa, de demanar visats cada cop que havia de sortir del país ), Netrebko és una de les millors veus operístiques femenines –per a molts és simplement la millor– d’avui dia. Amb uns inicis al més pur estil Ventafocs, quan era adolescent va començar a treballar com a noia de la neteja a l’òpera de Sant Petersburg, va estudiar al conservatori de Sant Petersburg, va debutar amb 22 anys al teatre Mariinski d’aquesta mateixa ciutat interpretant el paper de Susanna a Les noces de Fígaro de Mozart; als 24 ja debutava a l’Opera de Sant Francisco i als 30 ja estrenava al Metropolitan de Nova York (el famós “Met”). I a partir d’aquí, actuacions als teatres més prestigiosos del món, enregistraments amb les millors discogràfiques del mercat, guardons i reconeixements internacionals diversos, etc. I tota aquesta meteòrica carrera amb tot just 37 anys! La seva tècnica és depuradíssima, té un timbre de veu majestuós (propi de les grans sopranos líriques) i un agut prou espectacular. Algú ha parlat d’ella com la Pavarotti femenina, més per la seva amplitud de registres i mescla d’estils, que no pas per la possible semblança musical amb el geni de Mòdena. D’altres, però, per qüestions de sex-appeal i frivolitat, l’han qualificat despectivament com la Jennifer Lopez de l’òpera!


Amb un repertori ampli (prové de l’Europa de l’Est i per tant, a més dels clàssics en italià i francès, també intepreta en alemany i rus), Netrebko ho canta tot (com Pavarotti), encara que determinats registres no siguin els seus. La seva altra gran virtut, a banda de la bellesa de la seva veu, és la de posseir una gran capacitat dramàtica i interpretativa ; i és en aquest sentit, precisament, que Netrebko destrossa el hieratisme que tradicionalment ha caracteritzat les sopranos líriques al llarg de la història (Renata Tebaldi, Montserrat Caballé) i és capaç d’actuar talment com una soprano dramàtica (Maria Callas), però, com dic, amb un timbre de veu de soprano lírica.

Anna Netrebko, d’altra banda, ha assumit el tradicional paper de diva quant a ambició, luxe i frivolitat, però actualitzada, és a dir, assumint les característiques de la diva del segle XXI. Absolutament conscient de la seva impactant imatge, la despesa en moda sembla que només es troba a l’alçada de la seva veu: nomenada dona millor vestida d’Àustria l’any 2008 i seguint el més pur estil Sex & the City, Netrebko a l’hora de vestir és addicta a les grans marques com Dior, Vuitton, Prada, Dolce & Gabanna i Manolo Blahnik, entre d’altres. La seva bellesa l’ha fet depassar els estrictes cercles operístics i, per exemple, ha estat protagonista de reportatges exclusius a revistes com Elle, Vanity Fair i fins i tot Playboy! I és que Netrebko és força heterodoxa en molts aspectes de la seva vida: els seus gustos musicals són d’allò més eclèctics i, més enllà de la música clàssica, li entusiasma el pop de Greenday, Justin Timberlake, Robbie Williams i Black Eyed Peas, entre d’altres, i el hip-hop (molt especialment Jay-Z!) És l’única cantant operística que ha fet un videoclip d’òpera de la mà del productor de videoclips de Britney Spears i Madonna. D’altra banda, no deixa d’escandalitzar els amants de l’ópera més ortodoxos en carregar d’erotisme molts dels personatges del repertori clàssic, com per exemple la Violetta de la Traviatta que va representar a Salzburg l’any 2005 o la Manon de Berlin de l’any 2007 [imatge de sota].




Algunes de les seves opinions no són tampoc exemptes de polèmica: “les sopranos no haurien d’ésser grosses, ja que ningú es pot creure una Violetta [La Traviatta] de 100 quilos. Haurien de vigilar tant el pes com la veu”. “Els russos necessitem una mica de merda a les nostres vides, ja que quan tot ens va bé, comencem a inquietar-nos”. Admiradora de la política de Vladimir Putin, diu que li agraden les armes, però amb finalitats pacífiques (¿?) I és que es veu que, de tant en tant, surt a disparar amb un kalashnikov per la seva finca de Sant Petersburg! Bé, tot això i més configura la polièdrica, polèmica i alhora admiradíssima imatge pública d’Anna Netrebko.

Personalment, i per un cop, em saltaré el sempre necessari binomi entre ètica i estètica i, més enllà de les seves opinions, gustos i preferències, em quedo definitivament i embadocadament amb la seva veu celestial i la seva bellesa olímpica. Podeu gaudir de tot plegat en aquest parell de vídeos que adjunto tot seguit. En el primer, Anna Netrebko interpreta magistralment la cèlebre ària "O mio babbino caro" de l'òpera Gianni Schicci, de Puccini, ària ideal per poder apreciar la seva tècnica de cant (simplement perfecta) i la gran bellesa del seu timbre de veu. A la segona ària, "Meine Lippen sie Kussen so heiss", de l'òpera Giuditta de Franz Lehar, potser menys coneguda que l'anterior, però no per això menys bonica (ària, per cert, amb força reminiscències de la Carmen de Bizet!), assistim a una exhibició de la força, del domini, de la sensualitat i de l'enorme capacitat de seducció que aquesta dona transmet damunt l'escenari, ja que cal no oblidar que en un recital clàssic, els intèrprets lírics generalment solen romandre més aviat estàtics, és a dir, tot el contrari del que fa la Netrebko, com podeu apreciar a les imatges!

Com diu el presentador del festival al final del darrer vídeo, "She's taken up with every single man in the audience". Afortunats els que hi van poder ser!