dimecres, 24 de març de 2010

The Book Thief (La lladre de llibres): una decepció important



A man ought to read just as inclination leads him, for what he reads as a task will do him little good. Samuel Johnson.


Never read a book through merely because you have begun it. John Witherspoon


Que des del segle XVIII l’art de llegir s’ha associat sovint a un determinat estat de solipsisme és indiscutible, i en el fons la màgia d’aquesta art –parafrasejant el títol del llibre de Garrett Stewart, The Art of Reading– consisteix precisament en això: l’esperit del glatir col·lectiu posat a disposició de l’individu de manera que –oh, paradoxa!– per mitjà d’aquest entotsolament, l’ésser pugui sentir-se més que mai membre de l’espècie humana.

És evident que una novel·la pot ser analitzada des de múltiples vessants. D’una banda, si partim de l’objecte en si (criteri objectiu) podem parlar d’estil i trets narratius, (de)construcció de personatges, d’atmosferes; adequació d’aspectes formals al fons de l’obra; (des)contextualitzacions, (des)idealitzacions, versemblança narrativa, ús de la llengua i de l’expressivitat... D’altra banda, trobem la valoració que el lector emet de l’obra (criteri subjectiu), és a dir, com tot aquest corpus teòricotècnic (més o menys assumit, més o menys intuïtiu) encaixa dins dels trets propis i més interns de cada lector (coneixements, sensibilitat, humor...) En aquest apartat hi ha tot un munt de vectors que també configuren sovint el que els anglesos denominarien el right mood (esperit adequat) del lector, el qual ha de permetre augmentar o disminuir el gaudi de la lectura.

Faig aquesta petita digressió només per explicar l'experiència viscuda amb el darrer llibre que he llegit (o potser millor, que he provat de llegir) i que, com se sol dir, i contra tot pronòstic, m’ha acabat caient literalment de les mans. Parlo, per més inri, de l’únic llibre que vaig recomanar en aquest bloc sense haver-lo llegit abans –gran pecat!– justament el dia de Sant Jordi!: The Book Thief (La lladre de llibres). El motiu pel qual vaig caure en aquest error va venir causat pel fet que la lectura d’aquest llibre ha despertat elogis encesos per part de persones del tot fiables quant a criteri literari (de fet en aquest bloc, precisament, en transcrivia un d’aquests fervorosos elogis). Aquesta mateixa setmana parlava també amb una experta lectora que em comentava que aquest llibre no s’ha cansat de recomanar-lo i regalar-lo a tothom. I curiosament això m’ho deia precisament el mateix dia que jo havia decidit fer el que mai havia fet abans: abandonar inapel·lablement un llibre de 550 pàgines i escaig... quan ja n’havia llegides més de 300!!! Però no vaig tenir alternativa: vaig haver de recordar les cites de Johnson i Witherspoon amb què encapçalo aquest escrit i ésser honest i conseqüent amb mi mateix per, finalment, rendir-me. M’he desenpallegat del llibre amb la millor intenció possible, això és que caigui en millors ulls que no pas els meus i que acompleixi la seva indiscutible tasca: aportar coneixement i plaer alhora al seu posseïdor. Per desgràcia, com dic, aquest no ha estat el meu cas ni de bon tros. Desitjo, doncs, tota la sort del món al nou lector (lectora en aquest cas) a qui he regalat el llibre. En un proper escrit parlaré de la causa (o causes) d'aquesta decepció. Així, doncs, to be continued...


4 comentaris:

  1. Aquest parell de cites m'aniran molt bé per a justificar -amb més solvència- aquesta mania meva d'abandonar la lectura d'un llibre si m'ofereix massa resistència. I no em refereixo a les lectures, diguem-ne, exigents que et reclamen cinc sentits o vuit (si pogués ser). No. De vegades passa que senzillament no pots. Si tens sort, és un cas d'aquells de no és el moment, i el dia menys pensant reprens la lectura i tot flueix. En el pitjor dels casos, no t'interessa en absolut, ergo què fas perdent el temps. Adéu-siau sense cap mena de recança.
    [un secret a veus: dels vint-i-escaig llibres programats al club de lectura de la biblioteca jo només he set capaç d'acabar vuit. Així que ja ho veus, ni quan estic de servei!]
    De tota manera m'agradarà saber la causa de l'abandó.
    Una abraçada

    ResponElimina
  2. Ho trobo senzillament -i perdona si sona pedant perquè no és la meva intenció!- un signe de maduresa intel·lectual. Fa anys em "forçava" a acabar segons quin llibre, encara que per proseguir-ne la lectura quasi em calgués prendre Omeprazol. Ara això ja no passa. Arriba un punt que trobes que ja tens prou bagatge en aquest camp per saber destriar el gra de la palla (o el "teu" gra de la palla "dels altres") i, per tant, no sentir cap recança a l'hora de deixar de llegir un llibre començat. Així, doncs, enhorabona pels teus "abandonaments" en el club de lectura: deus tenir un criteri tan esmolat com l'espasa de Scaramouche! En el cas del llibre que esmento em va saber una mica de greu deixar-lo pel gruix de pàgines que ja duia llegides, però si resulta que quan tens temps (i en el meu cas això del temps va molt car!) et fa cada cop més mandra d'agafar el llibre fins al punt de resultar un autèntic esforç/sacrifici seguir-ne la lectura, és que alguna cosa seriosa falla i, doncs, arriba el moment de plegar veles!
    Merci pel comentari, Matilde. Una abraçada,
    J.

    ResponElimina
  3. No conec aquest llibre, però sí la sensació que tan bé expliques. Jo no sóc tan súbtil com Johnson i Witherspoon, simplement crec que la vida és massa curta i la llista de lectures, massa llarga per haver de perdre el temps amb obres que no ens acaben d'omplir. Ah, i felicitats pel blog. El trobo, sincerament, molt interessant.

    ResponElimina
  4. David, no puc estar més d'acord amb el que dius i juntament amb Johnson i Witherspoon, m'ajudes a no sentir-me malament per aquest tema de l'abandó! I moltes gràcies pel comentari. Procuraré que aquest racó on parlo d'amables desconeguts que ens acompanyen sempre segueixi despertant interès a d'altres amables desconeguts que desitgen/desitgem ésser acompanyats. Una abraçada.
    Jordi

    ResponElimina