La lladre de llibres o la lladre de temps (i 2)

La relació irregular de forma i contingut del relat el resumiria en un únic mot: superficialitat. Una novel·la iniciàtica amb la mort com a narrador del conflicte més mortífer de tots els temps (la Segona Guerra Mundial) hauria de donar per alguna cosa més que el que Markus Zusak ens acaba oferint, ja que, si parlem de nens que creixen dins d’un niu ideològic que acondueix cap a un conflicte bèl·lic de les dimensions de la Segona Guerra Mundial; si la mort duu la veu cantant en el desenvolupament del relat; si a la literatura se li atorga una determinada dimensió dins del conflicte com és mostrar la relació, evolució i contrast de l’ésser enmig d’un entorn tan brutal, el resultat ha de ser quelcom més que una simple narració convencional d’amors, frustracions i angoixes infantils/adolescents amb un teló de fons que ens resulta històricament familiar. Altrament dit, si jugues amb tots aquests elements, personalment espero un resultat a l’alçada del que en el seu moment van produir Günter Grass, Alfred Doblin o fins i tot Ian McEwan, és a dir, construir un monument èpic d’una riquesa literària i històrica que impacti i faci qüestionar fonaments importants del nostre coneixement i de les nostres emocions. Però el que trobo decebedor és que es jugui a fer de Grass, Doblin, McEwan i finalment només arribis a Ruiz-Zafon! No pots tenir i jugar amb tota una sèrie d’elements èpics i quedar-te colgat de l’epidermis emocional de tot plegat. En aquest sentit, per exemple, trobo mil vegades més honesta i colpidora una novel·leta tan senzilla com The Boy in the Striped Pyjamas (El noi del pijama de ratlles), que no pas aquest gran embolcall d’originalitat i grandiositat, que acaba oferint uns resultats del tot minsos respecte a les expectatives creades.

Hi ha també d’altres retrets menors, però no menys importants, que encara faig a la novel·la. Per exemple, l’estil narratiu falsament modern. Malgrat la presumpta originalitat del narrador simbòlic, no hi ha la més mínima profunditat en el seu tractament. La mort és presa com a eina narrativa, però res més; al capdavall acabarà essent només un narrador omniscient clàssic, amb algun que altre flash-forward aïllat, però sense cap aprofundiment ontològic. El domini del tempo narratiu queda del tot apaivagat tan bon punt comences el primer capítol amb una veu en tercera persona convencional. El prometedor simbolisme inicial, doncs, acaba essent simplement un simbolisme estètic, però en cap cas no és alteratiu del fons de l’obra, tal com cabria esperar atesa la transcendència del personatge.

D’altra banda, la dimensió simbòlica de la literatura és també tractada des d’un punt de vista del tot previsible (i que em recorda molt el tractament que va fer Andrei Makine fa uns anys amb Le Testament Français (1997), una novel·la tan exitosa en el seu moment com mediocre i avorrida, i avui –ves quina sorpresa!–, ja pràcticament oblidada). Allò tan hollywoodenc, tan mullat, tan amanit i tan suat de la descoberta de la “poesia” que ens toca el cor enmig d’un context de maldat i d’horror: tot un clàssic del melodrama modern més melós, ensucrat i que a mi, personalment, a aquestes alçades, em genera una certa urticària intel·lectual!

I encara un darrer detall que personalment en molestava d’allò més mentre llegia la novel·la: que pesat l’autor amb les parauletes en alemany!!! Si vols escriure en alemany, fes-ho, però no et facis el presumpte germanòfil mentre ens vas regalant parauletes i expressions en alemany quan la novel·la l’escrius en anglès! Si una cosa celebro especialment d’haver abandonat aquesta novel·la és que ja s’hauran acabat definitivament els saukrl i saummensch d’una punyetera vegada. Conclusió, doncs: un tema històric impactant, unes vivències humanes extremes, unes eines simbòliques adequades, és a dir, tot allò que cal per a l'èpica, i el resultat obtingut és bàsicament una novel·la per a adolescents[1]. I encara gràcies!

---

[1] I això que dic de novel·la per a adolescents no és pas una simple opinió personal, ja que no debades aquesta novel·la es va publicar el 2006 per Knopf Books for Young Readers i va guanyar, entre d'altres guardons, el Children's Book Council of Australia Book of the Year, i als Estats Units, el Sidney Taylor Teen Book [la negreta és meva].