In a living theatre, we would each day approach the rehearsal putting yesterday’s discoveries to the test, ready to believe that the true play has once again escaped us. But the Deadly Theatre approaches the classics from the viewpoint that somewhere, someone has found out and defined how the play should be done.
Peter Brook, The Empty Space.
I el pitjor de tot és que la gent carregarà els neulers a Tennessee Williams! “Que si l’obra és museïstica, que ja ha passat de moda, que si això, que si allò...”
El problema no és Williams, evidentment, un autor que ja ha estat representat a tot el món al llarg de tot el segle XX i del que portem de XXI, que sempre ha impactat arreu i que, per mitjà d’aquest impacte, ha posat en escac els límits ètics i estètics del teatre mundial (la seva estrena a Corea del Sud, per exemple, no va tenir lloc fins al 1988 i va impactar l’escena del país tal com ho va fer a tot Europa al llarg de la dècada dels cinquanta i part de la dels seixanta).
Em sembla absurd, doncs, de tornar a parlar de la immensa qualitat i actualitat del teatre de Tennessee Williams, de les seves inquietuds per als desvalguts, per als marginats; les seves denúncies socials més o menys implícites, del seu lirisme formal, de les seves reflexions sobre l’art i el pas del temps, sobre els límits de la sexualitat i el desig, de la capacitat humana per (auto)destruir-nos... i així un llarg etcètera del qual he parlat en escrits anteriors en aquest mateix bloc i que, per tant, no m’hi tornaré a referir.
La versió. Com diu magistralment Peter Brook en el seu text clàssic The Empty Space (L’espai buit) –“abc” teòric de tot actor, director i/o dramaturg–, el que ell anomena teatre moribund (Deadly Theatre) i que apunto a l’epígraf amb què començo aquest escrit, és just allò que Mario Gas ha dut a l’escena del teatre Tívoli durant tot el mes de juliol com a una de les produccions remarcables d’aquest darrer Grec 2011 (bon vent, Ricardo Szwarcer!) Una versió plana, mal treballada, pèssimament interpretada i sense cap sentit ni intencionalitat més enllà de la mera i barroera reproducció de la versió cinematogràfica d’Elia Kazan de 1951 (la de Marlon Brando, Vivien Leigh, Kim Hunter i Karl Malden). De tot el suc, doncs, que una obra tan complexa com el Tramvia pot oferir, Gas ha escollit simplement la famosa versió hollywoodenca per dur a escena l’any 2011 i a més de manera deplorable!
(Obro petit parèntesi cassandrístic: ateses les esmentades característiques de l’obra, n’auguro un èxit espatarrant quan s’estreni a Madrid! Com diuen a la capital del regne, “a buen entendedor, pocas palabras bastan”. Tanco parèntesi cassandrístic)
La interpretació. Vicky Peña copia grollerament Leigh, el seu to resulta absolutament monòton i la Blanche du Bois resultant acaba sent plana, descompensada i llunyana de tot el profund univers que oculta aquest personatge clau de l’opus williamesc. Roberto Álamo prova de trobar quelcom original en el seu Stanley Kowalski i en algun moment sembla que cerqui de satisfer aquell desig que obsessionava Williams pel que fa al personatge (i que el mateix Williams va matxucar fins a la sacietat als pobres Kazan i Brando), que és el de defugir el maniqueisme de la bèstia bruta i convertir el personatge en un ens dialèctic que qüestiona l’equilibri emocional i el mapa de desitjos que s’amaguen sota les aparences dels personatges que l’envolten. Amb tot, Álamo mostra un cos tan ben format físicament com pobre teatralment, juntament amb un accent xulesc més propi de Vallecas que de Saint Louis, cosa que fa que el personatge, malgrat les bones intencions esmentades, no suri tampoc per damunt de l'esfondrament interpretatiu de la troupe “mariogasesca”. La sempre apassionant Stella du Bois la interpreta una Ariadna Gil tota aigua, és a dir, absolutament inodora, incolora i insípida. I Àlex Casanovas en el paper de Mitch, quan arriben els moments climàtics del seu personatge en l’últim diàleg desesperat entre ell i Blanche, mostra tota la seva incapacitat interpretativa, és a dir, una nul·litat total que quasi causa vergonya aliena de sentir i veure.
Doncs bé, amb tot això és amb el que Mario Gas ha decidit de celebrar el centenari del naixement de Tennessee Williams. Com deia aquell, amb amics així, a un no li calen enemics.
I si no ho diu Gas –que és el que hauria de fer després d’aquest no només insuls, sinó insultant bunyol–, ho diré jo: Happy Birthday, Tom... and I’m really sorry about that!
