dissabte, 26 de setembre de 2009

Talking it Over, de Julian Barnes




Un dels plaers d’aquest estiu que sembla que ja hem deixat enrere definitivament, ha estat haver llegit una joia de la literatura anglesa actual com és la novel·la Talking it Over, de Julian Barnes. Barnes és un dels noms més significatius, respectats i populars de les lletres angleses contemporànies i probablement un dels millors escriptors anglesos de tots els temps. En el sarró de la seva producció hi ha títols prou coneguts com England, England, The History of the World in 10½ Chapters, The Flaubert’s Parrot, o més recentment l’exitosa, Arthur & George. La popularitat i qualitat de la seva narrativa fa que les seves novel·les hagin estat traduïdes a molts idiomes, entre els quals, evidentment, català i castellà.

Talking it Over és una novel·la coral d’estructura quasi teatral on tres personatges (entre alguns altres de secundaris) parlen sense que pràcticament hi hagi interacció entre ells. Tots tres expliquen la mateixa història –un triangle clàssic amorós– que ha canviat les seves vides per sempre, però exposant visions i versions personals diferents i, per tant, complementàries respecte a allò que realment va passar. La història té molts moments divertits, en part pel contrast entre els diferents caràcters dels mateixos personatges: Gillian és una noia que depassa la trentena, intel·ligent, autosuficient des d’un punt de vista professional (és restauradora d’art) i que mostra una seguretat aparent envers la seva vida i les seves decisions. Stuart, el seu marit, és un noi corrent en tots els aspectes de la seva vida: bon treballador d’una multinacional, és un correcte marit, un correcte amant i un correcte amic, sense més maldecaps ni ambicions que ésser feliç amb la seva feina i al costat de la seva dona. I finalment, Oliver, amic íntim de Stuart i exprofessor d’anglès en una acadèmia d’idiomes (i que acaba de ser-ne despatxat per pressumpte assetjament sexual a una estudiant espanyola), és un personatge presumptuós, culte, terriblement esnob, amb un cert encant, però, i que té problemes per encaixar en el món materialista que l’envolta, a diferència de Stuart, el qual es mou com peix a l’aigua en aquest món i a qui no costa d’imaginar, per exemple, transitant per la City londinenca. D’altres personatges que marquen la vida i els fets dels protagonistes (la mare i el pare de Gillian, l’examant comuna dels dos amics...) intervenen mínimament en la narració per complementar les explicacions de la història que ofereixen Stuart, Gillian i Oliver al lector.

El ritme narratiu de la novel·la és àgil, però alhora subtil (el lector amb prou feines se n’adona de com la història avança) i ve marcat per l’explicació d’uns fets que ja han succeït i que els personatges expliquen a posteriori a un/uns suposat/s interlocutor/s (lector o públic) no explicitats. El to, malgrat algun moment de lleuger dramatisme, és més aviat lleuger i desenfadat. L’ús de la ironia és freqüent, però tanmateix en cap cas es pot parlar d’una novel·la còmica. I és que aquest to desenfadat no té res a veure amb la seriositat del contingut dels relats que els protagonistes ofereixen: les reflexions a l’entorn de l’amor, la complexitat de les relacions, la importància de les circumstàncies externes i/o familiars –del nostre passat, en definitiva– alhora de condicionar i comprendre les nostres emocions actuals; el paper dels sentiments dins d’una societat que ven amor, però que el que en realitat facilita són bens i adquisicions... Tot plegat, amanit d’un humor quitaessencialment britànic, és clar. I és que Julian Barnes, delicadament, acondueix un lector cada cop més expectant cap a una reflexió profunda a l’entorn de la fragilitat dels sentiments; cap a saber com poder conjuminar, portar (o com es diu ara, gestionar) tot un ball de sensacions desenfrenades dins d’un entorn urbà, de classe mitjana, cosmopolita, liberal i civilitzat, com és el món londinenc que embolcalla els tres protagonistes de la història.

Barnes és un autèntic mestre de la narrativa. Entre d’altres, té una qualitat que, al meu entendre, tenen molt pocs escriptors: és capaç d’atorgar d’una veu absolutament pròpia cadascun dels personatges que imagina, i això dota qualsevol narració seva d’una versemblança gairebé única. Altrament dit, no albires la veu de l’autor enlloc (als antípodes, en aquest sentit, d’un José Saramago, per exemple); diries que fins i tot no hi ha autor, només una mena de periodista que simplement transmet els pensaments d’una gent que decideix, en un moment donat, parlar en públic d’allò que els ha passat i han sentit. Els personatges, doncs, són ben vius i per tant Barnes crea universos del tot personals i reals que t’absorbeixen en la seva aventura vital des de la primera ratlla fins la darrera. D’alguna manera es pot dir, prenent les veus poètiques de Fernando Pessoa, que Barnes sap heteronimitzar els seus personatges de manera extraordinària, cosa que el converteix, sense cap mena de dubte, en un dels millors escriptors del panorama literari contemporani.

Una novel·la, doncs, molt actual i molt “londinenca” (per bé que al final, el paisatge dels tres protagonistes no tingui res a veure amb Londres). Argumentalment senzilla en aparença, extraordinàriament entretinguda, interessant i fàcilment digerible (de fet l’he llegida quasi sencera al metro!), Talking it Over és, com dic, un entreteniment deliciós, però alhora un relat reflexiu d’una enorme qualitat literària, tal com, d’altra banda, succeeix sovint al món literari, teatral i cinematogràfic anglosaxó.

La novel·la ha estat traduïda al català per Elisabet Ràfols-Sagués amb el títol de Parlem-ne i Anabel de Juan l’ha traduïda al castellà amb el títol Hablando del asunto. Creieu-me, encara que l’estiu ja hagi acabat, llegiu-la igualment: de debò que no us en penedireu!


dissabte, 12 de setembre de 2009

Iniciativa per Catalunya o mori la intel·ligència!



És difícil de ser més o menys jove -anima et corpore!-, procedir d’un ambient humil, començar a llegir/informar-te una miqueta de la realitat, tenir certes inquietuds i anar descobrint un món cada cop més ple d’injustícies, i no sentir simpaties per una formació política com Iniciativa per Catalunya. Una formació jove, aparentment capaç de reciclar les millors idees socials del comunisme, eliminar de soca-rel qualsevol opció política del passat que tingui a veure amb les infaustes aplicacions d’aquestes idees, i afegir-hi noves inquietuds socials (eradicació de la pobresa, laicisme, igualtat de gènere, drets dels homosexuals, ecologisme, catalanisme...) Tot plegat, doncs, un discurs ric i esperançador per a qualsevol individu que albergui unes certes esperances que el seu país canviï cap a bé.

Però tot just han calgut uns pocs anys de govern d’esquerres per poder observar un procés reactiu desagradable: aquella formació que prometia frescor i amb la qual un servidor havia simpatitzat (i a la qual havia votat!); una formació prou valenta per defensar sense embuts causes marginals amb una empenta decidida i ferma, de cop i volta i per mèrits propis, la seva acció de govern em comença a provocar un rebuig progressiu fins al punt d’arribar a desitjar que s’estavellin políticament com més aviat millor i potser poder fer així foc nou. Com es pot passar, doncs, d’un estat positiu inicial com l’esmentat, al seu contrari en tan poc espai de temps? Fàcil. Només cal deixar el partit en mans d’incompetents pel que fa a la gestió, d’indolents pel que fa a la qüestió nacional i de dogmàtics pel que fa a la ideologia. Sumeu aquests tres factors i veureu que fàcil és passar, com dic, de l’esperança a la decepció.

I la veritat és que aquí cal “felicitar” l’alma mater de tot aquest procés: l’inigualable Joan Saura, però també bona part de la seva camarilla: Imma Mayol, Joan Boada, Francesc Baltasar, Jordi Guillot, Jordi “Stalin” Miralles, Dolors Camats... Tots plegats representen una buidor intel·lectualitat col·lossal i un dogmatisme implacable amarat de consignes sovint força anacròniques. Tots aquests individus han fet autèntiques meravelles amb els mossos d’esquadra, amb la gestió de la crisi de l’aigua, amb el pacte pel finaçament, amb les (des)mesures de trànsit, amb el passotisme lingüísticocultural, amb el propalestinisme pueril (quina vergonya, per cert, el numeret amb la cantant Noa!), i tot plegat ben adobat –com no podia ser altrament!– d’una absència total i absoluta d’autocrítica. Però esclar, cal no oblidar que Joan Saura és un dels polítics més obtusos que ha vist mai la política catalana (potser només igualat pel trio Àngel Colom-Joan Clos-Jordi Hereu, principals impulsors del neurosharing al nostre país, és a dir, l’art política de compartir una sola neurona entre diversos cervells). Vaig sentir fa anys un debat sobre el futur del capitalisme i les seves possibles alternatives, i difícilment tornaré a presenciar una humilació pública semblant com la que l’Alejo Vidal-Quadras va infligir al pobre “Txoan”. Això sí, l’aire de “tinc-raó-i-els altres-s’equivoquen-sempre” va romandre immutable en el rostre de l’ecosocialista al llarg de tot el debat, malgrat la incapacitat mostrada de rebatre ni un sol argument de tots els que s'hi varen exposar.

Així doncs, amb Vázquez Montalbán traspassat i Rafel Ribó pràcticament fora de la vida política, la pregunta del milió és òbvia: queda esperança de trobar encara vida intel·ligent a IC? Doncs la resposta, com els ovnis: potser n’hi ha, però ara com ara a tanta distància de tots nosaltres!


dijous, 3 de setembre de 2009

TV3, l'esport i la llengua


Fa poc temps el filòleg Albert Pla publicava un article tan punyent com interessant a l’Avui titulat explícitament “Futbol enllaunat a TV3”. Pla hi deia el següent:

La crisi i l'etern serial del finançament han deixat TV3 tan escurada que, de cara a l'estiu, ha preparat doble dosi de refregits. Entre altres llaunes en conserva, els dimarts ha repetit alguns partits del gloriós Barça de Guardiola. Poques coses destrempen tant com un partit enllaunat, però té un gran avantatge: et fixes en detalls que la passió emboirava. Per exemple, en la locució de Pere Escobar.

Escobar és un locutor distès i simpàtic. En col·loquial descordat -el que ell gasta-, un tio campetxano. L'altre extrem del perfeccionista i una mica neuròtic Puyal. L'escoltes i sembla que siguis en un bar de barri. Amb taules de marbre i porronet. Seria el paradigma "del català que ara es parla" -a Barcelona, esclar-, si no fos perquè de tant en tant, entrebancat per la norma, diu que un equip "hagués pogut estar el rival del Barça" o que "el joc s'ha capgirat com un mitjó". Fora d'això, "felicita els Nadals", critica el "recullpilotes", creu que "el Madrid aguantarà el tirón" o sentencia que la lesió "no és res de l'altre dijous" amb el mateix aplom que el meu mecànic.

I no ho diu un dia. Això "de l'altre dijous" potser l'hi he sentit 15 vegades. ¿Tant costa dir "de l'altre món"? ¿Fer aquest esforç no li entra al sou? Si això del català va de debò, ¿es pot tolerar a TV3 el que no es toleraria a la BBC? I la culpa més que d'Escobar, que fa pel que es troba, és d'una direcció que ha ignorat durant massa temps que la llengua, en un marc social tan advers, es va deixatant sense cures intensives. Esperem que el canvi d'Escobar per Bernat Soler de cara a la nova temporada sigui un pas en la bona direcció.

Hi ha una tradició, la de Puyal o l'exiliat Bassas, que entén que un locutor no pot parlar com un taxista, que l'estàndard és una convenció que es recrea en cada acte de parla, que cada gir fora de lloc, cada barbarisme sobrer, devalua la llengua de tots, i que el model lingüístic d'un mitjà d'àmbit nacional ha de ser prou genuí i depurat perquè els oients de tots els dialectes s'hi puguin adherir, s'hi trobin bé. No és la d'Escobar.

Però Escobar no és, ni de molt, el pitjor. El pitjor és la F-1 i les barbaritats que s'hi poden arribar a sentir. Unes barbaritats que, diguem-ho tot, sorprenen ben poc en una TV3 que fa escarni del seu mandat de servei públic endarrerint els informatius del cap de setmana perquè no ens perdem cap detall -ni dels entrenaments ni de la cursa- d'aquest circ dels antivalors i l'horterada creat i controlat per un filonazi [Avui, 27/VII/2009].

Doncs bé, de la Fórmula 1 no en tinc ni idea perquè no m’interessa gaire, però un dia vaig sentir que parlaven (no sé si eren motos o cotxes) que un corredor li havia “arrencat les enganxines” a l’altre, volent dir em sembla que un corredor havia avançat l’altre passant-li a frec o a tocar. A banda de la gratuïtat i l'infantilisme de l’expressió, n’estic segur a més que deu ser un calc de l’espanyol, ja que, per regla general, no som ni originals a l'hora de crear modismes.

Quant al futbol, no sembla pas que amb Soler hagi de millorar gaire el panorama lingüístic televisiu. L’altre dia hi havia sis periodistes esportius comentant la final de la Supercopa d’Europa i un d’ells va remarcar que Guardiola feia molt bé de posar-se físicament al mateix nivell que els jugadors i estar-se amb ells “de cuclilles” (de llengua no, però de llenguatges corporals, semiòtica de bar, empaties variades i d’altres collonades semblants, ara tothom en va ple!). El millor, però, va venir després: el periodista va confessar que no sabia com es deia en català “de cuclilles” i va demanar auxili als altres tertulians; no cal dir que es va produir el silenci fins que un d’ells –a qui la càmara no enfocava va decidir trencar aquest moment de violència per exclamar que “era igual”, que en Guardiola “estava agenollat”, i es va quedar tan ample! Pel seu cervell prefabrià hi deuria passar un raonament com el següent: “no sé com es diu de cuclilles, doncs li canvio la posició corporal a Guardiola i problema resolt!” És clar que sí: si veus que algú es pentina i no saps com es diu pentinar, sempre pots afirmar que s’està rentant les dents! Aquests deuen ser els recursos mnemotècnics del periodisme esportiu. Això sí, tots ells s’afanyen a pronunciar Ibrahimovic amb la –h– aspirada perquè sembla que el futbolista els ha dit que es pronuncia així en suec. Com si ara TV3 utilitzés un llibre d’estil basat en la fonètica sueca i no sabéssim que una –h– a mig mot en fonètica catalana (encara que el nom sigui estranger) és simplement un so sord. O és que la erra de Henry, per exemple, la pronunciem gutural perquè en fonètica francesa el so de erra és gutural?

Tota la feina lingüística ingent que Puyal va fer quasi tot solet amb el futbol en català, està sent barrinada progressivament per tota una nova fornada de cretins que es dediquen a això que en diuen periodisme esportiu i als quals la llengua els importa tant com la darrera novel·la d’Imma Monsó interessa a la fornera polonesa del meu carrer, la qual òbviament no és capaç encara de dir ni bon dia ni adéu als clients que entren i surten i que utilitzen aquesta expressió, tot i ja dur pel cap baix uns nou mesos treballant al barri!

Per cert, si voleu riure (per no plorar) una mica més sobre el tema, més concretament sobre les errades lingüístiques detectades a diversos Telenotícies, feu un cop d'ull al muntatge que un grup de gent ha penjat al You Tube amb el significatiu títol de 3/44, Tod el que bols saver cuan ho bols saver: n'hi realment per a "alquilar sillas"!