dissabte, 26 de setembre del 2009

Talking it Over, de Julian Barnes




Un dels plaers d’aquest estiu que sembla que ja hem deixat enrere definitivament, ha estat haver llegit una joia de la literatura anglesa actual com és la novel·la Talking it Over, de Julian Barnes. Barnes és un dels noms més significatius, respectats i populars de les lletres angleses contemporànies i probablement un dels millors escriptors anglesos de tots els temps. En el sarró de la seva producció hi ha títols prou coneguts com England, England, The History of the World in 10½ Chapters, The Flaubert’s Parrot, o més recentment l’exitosa, Arthur & George. La popularitat i qualitat de la seva narrativa fa que les seves novel·les hagin estat traduïdes a molts idiomes, entre els quals, evidentment, català i castellà.

Talking it Over és una novel·la coral d’estructura quasi teatral on tres personatges (entre alguns altres de secundaris) parlen sense que pràcticament hi hagi interacció entre ells. Tots tres expliquen la mateixa història –un triangle clàssic amorós– que ha canviat les seves vides per sempre, però exposant visions i versions personals diferents i, per tant, complementàries respecte a allò que realment va passar. La història té molts moments divertits, en part pel contrast entre els diferents caràcters dels mateixos personatges: Gillian és una noia que depassa la trentena, intel·ligent, autosuficient des d’un punt de vista professional (és restauradora d’art) i que mostra una seguretat aparent envers la seva vida i les seves decisions. Stuart, el seu marit, és un noi corrent en tots els aspectes de la seva vida: bon treballador d’una multinacional, és un correcte marit, un correcte amant i un correcte amic, sense més maldecaps ni ambicions que ésser feliç amb la seva feina i al costat de la seva dona. I finalment, Oliver, amic íntim de Stuart i exprofessor d’anglès en una acadèmia d’idiomes (i que acaba de ser-ne despatxat per pressumpte assetjament sexual a una estudiant espanyola), és un personatge presumptuós, culte, terriblement esnob, amb un cert encant, però, i que té problemes per encaixar en el món materialista que l’envolta, a diferència de Stuart, el qual es mou com peix a l’aigua en aquest món i a qui no costa d’imaginar, per exemple, transitant per la City londinenca. D’altres personatges que marquen la vida i els fets dels protagonistes (la mare i el pare de Gillian, l’examant comuna dels dos amics...) intervenen mínimament en la narració per complementar les explicacions de la història que ofereixen Stuart, Gillian i Oliver al lector.

El ritme narratiu de la novel·la és àgil, però alhora subtil (el lector amb prou feines se n’adona de com la història avança) i ve marcat per l’explicació d’uns fets que ja han succeït i que els personatges expliquen a posteriori a un/uns suposat/s interlocutor/s (lector o públic) no explicitats. El to, malgrat algun moment de lleuger dramatisme, és més aviat lleuger i desenfadat. L’ús de la ironia és freqüent, però tanmateix en cap cas es pot parlar d’una novel·la còmica. I és que aquest to desenfadat no té res a veure amb la seriositat del contingut dels relats que els protagonistes ofereixen: les reflexions a l’entorn de l’amor, la complexitat de les relacions, la importància de les circumstàncies externes i/o familiars –del nostre passat, en definitiva– alhora de condicionar i comprendre les nostres emocions actuals; el paper dels sentiments dins d’una societat que ven amor, però que el que en realitat facilita són bens i adquisicions... Tot plegat, amanit d’un humor quitaessencialment britànic, és clar. I és que Julian Barnes, delicadament, acondueix un lector cada cop més expectant cap a una reflexió profunda a l’entorn de la fragilitat dels sentiments; cap a saber com poder conjuminar, portar (o com es diu ara, gestionar) tot un ball de sensacions desenfrenades dins d’un entorn urbà, de classe mitjana, cosmopolita, liberal i civilitzat, com és el món londinenc que embolcalla els tres protagonistes de la història.

Barnes és un autèntic mestre de la narrativa. Entre d’altres, té una qualitat que, al meu entendre, tenen molt pocs escriptors: és capaç d’atorgar d’una veu absolutament pròpia cadascun dels personatges que imagina, i això dota qualsevol narració seva d’una versemblança gairebé única. Altrament dit, no albires la veu de l’autor enlloc (als antípodes, en aquest sentit, d’un José Saramago, per exemple); diries que fins i tot no hi ha autor, només una mena de periodista que simplement transmet els pensaments d’una gent que decideix, en un moment donat, parlar en públic d’allò que els ha passat i han sentit. Els personatges, doncs, són ben vius i per tant Barnes crea universos del tot personals i reals que t’absorbeixen en la seva aventura vital des de la primera ratlla fins la darrera. D’alguna manera es pot dir, prenent les veus poètiques de Fernando Pessoa, que Barnes sap heteronimitzar els seus personatges de manera extraordinària, cosa que el converteix, sense cap mena de dubte, en un dels millors escriptors del panorama literari contemporani.

Una novel·la, doncs, molt actual i molt “londinenca” (per bé que al final, el paisatge dels tres protagonistes no tingui res a veure amb Londres). Argumentalment senzilla en aparença, extraordinàriament entretinguda, interessant i fàcilment digerible (de fet l’he llegida quasi sencera al metro!), Talking it Over és, com dic, un entreteniment deliciós, però alhora un relat reflexiu d’una enorme qualitat literària, tal com, d’altra banda, succeeix sovint al món literari, teatral i cinematogràfic anglosaxó.

La novel·la ha estat traduïda al català per Elisabet Ràfols-Sagués amb el títol de Parlem-ne i Anabel de Juan l’ha traduïda al castellà amb el títol Hablando del asunto. Creieu-me, encara que l’estiu ja hagi acabat, llegiu-la igualment: de debò que no us en penedireu!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada