dissabte, 12 de setembre de 2009

Iniciativa per Catalunya o mori la intel·ligència!



És difícil de ser més o menys jove -anima et corpore!-, procedir d’un ambient humil, començar a llegir/informar-te una miqueta de la realitat, tenir certes inquietuds i anar descobrint un món cada cop més ple d’injustícies, i no sentir simpaties per una formació política com Iniciativa per Catalunya. Una formació jove, aparentment capaç de reciclar les millors idees socials del comunisme, eliminar de soca-rel qualsevol opció política del passat que tingui a veure amb les infaustes aplicacions d’aquestes idees, i afegir-hi noves inquietuds socials (eradicació de la pobresa, laicisme, igualtat de gènere, drets dels homosexuals, ecologisme, catalanisme...) Tot plegat, doncs, un discurs ric i esperançador per a qualsevol individu que albergui unes certes esperances que el seu país canviï cap a bé.

Però tot just han calgut uns pocs anys de govern d’esquerres per poder observar un procés reactiu desagradable: aquella formació que prometia frescor i amb la qual un servidor havia simpatitzat (i a la qual havia votat!); una formació prou valenta per defensar sense embuts causes marginals amb una empenta decidida i ferma, de cop i volta i per mèrits propis, la seva acció de govern em comença a provocar un rebuig progressiu fins al punt d’arribar a desitjar que s’estavellin políticament com més aviat millor i potser poder fer així foc nou. Com es pot passar, doncs, d’un estat positiu inicial com l’esmentat, al seu contrari en tan poc espai de temps? Fàcil. Només cal deixar el partit en mans d’incompetents pel que fa a la gestió, d’indolents pel que fa a la qüestió nacional i de dogmàtics pel que fa a la ideologia. Sumeu aquests tres factors i veureu que fàcil és passar, com dic, de l’esperança a la decepció.

I la veritat és que aquí cal “felicitar” l’alma mater de tot aquest procés: l’inigualable Joan Saura, però també bona part de la seva camarilla: Imma Mayol, Joan Boada, Francesc Baltasar, Jordi Guillot, Jordi “Stalin” Miralles, Dolors Camats... Tots plegats representen una buidor intel·lectualitat col·lossal i un dogmatisme implacable amarat de consignes sovint força anacròniques. Tots aquests individus han fet autèntiques meravelles amb els mossos d’esquadra, amb la gestió de la crisi de l’aigua, amb el pacte pel finaçament, amb les (des)mesures de trànsit, amb el passotisme lingüísticocultural, amb el propalestinisme pueril (quina vergonya, per cert, el numeret amb la cantant Noa!), i tot plegat ben adobat –com no podia ser altrament!– d’una absència total i absoluta d’autocrítica. Però esclar, cal no oblidar que Joan Saura és un dels polítics més obtusos que ha vist mai la política catalana (potser només igualat pel trio Àngel Colom-Joan Clos-Jordi Hereu, principals impulsors del neurosharing al nostre país, és a dir, l’art política de compartir una sola neurona entre diversos cervells). Vaig sentir fa anys un debat sobre el futur del capitalisme i les seves possibles alternatives, i difícilment tornaré a presenciar una humilació pública semblant com la que l’Alejo Vidal-Quadras va infligir al pobre “Txoan”. Això sí, l’aire de “tinc-raó-i-els altres-s’equivoquen-sempre” va romandre immutable en el rostre de l’ecosocialista al llarg de tot el debat, malgrat la incapacitat mostrada de rebatre ni un sol argument de tots els que s'hi varen exposar.

Així doncs, amb Vázquez Montalbán traspassat i Rafel Ribó pràcticament fora de la vida política, la pregunta del milió és òbvia: queda esperança de trobar encara vida intel·ligent a IC? Doncs la resposta, com els ovnis: potser n’hi ha, però ara com ara a tanta distància de tots nosaltres!


4 comentaris:

  1. És molt trista la degeneració que ha patit IC. Fan molta vergonya aliena. Un satèl·lit del PSC que s'aferra desesperadament a la cadira abans de desaparèixer del mapa. I això que, com molt bé dius, tenien un potencial important. Què hi farem, cadascú cull el que ha sembrat.

    Salutacions,
    S.

    ResponElimina
  2. Sí, noi. Recordo la dignitat i la coherència dels temps d'en Ribó, però ara com ara sembla que una colla de sindicalistes-comunistes dels setanta barrejats amb un grup de "pihippies" sense cap mena de substància hagin pres el partit, i que tots plegats s'hagin dedicat a fer-ho tan malament com han sabut. Lamentable. O el proper tripartit esdevé bipartit (poc probable) o es canvia de parella de ball, però una altra legislatura amb aquesta colla d'impresentables al poder i Catalunya encara acabarà de perdre el poc prestigi que encara li queda...

    ResponElimina
  3. IC són el resultat d'una excepcional estratègia de marketing. El mèrit és com han sabut vendre un producte tan buit de contingut. Partit, politics, idees, coherència, lideratge, concepte de pais?????? Res home res, color verd, molins de vent, bicicletes, antisistema, acampades, mocadors palestins i ja tenim un perfil de votants. La resta, com que no semblen mala gent, han tingut molts vots de desencantats amb la politica que han provat un ultim recurs.
    Arreglats estem. I a mi, o em diuen clarament els d'ERC (abans de les eleccions) que no tornaràn a pactar amb els trileros (guais o no guais) o aumento el percentatge d'abstenció.

    ResponElimina
  4. Sí, Josep Maria, hi estic força d'acord, però això que resumeixes crec que és el resultat final d'un procés degeneratiu. Hi va haver un temps que IC tenia un cert bagatge intel·lectual i, per tant, unes certes idees de societat i de país força interessants. L'arribada massiva, però, de gent inútil, "pihippy" (i perdó per la redundància!), i amb una barreja de conceptes, com tu dius, buits i carregats d'una demagògia carregosa, ha fet que tot plegat se n'anés en orris. I, en efecte, ara queda tot aquest aiguabarreig d'ecologistes dogmàtics, propalestins infantiloides, cridaners de casa bona, excomunistes de línia dura... En fi, una maionesa,al meu entendre, que resulta del tot indigesta de pair per un estómac de per si ja tan castigat com el del nostre país!

    ResponElimina