dimarts, 15 de juny de 2010

El Grec 2010 i el teatre: deu dubtes raonables




Després d’observar amb deteniment la programació del festival Grec d’enguany pel que fa al teatre, em sorgeixen uns quants dubtes més o menys raonables (o no). Provaré d’enumerar-los tot seguit i, no cal dir-ho, deixo la porta oberta al possible debat:

1) De què serveix la qualitat dels joves dramaturgs del T6 (com per exemple l’autor de l’obra que comento en el darrer escrit, Pere Riera) si el gran festival d’estiu de la ciutat ignora aquesta jove dramatúrgia de manera sistemàtica?

2) I seguint aquesta línia, per què la representació seriosa de teatre contemporani català consisteix és un únic text de Sergi Belbel? (d'altra banda, una gran “promesa” del teatre català, oi?)

3) I encara més: per què no hi ha cap text clàssic català (teatral o adaptació d’altres gèneres literaris), ni cap de castellà? (Valle-Inclán, Lorca, Buero Vallejo...)

4) Per què clàssics de la dramatúrgia del segle XX com Almuerzo en casa de los Wittgenstein, de Thomas Bernhard, o La lección, de Ionesco, dirigits i interpretats per catalans (i el text de Bernhard és fins i tot una producció del festival Grec!) són produccions en llengua castellana? I per què d’un altre clàssic del segle XX com Primer amor, de Samuel Beckett, se n’escull una versió de Sanchis Sinisterra... i es tradueix al català??

5) Pel que fa a les cultures convidades –enguany toca el Japó–, ¿hi ha la intenció d’organitzar esdeveniments amb cara i ulls, això és, una introspecció cultural envers la cultura de torn analitzada/mostrada des de vessants multidisciplinars (exposicions, xerrades, gastronomia, música, cinema, mitjans audiovisuals en general..., i arreu de la ciutat), o més aviat es pretén fer una mena de “Semana Fantàstica de El Corte Inglés-esta-semana-toca-teatro-japonés”?

6) Per què quan es porta o versiona teatre anglosaxó sempre hem d’anar a parar al Fringe? Bé, suposo que deu resultar més econòmic això que pretendre que la RSC o alguna producció de l’Almeida londinenc o de l’Abbey Theatre irlandès faci alguna exhibició dels seus muntatges a la nostra ciutat... Però més enllà d’això, hi ha noves dramatúrgies britàniques que no passen necessàriament pel Fringe i que aquí no apareixen mai tampoc. I que consti que admiro la frescor de molts muntatges Fringe, però és que aquí, si es porta alguna companyia invitada, sempre es programa el mateix tipus de dramatúrgia, com si això “fos” el teatre britànic i això no és així.

7) Parlant d’anglosaxons, quan deixarem d’oblidar-nos sistemàticament la seva dramatúrgia contemporània que tant ha condicionat l’escena europea del tombant de segle? On són, doncs, els/les Alan Ayckbourn, Caryl Churchill, Sarah Kane, Mark Ravenhill o David Hare, entre molts d’altres? I és que aquest any, per no haver-hi, no hi ha ni el típic Shakespeare estiuenc (per bé que, atès el nivells dels shakespeares que solen representar-se al festival, aquesta absència potser és més aviat una virtut!)

8) Per què es permet que la direcció d’un text tan meravellós com La gavina de Txèkhov caigui en mans de... David Selvas?!?!

9) Per què hi ha aquesta passió per programar Eduardo de Filippo (un autor divertit, però poca cosa més) i, tant per tant, no es programa d’una vegada un Molière amb cara i ulls, per exemple, mestre de la comèdia i molt més sòlid dramatúrgicament parlant que el napolità?

10) I el darrer i potser més important dels deu dubtes que exposo: per què aquest festival segueix la tònica pastitx/collage i, un any més, no se sap (o no es vol) acarar un determinat tipus de programació teatral que atorgui al festival un segell propi dins dels festivals europeus de teatre?

La sensació, doncs, any rere any, amb més endreços o menys, acaba sent sempre la mateixa: que això és una exhibició més del socialisme barceloní par excellence, és a dir, un aiguabarreig sense cap idea global ni transcendent; és la versió teatral del disseny i la Barcelona “guapa” i “multiculti” que els sociates han entaforat a l’imaginari dels barcelonins al llarg de les tres darreres dècades: un bonic envoltori, un gran foc d’encenalls, una brillant ampolla de cava que, un cop l’escuma s’ha esvaït, el contingut real de la copa amb prou feines conté dos ditets de líquid.

I és que, al capdavall, si hom vol gaudir de l’art i del disseny amb denominació d’origen, amb arrelament a les vicissituds socials i històriques (al glatir, en definitiva) d’una ciutat, no ens toca més remei que abandonar la ciutat del Bread & Butter, d’Antonio Miró i de Custo Dalmau per enfilar amb celeritat cap a Berlín. I quant al teatre, tres quarts del mateix: un cop analitzat el galdós programa teatral del Grec d’enguany, hem d’atansar-nos ràpidament a l’ordinador i reservar el primer bitllet d’avió cap a Edinburg si ens volem salvar d’aquest mar d’indefinició que massa anys porta ja, estiu rere estiu, fent estada a la nostra ciutat dels prodigis!



dijous, 10 de juny de 2010

Lluny de Nuuk, de Pere Riera





Comedy, we may say, is society protecting itself - with a smile. J.B. Priestley


Una família que duu una important empresa es reuneix per celebrar un esdeveniment important: el casament de la filla petita. El patriarca, els seus tres fills amb els quals porta el negoci familiar, la sarcàstica exdona del fill gran, la nova xicota del seductor fill mitjà, la tieta de tots ells..., i un exempleat de l’empresa que apareixerà de manera subreptícia i que sembrarà la zitzània entre els membres de la família. Aquest és el punt de partida de Lluny de Nuuk, una de les sis obres guanyadores del T6 d'enguany (1). Aquest exempleat revelarà determinats assumptes relatius a la família -professionals primer, i personals després- tot esbossant-ne una mena de radiografia moral per mitjà d'un to que oscil·larà entre el patètic i el grotesc.

Tots plegats, doncs, començaran l’acció en clau de comèdia formal, amb sarcasmes, jocs de paraules i rialles poc sinceres per, de manera progressiva, anar desvetllant una realitat calidoscòpica i cruel, plagada de misèries, ambicions, i que al capdavall acabarà mostrant-se per mitjà d’una violència inusitada atesa la presumpta civilitat inicial. L’avenç de l’acció proporciona plantejaments (sense resolució) més o menys radicals de diversos conflictes d’allò més vius i interessants: l’enveja desmesurada en el si d’un mateix clan que acondueix els seus membres al llindar de la pròpia autodestrucció; el paper marginal o residual de les dones a l’hora de transcendir el destí material d’un col·lectiu absolutament androcèntric. I sobretot un codi moral cruel i sever que, transmès de pares a fills, acaba niant l’ou de la serp; una manera de transmetre uns valors que acaba generant Regans i Gonerils per comptes de Cordèlies (2). I és que la dissort final del patriarca, després de l’atac dels tres fills i l’assetjament del seu exempleat (i desllorigador del conflicte), passa necessàriament pel sedàs “learià”; passa per una redempció necessària a través de l’anagnòrisi que suposa la confessió final i el viatge simbòlic cap a una solitud i una espiritualitat perdudes que permetin de purificar els esperits de la malícia carnal i material. Cal aquest viatge, doncs, per poder recuperar l’esperança (Nuuk en lapó).

Una obra que més enllà de les clares imatges que ens transporten a la base argumental i estructural del Rei Lear, des d’un punt de vista formal, de desenvolupament de l’estrutura dramàtica, la petjada dels civilitzats plantejaments formals del teatre de JB Priestley és més que evident: reunions educades i divertides on sempre apareix aquell personatge mirall que s’encarrega de reflectir les tares anímiques i morals d’una societat massa avesada a navegar entre un mar de simples aparences.

Pere Riera recrea un món i en dibuixa la seva davallada amb habilitat. El ritme de l’acció és mesurat i el poder de la paraula és primordial; la seva dramatúrgia, doncs, s’allunya de plantejaments simbolistes, neoexpressionistes o sustraccionistes, -tan en voga a casa nostra!- i, altrament, reflecteix un cert britanisme dramatúrgic clàssic quant a plantejament escènic, riquesa lingüística i mesura interpretativa.

Si bé és cert també que s’hi poden trobar objeccions al muntatge: un final forçat en excés i, sobretot, el desdibuixamebnt d’un dels protagonistes (Àlex, el fill mitjà) per mitjà d’un esclat de violència gratuïta que desdibuixa, simplifica i banalitza un personatge que fins aquell moment era un dels més atractius de l’obra. Amb tot, però, la força escènica (bones interpretacions en general i una direcció intel·ligent), així com l'interès de la trama i del contingut, suporten amb fermesa les mancances esmentades i ens proporcionen una obra, com dic, amarada d’un cert anglosaxonisme, al meu parer, del tot necessari per a una escena tan baladrera i “post-post-moderna” com la nostra. Una autèntica troballa, sí senyor!

Bé, troballa a mitges, si més no des d’un punt de vista personal, ja que del talent de Pere Riera ja en vaig ser testimoni en primera persona quan vaig tenir el privilegi de dirigir-li el monòleg d’una obra que vaig escriure ara fa prop d’una dècada quan llavors en Pere encara exercia únicament d’actor (i un actor brillant, per cert!): el seu talent interpretatiu i el seu instint teatral d’aleshores ja denotaven que l’ambició (en el millor sentit del mot) i la seva capacitat artística apuntaven alt. Ha estat, doncs, d’allò més bonic de certificar-ho per mitjà d'aquest excel·lent muntatge.

Dissortadament no he pogut elaborar aquest escrit abans i ho faig ara, quan l’obra ja no es representa (es representava a la sala tallers del TNC fins al 30 de maig). Amb tot, però, entre el Grec i algun que altre festival d’estiu-tador, caldrà estar atents per si l'obra es torna a representar en algun indret de la geografia teatral catalana. Caldrà, doncs, no perdre Nuuk de vista!


(1) El T6 és el projecte del TNC per al foment dels nous valors de la dramatúrgia catalana.

(2) Regan, Goneril i Cordèlia són les tres filles del Rei Lear, de William Shakespeare.