Sempre he cregut que el director d’un muntatge teatral ha de tenir com a principal propòsit servir el teatre. És a dir, ha de saber llegir el text que utilitzi, escrutar-lo amb una mirada intel·ligent, extreure el millor que els actors puguin oferir per assolir aital propòsit, per finalment acabar oferint una visió, ja sigui clàssica o renovada, de l’esperit que l’autor pretenia transmetre per mitjà del seu text. No he cregut mai, doncs, en els directors que “volen dir coses seves” (amb comptades excepcions) i se serveixen de textos d'altri per dir-les. He cregut sempre que l’autor parla per damunt del director, ja que utilitza múltiples veus que varien segons el temps i la circumstància (sempre que parlem de clàssics, s’entén); unes veus que el director ha de ser capaç de llegir-les i manipular-les tal com calgui per oferir-ne la seva pròpia visió adaptada –si ell ho creu convenient, esclar– als nous temps o a les noves sensibilitats d’una potencial audiència, però sense trair, com dic, l’esperit original del text. Altrament dit, la forma pot canviar tant com calgui per transmetre un fons que és allò que resulta, precisament, intemporal.
Tanmateix tots sabem que la figura del director creix a les acaballes del segle XIX, inicis del segle XX, de tal manera que la figura del monstre sacrée que apareix i es consolida al llarg del segle XIX pel que fa a la rellevància exagerada d’algunes actrius (Sarah Bernardt, Eleonora Duse...), es trasllada al món dels directors amb l’emergència de figures com André Antoine, Edward Gordon Craig o Max Reindhart, entre d’altres. Figures importantíssimes per les seves aportacions a l’escena del moment, però que, més enllà del seu indiscutible talent i de la seva capacitat innovadora, com a directors pròpiament eren autèntics egòlatres que se servien del teatre per dur a terme les seves representacions grandiloqüents o oníriques.
I com que en aquest país, tal com diu l’anunci d’Estrella Damm, hi ha absolutament de tot, doncs també trobem a casa nostra un personatge que segueix la tradició d’aquests monstres sacrées pel que fa a la direcció escènica: el “gran” Àlex Rigola. I això s’ha pogut comprovar de nou amb la seva particular versió de Gata sobre teulada de zinc calenta, de Tennessee Williams, que fins Nadal va oferir al Teatre Lliure i que ara, després d’haver fet les “espanyes”, està de gira per diverses poblacions de Catalunya [sobre la figura d’Àlex Rigola, per cert, ja en vaig parlar fa temps en aquest mateix bloc].
Tennessee Williams és un autor piramidal, ja que els seus textos solen presentar un conflicte passional més o menys convencional (la punta de l’illa flotant, per parafrasejar Eugenio Barba quan fa referència als actors) que, a mesura que un va descendint al llarg del gruix de l’illa i s’hi submergeix, va trobant com temes i subtemes s’eixamplen de tal manera que, ben llegits (i sobretot, ben interpretats), acaben per retratar tot un seguit d’angoixes, preocupacions socials, mons ocults i marginals, etc, que fan que l’univers de l’autor vagi esdevenint calidoscòpicament ric. I és que Tennessee Williams és terriblement deutor del seu admiradíssim Txèkhov!
(Petit parèntesi: encara hi ha gent d’aquesta d’imatge de disseny i de mirada tan estreta com les ulleres de pasta que duen, que no entenen què pot aportar el teatre de Tennessee Williams avui dia. Són els mateixos que deuen somniar a ser un dels aprenents d’intel·lectual que apareixen cada setmana a L’hora del lector de TV3 provant obcecadament que no comprem mai els llibres que comenten amb tanta correcció formal com fredor i buidor emocional. Tanco el parèntesi).
Doncs bé, Tennessee Williams és un dels dramaturgs més interessants del segle XX per mèrits propis. Sota l’òptica d’un conflicte passional (o més d’un) com a epicentre de l’acció dels seus drames, l’autor mostra tot un seguit d'actituds més o menys marginals, sempre condicionades pel desig, que retraten una determinada cosmovisió en la qual els que es mostren massa allunyats del mainstream acaben essent estigmatitzats i, consegüentment, marginats. El món dels perdedors, a causa de les tares socials que els envolta, és retratat amb una ploma que sovint cau en un lirisme compassiu envers els diferents (imagineu-vos, doncs, si n’és d’actual, el seu teatre!) Sempre, més tard o més d’hora, sota un aparent masclisme inicial, els protagonistes acaben enfilant llurs emocions, llurs desitjos, envers una feminitat que acaba desembocant en els desenllaços tràgics de les seves obres (tràgic en el sentit modern ibsenià del mot, esclar), essent la seva perdició el fet de trobar-se immergits al bell mig d’un entorn del tot hostil i androcèntric.
David Savran, al seu assaig Communists, Cowboys, and Queers. The Politics of Masculinity in the Work of Arthur Miller and Tennessee Williams, afirmava que Williams era un autor queer a mig sortir de l’armari. No acabo d’estar d’acord, però, amb la tesi principal de Savran, el qual més o menys argumenta que el seu origen (al bell mig del Bible Belt americà) i l’època (anys cinquanta del segle XX) varen impedir la manifestació més diàfana de la seva homosexualitat i la dels seus principals personatges per tot just quedar-se al voral de la insinuació més o menys disfressada d’una certa i amarga poesia. Més aviat crec que la lírica del desig dels seus drames necessitava, s’alimentava, precisament, d’aquesta ambivalència sexual. D’aquest “ni sí, ni no..., sinó tot el contrari!” per configurar tot aquest món neoromàntic i decadent. En tot cas, tot el reguitzell de meravellosos, sensibles i entranyables personatges que Tennessee Williams ha deixat al seu pas forneixen de manera intemporal el millor de la història del teatre universal del segle passat.
I què ens ofereix Àlex Rigola de tot plegat? Doncs ben poqueta cosa que pagui la pena de retenir a les nostres retines. Com sempre, atès el seu talent, Rigola ofereix una interessant posada en escena, una direcció intel·ligent, és a dir, amb una idea concreta del que vol transmetre, que en aquest cas, si no vaig errat, tenia a veure amb la passió que marca un final d’etapa, la fi d’un món concret que corria el perill de gangrenar-se enmig d’una mentida creixent, i que ell lliga d’alguna manera amb el seu final d’etapa com a responsable del Teatre Lliure. Què ha fet Rigola per aconseguir aquests “intemporals” (?) propòsits? Doncs retallar el text, fer-ne un bonic resum, accelerar fins a límits de follia alguns diàlegs (destrossant-los literalment i volgudament), desdibuixar personatges, caricaturitzar-ne alguns fins reduir-los al no-res (calia tenir, per exemple, la gran Muntsa Alcañiz fent el paper d’estrassa que li va tocar fer interpretant una hieràtica i infumable Mamma?), potenciar-ne d’altres anant més enllà que el mateix Tennessee Williams (el gran protagonisme decadent que el director atorga a la figura del Big Daddy, per damunt gairebé de la parella protagonista, Maggie-Brick)... En definitiva, reduir el gruix potencial dels actors i manipular el text de l’autor tant com calgui per arribar a entreteixir una bonica peça de patchwork escènic que serveixi al propòsit (lectura) del tot personalista que el director cerca. I si per això cal, com dic, destrossar un text o reduir els actors a la seva mínima expressió, doncs cap problema. Ja ho tenen, això, els monstres sacrées: ells estan per damunt de tot, ja que ells “són el teatre”.
Així, quan al final de l’espectacle vaig acabar aplaudint quasi d’esma l’esforç de tota la companyia, no sé per què, però em vaig quedar amb la sensació que, en el fons, només estava aplaudint un gegantesc retrat al bell mig de l’escena que lluïa la joiosa i burleta cara del director. Una cara, això sí, dividida en quatre seccions i amb el clàssic –i llepadíssim!– negatiu de color de la Marilyn d’Andy Warhol. Versió Àlex Rigola, of course...!
