dissabte, 20 de febrer del 2010

Nocturnes, de Kazuo Ishiguro (i 2)



Un cert sentiment de frustració plana per totes les narracions i les aventures o desventures puntuals que viuen tots aquests personatges; no els canvia la vida, però sí que els fa (ens fa) iniciar un procés de reflexió a l’entorn de les relacions humanes, les aspiracions personals, els anhels de joventut i la dura realitat que acostuma a desencisar molt hàbilment tot somni juvenil massa agosarat.

Tot plegat, però, és plantejat i mostrat sense dramatisme, sense patetisme de cap mena, ans al contrari, hi ha moments que són d’allò més còmics i entretinguts! Totes aquestes històries –sempre narrades en primera persona–, se’ns mostren com una subtil i melancòlica melodia (un nocturn) reveladora de la realitat abassegadora de la vida i de la important dialèctica que s’estableix entre la realitat i el pas del temps, i l’entreteixit que tots i cadascun de nosaltres bastim a l’entorn dels nostres somnis i il·lusions, i del límit d’aquestes fronteres oníriques que marca indefectiblement el pas del temps i la realitat que el dia a dia imposa de manera implacable. Narracions suaus, directes, fàcils de llegir i sobretot musicals, molt musicals. Totes les històries són bellament i meticulosament descrites, i totes presenten un final obert del tot coherent amb la intenció de l’autor: no donar mai cap resposta ni desenllaç, sinó plantejar una bonica partitura vital on la melodia seguirà sonant en funció de com els protagonistes acarin les seves diverses il·lusions i frustracions.

Unes històries que m’han embadalit durant un parell de setmanes llargues i que m’han deixat un dolcíssim gust de boca, com succeeix amb certes pel·lícules franceses (Les enfants du Marais, per exemple), les quals et permeten somniar tot sabent que el somni té un final ineludible que tard o d’hora colpejarà implacablement tot deixant via lliure a l’amarg desencís. I malgrat això –que curiós!– cap de nosaltres vol renunciar-hi. Talment com mosques a la llum...


Pel que sé, aquest llibre encara no ha estat traduït al català ni al castellà, i ni tan sols sé quan això succeirà. Quant a gran popularitat, dissortadament Ishiguro no és Paul Auster ni Irvine Welsh, i les traduccions de la seva narrativa potser no arriben d’immediat. Amb tot, però, per poc que us atreviu amb la llengua de Shakespeare, Nocturnes és una lectura que us recomano entusiàsticament. I si no és així, estigueu atents a la possible traducció que, més tard o més d’hora, ha d’arribar a les nostres llibreries/biblioteques. Segur. I parlant de traduccions, ja ha arribat a les llibreries les traduccions catalana i castellana de The Humbling, de Philip Roth, novel·la de la qual ja us vaig parlar fa relativament poc. No us la perdeu tampoc!

No pas perquè aparegui literalment en cap moment del llibre, però sí per l'esperit que destil·len les narracions que s'hi expliquen -a més a més del títol, esclar-, adjunto al peu de l'escrit el sublim Nocturn número 2 de Frédéric Chopin. La bellesa de les històries d'Ishiguro i la màgia d'aquesta melodia (la meva preferida de Chopin!) poden perfectament acarar-se i fer que el plaer esdevingui doble. I si no em creieu, animeu-vos a fer-ne la prova...



Nocturnes, de Kazuo Ishiguro (1)




Si ella m’estimava o no, poc té a veure-hi. Però vint-i-set anys de casats dóna per a coses divertides. Moltes parelles comencen estimant-se, després es cansen i finalment acaben per odiar-se. De vegades, però, succeeix a l’inrevés. Va costar uns anyets, però de mica en mica, la Lindy va començar a estimar-me . D’entrada no m’ho podia creure, però al cap d’un temps, no hi havia ja res per creure. Un subtil toc damunt la meva espatlla en el moment que ens alçàvem de taula. Un divertit somriure de complicitat mentre creuàvem la cambra quan de fet no hi havia res de què riure, només ella enjogassada. M’imagino que això la deuria sorprendre com a qualsevol altre, però això és el que va passar. Després de cinc anys o sis anys ens trobàvem bé l’un amb l’altre, ens preocupàvem l’un de l’altre, ens cuidàvem l’un de l’altre. Com dic, ens estimàvem. I encara ens estimem avui dia.


Aquest text és un fragment que he traduït de la primera història de les cinc que apareixen en el llibre, Nocturnes, Five Stories of Music and Nightfall (2009), de Kazuo Ishiguro (foto superior). Ishiguro és un escriptor i guionista cinematogràfic anglojaponès que va néixer a Nagasaki l’any 1954, però que als sis anys, juntament amb la seva família, va emigrar a la Gran Bretanya. Premiat, entre d’altres guardons, amb el Whitbread Award for Fiction (el premi més important de les lletres angleses), els seus llibres han estat traduïts a més de vint llengües i per tant se’l considera avui dia un dels grans escriptors en llengua anglesa. Més enllà de les seves novel·les i reculls de contes, també ha escrit guions cinematogràfics: The Saddest Music in the World (2003) i The White Countess (2005). Però si Kazuo Ishiguro és conegut popularment arreu del món, és mercès a la meravellosa adaptació cinematogràfica que James Ivory va fer de la seva sensacional novel·la, The Remains of the Day (El que queda del dia), i que va ser interpretada de manera magistral per, entre d’altres, Anthony Hopkins i Emma Thompson.

Nocturnes, Five Stories of Music and Nightfall, que podríem traduir per, Nocturns, cinc relats de música i vesprada, com he dit, és un recull de cinc històries on tota una sèrie de personatges que tenen relació directa o indirecta amb la música, pateixen diversos problemes d’encaix dins del món en el qual viuen: estancament en una determinada feina, problemes a l’hora d’assolir unes fites personals que anys enrere semblaven d’allò més assolibles; lligams amb un passat que desdibuixa el present, etc.

La primera narració –Crooner– és una deliciosa història que descriu com un jove polonès que es guanya la vida tocant en una de les orquestrines que pul·lulen per la plaça Sant Marc de Venècia, un dia descobreix un crooner (és a dir, un cantant melòdic més aviat passat de moda) al qual la seva mare admirava molt i la música del qual la va ajudar d’allò més, especialment després de separar-se del seu marit (el pare del noi). Aquest cantant, passa per problemes en el seu matrimoni i per aquest motiu, de manera més o menys accidental, s’estableix una relació molt particular entre el músic polonès i el crooner...

A la segona narració –Come Rain or Come Shine–, trobem com un home que ja s’acosta a la cinquantena, després d’anys fent classes d’anglès aquí i allà (ara com ara viu a Espanya), no troba el seu lloc al món i torna a Londres, convidat per una antiga parella d’amics seus de l’època universitària als quals provarà d’ajudar a millorar la seva relació, la qual sembla que ha anat degenerant amb el temps. Aquest noi comparteix amb la dona del seu amic, ja de l’època de la universitat, una passió pels cantants americans dels anys cinquanta. La història, a més de molts moments exquisits (especialment al final), té moments també del tot hilarants!

A la tercera narració –Malvern Hills–, un jove que ha acabat els estudis universitaris prova de buscar-se la vida pel circuit de música pop independent de Londres, però no se n’acaba de sortir. En un moment donat decideix fer un petit break en la seva recerca i passar un estiu allunyat de la gran urbs per anar-se’n a compondre a casa de la seva germana, als Malvern Hills, al centre d’Anglaterra (un dels llocs més bonics i entranyables del país). Probablement la narració més dispersa temàticament parlant, però alhora la més rica també. La coneixença d’una parella de suïssos d’allò més peculiar que passen les vacances al mateix lloc que el noi i que mostren un caràcter tan diferent com diferents són les seves maneres d’acarar la vida, influiran de manera subtil però notable en el jove músic.

A la quarta narració –Nocturne–, ens desplacem fins a Los Angeles, on un músic de jazz –saxofonista–, per influència de la seva exdona, accepta fer-se una operació de cirurgia estètica a la cara, ja que creu que no ha obtingut èxit ni reconeixement fins ara (ja té trenta-nou anys), malgrat el seu talent musical, a causa de ser massa lleig. Després de l’operació coincideix a l’hotel de recuperació amb la ja exdona del crooner de la primera història, que ha acudit a la mateixa clínica per operar-se la cara també. Inicien una rocambolesca relació (no sentimental) que aconduirà el protagonista a plantejar-se el seu futur immediat i el sentit de tot allò en què es troba immergit (l’operació i la seva mateixa carrera). Una altra narració, per cert, amb moments d’allò més divertits.

A la cinquena i darrera història –Cellists– tornem a un paisatge semblant al de la primera història –té lloc a Itàlia–, malgrat que en aquest cas no se n’especifica la localització exacta. En aquesta narració, un altre cop un músic dels països de l’est (aquest cop un violoncelista hongarès), coneix una misteriosa dama que es defineix a si mateixa com a virtuosa del celo i amb la qual inicia una relació artísticopersonal (però tampoc en aquest cas sentimental) que aconduirà el protagonista a canviar el seu tarannà a partir de les diferents i a voltes desconcertants converses que manté amb aquesta virtuosa del celo.



dimarts, 2 de febrer del 2010

Crítica de la llibreria pura (i 2)



Tornem, però, als llibres. Ara faré un petit exercici merament esportiu que demostra l’absurditat d’aquells o aquelles que un dia varen decidir de classificar els llibres en tants apartats com fos possible de classificar-los. Comencem.

1) Si busco Regarding to the Pain of Others, de Susan Sontag, ¿on he d’anar? ¿A autors nord-americans (o autors que escriuen en anglès) o a assaig fotogràfic? ¿O potser a art a seques? ¿O potser a assaig de pintura? Perquè, esclar, de tot això tracta el llibre en qüestió. Seguim. 2) Si busco A Plea for Eros, de Siri Hustvedt, ¿què he de buscar: narrativa americana o bé crítica d’art? 3) A Bill Bryson, ¿on el col·loco? Un llibre seu com Shakespeare, per exemple, ¿on aniria: a biografies, a narrativa o a humor (l’humor, per cert, és una altra classificació kafkiana de l’FNAC!)? I el mateix desconcert podem trobar amb A History of the World in 10½ Chapters i England, England, de Julian Barnes. 4) Si busco Kafka, ¿he d’anar a literatures germàniques o a “altres literatures”? L’autor era txec, però escrivia en alemany. Potser aquí algun agosarat em dirà que moltes llibreries ja tenen la classificació de “literatura en llengua alemanya” i doncs, problema resolt. Molt bé. ¿I Samuel Beckett, que va escriure originalment en anglès i després es va passar al francès? Ah, amic, doncs caldrà fer una mica més de recerca “llibreriològica”, esclar. ¿¡No voldràs que Beckett estigui tot en un mateix prestatge, capsigrany!? I Eduardo Mendoza, geogràficament català, narrativament castellà, però –atenció!– dramatúrgicament català!!! I és que mira que la gent arriba a ser retorçada, eh? ¡Sembla que ho facin expressament per boicotejar l’ordre cartesià de les nostres llibreries! Continuem. 4) Si busco els reculls periodístics La horma de mi sombrero, de Joan de Sagarra (normalment, crític teatral), ¿on he d’anar exactament? Perquè, esclar, ingenu de mi, pensava que no existia encara la classificació de literatura periodística fins que la setmana passada, en cercar un llibre del cronista polonès Ryszard Kapucinski a Laie, vaig descobrir-ne l’existència. Ara, doncs, ¡per fi podrem dividir ja la ingent obra de Josep Pla en apartats: El Carrer estret i Nocturn de primavera, a novel·la; els paisatges i costums –Cadaqués, L’Empordanet, Humor, candor...- a narrativa, juntament amb el difícilment classificable, El Quadern Gris (¿o potser El Quadern és millor encabir-lo a periodisme? ¿O tal vegada a memòries?) La resta de l’obra completa, a periodisme. La sèrie dels Homenots, però, potser caldria col·locar-la a biografies... ¿O potser també a narrativa...?
I així, un llarg, interminable i foll etcètera.

Els sempre pèrfids anglosaxons, a les seves llibreries resulta que tot el que pertany a autors que “narren”, ja sigui ficció, semificció (és a dir, aquell assaig no acadèmic), humor, seriós..., ho classifiquen alfabèticament. I així, aproximadament el 70 % del material de la llibreria, està avorridament ordenat de tal manera que quan busques un autor determinat, probablement el trobis en menys de tres minuts, per gran que sigui la llibreria (i a Londres n’hi ha d’immenses: Foyle, per exemple, a tocar de Leicester i Trafalgar Square, ¡té quatre pisos i prop d’11 quilòmetres de prestatgeries!) Però, esclar, ¿què et pots esperar d’una gent que el peix arrebossat el xopen de vinagre i sal quan menys t’ho esperes?

Per cert, finalment vaig trobar el llibre que buscava de l’Esther Tusquets. Ja l’he llegit... i ja l’he tornat. I és que com deia Groucho Marx en parlar de la tele (“la tele és la millor amiga de la cultura: l’engegues, veus el que fan, i ràpidament et poses a llegir un llibre”), la dita és perfectament aplicable a les nostres llibreries: només et cal entrar-hi i estar-t’hi una estona per sortir-ne corrent i fer cap a la biblioteca municipal més propera.


Crítica de la llibreria pura (1)




Fa unes setmanes vaig entrar a la Casa del Llibre del Passeig de Gràcia i vaig descobrir que Esther Tusquets havia publicat la segona part de la seva autobiografia, Confesiones de una vieja dama indigna. Aquesta sorprenent publicació (ella havia afirmat que no escriuria aquesta segona part), venia a completar la primera part de l'autobiografia, Habíamos ganado la guerra, que anava des de la infantesa fins a la joventut, i que es va publicar fa dos anys. N’havia sentit a parlar, d’aquesta primera part, però no l’havia llegida encara. Aquesta nova publicació inesperada, doncs, em va esperonar a llegir-ne la primera part. Vaig provar de cercar el llibre tot sol (era dissabte a la tarda abans de reis i la llibreria era plena a vessar), i un quart d’hora després d’haver iniciat la recerca, vaig abandonar-la. Parlar amb algú de personal em va resultar del tot impossible a causa de la quantitat de gent que anava amunt i avall de la llibreria. Finalment ho vaig deixar córrer i vaig haver de tornar cap a casa amb les mans a la butxaca.
Les llibreries haurien de ser llocs amables on el lector pogués deambular-hi sempre que volgués, i que a l’hora de fer una elecció li fos raonablement fàcil de fer-la efectiva. És a dir, just al contrari del que sol passar a les grans llibreries del nostre país.

El nostre esperit mediterrani és petit i acomplexat, i com a tal, tenim una natural i atàvica tendència a comprimir i sobretot compartimentitzar-ho tot. Cal que tot es classifiqui seguint el nombre màxim de possibilitats classificatòries. Així, a les prestatgeries de tota llibreria hi trobarem assajos, biografies i memòries (per cert, ¿per què es decideix de posar aquests dos gèneres tan diferents en el mateix compartiment? Misteri!); teatre i poesia (curiosament aquests dos gèneres també sempre van plegats a tot arreu!); narrativa en castellà, narrativa en català i tot un seguit de classificacions nacionals i/o lingüístiques d’allò més curioses: literatura en francès, en anglès, en alemany, en italià i –¡oh, sorpresa!– “altres llengües”. Anem a veure, però, més classificacions encara. A l’FNAC hi ha una classificació del tot absurda (per no dir directament, estúpida) com és la de “literatura estrangera” (!!!), oxímoron que sens dubte deu haver estat ideat per algun buròcrata que no en té ni idea del que és o del que representa la literatura: ¡¿com els “amables desconeguts” que ens “parlen” des de fa milers d’anys i que ens fan identificar ara i adés amb la (dis)sort de l’espècie humana poden ésser “estrangers” per a ningú!?

Després tenim una altra divertida classificació: butxaca o no butxaca. ¿No seria fantàstic poder veure les dues possibles versions d’una mateixa obra costat per costat per decidir quina et quedes: si la de més qualitat o la més pràctica? Doncs no. Si vols dur a terme aquest petit exercici has de seguir fent recerca per la llibreria. Algunes llibreries (Abacus) encara emboliquen més la troca i s’empesquen una nova classificació... per editorials!!!! Així no cal ja que busquis llibres de Michel Houellebecq, ni de Ian McEwan, ni de Mercè Rodoreda... Has de buscar Anagrama, Càtedra o Quaderns Crema... I embolica que fa fort!

¿Què és per tant allò que cal acabar fent quan s’entra en una de les grans llibreries del país? Doncs bàsicament anar a raure al llibreter o llibretera de torn per demanar-li allò que es busca. Aquest, per cert, el dels llibreters/eres, mereix un capítol apart. De fet potser fóra millor parlar de nois i noies que treballen en una llibreria (no és el mateix jugar a futbol que ser futbolista, oi?) El noi o noia que treballa en una d’aquestes llibreries, només un factor a mig camí entre l’atzar i la càbala, no l’ha dut/a a treballar al Café di Francesco o al Mercadona que hi ha (o hi deu haver) a prop de la mateixa llibreria. Altrament dit, si t’adreces a algun d’aquests individus, pren la precaució que es trobin a prop d’un ordinador, ja que davant de determinats autors sol·licitats poden fer la mateixa cara que farien si els demanessis una ampolla de Cerebrino Mandri.