dimarts, 22 de març de 2011

A favor de la intervenció occidental a Líbia (carta oberta a Vicent Partal)


Resposta a l'editorial del director de Vilaweb del dia 21 de març referent al conflicte libi.

Benvolgut Vicent,

Tothom està d’acord que la hipocresia moral de l’alta política no sembla tenir límits. Mentre Ghaddaffi ha estat el tap que occident tenia per als mals provinents de l’altra riba del Mediterrani (terrorisme islamista, immigració desbocada) era –amb un encertadíssim títol d’un 30 minuts de TV3– “el nostre millor enemic”. Els presumptes drets del poble libi, doncs, quedaven al mateix nivell que els del poble txetxè o del poble tibetà en mans russes i xineses respectivament, és a dir, amb occident xiulant i mirant cap a un altre cantó  mentre establim tota mena de tractes i negocis amb els opressors. Que aquesta hipocresia augmenta amb la indiferència davant el que passa ara mateix a Bahrein, per exemple, és un altre fet tristament constatable d'aquesta doble i triple moral dels governs d'occident. Això per no parlar del galdós paper de França en el conflicte. De fet ja vaig esmentar en el seu moment via Twitter que la vehement reacció francesa contra Ghaddafi sorgeix de manera més que sospitosa després de les declaracions indignades –comprensiblement indignades m’atreviria a dir!– del fill de Ghaddafi afirmant que demostraria la inversió econòmica que el líder libi abocà en la campanya de Sarkozy a les darreres eleccions generals franceses.
Ara bé, dit tot això, crec que hi ha notables diferències amb l’actuació de les forces internacionals respecte d’altres conflictes recents de penosa memòria i de desgraciada -encara!- actualitat (Afganistan, Iraq). En el conflicte libi, d'entrada, no hem de parlar d'una intervenció que provoqui cap guerra perquè la guerra simplement ja existia i la va iniciar el mateix poble libi contra el seu líder (a desgrat d’occident, tot sigui dit de pas!) La intervenció no és cap acte colonitzador, sinó una presa de partit davant d’un conflicte, d’una violència (la guerra civil) que ja havia esclatat sense que occident hi tingués res a veure. Insisteixo que, de fet, occident hauria signat d’immediat el manteniment de l’statu quo d’abans del conflicte per tal de salvaguardar els seus propis interessos.
D'altra banda esmentes el dubtós grau de democratització (o del poc esperit democràtic) de les forces rebels per qüestionar el suport obert a la revolta. Això em sembla, si res més no, una reflexió força gratuïta. El dret a la llibertat d’un poble precedeix la tendència ideològica que tingui aquest mateix poble. Tornant al símil de la guerra civil nostra que esmentes, no cal que et recordi com les potències europees van mirar cap a un altre cantó a l’hora d’intervenir a favor de la República precisament perquè hi havia massa comunista i anarquista revolucionari en el govern republicà i això feia més por que el triomf d’un dictador del qual ja ens en serviríem quan sorgís l’ocasió. I l’ocasió va sorgir el 1950 amb els pactes de Madrid entre Franco i Eisenhower per la lluita comuna contra el comunisme a canvi del reconeixement internacional –ONU i Vaticà- del règim de Franco. Et sona la història, oi? Vés per on: Franco i Ghaddafi, camins paral·lels a ulls occidentals! No sé, però es diu que la experiència de la història hauria de servir per no repetir errors del passat. Personalment tinc molt clar el meu posicionament en aquest cas: massa familiars meus van patir les conseqüències del no intervencionisme europeu davant d’un tirà, per interessos aliens als del poble que lluitava contra el totalitarisme...
Per cert, seguint amb el presumpte “no democratisme” dels rebels libis, entre el gruix de la revolta d’Egipte hi havia els Germans Musulmans, gent no precisament abanderada de la democràcia ni dels valors occidentals; no van ser els promotors de la revolta, d’acord, però tothom té clar quin posicionament van prendre a favor del poble i de la importància que tindran en el moment que hi hagi eleccions lliures a Egipte. Em sembla que els seus plantejaments ideològics poc democràtics no invaliden el suport i la legitimitat de la revolta a la qual s’afegiren, oi?
Encara un darrer apunt. Que la gent de casa nostra hauria de sortir al carrer, sí, però si fa una setmana calia sortir al carrer per aturar la massacre del poble libi a mans del mercenaris del tirà, avui cal sortir per aturar l’ajut internacional (no per aturar una guerra que, insisteixo, ja existia) perquè no ens agraden els bombardejos occidentals? La veritat, no ho acabo d’entendre del tot. Què cal aturar, exactament i què ens ha de dur al carrer? Potser depèn de la setmana hem de sortir per una cosa o per una altra...?
Que et sorprengui la diferent reacció de la gent davant l’Iraq i Líbia també m’estranya força. Més enllà del que acabo de dir que diferencia radicalment els dos conflictes, si parlem dels líders espanyols la diferència també em sembla substancial: Zapatero ha decebut i ha decebut molt, cert: mentider, aprofitat, malabarista i sense una línia política solvent..., però, ho sento, no és Aznar. Aznar representava l’esperit èpic, conqueridor i imperial castellà; cal recordar que sortíem de Perejil, del “viva Honduras”, de la bandera gegant de la plaça Colón, del “patriotismo constitucional”, de declaracions com que “la guerra de Irak sacarà a España del rincón de la historia”, etc. El suport cec del petit “dictador democràtic”, en definitiva, davant una invasió arbitrària en tota regla va provocar el rebuig que va provocar. Insisteixo, doncs, que la situació i els protagonistes actuals no tenen res a veure amb allò, i d’aquí la diferent reacció que esmentes per part de la gent.
Que alguna cosa put al sud de Dinamarca, com deia el bon Hamlet, és un fet cert, però també és cert que, com diu Benet i Jornet, potser hauríem d’aprendre a distingir millor les olors.

Ben cordialment,

Jordi Vilaró Berdusan