Theatre, de David Mamet: un assaig lamentable!

If the truth were as practical as Mamet pretends,

then acting would be a much easier business than it is.

Wishing won’t make it so.

David Hare, Acting up

Si tal com deia Bernard Shaw, l’odi és la revenja dels covards que se senten amenaçats, sens dubte que David Mamet deu ser a hores d’ara una de les persones més amenaçades del panorama teatral internacional. Sí res més no això és el que hom pot valorar després de llegir el darrer assaig del dramaturg de Chicago, Theatre, que tot just s’ha publicat fa pocs mesos [1].

David Mamet segueix en aquest assaig la ruta encetada ara fa poc més d’una dècada a True or False –assaig dedicat en exclusiva a atacar qualsevol possible escola teatral que ensenyés mètode interpretatiu–, amb poques novetats en aquest sentit, llevat de l’augment de l’hostilitat, la bel·ligerància i el grau de les desqualificacions envers tots aquells que ell considera enemics de l’autèntic teatre i de la (presumpta) llibertat creativa. I les víctimes d’aquests atacs són un altre cop les escoles teatrals amb els seus mètodes en general, i Stanislavski en particular (la seva autèntica bèstia negra), però aquest cop l’autor va un xic més enllà i també els toca el rebre als estudis culturals, al teatre no textual, al deconstructivisme, al feminisme, als homosexuals... En definitiva, a tot allò (i/o aquell) que se surti del camí de l’ordre i la rectitud que ell considera necessaris per a l’essència creativa teatral genuïnament americana. Un fet, el teatral, que segons Mamet s’hauria de centrar exclusivament en la interacció entre el text nuu i els actors (segons la seva teoria, els directors també són sobrers si no és per corregir determinats gests o pronúncia dels actors). Només a partir de la paraula de l’intèrpret a l’hora de “dir el text” (cal buidar aquest “text dit” de tota emoció) es produirà tota la màgia del fet teatral.

Pel que fa a la forma, a més, l’assaig resulta del tot irregular: esbossos de pensament sense cap ordre ni estructura destinats més aviat a satisfer les seves particulars obsessions més que no pas a desglossar sistemàticament una determinada concepció teatral i de l’espectacle. I enmig de tanta diatriba, de cop i volta Mamet es treu del barret un capítol amb tota una sèrie de consells bàsics que tot actor hauria de seguir en escena i que, de simples i evidents, resulten indignes de qualsevol assaig seriós de teatre. Probablement, davant la manca de gruix (formal i temàtic) del llibre, Mamet es veu obligat a farcir el producte per tal de fer-lo una mica més “publicable”. Que a aquestes alçades de la pel·lícula, però, algú de la seva categoria artística es despengi amb recomanacions de l’estil “l’actor millor que no es mogui en escena a l’hora de declamar perquè el moviment perjudica el text”, o “l’actor ha de parlar amb un to elevat perquè se l’ha de sentir bé”, o”si l’actor saluda al final d’una obra, no ha de recollir mai cap objecte del terra mentre saluda...” Aquesta mena de recomanacions no em semblen pròpies d’un gran teòric del teatre precisament i, per tant, arribats a aquest punt, senzillament crec que Mamet se n’enfot dels seus lectors. De fet no crec que pensi pas en els seus possibles lectors, sinó més aviat en ell mateix i en la possibilitat que hi hagi algú que l’escolti a l’hora de vomitar bilis contra tot allò que el revolta.

Mamet arriba a conclusions tan meravelloses com que tot teatre no textual és d'arrel comunista, que la deconstrucció és propia de règims totalitaristes i que, per tant, tot plegat és absolutament menyspreable. Que quan el teatre ha perdut el senderi és perquè el caos regna per tot arreu (temps revolucionaris) i, per tant, elogia l’època victoriana anglesa com a època de pau i d’ordre socials on es donaren les condicions ideals per servir l’autèntic art (com els que elogien Franco perquè va “oferir” a Espanya una llarga etapa de pau i ordre després del 39) i, així, vilipendia bona part del teatre que sorgeix a partir de 1914 (de fet fins i tot critica Txèkhov!). Per exemplificar aquestes idees de rectitud necessària i alhora fer una critica de la construcció d’emocions del mètode, Mamet fa un paral·lelisme amb la justícia actual, per exemple, la qual considera el background social i psicològic d’un criminal a l’hora d’emetre sentència, quan segons ell, el que s’hauria de jutjar i castigar són els fets, tal com passava abans, i no pas l’estat mental del criminal. Li falta només fer un elogi de la cadira elèctrica que, si segueix per aquest camí, de ben segur que farà en el seu proper llibre! De fet, en aquest assaig, Mamet, des d’un punt de vista teòric, va un pas més enllà que a True or False i passa a aplicar quasi literalment el pensament neocon a les arts escèniques.

La demagògia de l’autor és insultant quan, seguint un estil populista més propi de Sálvame de Luxe que d’un intel·lectual de la seva categoria, afirma que, si bé la cèlebre frase de Blanche du Bois a Un tramvia anomenat Desig “I’ve always depended on the kindness of strangers” està bé, resulta molt més genuïna (i per tant desitjable) per als espectadors la frase “the son of a bitch stole my watch!” I el cowboy patriota acaba de reblar el clau quan, posant simbòlicament les seves botes embrutides sobre la taula (que significativa que és la imatge de la coberta del llibre pel que fa al to i l’estil d’aquest assaig!), afirma sense rubor que.”Let us leave TS Eliot and Ezra Pound and all the other quitters who preferred Europe (...) I say get wacky or get real. That is the American way, and that is our real poetry, the poetry of the American people. What could be more entertaining? Nothing.”

I és que més enllà de les opinions feixistoides i ultrancoservadores diverses que Mamet expressa al llarg d’aquest pseudoassaig, no acabo de copsar quin és l’origen exacte del seu ressentiment (de ben segur quelcom relacionat amb el seu colossal ego), però aquesta mena de persones sempre acaben volent justificar l’injustificable i per comptes d’esdevenir crítics lúcids s’acaben retratant i convertint-se en una mena de remugaires ambulants. I quan passa això amb un bon dramaturg, un talentós guionista i un intel·ligent director de teatre i cinema com és David Mamet, la tristor i l’abaltiment que generen les seves actituds i opinions en els que admirem la seva obra dramàtica i cinematogràfica resulten del tot aclaparadores.

Tot i que al capdavall, com molt finament indica David Hare en referir-se a les provocacions de Mamet, a la pràctica ell mateix no aplica la seva teoria antiemotiva radical a les seves obres més exitoses. Diu encertadament Hare: (...) the most indelible Mamet performances –as from Al Pacino in American Buffalo or Jack Shepherd in Glengarry Glenn Ross– have been given by actors who believe the exact opposite to what Mamet argues.

I parlant precisament de Hare, quina infinita diferència amb David Mamet! Fa poc he acabat de llegir una autèntica joia de l’autor de Plenty, com és Acting Up, crònica personal a l’entorn de les experiències i reflexions del dramaturg quan va haver de fer d’actor d’un monòleg escrit per ell mateix (Via Dolorosa), primer a Londres i després a Nova York; assaig que dissortadament no s’ha traduït mai ni al català ni al castellà i que, a més, la seva edició anglesa es troba exhaurida (infinites gràcies, Sadurní, pel regal!): una joia única, doncs! Llegir, com dic, les reflexions de Hare (a qui, per cert, ningú no el pot acusar precisament d’autor poc crític!) és submergir-se en un univers de saviesa i savoir faire escènics del tot inigualables. La seva crítica esmolada, però amb sentit, fa rumiar, reflexionar i qüestionar molts aspectes del pensament i de la societat en general, i del teatre en particular que, podent-hi evidentment discrepar en algun o diversos aspectes, després de llegir-lo sempre n’acabes obtenint quelcom d’intangible que abans no posseïes. Un autèntic exemple a seguir per part d’una persona que porta dècades servint el teatre amb les seves obres, guions i assajos, i no servint-se del teatre per abocar les fòbies i els fantasmes particulars en forma de presumptes assajos. Però esclar, comparar els dos Davids és com comparar un gentleman amb un cowboy. La civilitat contra la llei del talió. I personalment entre “God Bless America” i “God Save the Queen”, un servidor per un cop deixa de banda el seu republicanisme secular i en aquest cas no li queda altre remei que prendre posició a favor de la vella i professional Elisabeth Windsor.

[1] Publicat el mes de març d'enguany, que jo sàpiga, no s'ha traduït encara ni al català ni al castellà.

Blasted, de Sarah Kane: teatre britànic radical

Després de criticar el Grec, ara reconeixeré els mèrits que, en comptagotes, això sí, de tant en tant el festival de la muntanya de Montjuïc (entre d’altres indrets) ens aporta als barcelonins. Sembla que l’any 2007 el nou director del festival va apostar per un text de Sarah Kane (Essex, Anglaterra): 4.48 Psychosis. Ja prèviament, l’any 2001, Xavier Albertí –qui altre podia ser?– va estrenar de la mateixa autora Crave (Ànsia) a l’enyorat Festival Internacional de Teatre de Sitges. D’aquesta autora i de la seva obra més polèmica, precisament, en vull parlar en aquest escrit.

Filla de matrimoni conservador, Sarah Kane ha passat a la història pel radicalisme del seu teatre i per la seva mort, ambdós aspectes no tan llunyans l’un de l’altre. Sarah va ser una brillant estudiant d’art dramàtic de la universitat de Bristol i una precoç dramaturga: l’any 1991, als 21 anys, ja va triomfar a Edinburg amb tres monòlegs que sota el títol de Sick mostraven sexe explícit damunt l’escena amb violació inclosa i tractaven aspectes tan controvertits com la bulímia. Tota una declaració d’intencions pel que fa a la temàtica que bategaria en l’obra posterior de la dramaturga, la qual encapçalaria un moviment radical amb d’altres autors contemporanis seus, com Anthony Nielson i Mark Ravenhill, que es coneixeria amb el nom de In Yer Face (traduït, “a la teva cara”, slang per a referir-se literalment a ejacular a la cara d’algú). Les temàtiques d’aquest grup estan influenciades per la dramatúrgia de la crueltat d'Antonin Artaud, però també per d’altres autors britànics que ja havien trencat anteriorment amb l’esperit de pièce bien faite, com Harold Pinter o Howard Barker. El teatre d'aquest grup tendeix cap a una radicalització temàtica de les seves obres per denunciar aspectes ètics i de desesperança latents sota un període històric determinat: en el seu cas, el thatcherisme. L’ésser isolat navega enmig d’un mar de frustracions personals, manifesta un clar rebuig envers el seu entorn social més immediat i acaba reflectint una desorientació moral, la qual acondueix aquest individu cap a posicionaments personals cada cop més extrems. Una radicalitat que mostrarà una violència extrema i un tractament esqueixat del sexe i de les relacions interpersonals en general, no tant amb un ànim experimental, sinó més aviat com a una actitud nihilista i de desesperança.

Blasted va ser la primera obra d’èxit de l’autora (després de l’esmentada Sick) i s’estrenà a Londres l’any 1995. El text mostra com Ian, un periodista que està malalt, que treballa per als serveis secrets i que insinua que no li queda gaire temps de vida, manté una relació a cavall entre la tendresa i la violència masclista i racista amb una antiga xicota seva, Kate, la qual és tímida i no gaire lúcida. Ell li mostra el desig de fer l’amor amb ella, però ella el rebutja sistemàticament alhora que li mostra el seu desig de poder estar en companyia seva. Aquest estrira i arrronsa desespera Ian fins a l’extrem d’acabar humiliant-la. Quan la violència sembla que vagi a esclatar, de cop i volta apareix un soldat, hi ha una explosió, i l’escena que tenia lloc en un hotel de Leeds es transforma en un camp de batalla a Bòsnia. En aquest punt, Kate s’amaga i la major part de l’escena la protagonitzen Ian i el soldat, el qual descriurà els horrors de la guerra, amenaçarà i atemorirà Ian i al final l’acabarà violant. Només al final d’aquesta part Kate tornarà a aparèixer amb un nadó en braços que se li mor com a conseqüència de les bombes, i Ian, violat i cec (el soldat, a més de violar-lo, li ha devorat els ulls), per desesperació es menja la carn del nadó mort, tot i que al final acaba morint també.

L’estrena de l’obra va comportar, com no és d’estranyar, un autèntic allau de crítiques sagnants per part de la premsa més conservadora, i una certa distància per part de la premsa liberal. Amb tot, però, va rebre reconeixements per part de dramaturgs i col·legues de professió (Martin Crimp, Mark Ravenhill o el mateix Harold Pinter, entre d’altres) i l’èxit de públic fou notable. Malgrat aquest èxit, però, Sarah Kane no va evitar de caure cada cop amb més freqüència en crisis maníacodepressives i el febrer de 1999, després d’empassar-se més de 150 barbitúrics, fou ingressada en un hospital de Londres on, malgrat que d’entrada va sobreviure, al segon dia d’estar-se a l’hospital, després de deixar-la sola unes hores a l’habitació (sembla que no hi havia prou personal de vigilància disponible), va acabar penjant-se amb els cordons de les seves sabates. Tenia 28 anys.

Aquesta mena de “teatre dels extrems” –parafrasejo el títol de l’assaig de Graham Saunders, l’estudi més complet fins ara de la breu però intensa obra de Sarah Kane– sens dubte pot agradar més o menys, però la seva importància visual i simbòlica a l’hora de remoure determinades emocions, tan individuals com col·lectives, és indicutible. Potser no és el meu tipus de teatre preferit, però el trobo del tot necessari i, a més, representa una carta de presentació d’autèntic luxe d’una dramatúrgia contemporània amb cara i ulls.

Hi ha poques mostres del teatre de Sarah Kane traduïdes al castellà (i al català ja ni en parlem!) i, per bé que existeix una versió de Blasted de la dramaturga argentina Patrícia Zangaro, desconec si s’ha arribat mai a publicar. Tanmateix, a You Tube podeu visionar una versió xilena de l’obra –traduïda com a Devastados– que la trobareu pràcticament íntegra. I dic pràcticament perquè, pel que sembla, “algú” va decidir no incloure’n la part 10, que és on hi ha l’escena de necrofàgia. Estómacs sens dubte massa sensibles, els dels capitostos de You Tube... Tot i que la qualitat d’imatge i sobretot de so potser no són ideals, encara que només sigui per curiositat, paga la pena de veure-la.