dimarts, 20 de juliol de 2010

Theatre, de David Mamet: un assaig lamentable!





If the truth were as practical as Mamet pretends,

then acting would be a much easier business than it is.

Wishing won’t make it so.

David Hare, Acting up


Si tal com deia Bernard Shaw, l’odi és la revenja dels covards que se senten amenaçats, sens dubte que David Mamet deu ser a hores d’ara una de les persones més amenaçades del panorama teatral internacional. Sí res més no això és el que hom pot valorar després de llegir el darrer assaig del dramaturg de Chicago, Theatre, que tot just s’ha publicat fa pocs mesos [1].

David Mamet segueix en aquest assaig la ruta encetada ara fa poc més d’una dècada a True or False –assaig dedicat en exclusiva a atacar qualsevol possible escola teatral que ensenyés mètode interpretatiu–, amb poques novetats en aquest sentit, llevat de l’augment de l’hostilitat, la bel·ligerància i el grau de les desqualificacions envers tots aquells que ell considera enemics de l’autèntic teatre i de la (presumpta) llibertat creativa. I les víctimes d’aquests atacs són un altre cop les escoles teatrals amb els seus mètodes en general, i Stanislavski en particular (la seva autèntica bèstia negra), però aquest cop l’autor va un xic més enllà i també els toca el rebre als estudis culturals, al teatre no textual, al deconstructivisme, al feminisme, als homosexuals... En definitiva, a tot allò (i/o aquell) que se surti del camí de l’ordre i la rectitud que ell considera necessaris per a l’essència creativa teatral genuïnament americana. Un fet, el teatral, que segons Mamet s’hauria de centrar exclusivament en la interacció entre el text nuu i els actors (segons la seva teoria, els directors també són sobrers si no és per corregir determinats gests o pronúncia dels actors). Només a partir de la paraula de l’intèrpret a l’hora de “dir el text” (cal buidar aquest “text dit” de tota emoció) es produirà tota la màgia del fet teatral.

Pel que fa a la forma, a més, l’assaig resulta del tot irregular: esbossos de pensament sense cap ordre ni estructura destinats més aviat a satisfer les seves particulars obsessions més que no pas a desglossar sistemàticament una determinada concepció teatral i de l’espectacle. I enmig de tanta diatriba, de cop i volta Mamet es treu del barret un capítol amb tota una sèrie de consells bàsics que tot actor hauria de seguir en escena i que, de simples i evidents, resulten indignes de qualsevol assaig seriós de teatre. Probablement, davant la manca de gruix (formal i temàtic) del llibre, Mamet es veu obligat a farcir el producte per tal de fer-lo una mica més “publicable”. Que a aquestes alçades de la pel·lícula, però, algú de la seva categoria artística es despengi amb recomanacions de l’estil “l’actor millor que no es mogui en escena a l’hora de declamar perquè el moviment perjudica el text”, o “l’actor ha de parlar amb un to elevat perquè se l’ha de sentir bé”, o”si l’actor saluda al final d’una obra, no ha de recollir mai cap objecte del terra mentre saluda...” Aquesta mena de recomanacions no em semblen pròpies d’un gran teòric del teatre precisament i, per tant, arribats a aquest punt, senzillament crec que Mamet se n’enfot dels seus lectors. De fet no crec que pensi pas en els seus possibles lectors, sinó més aviat en ell mateix i en la possibilitat que hi hagi algú que l’escolti a l’hora de vomitar bilis contra tot allò que el revolta.

Mamet arriba a conclusions tan meravelloses com que tot teatre no textual és d'arrel comunista, que la deconstrucció és propia de règims totalitaristes i que, per tant, tot plegat és absolutament menyspreable. Que quan el teatre ha perdut el senderi és perquè el caos regna per tot arreu (temps revolucionaris) i, per tant, elogia l’època victoriana anglesa com a època de pau i d’ordre socials on es donaren les condicions ideals per servir l’autèntic art (com els que elogien Franco perquè va “oferir” a Espanya una llarga etapa de pau i ordre després del 39) i, així, vilipendia bona part del teatre que sorgeix a partir de 1914 (de fet fins i tot critica Txèkhov!). Per exemplificar aquestes idees de rectitud necessària i alhora fer una critica de la construcció d’emocions del mètode, Mamet fa un paral·lelisme amb la justícia actual, per exemple, la qual considera el background social i psicològic d’un criminal a l’hora d’emetre sentència, quan segons ell, el que s’hauria de jutjar i castigar són els fets, tal com passava abans, i no pas l’estat mental del criminal. Li falta només fer un elogi de la cadira elèctrica que, si segueix per aquest camí, de ben segur que farà en el seu proper llibre! De fet, en aquest assaig, Mamet, des d’un punt de vista teòric, va un pas més enllà que a True or False i passa a aplicar quasi literalment el pensament neocon a les arts escèniques.

La demagògia de l’autor és insultant quan, seguint un estil populista més propi de Sálvame de Luxe que d’un intel·lectual de la seva categoria, afirma que, si bé la cèlebre frase de Blanche du Bois a Un tramvia anomenat Desig “I’ve always depended on the kindness of strangers” està bé, resulta molt més genuïna (i per tant desitjable) per als espectadors la frase “the son of a bitch stole my watch!” I el cowboy patriota acaba de reblar el clau quan, posant simbòlicament les seves botes embrutides sobre la taula (que significativa que és la imatge de la coberta del llibre pel que fa al to i l’estil d’aquest assaig!), afirma sense rubor que.”Let us leave TS Eliot and Ezra Pound and all the other quitters who preferred Europe (...) I say get wacky or get real. That is the American way, and that is our real poetry, the poetry of the American people. What could be more entertaining? Nothing.

I és que més enllà de les opinions feixistoides i ultrancoservadores diverses que Mamet expressa al llarg d’aquest pseudoassaig, no acabo de copsar quin és l’origen exacte del seu ressentiment (de ben segur quelcom relacionat amb el seu colossal ego), però aquesta mena de persones sempre acaben volent justificar l’injustificable i per comptes d’esdevenir crítics lúcids s’acaben retratant i convertint-se en una mena de remugaires ambulants. I quan passa això amb un bon dramaturg, un talentós guionista i un intel·ligent director de teatre i cinema com és David Mamet, la tristor i l’abaltiment que generen les seves actituds i opinions en els que admirem la seva obra dramàtica i cinematogràfica resulten del tot aclaparadores.

Tot i que al capdavall, com molt finament indica David Hare en referir-se a les provocacions de Mamet, a la pràctica ell mateix no aplica la seva teoria antiemotiva radical a les seves obres més exitoses. Diu encertadament Hare: (...) the most indelible Mamet performances –as from Al Pacino in American Buffalo or Jack Shepherd in Glengarry Glenn Ross– have been given by actors who believe the exact opposite to what Mamet argues.

I parlant precisament de Hare, quina infinita diferència amb David Mamet! Fa poc he acabat de llegir una autèntica joia de l’autor de Plenty, com és Acting Up, crònica personal a l’entorn de les experiències i reflexions del dramaturg quan va haver de fer d’actor d’un monòleg escrit per ell mateix (Via Dolorosa), primer a Londres i després a Nova York; assaig que dissortadament no s’ha traduït mai ni al català ni al castellà i que, a més, la seva edició anglesa es troba exhaurida (infinites gràcies, Sadurní, pel regal!): una joia única, doncs! Llegir, com dic, les reflexions de Hare (a qui, per cert, ningú no el pot acusar precisament d’autor poc crític!) és submergir-se en un univers de saviesa i savoir faire escènics del tot inigualables. La seva crítica esmolada, però amb sentit, fa rumiar, reflexionar i qüestionar molts aspectes del pensament i de la societat en general, i del teatre en particular que, podent-hi evidentment discrepar en algun o diversos aspectes, després de llegir-lo sempre n’acabes obtenint quelcom d’intangible que abans no posseïes. Un autèntic exemple a seguir per part d’una persona que porta dècades servint el teatre amb les seves obres, guions i assajos, i no servint-se del teatre per abocar les fòbies i els fantasmes particulars en forma de presumptes assajos. Però esclar, comparar els dos Davids és com comparar un gentleman amb un cowboy. La civilitat contra la llei del talió. I personalment entre “God Bless America” i “God Save the Queen”, un servidor per un cop deixa de banda el seu republicanisme secular i en aquest cas no li queda altre remei que prendre posició a favor de la vella i professional Elisabeth Windsor.


[1] Publicat el mes de març d'enguany, que jo sàpiga, no s'ha traduït encara ni al català ni al castellà.



4 comentaris:

  1. Quina decepció, no? A veure, jo no hi entenc tant com tu, però el que he vist al cinema d'en Mamet quasi sempre m'ha agradat (American Buffalo, sobretot) i n'he llegit algun llibre (no sobre teatre) que, encara que era bastant discutible en alguns aspectes, valia la pena. Algun dia hauré d'aconseguir separar l'admiració que sento per moltes obres artístiques de la que immediatament sento pels seus creadors. Salutacions i gràcies per la dissecció del llibre!

    ResponElimina
  2. Hola, David,
    Tampoc no m'ha representat una sorpresa especial. Amb True or False els trets ja anaven en aquesta direcció. I fa ràbia aquesta mena de rebequeries intel·lectuals i aquest desig destructiu perquè Mamet és un dramaturg brillant (American Buffalo, Oleanna, Glengarry Glenn Ross, The Cryptogram...) i un excel·lent director de cinema (The Winslow Boy, State and Main...) Algunes de les afirmacions de l'assaig, val a dir, són molt interessants, però com a molt donen per a un article, no per a un llibre. I és cert que ja calia que algú desmitifiqués d'una vegada aquesta aurèola d'infal·libilitat que totes les escoles de mètode arrosseguen. Ara bé, d'aquí a pixar fora de test, com sovint fa Mamet en aquest assaig, hi ha una petita diferència. I a més, el to d'hostilitat permanent és molt molest.
    En fi, que seguiré atent al que escrigui (obres) i dirigeixi (cinema), però em temo que pel que fa a l'assaig, difícilment tornaré a perdre el temps llegint cap més línia d'aquest autor.
    Una abraçada i bon estiu,
    Jordi

    ResponElimina
  3. Hola Jordi,

    M'alegro d'haver-la encertat amb l'assaig de Hare. Estic molt content que t'hagi agradat.

    Pels que dius de Theatre, de Mamet, fa la sensació que el de Xicago s'ha anat convertint en un vell repatani, almenys pel que fa a les actituds i a la seva teoria del teatre. Em pregunto fins a quin punt el llibre no té una simple intenció provocadora. Per sort, sempre ens quedaran les seves excel·lent obres de ficció (teatre i cinema).

    L'assaig de Mamet que vaig llegir és The Three Uses of the Knive, que ja deu tenir dotze o quinze anys, i en el seu moment em va semblar força interessant, sobretot quan parla dels problemes del segon acte i del fet que les persones, per naturalesa, tendim a relacionar-nos amb els altres d'una manera que, inconscientment, és semblant a una obra teatral (amb una estructura narrativa clàssica de principi-conflicte-final i remarcant aquells punts que poden crear tensió o interessar la nostra audiència: amics, familiars, el company de barra del bar, etc.).

    Bé, sigui com sigui és un home que dóna per moltes i llargues converses!

    Una abraçada,
    S.

    ResponElimina
  4. Hola, Sadurní,
    Sí, tens raó, sens dubte que es tracta –un cop més!– d’una provocació. Però sempre dic que quan algú que supera els 40-50 anys (i en Mamet ja en té 63!) encara va fent d’"enfant terrible" pel món és que sens dubte hi ha un problema personal important al darrere (emocional, afectiu, de salut, d’encaix en la societat, d’encaix de la mateixa vellesa...)
    De fet crec que ho dius molt bé en afirmar que Mamet repapieja una mica. Hi ha algun moment de l’assaig que clama com d’autèntics eren els tallers de teatre que ell i el seu amic (i actor fetitx) William H. Macy (Fargo) impartien per a estudiants de Nova York fa un parell de dècades. És a dir, “que bons i autèntics que érem, que dolents que els que no fan com nosaltres”. Ras i curt, la “Síndrome Loquillo” (“Cuando éramos los mejores...”) Per tant, com que, a diferència del que diuen els de la Font Vella, pesen els anys i no els quilos, doncs no és estrany que als amargats els entrin aquests atacs sobtats de mala llet...
    En fi, que com molt bé dius, seguirem atents a la seva obra de ficció...
    I un cop més, moltes gràcies per Acting Up: el millor que he llegit d'assaig teatral en ma vida. Un autèntic pou d'informació i coneixement!
    Una abraçada i bon estiu,
    Jordi

    ResponElimina