La lladre de llibres o la lladre de temps (1)

Una noia és donada en adopció voluntàriament a una família per raons inicialment desconegudes i aquesta nova experiència amb la seva nova família i el seu entorn, així com els fets històrics que envolten aquesta realitat (creixement del nazisme i esclat de la Segona Guerra Mundial), condicionaran terriblement la seva experiència vital. La seva nova llar està situada en una població propera a Munich, just al rovell de l’ou del nazisme, és a dir, allà on el nazisme neix i creix: la Baviera profunda. I tota aquesta realitat canviant és vista des d’uns ulls infantils primer que, per circumstàncies diverses, i a mesura que la protagonista va creixent, la seva mirada va adquirint cada cop més distància respecte als fets davant dels quals tothom se sotmet o es veu obligat a sotmetre’s, això és, formar part del partit nazi, anar als campaments de les joventuts hitlerianes i sotmetre’s a la seva disciplina, la judeofòbia creixent, etc. En aquest sentit, la novel·la no deixa de tenir una certa originalitat: el desenvolupament i creixement del nazisme vista des de l’interior d’Alemanya per alemanys, alguns identificats per vocació, altres per necessitat i alguns pocs, mantenint-se voluntàriament al marge, de la nova i abassagadora ideologia totalitarista emergent. Això i la curiosa i simbòlica figura del narrador omniscient, configuren els punts de màxima originalitat del llibre. Una originalitat, però, que més endavant provaré de relativitzar.
La lladre de llibres és allò que s’anomena una novel·la iniciàtica, és a dir, un relat on un protagonista jove adquirirà una maduresa determinada a causa del pas del temps i de les experiències vitals que adquirirà al llarg del relat i de les quals el lector serà testimoni d’excepció. Trets característics de l’edat de la protagonista com els dibuixos que fa la noia (que es reprodueixen al llibre), la barreja del dramatisme creixent de la situació real que envolta la protagonista degudament aiguabarrejada amb l’experiència alienant de la literatura (en el millor sentit del mot, és a dir, d’ajut a aillar-se d’una realitat cada cop més dura i angoixant); la necessitat de llegir i poder aprendre allò que ens defineix i ens reflecteix com a membres de la mateixa espècie (la literatura) per tal de combatre la terrible foscor de la situació real (contrària al que la literatura proporciona). Tot això, afegint-hi, a més, l’esmentada dimensió simbòlica del narrador, resumeix a grans trets el teòric atractiu d’aquesta novel·la.
Bo i reconeixent que hi ha fragments, paràgrafs, detalls, interessants, trobo que, en línies generals, el relat és fal·laciós, tant pel que fa a la forma com al fons, així com, sobretot, en la interacció d’aquests dos aspectes. Provaré d’explicar-me en el següent escrit.