dimarts, 19 d’octubre de 2010

La llengua catalana i els demagogs (i 3)



Una de les afirmacions més divertides contra la nova llei del cinema és allò que, en el fons, si a la gent la poses en la tessitura d’haver de triar entre pel·lícules doblades al castellà o al català, normalment trien castellà i que això és una realitat que no plau als nacionalistes (catalans) i que per tant es neguen a veure i/o acceptar. Concretament vaig presenciar com feien aquesta mena d’afirmacions Juan Carlos Girauta i Miquel Porta i Perales en un d’aquests programes de debat a la nit (no recordo si a BTV o a 59 segons). El que em va resultar més terrible de tot plegat, però, és que els seus arguments amb prou feines van ser replicats. Només alguna afirmació genèrica de tipus victimista (que encara enfortien més les tesis dels dos individus esmentats) i prou.

Molt bé. Situació real viscuda en pròpia pell fa cosa d’un parell de mesos. Diumenge al migdia. Una parella amb els seus dos fills d’un i tres anys respectivament es troben al centre de Barcelona dins del seu cotxe amb el diari de diumenge a les mans i disposats a anar al cine perquè el fill gran visqui la seva primera experiència cinematogràfica; al nano sembla que li agraden prou certs dibuixos que fan a la tele com per creure que ja podrà gaudir d’alguna d’aquestes pel·lícules d’animació que hi ha en cartellera. La pel·lícula escollida va ser Toy Story 3 (el nano ja coneix el personatge principal, probablement a causa de les imatges, dibuixos, promocions, etc., que circulen arreu).

És un quart de quatre i la família està en situació de poder atansar-se a qualsevol indret on facin la pel·lícula escollida. En busquen la versió catalana, bàsicament perquè un nen, als tres anys, només parla i entén amb un cert grau de coneixement la llengua materna (i amb força dificultats encara), per bé que ja comença a conèixer d’altres llengües (per contacte), però sense arribar a una comprensió plena.

Procedeixen, doncs a examinar la cartellera i hi troben la situació següent: la pel·lícula s’exhibeix a vuit sales: de les més cèntriques (Aribau, Alexandra...), a les menys cèntriques (Bosque, Maremagnum, Heron City...) A totes aquestes sales la pel·lícula comença a les 16 / 16.30 h, i hi ha encara una segona sessió (18 / 18.30 h). En tractar-se de nens, no hi ha 3a ni 4a sessió. Immediatament la mare cerca l’idioma de la pel·lícula i no troba la versió catalana. Ràpidament se n’adona que les pel·lícules en català se situen en una espai apart de la cartellera. I allí era on, en efecte, hi havia la versió de Toy Story 3 en llengua catalana. Aquesta versió s’exhibia en un únic cinema (no hi havia, doncs, cap possibilitat d’escollir sala): el cine Casablanca-Gràcia (antic cinema Moderno). I quan el pare ja començava a enfilar cap a Gràcia amb el cotxe, la mare l'informà que –atenció!– l’únic horari de la sessió era... a les 12 del migdia!!! És a dir, un únic cinema, un únic horari i en horari matinal per als aborígens. En unes circumstàncies així, doncs, què fa el, diguem-ne, ciutadà mitjà? No cal que avanci la resposta que tots sabem, oi? L'"espontània" enquesta de Girauta i Porta perales, doncs, explicada ben diàfanament.

Ara bé, això ho sap tothom: Girautes, Portes Perales i tots els polítics del PP, dels "ciutadanos" i de part del PSC; passa que la immensa dosi de cinisme, barra i filldeputisme que posseeixen aquests tres partits esmentats a l’hora de tractar el tema de la llengua catalana quan s'acosten eleccions (o alguns sempre, com és el cas C's) senzillament sembla no conèixer ni límits ni fronteres.


2 comentaris:

  1. Jo estic en contra d'aquesta nova llei del cinema, que pel que sembla quedarà al calaix, perquè l'altre dia Joan Saura va dir que no els havia donat temps de aprovar-la durant aquesta legislatura i que l'aprovarien per la propera. Encara que tots sabem que el 28-N guanyarà CiU (gràcies a Déu). Les pel·lícules, les sèries s'haurien de veure en VOS. Així guanyaríem tots. Des de petits no només entendriem l'anglès sino d'altres llengües, que tan a Catalunya com a Espanya tan ens fan falta. Jo sempre dic que si hagués vist els dibuixos animats en anglès, com la majoria d'ells hi són, ara no tendria tants problemes amb aquesta llengua.

    ResponElimina
  2. Jo estic d'acord amb el que dius si es parteix d'una situació d'igualtat lingüística. Ara bé quan de vuit sales, les millors NOMÉS exhibeixen en castellà, i el català queda reduït a una única sala i a un únic horari, doncs per a mi cal una llei que reguli això d'immediat.
    Ara bé, que totes les sales canvien a VSO? Per a mi perfecte! Però alerta amb l'elitisme: Joan Solà (l'insigne lingüista, gran coneixedor de llengües i ben poc procliu, esclar, als monolingüismes de cap mena!) va fer una afirmació fa un cert temps en parlar de les VSO que em va fer reflexionar sobre el tema. Solà deia més o menys el següent: "...ja sé que no és gens popular dir això, però em temo que hauríem de ser conscients que la gent, en general, no va al cinema a llegir".
    Pensem-hi una mica abans que l'esperit dels Verdi ens faci pensar, precisament que tot el públic és com els dels Verdi.
    Salut i gràcies pel comentari,
    Jordi

    ResponElimina