diumenge, 5 de setembre de 2010

La llengua catalana i els demagogs (2)


La segona notíca lingüística d’aquest final d’estiu que crec que val la pena de remarcar és la del famós examen de “nivell C” al qual s’hauran de sotmetre els professors universitaris de les universitats catalanes i que, un cop més, ha tornat a aixecar la polseguera típica entre els elements nacionalistes més arnats del nostre país. Així doncs, trobem gent com Albert Rivera bramant afirmacions tautològiques com, “la universitat ha de ser "universal", o d'altres afirmacions ja força més suades com, "el foment del català no ha de ser una imposició". O gent com l’ínclit Vidal-Quadras que amb la seva particular retòrica incendiària i cavernària fa afirmacions com la següent: “la miopia provinciana de quatre indocumentats a Catalunya condemna el seu sistema universitari a la decadència més absoluta (...) Volem bisbes catalans, notaris catalans, jutges catalans, catedràtics catalans, volem ser uns desgraciats, però catalans. Feia segles que a Europa no s'assistia a un suïcidi cultural i econòmic de la magnitud del que està cometent la societat catalana”.

Però no només els de sempre s’han indignat per aquesta notícia. Des del mateix PSC, per exemple, no s'acaba de veure del tot clara la mesura i, així, la parlamentària Rocío Martínez-Sampere comenta que està “totalment d'acord amb l'aprenentatge suficient del català, però més important és l'atracció de talents i l'aposta per l'anglès”. Bé, tampoc no sorprèn del tot una afirmació com aquesta si tenim en compte que prové de les files d’un partit que ha lluitat durant dècades per crear en l’imaginari col·lectiu del país una imatge provinciana de la llengua i la cultura catalanes en contraposició amb la “universalitat” de l’espanyol.

Però encara resulta més sorprenent l’afirmació d’un teòric sobiranista com l’economista liberal Xavier Sala-Martín, el qual afirma amb contundència respecte a la presumpta exigència del “Nivell C” que “Jo, a la UPF, dono classes [sic] en català i estimo Catalunya. Però NO faré cap examen de català per donar classes [sic] a la Universitat Catalana. Ni el conseller Huguet ni cap membre del govern català (el president del qual no ha passat l'examen que ara exigeix a tots els professors) és ningú per dubtar del meu nivell català i no em sotmetré a cap examen. Si m'obliguen a fer un examen de català, simplement deixare la universitat Catalana de manera immediata”. I encara més sorprenent, l’economista afirma pel que fa a l’anglès que, “fa 25 anys que dono classes [sic] en anglès a la universitat Americana (Harvard, Yale i Columbia) i encara és hora de que [sic] hagi de fer un examen per acreditar el meu anglès”.

El catedràtic obvia que tota universitat americana, britànica, alemanya o birmanesa demana que l’aspirant a obtenir una plaça a la institució pertinent ha de demostrar competència en la llengua del país al qual pertany la universitat. Això, a Catalunya, per la nostra particular idiosincràcia històricopolítica, fins ara no s’havia regulat mai. I aquesta llei, d’alguna manera, simplement pretén posar-hi fil a l’agulla.

Anem a pams, però. Dissortadament un cop més cal tornar a situar els titulars de la notícia a un costat i la realitat en un altre, tal com provaré d’explicar tot seguit.
El decret en realitat demana al professorat una acreditació de coneixements suficients de llengua catalana per poder entendre i expressar-se amb més o menys solvència en aquesta llengua. Cal espeificar un parell de punts d'aquest decret per tal de desautoritzar (i ridculitzar) algunes de les afirmacions que, com hem vist, ja s'han començat a produir. Abans que res una consideració prèvia per contextualitzar l’ambient “opriment” que lingüísticament es repira a les universitats catalanes: el professor imparteix la seva matèria en la llengua que li sembla d'entre les dues oficials del país. Malgrat possibles interpelacions en català de l’estudiantat, el professor, òbviament, podrà contestar i seguir expressant-se en castellà sempre que vulgui sense cap problema. Els exàmens, el professor els elaborarà també en castellà si vol, llevat que algun estudiant demani expressament el contrari, però sempre a títol individual.

I ara sí, primer punt: malgrat tothom parlar de “nivell C” (nomenclatura que oficialment, per cert, ja no existeix, ja que o bé parlem de nivell de suficència o bé de C1, segons el Marc Europeu Comú de Referència per a les Llengües), el que realment diu el decret és que es pretén que el professorat tingui competència suficient en llengua catalana i, si bé la referència és l’esmentat nivell C1, es permet que cada universitat fixi el nivell d’avaluació que consideri més oportú per als seus professors. Com a persona que habitualment treballa en aquest àmbit puc afirmar que les facilitats proporcionades als docents perquè puguin obtenir el certificat requirit són enormes: materials, cursos gratuïts virtuals i uns exàmens fets a mida perquè no perilli la feina de ningú. I si malgrat això el professor de torn suspèn, doncs sempre hi haurà més oportunitats per poder obtenir el certificat desitjat. Altrament dit, difícilment ningú perdrà mai la plaça per motius lingüístics.

I segon punt. La mesura aquesta, a més, té excepcions: qualsevol professor convidat (encara que se’l convidi cada any i s’hi estigui fins a sis mesos) queda exempt d’aquesta acreditació: La norma, d’altra banda, no és retroactiva, és a dir, tothom que ja tingui una plaça a la universitat no li caldrà acreditar res. I en aquest darrer punt és on Sala-Martín fa completament el ridícul amb les seves declaracions i demostra amb la seva desinformació que la seva infinita xuleria supera amb escreix el seu presumpte “patriotisme” en atacar grollerament una mesura que vol posar fre –si més no aparentment– al retrinxament dels drets lingüístics dels estudiants universitaris catalanoparlants!

Però com que no hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure, totes aquestes consideracions que exposo són sistemàticament ignorades pels afeccionats a dibuixar Catalunya com una mena de gueto políticament ultranacionalista, socialment intolerant i culturalment integrista. Tenint present el que he relatat, doncs, aquests adjectius només acaben reflectint amb precisió el tarannà real d’aquells que es dediquen a insultar-nos dia sí, dia també.


2 comentaris:

  1. Se suposa tant que el català és un afegitó prescindible i que el que ens fa realment cosmopolites és l'espanyol, que ningú no es pregunta per quina raó a ningú se li demana que acrediti coneixements d'aquesta llengua que per alguns ens ha d'obrir tantes portes i que l'únic que fa és diluir-nos cada cop més com a poble. Per què no cal demostrar que se sap espanyol? Perquè se suposa que tothom el sap.

    ResponElimina
  2. És cert el que dius. És més, crec que seria divertit que a nivell institucional s'exigís també el "nivel ce" de castellà. N'estic segur que molta gent castellanoparlant no el superaria...
    I pel que fa al tema de la universalitat de l'espanyol, a mi si més no em fa una certa gràcia, ja que només cal que creuis la frontera pirinenca (i ja no en parlem del canal de la Mànega!) i de seguida comproves com d'útil és, això de saber espanyol. Si fa no fa té la mateixa importància que saber serbocroata...
    Una abraçada,
    Jordi

    ResponElimina