dimecres, 29 d’abril de 2009

Frank Castorf, el geni del Volksbühne



Res funciona, tot són quimeres. El món és irracional, la injustícia és tan evident... Com vol que faci un teatre superficial? El teatre ha de mostrar que res roman, que els processos històrics exigeixen un pensament històric, que tot plegat és una estació de pas.

Frank Castorf, Endestation


Dur, cruel, inquietant, a voltes irritant, però sempre extremadament imaginatiu i sòlid, molt sòlid, intel·lectualment parlant. I honest. Unes idees (o la negació d’aquestes idees), un llenguatge distorsionat i posat completament al servei de les imatges; dures, simbòliques, però sempre carregades d’emoció –com ha de ser damunt de qualsevol escenari! Aquestes matusseres ratlles podrien descriure aproximadament l’impressionant teatre vanguardista, experimental i radical de Frank Castorf, director del Volksbühne am Rosa-Luxemburg-Platz berlinès, o el que és el mateix, el temple del gran teatre de vanguarda europeu. Com han fet els grans teòrics del teatre contemporani (Grotowski, Kantor...), Castorf rellegeix amb una intel·ligència espectacular clàssics com Dostoievski i sobretot Tennessee Williams, per aportar-hi la seva particular mirada, una mirada amarada de nihilisme i d’expressionisme radical, però que, com a bon postbrechtià, mostra sempre un irrenunciable compromís ideològic i una gran capacitat per situar-se al costat dels que pateixen les brutalitats de qualsevol sistema. Inconformista i iconoclasta per excel·lència -música en viu, arts plàstiques i sobretot cinematogràfiques posen en qüestió els límits de la teatralitat dels seus espectacles-, el seu teatre no deixa indiferent ningú. Però el que és remarcable d'això és que, a diferència de certs enfants terribles que corren per les nostres contrades (més “aprenents de bruixot” que enfants, si ens atenem a l’edat d’alguns d’aquests individus), la transgressió no és un fi en sí mateix, sinó l’inici d’un camí sensual i èpic alhora, que l’espectador haurà de recórrer a mesura que l’espectacle escènic (em costa de definir-ho senzillament com a “obra”) avança.
Després de l’èxit de crítica (per desgràcia no vaig poder presenciar l’obra a Barcelona, per bé que gent de confiança me’n va parlar meravelles) de Endestation, versió lliure de A Streetcar Named Desire de Tenneesse Williams, Castorf ara torna a aterrar a Barcelona, al Teatre Lliure, amb Nord, adaptació de la novel·la homònima de Louis-Ferdinand Céline, on el més famós novel·lista francès col·laboracionista del règim nazi narra la seva epopeia quan fuig dels aliats cap al nord d’Europa i retrata la desolada Europa que es va trobant al seu pas. Un tema semblant en mans del geni del Volksbühne promet ser un autèntic espectacle per als sentits. Estómac fort, ment oberta i intel·lecte famolenc són els únics requisits per gaudir del show. L’entrada que tinc a les mans ja em crema literalment els dits!


Nord de Louis-Ferdinand Céline. Adaptació i direcció, Frank Castorf, Volksbühne Am Rosa-Luxemburg-Platz. Teatre Lliure, sala Fabià Puigserver, 29 i 30 d'abril de 2009.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada