Albert Sánchez Piñol: un Jules Verne postmodern

Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965) és un antropòleg amb una curiosa trajectòria personal: va desplaçar-se fins al Congo per completar la seva tesi doctoral i va haver de fugir-ne a causa de la guerra civil. L’any 2002 va sorprendre tothom amb la publicació de l’exitosa novel·la La pell freda. Segons sembla, l’èxit va originar-se a partir de l’anomenat boca-orella i a Alemanya, per exemple, va arribar a entrar fins i tot a la llista dels deu llibres més venuts del país sense publicitat de cap mena. Un fenomen d’èxit internacional “espontani”, doncs, insòlit dins de les lletres catalanes contemporànies (la novel·la ja s’ha traduït a 37 llengües!) Endut per l’èxit d’aquesta primera novel·la i insistint en uns determinats leitmotivs de caire més o menys postmodern (novel·les inicàtiques, problemes d’identitat, tractament de l’alteritat, etc.) a més d’un bon coneixement del medi (el Congo), l’any 2005 Piñol publica la seva segona novel·la, Pandora al Congo, que ja ha venut milers d'exemplars i que també s'ha traduït a diverses llengües, incloent-hi la llengua anglesa (el mercat anglosaxó és el més difícil d'abordar). Així, doncs, tal com el defineixen els seus editors de La Campana, estem parlant del novel·lista més internacional d’avui dia en llengua catalana.

Cal no oblidar, però, que quantitat no és sempre sinònim de qualitat, i més en literatura. Sánchez Piñol és un novel·lista que sap entretenir. Construeix un univers molt particular que estilísticament beu directament del realisme èpic (evolució postmoderna del realisme màgic original dels anys cinquanta) i que les seves ficcions transformen en paràbola contemporània (o d’una certa contemporaneïtat) uns fets que se situen en un temps i un espai allunyats de la quotidianitat occidental, i que faran acarar diferents personatges envers la seva pròpia humanitat (o inhumanitat). Amb una curiosa tendència a situar la geografia real original (i els seus protagonistes) a la Gran Bretanya i Irlanda, els personatges de Piñol hauran d'enfrontar-se a éssers que provenen d’altres móns que romanen ocults dins del nostre propi món i que aconduiran aquests protagonistes cap a un recorregut vital que els farà (ens farà?) teòricament reflexionar seriosament sobre la condició humana i l’immens eixam de contradiccions que ens defineix, precisament, com a humans. Sens dubte un propòsit lloable i sobretot molt coherent atès el camp intel·lectual en què l’autor es mou habitualment: l’antropologia.

Ara bé, la narrativa de Piñol té al meu parer unes mancances que el retraten de ben segur com a un antropòleg interessant, però com a un novel·lista més aviat justet (encara?), sobretot si se'l compara amb d’altres autors clàssics de novel·la contemporània.

Crec que Piñol té tres defectes narratius importants:

1) problemes de ficcionalitat

2) inversemblança de determinades situacions èpiques

3) errors formals (un cert desconeixement del medi cultural on situa l’acció)

1) Piñol no és gaire hàbil a l’hora de saber diferenciar la pròpia veu de la dels seus personatges. És a dir, té dificultats per ficcionar adequadament i aquest tret, a voltes, pot arribar a crear confusió a l’hora de discernir qui parla realment a la novel·la (a Pandora, més d’un cop vaig haver de fer marxa enrere per veure si parlava el narrador vell, el jove, Marcus... o el mateix autor com a narrador omniscient!) Aquest defecte, tanmateix, no és original de Piñol. Els escriptors que tenen moltes coses a dir i que no tenen un talent literari excessiu cometen sovint aquest pecat; de fet, un dels escriptors que cau en aquest parany és el “gran” José Saramago, probablement un del escriptors més sobrevalorats del panorama literari actual. Un gran ideòleg que genera passions entre la progressia sudeuropea, però que crea personatges febles a través dels quals dóna brida lliure als seus discursos pseudoideològics. I al final, esclar, només el sents a ell, mentre que l’entitat fictícia dels personatges es va perdent en la nit del temps... Ras i curt: moltes idees i poca literatura, és a dir, tendència clara cap al pamflet.

Piñol s’hi assembla una mica, però en un altre sentit: en el cas del barceloní cal canviar ideologia política per antropologia. Piñol posa en boca dels seus personatges frases i aforismes que són interessants, fins i tot enginyosos (alguns), però que sovint contrasten amb les característiques fictícies del personatge que crea. Com un noi de 19 anys sense experìencia en quasi res a la vida i a qui se li pren el pèl per ingenu més d’un cop a l’obra, pot arribar a formular determinats epigrames dignes d’un filòsof o d’un antropòleg? Doncs bàsicament perquè Piñol (no els seus personatges) té la necessitat de formular aquests epigrames. Val a dir que Pandora al Congo, en aquest sentit és més continguda que La pell freda, novel·la on sovint hi havia moments que pensaves que qui estava a l’illa deserta era el mateix Piñol provant d’imitar barroereament Oscar Wilde en comptes del dissortat Kollege.

2) Si narrativament Piñol tendeix cap a un cert naturalisme (o neonaturalisme), l’element fantàstic sovint tiba massa la corda de la versemblaça a l’hora d'imaginar determinades situacions que resulten senzillament increïbles. Determinats moments de la lluita contra els granotots de La pell freda o les aventures subterrànies de Marcus Gravey i els tècton a Pandora al Congo, esberlen perillosament l’esquema realista i arriben a posar en perill el mateix interès per la narració.

3) Encara no entenc el perquè d'aquesta insistència de l’autor amb personatges de la Gran Bretanya (i Irlanda); aquest fet traeix a voltes l’autor i li fa cometre errors formals que qualsevol bon escriptor no hauria de cometre. Dos exemples extrets de Pandora al Congo: en llengua anglesa, per demostrar una més gran proximitat entre dos interlocutors, no es pot passar del tracte formal de vostè al tracte informal de tu com fem en català, simplement perquè aquestes opcions no existeixen en llengua anglesa, on cal utilitzar l’invariable you en qualsevol cas. No cal dir que Piñol utilitza aquest recurs sense importar-li gaire això. Un altre error, en aquest cas de documentació: en un dels darrers capítols, l’advocat de Gravey entona l’himne britànic per calmar les masses i insisteix diverses vegades en el God Save the Queen. En els anys de la Primera Guerra Mundial, a la Gran Bretanya no hi havia cap queen, sinó un king, Jordi V, que és l’avi de l’actual Elisabet II. L’himne britànic adapta el vers principal segons el sexe del monarca: God Save the King o bé God save the Queen. No cal dir que Piñol deu desconèixer aquest fet i comet aquest error de manca de documentació.

Resumint. Crec que Piñol és un escriptor entretingut i interessant. Tot just ha iniciat la seva carrera novel·lística aquest mateix segle, per tant és jove i sobretot ambiciós, literàriament parlant. Endinsar-se en segons quins viaranys en una primera novel·la denota una ambició que l’hauria d’aconduir ben aviat més lluny d’on és ara. A Pandora, de fet, ja experimenta amb un temps narratiu més complex que a La pell i, malgrat algunes vacil·lacions, se’n surt prou bé. El camí iniciat, doncs, és valent i prometedor. La pregunta final, però, és evident: serà capaç de polir defectes com els esmentats i, sobretot, sabrà canalitzar la seva veu a través d’uns personatges que no hagin d’evolucionar per por a l'amenaça de granotots o tèctons, ni hagin de redimir-se gràcies als amors "diferents" d'Aneris o d'Amrams? La resposta potser la trobarem a la propera novel·la. Jo, francament, l’espero amb força interès.