dimecres, 13 d’abril del 2011

Dues dones que ballen: el millor Benet i Jornet




Josep Maria Benet i Jornet és l’autèntic Marathon Man del teatre català contemporani: va començar immergint-se amb èxit en el realisme teatral durant els anys seixanta; va experimentar en el seu moment amb el teatre èpic i les innovacions escèniques brechtianes; va provar sort en el teatre infantil tot creuant la travessia pel desert del teatre de text al llarg dels anys setanta; experimentà amb nous estils i tendències a partir de la represa del teatre de text de finals dels vuitanta, inici dels noranta (comèdia costumista, textos “sostractius” que seguien les noves teories d’Anne Ubersfeld); eclecticisme estilístic a partir dels 2000 (homenatges al teatre, obres amb dimensions èpiques, textos intimistes amb petjada “pinteriana”...) Quasi cinc dècades, en definitiva, en les quals Benet i Jornet ha escrit molt i de manera molt variada. Tota una sèrie de trets, però, caracteritzen el teatre de l’autor d’ençà del seus inicis: 1) la ja esmentada fidelitat al teatre de text; 2) un desig d’innovació que l’ha dut sempre a provar, experimentar, noves formes i nous discursos, sempre en sintonia amb el temps que li ha tocat de viure; 3) un compromís social respecte al seu entorn immediat; 4) uns personatges de carn i ossos d’una indubtable vitalitat existencial.
I enguany l’autor “ho ha tornat a fer” i de quina manera! I en un escenari tan significatiu per a ell com és el vell Lliure de Gràcia. Dues dones que ballen és un text dels que li agraden a Benet: un diàleg nuu on només la força de les paraules permet desvetllar els universos individuals ocults sota una formalitat que la intensitat del diàleg desgrana a un ritme pausat però intens. És evident que Benet i Jornet és un autor que se sent molt més còmode omplint les atmosferes tenses de paraules més que no pas de silencis (no és ni Eugène O’Neill ni David Mamet, en aquest sentit, malgrat els coneixements que posseeix d’aquests autors i el desig a voltes d’assemblar-s’hi). I és així, jugant magistralment amb el sentit dels mots, com Benet es retroba amb l’estil realista del seu primer teatre, però amb la càrrega d’experiència que comporten les variades immersions en diversos estils i formes al llarg dels anys. I és, precisament, mercès a aquest bagatge, que el text que ens acaba presentant resulta ric, rodó, brillant, en definitiva. Un text pausat, rítmic pel que fa la combinació de quotidianitat i transcendència, i equilibrat quant al subtil i delicat balanç entre drama i comèdia. Una relació entre dos universos aparentment llunyans, però que la desgràcia de la mateixa existència i la necessitat comunicativa dels dos universos isolats, els acabarà aproximant gràcies al sentit i la força dels mots, del diàleg. Un diàleg despullat de cap estridència, de cap gran acció, de cap gran cop d’efecte... Només la paraula com a protagonista i motor únic del desvetllament dramàtic.
Dues dones que ballen compta, a més de l’habilitat i mestratge narratius de Benet, amb el bon treball de les dues actrius i una posada en escena absolutament en consonància amb l’estil i la intenció de l’obra. Un escenari tan discret com significatiu quant als mots que s’hi pronuncien al damunt. La direcció, solvent i amb l’ofici tan característic dels treballs de Xavier Albertí, i les interpretacions, com dic, més que notables: una sòbria i continguda interpretació d’Alícia Pérez (potser fins i tot un xic massa continguda en alguns moments) i una magistral exhibició de la Dame del teatre català per excel·lència, Anna Lizaran.
Tot plegat, doncs, configura una bona mostra de teatre de text de qualitat que honora la trajectòria d’un autor que, amb el pas dels anys, ha acabat esdevenint per mèrits propis la referència indiscutible del teatre textual contemporani a casa nostra. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada