Crònica d'un desastre anunciat:: Les veus del Pamano a TV3

Un cop deixada la grip enrere, finalment em sento amb forces per escriure a l’entorn de l’adaptació televisiva de Les veus del Pamano, de Jaume Cabré, novel·la de la qual vaig parlar en el darrer escrit del bloc.
Si un sent les fonts oficials, la sèrie ha estat tot un èxit. TVE ja n’ha comprat els drets i ja s’ha doblat al castellà; es presentarà a un dels més importants festivals europeus de sèries televisives, ja és a la venda en DVD... Tothom en lloa la recreació històrica i la interpretació, així com la direcció de Lluís Maria Güell. També la sèrie va tenir un gran èxit d’audiència: el primer capítol va ser el programa més vist a Catalunya aquell dia i va situar TVC al capdamunt d’aquesta classificació tan desitjada per totes les televisions.
Ja vaig comentar a l’escrit anterior que no tenia unes expectatives gaire elevades quant a la minisèrie. Encara bo que m’ho vaig prendre així perquè la minisèrie, en efecte, va ser realment “mini”: “mini” pel que fa a extensió i, per descomptat, “mini” pel que fa a qualitat. I és que el producte que ens va oferir TV3 el vaig trobar d’una mediocritat i d’una pobresa absolutament insultants si tenim en compte la història que es narra a la novel·la de Jaume Cabré.
Vejam, si parléssim d’un guió original i una historieta per a telesèrie de canal 33 a les 23 h, potser el producte seria passable, però tal com ja vaig comentar a l’escrit anterior, parlem d’una obra literària d’una enorme qualitat; d’una novel·la densa en continguts i lligams argumentals; d’una novel·la èpica que retrata tot un temps a través d’uns personatges iniciàtics que evolucionen / involucionen a un ritme narratiu molt personal. Un llibre, per tant, que mereix una dramatització llarga que fos dividida en diversos capítols (vuit o deu pel cap baix) amb una exhaustiva feina interpretativa al darrere. Que no hi ha prou pressupost per dur a terme tot això? Doncs que adapatin novel·les del Ferran Torrent, redéu!
Perquè de tota la meravellosa complexitat de la novel·la de Cabré, a la sèrie res de res: tot just se’ns ofereix una historieta pseudoromàntica en una època difícil on els personatges es desdibuixen i simplifiquen escandalosament respecte dels del relat original. Però és que a més, la història, no és que la retallin, és que simplement la castren, la mutil·len de dalt a baix. Es perd el fil narratiu del present (que al final lliga magistralment amb el passat i deixa una incògnita de present), i el fil del passat, com és obvi, ni tan sols és complet: on són, per exemple, les famílies republicanes objecte de la revenja de l’Elisenda Vilabrú? On són els Vilabrú del passat, l’oncle encara viu i la trampa que li para la seva neboda? On és la trama del Vaticà i tota la història de la beatificació del mestre Fontelles (clau en el fil argumental de la novel·la i alhora el retrat del franquisme més corrupte)? On és l’evolució del Marcel Vilabrú? Això per no parlar del desenllaç dramàtic de l’única història que es narra (la del professor-maqui) que, a més, en canvien l’acció final i la converteixen en un autèntic nyap de precipitació i matusseria! Doncs tots aquests temes, totes aquestes històries que configuren el mosaic cal·lidoscòpic de la novel·la original de Cabré desapareixen o es potinegen per obra i gràcia dels adaptadors televisius. Conclusió, una de les millors novel·les en llengua catalana de les darreres dècades, en ser dramatitzada per TVC, el producte resultant queda col·locat al mateix nivell que un “Cuéntame” qualsevol. Així de trista ha resultat la “gran aposta” del departament de ficció (una ficció de departament, més aviat!) de la “nostra”.
I un darrer apunt que no pas per poc sorprenent deixa de ser d’autèntica vergonya aliena: com era imaginable (vergonyosament imaginable!), un cop més, la dicció i la ignorància dialectal de la llengua pròpia per part dels equips de dramatització catalans és total. Llevat d’alguns dels nens, que suposo que deurien ser originaris de les terres de ponent, tots els personatges suposadament nadius del Pallars tenen un fantàstic accent barceloní (i el contrast entre alguns d’aquests nens amb accent occidental i els seus pares ficticis d’accent barceloní resulta simplement surrealista, esclar!) Com dic, però, cap novetat: als actors catalans se’ls refot del tot la diversitat dialectal catalana. De fet, se’ls refot la dicció en general. Ja he dit altres vegades que per als “taiatreros” catalans, el crit preval per damunt de la paraula i que per això la Fura dels Baus sempre tindrà molt més èxit (per “ratllats” que estiguin) que Jordi Galceran (per frescs que siguin els seus textos). Així de trist i desesperançador és el nostre panorama artístic: la mediocritat com a horitzó quant a producte de ficció televisiva i l’esgarip per damunt de la intel·ligència quant a interpretació dramàtica.
Exercici de comparació que ja em fa por: la BBC prepara per Nadal una adaptació de The Turn of the Screw, de Henry James, un clàssic de la literatura anglesa moderna-contemporània (obra, per cert, traduïda al català a Quaderns Crema per Jordi Larios amb el títol de Un altre pas de rosca i que és del tot recomanable!) Quan la vegi i em vingui a la memòria el “producte estrella” dels equips de dramatúrgia de TV3, suposo que un cert enrojolament i una certa nostàlgia illenca em seran del tot inevitables...

Les veus del Pamano: una joia literària

-I a qui li pot interessar, això?

A la memòria.- Va abaixar els ulls perquè semblava

que el que havia dit sonava massa solemnial-:

A la seva família. A la seva filla. A mi.

Jaume Cabré, Les veus del Pamano (pàg. 361)

Els lectors alemanys estan acostumats a llegir un tipus de narrativa que combina un cert expressionisme formal –Alfred Döblin– amb una preocupació moral explícita –Thomas Mann–, trets que augmentaran notablement amb el llegat moral de la Segona Guerra Mundial –Günter Grass, Heinrich Boll...– i que inevitablement produirà que moltes de les narracions d’aquests autors s’endinsin en profunds viaranys psicològics on el conflicte individual vindrà determinat pel conflicte moral col·lectiu que comporta unes cicatrius no tancades.
Per aquest motiu es pot entrendre que Joschka Fischer, antic cap del partit verd i ministre de medi ambient alemany de l’època del canceller Gerhard Schröeder, amb fama d’intel·lectual (és a dir, als antípodes dels verds nostrats!), afirmés en el seu moment que Les veus del Pamano era una de les millors novel·les que havia llegit mai. Potser arran d’aquesta vehement afirmació, l’èxit del famós boca-orella es va disparar i el llibre de Jaume Cabré va entrar per mèrits propis en el rànquing dels 10 llibres més venuts del país teutó i, per extensió, obtingué un èxit important arreu d’Europa. De fet, la novel·la s’ha traduït a més de 9 llengües. En el nostre país, però, més enllà d’un gran èxit de crítica, el ressò que va obtenir entre el públic va ser més aviat moderat; no pas més gran, si més no, que la que obtenen qualssevol dels guanyadors de premis literaris coneguts.
La novel·la és un excel·lent mosaic no gens estrany a l’estil èpicomoral d’una certa narrativa alemanya contemporània. Meticul·lós en el detall i ambiciós quant al contingut, Les veus del Pamano retrata el devenir d’uns personatges turmentats per unes circumstàncies històriques funestes (l’enfrontament i resultat final de la Guerra Civil); la sort o la dissort d’aquests personatges dibuixa un retrat calidoscòpic de tota una època: la postguerra, tot el franquisme fins a arribar a la dita transició, per acabar entreteixint hàbilment aquest passat amb un present força problemàtic per a alguns dels personatges que configuren la trama argumental de l’obra. Un present i un passat que discorren paral·lelament al llarg de la novel·la i que acabaran confluint al final de la història. La dissort final dels personatges principals tindrà, però, una projecció inquietant: el pes i la força d’un passat no depurat, acabarà condicionant (i esclafant) les forces del present. Això acaba passant amb els personatges de ficció de la història, però no és el que passa també sòciopolíticament avui dia? Una possible lectura en clau política del final de la novel·la de Cabré, si més no, crec que deixa aquest fantàstic interrogant ben obert. I és que la novel·la, des del Pallars (entorn on se situa part de l’acció principal) fins al Vaticà, retrata amb extrema habilitat i subtilesa les intrigues polítiques i la corrupció moral de tot un sistema que llueix externament com a garant de les essències pàtries, però que mostra la seva autèntica cara a través de les accions i maquinacions d’uns personatges sinistres que dibuixen amb precisió de cirurgià el retrat del que va suposar autènticament el franquisme. L’autor, però, no ens mostra aquesta panoràmica sota la forma de denúncia històrica o pamflet, sinó a través de les vivències (sovint aventures) d’uns personatges amb cos i ànima, els quals doten d’una versemblança exquisida el relat. La intel·ligència del novel·lista es reflecteix a l’hora de combinar la dosi necessària d’emocions ben vives pròpies de tota novel·la d’intriga (amor, pors, angoixes, esperances, decepcions, revenges, ressentiments, ambicions desmesurades), amb la duresa del marc històric real dins del qual els personatges es mouen i que, inevitablement, condiciona el seu tarannà i, al capdavall, la seva sort.
Cabré domina l’art de la ficció de manera magistral i entretalla la seqüència narrativa cronològica amb tècniques diverses: salts temporals, recursos èpics (anunci d’un mateix personatge del que li acabarà passant més endavant), canvis sobtats de veu narrativa, superposició de diàlegs... Tot plegat segresta –i hipnotitza!– literalment el lector, el qual queda completament a mercès del narrador, ja que serà ell i només ell qui l’aconduirà a través d’aquest trencaclosques narratiu al ritme que el novel·lista consideri més adient.
Aquesta mena d’estil formal, però; aquesta veu narrativa sovint desconcertant, que en cinema el gran públic accepta sense problemes (vegeu si no l’èxit obtingut per pel·licules com Pulp Fiction, 21 Grams, Babel...), en literatura demana d’una certa exigència intel·lectual no sempre fàcil d’assumir per aquest mateix públic. Aquest punt, crec, és allò que ha impedit que la novel·la es convertís en un best-seller internacional de grans dimensions, tal com ha passat, per exemple, amb Ruiz Zafón i la seva sobrevaloradíssima, La sombra del viento. Les veus del Pamano no és gens difícil de llegir, però des d’un punt de vista formal no és convencional i això és quelcom que el lector-massa no s’espera d’una novel·la que en principi l’hauria de captivar fàcilment, tal com succeeix a la major part de novel·les històriques o pseudohistòriques, tan de moda darrerament. És una llàstima. Cabré ha construït un relat de moltíssima qualitat que dignifica la narrativa en llengua catalana nacionalment i internacionalment, però que no arriba a esclatar quant a popularitat fins al punt de convertir-se en un fenomen. I és que aquest “germanisme” formal, aquest esplèndid domini de la tècnica narrativa, sembla que no acaba de ser del tot apreciat a casa nostra.
La setmana que ve TVC ha programat, en el que representa una de les grans apostes de ficció de la temporada de la “nostra” (Mònica Terribas dixit), l’adaptació dramàtica, precisament, de Les veus del Pamano. Només he vist els esquetxos de promoció i, si bé l’ambientació i determinats personatges aparentment fan el pes (si més no visualment sembla fet a mida, per exemple, que l’alcalde falangista de la novel·la, Valentí Targa, sigui interpretat per un bon actor com Francesc Orella), trobo que és realment complicat que el complex mosaic que mostra la novel·la (de quasi 700 pàgines, no ho oblidem!) es pugui sintetitzar fidedignament per mitjà d’una minisèrie de només dos capítols de durada. Sens dubte tinc molt d’interès per veure’n aquesta dramatització però, això sí, bo i procurant que les expectatives no es desboquin en excés. D’entrada he de confessar també que em desperta una curiositat quasi morbosa la variant dialectal que utilitzaran els actors: cal recordar que bona part de l’acció se situa, com he dit abans, al Pallars... Tornarem a trobar-nos, doncs, amb “l’efecte Serrallonga” (per a molta gent, Txavallonga, atès l’accent txava d’un bandoler del segle XVII que era originari del cor de la comarca d’Osona)? La resposta, a partir de dilluns que ve a TV3: no us ho perdeu!

Antoine Forqueray

Tots aquells que hagin vist la inoblidable pel·lícula d’Alain Corneau, Tous les matins du Monde, sobre la vida del músic Jean de Sainte-Colombe i el duel vital i musical que al llarg de la pel·lícula manté amb el seu deixeble Marin Marais, de ben segur que han caigut rendits davant del meravellós so de la viola de gamba, instrument desaparegut del mapa orquestral clàssic durant segles, fins que uns quants estudiosos, ja en ple segle XX, van decidir de recuperar-lo per tal de gaudir un altre cop del so d’aquest instrument amb el qual diversos grans compositors del primer barroc varen compondre autèntiques obres mestres. Un dels grans recuperadors (si més no el més important) és l’igualadí Jordi Savall. De les incomptables interpretacions de Savall, jo en recomano la que és un dels meus CD’s de capçalera des de ja fa anys: precisament la banda sonora de Tous les matins du Monde

Doncs bé, deixant de banda el solipsista Monsieur de Sainte-Colombe, Marais va rivalitzar quant a prestigi i qualitat compositiva i interpretativa amb el músic de cambra de Lluís XIV (el rei Sol), Antoine Forqueray. Forqueray, també de caràcter difícil com Sainte-Colombe, no va publicar res en vida (deia que aprendre de pàgines escrites era per a mandrosos), i va ser el seu fill Jean-Baptiste, compositor també, qui va compilar i publicar tota l’obra del seu pare per a viola de gamba.

Tot allò que els músics italians interpretaven amb el violí, Forqueray ho feia amb la viola de gamba. Les seves composicions es caracteritzen per una capacitat d’improvisació extraordinària (no van ser els músics de Jazz, doncs, qui varen iniciar aquesta tendència!), capacitat que, unida a un virtuosisme d’alta dificultat interpretativa proper a la sonata italiana més que no pas a la delicada melodia barroca francesa, l’allunyava de possibles imitacions d’aficionats, així com de la popularitat del públic, popularitat de la qual, per cert, sí que va gaudir Marais. No debades un contemporani dels dos músics com Hubert le Blanche va fer famosos uns qualificatius antitètics que descrivien l’estil d’ambdós genis de la viola: segons la Blanche, Marin Marais era l’“Àngel de la viola”, mentre que Antoine Forqueray n’era el “Diable”.

I si hi ha un passatge precisament “diabòlic” quant a virtuosisme, aquest és el cinquè moviment ("La Jupiter") d’una de les seves més cèlebres composicions: la Suite número 5 per a viola de gamba i baix continu. A YouTube he trobat una versió que, si bé no és de Jordi Savall, és prou reeixida com perquè tots plegats gaudim del celestial (o potser millor, dimonial!) so d’aquest antic i meravellós instrument.