dijous, 26 de novembre de 2009

Crònica d'un desastre anunciat:: Les veus del Pamano a TV3



Un cop deixada la grip enrere, finalment em sento amb forces per escriure a l’entorn de l’adaptació televisiva de Les veus del Pamano, de Jaume Cabré, novel·la de la qual vaig parlar en el darrer escrit del bloc.
Si un sent les fonts oficials, la sèrie ha estat tot un èxit. TVE ja n’ha comprat els drets i ja s’ha doblat al castellà; es presentarà a un dels més importants festivals europeus de sèries televisives, ja és a la venda en DVD... Tothom en lloa la recreació històrica i la interpretació, així com la direcció de Lluís Maria Güell. També la sèrie va tenir un gran èxit d’audiència: el primer capítol va ser el programa més vist a Catalunya aquell dia i va situar TVC al capdamunt d’aquesta classificació tan desitjada per totes les televisions.
Ja vaig comentar a l’escrit anterior que no tenia unes expectatives gaire elevades quant a la minisèrie. Encara bo que m’ho vaig prendre així perquè la minisèrie, en efecte, va ser realment “mini”: “mini” pel que fa a extensió i, per descomptat, “mini” pel que fa a qualitat. I és que el producte que ens va oferir TV3 el vaig trobar d’una mediocritat i d’una pobresa absolutament insultants si tenim en compte la història que es narra a la novel·la de Jaume Cabré.
Vejam, si parléssim d’un guió original i una historieta per a telesèrie de canal 33 a les 23 h, potser el producte seria passable, però tal com ja vaig comentar a l’escrit anterior, parlem d’una obra literària d’una enorme qualitat; d’una novel·la densa en continguts i lligams argumentals; d’una novel·la èpica que retrata tot un temps a través d’uns personatges iniciàtics que evolucionen / involucionen a un ritme narratiu molt personal. Un llibre, per tant, que mereix una dramatització llarga que fos dividida en diversos capítols (vuit o deu pel cap baix) amb una exhaustiva feina interpretativa al darrere. Que no hi ha prou pressupost per dur a terme tot això? Doncs que adapatin novel·les del Ferran Torrent, redéu!
Perquè de tota la meravellosa complexitat de la novel·la de Cabré, a la sèrie res de res: tot just se’ns ofereix una historieta pseudoromàntica en una època difícil on els personatges es desdibuixen i simplifiquen escandalosament respecte dels del relat original. Però és que a més, la història, no és que la retallin, és que simplement la castren, la mutil·len de dalt a baix. Es perd el fil narratiu del present (que al final lliga magistralment amb el passat i deixa una incògnita de present), i el fil del passat, com és obvi, ni tan sols és complet: on són, per exemple, les famílies republicanes objecte de la revenja de l’Elisenda Vilabrú? On són els Vilabrú del passat, l’oncle encara viu i la trampa que li para la seva neboda? On és la trama del Vaticà i tota la història de la beatificació del mestre Fontelles (clau en el fil argumental de la novel·la i alhora el retrat del franquisme més corrupte)? On és l’evolució del Marcel Vilabrú? Això per no parlar del desenllaç dramàtic de l’única història que es narra (la del professor-maqui) que, a més, en canvien l’acció final i la converteixen en un autèntic nyap de precipitació i matusseria! Doncs tots aquests temes, totes aquestes històries que configuren el mosaic cal·lidoscòpic de la novel·la original de Cabré desapareixen o es potinegen per obra i gràcia dels adaptadors televisius. Conclusió, una de les millors novel·les en llengua catalana de les darreres dècades, en ser dramatitzada per TVC, el producte resultant queda col·locat al mateix nivell que un “Cuéntame” qualsevol. Així de trista ha resultat la “gran aposta” del departament de ficció (una ficció de departament, més aviat!) de la “nostra”.
I un darrer apunt que no pas per poc sorprenent deixa de ser d’autèntica vergonya aliena: com era imaginable (vergonyosament imaginable!), un cop més, la dicció i la ignorància dialectal de la llengua pròpia per part dels equips de dramatització catalans és total. Llevat d’alguns dels nens, que suposo que deurien ser originaris de les terres de ponent, tots els personatges suposadament nadius del Pallars tenen un fantàstic accent barceloní (i el contrast entre alguns d’aquests nens amb accent occidental i els seus pares ficticis d’accent barceloní resulta simplement surrealista, esclar!) Com dic, però, cap novetat: als actors catalans se’ls refot del tot la diversitat dialectal catalana. De fet, se’ls refot la dicció en general. Ja he dit altres vegades que per als “taiatreros” catalans, el crit preval per damunt de la paraula i que per això la Fura dels Baus sempre tindrà molt més èxit (per “ratllats” que estiguin) que Jordi Galceran (per frescs que siguin els seus textos). Així de trist i desesperançador és el nostre panorama artístic: la mediocritat com a horitzó quant a producte de ficció televisiva i l’esgarip per damunt de la intel·ligència quant a interpretació dramàtica.
Exercici de comparació que ja em fa por: la BBC prepara per Nadal una adaptació de The Turn of the Screw, de Henry James, un clàssic de la literatura anglesa moderna-contemporània
(obra, per cert, traduïda al català a Quaderns Crema per Jordi Larios amb el títol de Un altre pas de rosca i que és del tot recomanable!) Quan la vegi i em vingui a la memòria el “producte estrella” dels equips de dramatúrgia de TV3, suposo que un cert enrojolament i una certa nostàlgia illenca em seran del tot inevitables...

2 comentaris:

  1. Hola Jordi. No vaig veure la minisèrie, però amb tot el que dius ara ja tinc clar que no em prendré pas la molèstia de veure-la. Gràcies per avisar.

    Acabo de tornar de Nova York... a partir de demà començaré una sèrie d'apunts explicant algunes coses que vam viure i veure.

    Salut i una abraçada.

    Fins aviat,
    S.

    ResponElimina
  2. Hola, Sadurní, ben retornat(s). Celebro i envejo sanament la vostra experiència. Algun dia la Seila i jo la viurem (vam estar a punt... abans de tenir el Roc!) Estic impacient per llegir la teva crònica. Una forta abraçada. Jordi

    ResponElimina