dimarts, 29 de desembre del 2009

The Humbling, de Philip Roth: sentit i sexualitat



Ara sóc incapaç de d’actuar. Alguna cosa fonamental s’ha esvaït. Potser havia de passar. Les coses van així. No pensis que la meva carrera ha estat curta. Pensa quant ha durat. Quan vaig començar a actuar a l’escola, no m’ho prenia seriosament. Actuar era una manera de conèixer noies. Llavors vaig fer la meva primera respiració teatral. De sobte era viu damunt l’escena i respirant com un actor.


The Humbling (La humiliació) curiosament sintetitza d’alguna manera els dos principals leitmòtivs (però no únics) d’aquest bloc: literatura i teatre (o viceversa). Roth divideix la novel·la en tres capítols ben diferenciats i perfectament comparables a una estructura teatral clàssica contemporània de tres actes.

En el primer capítol, un actor cèlebre i d’edat avançada –Simon Axler– es troba en un carreró sense sortida quant a la seva capacitat per continuar actuant. Se li acaba la inspiració i sent un temor inaturable quan s’imagina a si mateix damunt l’escena. La reflexió sobre el món del teatre i d’allò que cal posseir per tal de sortir a escena, la confiança en un mateix i en allò que fa, així com un homenatge al món del teatre en general (és fantàstica l’enumeració d’obres de teatre amb suïcidis damunt l’escena que es descriu al final del capítol!), caracteritzen aquest sensacional “primer acte” de la novel·la.

En el segon capítol hi ha un salt endavant i trobem com Axler s’enamora d’una noia –Pegeen Mike Stapleton (nom d’un dels personatges principals de l’obra de teatre, The Playboy of the Western World, de JM. Synge, “pare” de la dramatúrgia irlandesa contemporània i cofundador de l’Abbey Theatre de Dublín,)– a la qual ell va veure néixer, ja que és la filla d’uns actors que eren amics seus. Aquesta relació, marcada inicialment per la diferència d’edat entre els dos amants i pel fet que ella era lesbiana i ell, doncs, la primera experiència heterosexual per a ella, ocuparà el cos principal de la narració. L’impacte que per ambdues vides té aquesta particular relació és impressionantment descrita per Roth al llarg d’aquest “segon acte” de la novel·la.

Al tercer capítol hi haurà l’impactant final d’aquesta història, l’emoció de la qual va in crescendo a mesura que la narració avança i que no penso descriure per raons òbvies (no m’agrada desvetllar qui és l’assassí de la pel·lícula abans d’hora!)

Si en el darrer escrit, en descriure l’estil narratiu de Paul Auster, parlava de sinuositat, vellutament, insinuació..., la novel·la de Philip Roth mostra un estil radicalment oposat. The Humbling es caracteritza pel seu estil directe, dur, visceral, carnal... The Humbling és una interessantíssima novel·la que afecta brutalment els sentits del lector sense anestèsia prèvia. Dissecció en viu de passions humanes extremes, de la força de la sexualitat (molt explícita, per cert), erotisme poc delicat i sobretot un enorme i profund coneixement de la psique humana.

D’altra banda és destacable com la narració passa per indrets espacials i temporals diferenciats amb personatges d’un relleu més que notable, amb emocions que oscil·len radicalment al llarg de la història, i com tot plegat té lloc en menys de 150 pàgines! Allò que molts autors no poden ni saben construir en centenars de pàgines, Roth és capaç de sintetitzar-ho en tot just un centenar i mig, cosa que diu molt del bagatge literari, del talent i, és clar, de la capacitat narrativa d’un dels millors autors vius en llengua anglesa. Atesa, però, la densitat d’allò que es narra, i malgrat l’esmentat mestratge narratiu de l’autor, si hagués de trobar-hi un “però” a la novel·la, seria precisament aquest excés de síntesi d’una història tan intensa i profunda. Amb tot, però, crec que la qualitat de la narració supera amb escreix aquest defecte.

Així, si us agraden les emocions fortes i les acceleracions sobtades del cor (entre d’altres àrees del cos humà), no deixeu de llegir The Humbling. Dissortadament la novel·la encara no ha estat traduïda ni al català ni al castellà (per això els fragments de la novel·la que apareixen al començament i al final d’aquest escrit, els he traduïts jo mateix), però sens dubte aquesta serà una de les novetats literàries destacades d’aquest propvinent 2010. Caldrà estar ben alerta doncs.


Ell es va abaixar els pantalons i els va llençar al costat del llit mentre ella atrapava el seu vibrador verd per, un cop lubricat amb oli per a nadons, fer veure que es masturbava com un home. Amb admiració, ell va dir “sembla real”. “Vols que et folli amb això?”, va dir ella. “No, gràcies”, va dir ell. “No et faria mal”, va dir ella mofeta, juganera, mentre baixava el to de la seva veu. “Prometo ser molt delicada amb tu” va dir ella. “Molt graciosa, però no fas la fila de ser gaire delicada.”, diu ell. “No t’hauries de fer enrere per les aparences”. “Va vinga”, va dir ella rient, “t’agradarà. És un nou límit”. “A tu sí que t’agradarà. No, prefereixo que me la mamis”, va dir ell. Mentre jo porto la meva polla, va dir ella. Això és el que vull. Mentre jo porto la meva gran polla verda i tu jugues amb els meus mugrons. Això sona bé”. “I després que jo te l’hagi mamada, tu me la mamaràs a mi. Tu t’abraonaràs sobre la meva gran polla verda”. “Això ho podria fer”, va dir ell. “Així que això ho podries fer. Ja et marques uns límits ben curiosos. En tot cas, hauries de saber que encara ets un home retorçat que s’excita amb una noia com jo”.


1 comentari:

  1. Hola Jordi,

    M'acabo de llegir The Humbling -ahir al vespre- i corroboro tot el que dius. És una novel·la trepidant, d'aquelles que, per dir-ho d'una manera tòpica, t'enganxen des de la primera pàgina i que demanen (exigeixen!) ser llegides d'una tirada perquè no es trenqui el ritme. Que interessant el personatge de Pegeen!, quantes voltes es pot donar a les seves raons per actuar com actua (relació amb els pares, amb les antigues parelles, amb el seu sentiment -o no- de culpa...)! I els pensaments de Simon -el seu ego i les seves inseguretats...-. Sense oblidar l'actitud de la mare, que també és digna d'anàlisi.

    Ah, i totalment d'acord amb això de les "acceleracions sobtades de cor (entre d'altres àrees del cos humà)", sobretot la part entre parèntesi, acceleracions, les del parèntesi, que es donen en almenys tres ocasions and they leave you wanting more...

    Una abraçada,
    S.

    ResponElimina