Tosca, Aragall... i a tocar el cel!

A causa de les diverses desgràcies que han aigualit aquests temps de bonhomia, bona voluntat i propòsits d’esmena diversos que acabem de passar (el terrorisme internacional, l’atur desbocat, el Jordi Hereu, l’incendi al Guinardó...), trobo important d’encetar L’amabilitat dels desconeguts d’aquest 2010 amb una certa dosi de necessària i redemptora bellesa. I no trobo res millor en aquest sentit que fruir d’un dels moments més subtils de la història de la lírica de la mà del millor tenor viu que existeix: la interpretació de l’ària E lucevan le stelle (I lluen els estels) de Tosca, de Giàcomo Puccini, en l’antològica versió que Jaume Aragall va oferir l’any 1984 a l’Arena de Verona. En aquesta versió, Aragall sens dubte certifica les ja cèlebres paraules de Luciano Pavarotti en afirmar que la veu més bella de l’ópera no era pas la seva ni la de Domingo sinó, precisament, la del tenor barceloní.

Per situar-nos, la història de Tosca se situa a la Roma de començaments de segle XIX, on els reialistes proaustricistes respresentaven l’Antic Règim en front dels partidaris de Napoleó, que duien les idees liberals sorgides de la Revolució Francesa (per bé que després tot això se n’anés en orris a causa de la megalomania imperialista del general cors). Doncs bé, aquest conflicte polític serveix de base per a l’estructura d'un melodrama clàssic: triangle amorós on el “dolent” reialista, el baró Scarpia, desitja posseir la gelosa cantant Flòria Tosca, la qual està enamorada del pintor bohemi, idealista i, òbviament, liberal, Mario Cavaradossi. Cavaradossi és capturat precisament per ajudar un amic seu liberal i és torturat per Scarpia, el qual pretén així fer xantatge emocional i “aconseguir” Tosca a canvi de l’alliberament del pintor. Ella cedeix aparentment per tal d’ajudar el seu estimat, però tant ella com Scarpia menteixen en les seves intencions reals: ell, malgrat la “rendició” de la cantant, dóna ordres d'amagat d’executar igualment el pintor, mentre que ella només cedeix per tal de poder matar Scarpia (com així acaba fent), alliberar Cavaradossi i fugir plegats. Aquest, però, és finalment executat per l’esmentada ordre final de Scarpia i, com no podia ser d’una altra manera, ella, en adonar-se de l’engany del baró i de la mort del seu estimat, s’acaba suïcidant a l’acte final de l’òpera.

E lucevan le stelle és l’ària que Cavaradossi canta des de la presó el dia abans que l’executin i on descriu, per mitjà d'un somni d'amor, els moments íntims gaudits al costat de Tosca, i com el despertar d'aquest somni significarà la seva mort. El profund dolor per la pèrdua de la vida que expressa el personatge al final de l'ària és senzillament estremidor.

El patetisme de l'escena, juntament amb la bellesa musical que tradueix aquest patetisme de manera insuperable, converteix aquesta ària en una de les més belles i llegendàries del repertori operístic. I la versió que ens regala Jaume Aragall, com podeu comprovar vosaltres mateixos, fa posar realment la pell de gallina...

Una abraçada i molt bon any 2010 a tothom!