dimarts, 2 de febrer del 2010

Crítica de la llibreria pura (1)




Fa unes setmanes vaig entrar a la Casa del Llibre del Passeig de Gràcia i vaig descobrir que Esther Tusquets havia publicat la segona part de la seva autobiografia, Confesiones de una vieja dama indigna. Aquesta sorprenent publicació (ella havia afirmat que no escriuria aquesta segona part), venia a completar la primera part de l'autobiografia, Habíamos ganado la guerra, que anava des de la infantesa fins a la joventut, i que es va publicar fa dos anys. N’havia sentit a parlar, d’aquesta primera part, però no l’havia llegida encara. Aquesta nova publicació inesperada, doncs, em va esperonar a llegir-ne la primera part. Vaig provar de cercar el llibre tot sol (era dissabte a la tarda abans de reis i la llibreria era plena a vessar), i un quart d’hora després d’haver iniciat la recerca, vaig abandonar-la. Parlar amb algú de personal em va resultar del tot impossible a causa de la quantitat de gent que anava amunt i avall de la llibreria. Finalment ho vaig deixar córrer i vaig haver de tornar cap a casa amb les mans a la butxaca.
Les llibreries haurien de ser llocs amables on el lector pogués deambular-hi sempre que volgués, i que a l’hora de fer una elecció li fos raonablement fàcil de fer-la efectiva. És a dir, just al contrari del que sol passar a les grans llibreries del nostre país.

El nostre esperit mediterrani és petit i acomplexat, i com a tal, tenim una natural i atàvica tendència a comprimir i sobretot compartimentitzar-ho tot. Cal que tot es classifiqui seguint el nombre màxim de possibilitats classificatòries. Així, a les prestatgeries de tota llibreria hi trobarem assajos, biografies i memòries (per cert, ¿per què es decideix de posar aquests dos gèneres tan diferents en el mateix compartiment? Misteri!); teatre i poesia (curiosament aquests dos gèneres també sempre van plegats a tot arreu!); narrativa en castellà, narrativa en català i tot un seguit de classificacions nacionals i/o lingüístiques d’allò més curioses: literatura en francès, en anglès, en alemany, en italià i –¡oh, sorpresa!– “altres llengües”. Anem a veure, però, més classificacions encara. A l’FNAC hi ha una classificació del tot absurda (per no dir directament, estúpida) com és la de “literatura estrangera” (!!!), oxímoron que sens dubte deu haver estat ideat per algun buròcrata que no en té ni idea del que és o del que representa la literatura: ¡¿com els “amables desconeguts” que ens “parlen” des de fa milers d’anys i que ens fan identificar ara i adés amb la (dis)sort de l’espècie humana poden ésser “estrangers” per a ningú!?

Després tenim una altra divertida classificació: butxaca o no butxaca. ¿No seria fantàstic poder veure les dues possibles versions d’una mateixa obra costat per costat per decidir quina et quedes: si la de més qualitat o la més pràctica? Doncs no. Si vols dur a terme aquest petit exercici has de seguir fent recerca per la llibreria. Algunes llibreries (Abacus) encara emboliquen més la troca i s’empesquen una nova classificació... per editorials!!!! Així no cal ja que busquis llibres de Michel Houellebecq, ni de Ian McEwan, ni de Mercè Rodoreda... Has de buscar Anagrama, Càtedra o Quaderns Crema... I embolica que fa fort!

¿Què és per tant allò que cal acabar fent quan s’entra en una de les grans llibreries del país? Doncs bàsicament anar a raure al llibreter o llibretera de torn per demanar-li allò que es busca. Aquest, per cert, el dels llibreters/eres, mereix un capítol apart. De fet potser fóra millor parlar de nois i noies que treballen en una llibreria (no és el mateix jugar a futbol que ser futbolista, oi?) El noi o noia que treballa en una d’aquestes llibreries, només un factor a mig camí entre l’atzar i la càbala, no l’ha dut/a a treballar al Café di Francesco o al Mercadona que hi ha (o hi deu haver) a prop de la mateixa llibreria. Altrament dit, si t’adreces a algun d’aquests individus, pren la precaució que es trobin a prop d’un ordinador, ja que davant de determinats autors sol·licitats poden fer la mateixa cara que farien si els demanessis una ampolla de Cerebrino Mandri.


2 comentaris:

  1. Efectivament, tens raó. En aquest aspecte, que còmode és comprar per internet. De fet, igual que a les caixes (sobretot Caixa de Pensions) posen els més indolents a "finestreta" per que t'autoredirigeixis a la màquina, a les mega llibreries succeir el mateix. Haurien d'anar amb més compte i atenció per intentar birlar-li tots els clients possibles a l'ebook a través del factor humà. La frase "només un factor a mig camí entre l’atzar i la càbala, no l’ha dut/a a treballar al Café di Francesco o al Mercadona" és brutal. I potser tens raó. Per això quan m'atenen amablement no deixo de sentir una lleugera sorpresa. La crisi ha fet augmentar el bon tracte i empatia en tothom que pretén vendre alguna cosa, algun factor positiu havia de tenir. Salut crack.

    ResponElimina
  2. Sí, noi, sí...
    Això de l'amabilitat en els llocs públics -ja t'ho he comentat en persona més d'un cop- és una cosa que dissortadament sorprèn, acsotumats com estem a la nul·la vocació de servei del nostre país. I més si has viscut força temps en un país, en aquest sentit -i en molts d'altres-, molt més civilitzat que el nostre, com és el cas de la Gran Bretanya; llavors la sensació d'impotència davant del cabdal inexhaurible de mala educació que gastem encara sobta més.
    Una abraçada, guapo!
    J.

    ResponElimina