dissabte, 20 de febrer del 2010

Nocturnes, de Kazuo Ishiguro (i 2)



Un cert sentiment de frustració plana per totes les narracions i les aventures o desventures puntuals que viuen tots aquests personatges; no els canvia la vida, però sí que els fa (ens fa) iniciar un procés de reflexió a l’entorn de les relacions humanes, les aspiracions personals, els anhels de joventut i la dura realitat que acostuma a desencisar molt hàbilment tot somni juvenil massa agosarat.

Tot plegat, però, és plantejat i mostrat sense dramatisme, sense patetisme de cap mena, ans al contrari, hi ha moments que són d’allò més còmics i entretinguts! Totes aquestes històries –sempre narrades en primera persona–, se’ns mostren com una subtil i melancòlica melodia (un nocturn) reveladora de la realitat abassegadora de la vida i de la important dialèctica que s’estableix entre la realitat i el pas del temps, i l’entreteixit que tots i cadascun de nosaltres bastim a l’entorn dels nostres somnis i il·lusions, i del límit d’aquestes fronteres oníriques que marca indefectiblement el pas del temps i la realitat que el dia a dia imposa de manera implacable. Narracions suaus, directes, fàcils de llegir i sobretot musicals, molt musicals. Totes les històries són bellament i meticulosament descrites, i totes presenten un final obert del tot coherent amb la intenció de l’autor: no donar mai cap resposta ni desenllaç, sinó plantejar una bonica partitura vital on la melodia seguirà sonant en funció de com els protagonistes acarin les seves diverses il·lusions i frustracions.

Unes històries que m’han embadalit durant un parell de setmanes llargues i que m’han deixat un dolcíssim gust de boca, com succeeix amb certes pel·lícules franceses (Les enfants du Marais, per exemple), les quals et permeten somniar tot sabent que el somni té un final ineludible que tard o d’hora colpejarà implacablement tot deixant via lliure a l’amarg desencís. I malgrat això –que curiós!– cap de nosaltres vol renunciar-hi. Talment com mosques a la llum...


Pel que sé, aquest llibre encara no ha estat traduït al català ni al castellà, i ni tan sols sé quan això succeirà. Quant a gran popularitat, dissortadament Ishiguro no és Paul Auster ni Irvine Welsh, i les traduccions de la seva narrativa potser no arriben d’immediat. Amb tot, però, per poc que us atreviu amb la llengua de Shakespeare, Nocturnes és una lectura que us recomano entusiàsticament. I si no és així, estigueu atents a la possible traducció que, més tard o més d’hora, ha d’arribar a les nostres llibreries/biblioteques. Segur. I parlant de traduccions, ja ha arribat a les llibreries les traduccions catalana i castellana de The Humbling, de Philip Roth, novel·la de la qual ja us vaig parlar fa relativament poc. No us la perdeu tampoc!

No pas perquè aparegui literalment en cap moment del llibre, però sí per l'esperit que destil·len les narracions que s'hi expliquen -a més a més del títol, esclar-, adjunto al peu de l'escrit el sublim Nocturn número 2 de Frédéric Chopin. La bellesa de les històries d'Ishiguro i la màgia d'aquesta melodia (la meva preferida de Chopin!) poden perfectament acarar-se i fer que el plaer esdevingui doble. I si no em creieu, animeu-vos a fer-ne la prova...



2 comentaris:

  1. Ei, precisament des de fa unes setmanes tinc els CDs amb els Nocturns de Chopin al cotxe! Els escolto tot sovint.

    Salut,
    S.

    ResponElimina
  2. Bona medicina per un dia atrafegat, doncs! Potser jo també acabaré fent el mateix...
    Una abraçada, Sadurní,
    Jordi

    ResponElimina