dissabte, 20 de febrer del 2010

Nocturnes, de Kazuo Ishiguro (1)




Si ella m’estimava o no, poc té a veure-hi. Però vint-i-set anys de casats dóna per a coses divertides. Moltes parelles comencen estimant-se, després es cansen i finalment acaben per odiar-se. De vegades, però, succeeix a l’inrevés. Va costar uns anyets, però de mica en mica, la Lindy va començar a estimar-me . D’entrada no m’ho podia creure, però al cap d’un temps, no hi havia ja res per creure. Un subtil toc damunt la meva espatlla en el moment que ens alçàvem de taula. Un divertit somriure de complicitat mentre creuàvem la cambra quan de fet no hi havia res de què riure, només ella enjogassada. M’imagino que això la deuria sorprendre com a qualsevol altre, però això és el que va passar. Després de cinc anys o sis anys ens trobàvem bé l’un amb l’altre, ens preocupàvem l’un de l’altre, ens cuidàvem l’un de l’altre. Com dic, ens estimàvem. I encara ens estimem avui dia.


Aquest text és un fragment que he traduït de la primera història de les cinc que apareixen en el llibre, Nocturnes, Five Stories of Music and Nightfall (2009), de Kazuo Ishiguro (foto superior). Ishiguro és un escriptor i guionista cinematogràfic anglojaponès que va néixer a Nagasaki l’any 1954, però que als sis anys, juntament amb la seva família, va emigrar a la Gran Bretanya. Premiat, entre d’altres guardons, amb el Whitbread Award for Fiction (el premi més important de les lletres angleses), els seus llibres han estat traduïts a més de vint llengües i per tant se’l considera avui dia un dels grans escriptors en llengua anglesa. Més enllà de les seves novel·les i reculls de contes, també ha escrit guions cinematogràfics: The Saddest Music in the World (2003) i The White Countess (2005). Però si Kazuo Ishiguro és conegut popularment arreu del món, és mercès a la meravellosa adaptació cinematogràfica que James Ivory va fer de la seva sensacional novel·la, The Remains of the Day (El que queda del dia), i que va ser interpretada de manera magistral per, entre d’altres, Anthony Hopkins i Emma Thompson.

Nocturnes, Five Stories of Music and Nightfall, que podríem traduir per, Nocturns, cinc relats de música i vesprada, com he dit, és un recull de cinc històries on tota una sèrie de personatges que tenen relació directa o indirecta amb la música, pateixen diversos problemes d’encaix dins del món en el qual viuen: estancament en una determinada feina, problemes a l’hora d’assolir unes fites personals que anys enrere semblaven d’allò més assolibles; lligams amb un passat que desdibuixa el present, etc.

La primera narració –Crooner– és una deliciosa història que descriu com un jove polonès que es guanya la vida tocant en una de les orquestrines que pul·lulen per la plaça Sant Marc de Venècia, un dia descobreix un crooner (és a dir, un cantant melòdic més aviat passat de moda) al qual la seva mare admirava molt i la música del qual la va ajudar d’allò més, especialment després de separar-se del seu marit (el pare del noi). Aquest cantant, passa per problemes en el seu matrimoni i per aquest motiu, de manera més o menys accidental, s’estableix una relació molt particular entre el músic polonès i el crooner...

A la segona narració –Come Rain or Come Shine–, trobem com un home que ja s’acosta a la cinquantena, després d’anys fent classes d’anglès aquí i allà (ara com ara viu a Espanya), no troba el seu lloc al món i torna a Londres, convidat per una antiga parella d’amics seus de l’època universitària als quals provarà d’ajudar a millorar la seva relació, la qual sembla que ha anat degenerant amb el temps. Aquest noi comparteix amb la dona del seu amic, ja de l’època de la universitat, una passió pels cantants americans dels anys cinquanta. La història, a més de molts moments exquisits (especialment al final), té moments també del tot hilarants!

A la tercera narració –Malvern Hills–, un jove que ha acabat els estudis universitaris prova de buscar-se la vida pel circuit de música pop independent de Londres, però no se n’acaba de sortir. En un moment donat decideix fer un petit break en la seva recerca i passar un estiu allunyat de la gran urbs per anar-se’n a compondre a casa de la seva germana, als Malvern Hills, al centre d’Anglaterra (un dels llocs més bonics i entranyables del país). Probablement la narració més dispersa temàticament parlant, però alhora la més rica també. La coneixença d’una parella de suïssos d’allò més peculiar que passen les vacances al mateix lloc que el noi i que mostren un caràcter tan diferent com diferents són les seves maneres d’acarar la vida, influiran de manera subtil però notable en el jove músic.

A la quarta narració –Nocturne–, ens desplacem fins a Los Angeles, on un músic de jazz –saxofonista–, per influència de la seva exdona, accepta fer-se una operació de cirurgia estètica a la cara, ja que creu que no ha obtingut èxit ni reconeixement fins ara (ja té trenta-nou anys), malgrat el seu talent musical, a causa de ser massa lleig. Després de l’operació coincideix a l’hotel de recuperació amb la ja exdona del crooner de la primera història, que ha acudit a la mateixa clínica per operar-se la cara també. Inicien una rocambolesca relació (no sentimental) que aconduirà el protagonista a plantejar-se el seu futur immediat i el sentit de tot allò en què es troba immergit (l’operació i la seva mateixa carrera). Una altra narració, per cert, amb moments d’allò més divertits.

A la cinquena i darrera història –Cellists– tornem a un paisatge semblant al de la primera història –té lloc a Itàlia–, malgrat que en aquest cas no se n’especifica la localització exacta. En aquesta narració, un altre cop un músic dels països de l’est (aquest cop un violoncelista hongarès), coneix una misteriosa dama que es defineix a si mateixa com a virtuosa del celo i amb la qual inicia una relació artísticopersonal (però tampoc en aquest cas sentimental) que aconduirà el protagonista a canviar el seu tarannà a partir de les diferents i a voltes desconcertants converses que manté amb aquesta virtuosa del celo.



4 comentaris:

  1. Interessant proposta. Me l'apunto, tot i que algun dia segur que voldre comprar-lo i no me'n recordaré. Em passa sovint, imagina't d'aquí 25 anys, si hi arribo (és tremendista vostè). El fragment inicial em sembla d'allò més enriquidor i trencador. Desmontant la teoria de l'amor a primera vista, deconstructing...

    ResponElimina
  2. No t'amoïnis, Josep M. Quan surti la traducció ja te'n (us en) faré memòria, tal com he fet amb la novel•leta de Philip Roth que vaig comentar fa uns dies i que ara ja s'ha traduït. Esteré alerta, doncs, a les novetats... Són unes històries molt boniques on no passa cap gran cosa i que s'acaben amb la mateixa serenor amb què comencen. Mentrestant, però, allò que s'hi diu, sense cap aparent trascendència, et fa somriure, et fa pensar i, sobretot, et fa sentir-te millor que abans d'haver-la començat a llegir. Tot un bombonet literari!
    Una abraçada, amic,
    Jordi

    ResponElimina
  3. Hola Jordi, no he llegit res d'Ishiguro però m'has convençut: poso Nocturnes a la llista.

    S.

    ResponElimina
  4. No te'n penediràs, Sadurní: hi pots pujar de peus!
    Una abraçada,
    Jordi

    ResponElimina