dimarts, 15 de juny del 2010

El Grec 2010 i el teatre: deu dubtes raonables




Després d’observar amb deteniment la programació del festival Grec d’enguany pel que fa al teatre, em sorgeixen uns quants dubtes més o menys raonables (o no). Provaré d’enumerar-los tot seguit i, no cal dir-ho, deixo la porta oberta al possible debat:

1) De què serveix la qualitat dels joves dramaturgs del T6 (com per exemple l’autor de l’obra que comento en el darrer escrit, Pere Riera) si el gran festival d’estiu de la ciutat ignora aquesta jove dramatúrgia de manera sistemàtica?

2) I seguint aquesta línia, per què la representació seriosa de teatre contemporani català consisteix és un únic text de Sergi Belbel? (d'altra banda, una gran “promesa” del teatre català, oi?)

3) I encara més: per què no hi ha cap text clàssic català (teatral o adaptació d’altres gèneres literaris), ni cap de castellà? (Valle-Inclán, Lorca, Buero Vallejo...)

4) Per què clàssics de la dramatúrgia del segle XX com Almuerzo en casa de los Wittgenstein, de Thomas Bernhard, o La lección, de Ionesco, dirigits i interpretats per catalans (i el text de Bernhard és fins i tot una producció del festival Grec!) són produccions en llengua castellana? I per què d’un altre clàssic del segle XX com Primer amor, de Samuel Beckett, se n’escull una versió de Sanchis Sinisterra... i es tradueix al català??

5) Pel que fa a les cultures convidades –enguany toca el Japó–, ¿hi ha la intenció d’organitzar esdeveniments amb cara i ulls, això és, una introspecció cultural envers la cultura de torn analitzada/mostrada des de vessants multidisciplinars (exposicions, xerrades, gastronomia, música, cinema, mitjans audiovisuals en general..., i arreu de la ciutat), o més aviat es pretén fer una mena de “Semana Fantàstica de El Corte Inglés-esta-semana-toca-teatro-japonés”?

6) Per què quan es porta o versiona teatre anglosaxó sempre hem d’anar a parar al Fringe? Bé, suposo que deu resultar més econòmic això que pretendre que la RSC o alguna producció de l’Almeida londinenc o de l’Abbey Theatre irlandès faci alguna exhibició dels seus muntatges a la nostra ciutat... Però més enllà d’això, hi ha noves dramatúrgies britàniques que no passen necessàriament pel Fringe i que aquí no apareixen mai tampoc. I que consti que admiro la frescor de molts muntatges Fringe, però és que aquí, si es porta alguna companyia invitada, sempre es programa el mateix tipus de dramatúrgia, com si això “fos” el teatre britànic i això no és així.

7) Parlant d’anglosaxons, quan deixarem d’oblidar-nos sistemàticament la seva dramatúrgia contemporània que tant ha condicionat l’escena europea del tombant de segle? On són, doncs, els/les Alan Ayckbourn, Caryl Churchill, Sarah Kane, Mark Ravenhill o David Hare, entre molts d’altres? I és que aquest any, per no haver-hi, no hi ha ni el típic Shakespeare estiuenc (per bé que, atès el nivells dels shakespeares que solen representar-se al festival, aquesta absència potser és més aviat una virtut!)

8) Per què es permet que la direcció d’un text tan meravellós com La gavina de Txèkhov caigui en mans de... David Selvas?!?!

9) Per què hi ha aquesta passió per programar Eduardo de Filippo (un autor divertit, però poca cosa més) i, tant per tant, no es programa d’una vegada un Molière amb cara i ulls, per exemple, mestre de la comèdia i molt més sòlid dramatúrgicament parlant que el napolità?

10) I el darrer i potser més important dels deu dubtes que exposo: per què aquest festival segueix la tònica pastitx/collage i, un any més, no se sap (o no es vol) acarar un determinat tipus de programació teatral que atorgui al festival un segell propi dins dels festivals europeus de teatre?

La sensació, doncs, any rere any, amb més endreços o menys, acaba sent sempre la mateixa: que això és una exhibició més del socialisme barceloní par excellence, és a dir, un aiguabarreig sense cap idea global ni transcendent; és la versió teatral del disseny i la Barcelona “guapa” i “multiculti” que els sociates han entaforat a l’imaginari dels barcelonins al llarg de les tres darreres dècades: un bonic envoltori, un gran foc d’encenalls, una brillant ampolla de cava que, un cop l’escuma s’ha esvaït, el contingut real de la copa amb prou feines conté dos ditets de líquid.

I és que, al capdavall, si hom vol gaudir de l’art i del disseny amb denominació d’origen, amb arrelament a les vicissituds socials i històriques (al glatir, en definitiva) d’una ciutat, no ens toca més remei que abandonar la ciutat del Bread & Butter, d’Antonio Miró i de Custo Dalmau per enfilar amb celeritat cap a Berlín. I quant al teatre, tres quarts del mateix: un cop analitzat el galdós programa teatral del Grec d’enguany, hem d’atansar-nos ràpidament a l’ordinador i reservar el primer bitllet d’avió cap a Edinburg si ens volem salvar d’aquest mar d’indefinició que massa anys porta ja, estiu rere estiu, fent estada a la nostra ciutat dels prodigis!



9 comentaris:

  1. De teatre no hi entenc pas tant com tu, però que el món cultural barceloní és d'una pobresa extrema es confirma cada cop que un es mou una miqueta per altres països. En la majoria de casos els criteris polítics passen per sobre dels artístics d'una manera tan evident que fa vergonya aliena. Tant de bo algun dia això canviï, però no sóc gaire optimista en aquest sentit. Salutacions!

    ResponElimina
  2. Estic d'acord amb algunes coses, però no pas tot. Fujo del pessimisme i penso que sí que s'han valoritzat joves promeses en altres edicions si bé es cert que no en aquesta, estic pensant l'any passat amb Pau Miró, i també teatre estranger de qualitat (aquest any està per veure si la proposta japonesa valdrà la pena), però l'any passat a mi em va encantar la trilogia de Castellucci. Sobre les altres reflexions sobre la varietat de teatre que trobem al Grec, bé, és evident que es pot millorar, però tot i això cal no dramatitzar, això ja ho fan a escena... El dubte que també a mi m'assetja per sobre de tot és el núm. 10, tampoc entenc per què tot es fa a mitges entre un voler i un no poder.

    ResponElimina
  3. Totalment d'acord, David. Crec que som incapaços de moure'ns sense treure'ns la poítica de sobre. I aquests intents de fer organismes "neutrals" tots acaben fracassant, ja que la neutralitat és entesa, precisament, com un joc equitatiu de quotes partidistes. I, esclar, sovint només en la discussió, molts d'aquests projectes fracassen abans de començar. I si no és abans de començar, quan es parla de pressupostos, s'ensorren definitivament: pacte cultural d'en Rigol, CAC, Consell de les Arts, el projecte fundacional de la ciutat del teatre de Lluís Pasqual... Un Lluís Pasqual, per cert, que després d'haver-li passat la pataleta del rebuig del seu projecte megalomaníac per al Lliure, sembla que ara ja és a punt de prendre un altre cop les regnes del teatre "rebutjat"... Ara ja només falta que en Flotats torni al TNC i ja haurem tancat la quadratura del cercle: Visc a Barcelona!
    Una abraçada, David.

    D'acord també amb part del que dius, Marina, però em vénen al cap els noms britànics joves que històricament s'han pogut veure (i han triomfat!) a Edinburg i els de catalans que de tant en tant surten al Grec, per exemple (i la comparació és apocalíptica per a nosaltres, esclar!) Tens raó que sempre hi ha quelcom de qualitat en un festival amb tantes obres condensades en poc més d'un mes (recordo un Jardí dels Cirerers del Talleret de Salt de l'any 91 que, juntament amb una versió d'en Flotats de Les tres germanes quan encara era al Poliorama, em van fer descobrir la màgia del teatre de Txèkhov com ningú altre ha fet fins ara...), però això és com si tens un sensacional Frankfurt on pots degustar fabulosos Bratwursts, Cracowskis... i aspires a obtenir una estrella Michelin! No parlem del mateix llenguatge culinari/teatral. Jo, si vaig a Tàrrega, sé què hi trobaré. Quan l'Ollé dirigia el maluradament desparegut festival de Sitges, sabies perfectament què hi havia; quin tipus/estil de propostes s'oferia; què hi descobriries (atreia gent de teatre de fora!) Allò sí que era un festival amb denominació d'origen! Doncs bé, després de tants i tants estius, encara ara no sé què punyeta proposa el Grec més enllà d'anar a prendre la fresca els bareclonins i els guiris ocasionals amb algun espectacle que, si hi ha sort, tindrà una certa qualitat i tot. D'acord que hi ha hagut períodes on semblava que la cosa tendiria cap a algun lloc (penso en l'etapa de Xavier Albertí, per exemple), però ràpidament la direcció s'ha polititzat de nou i ja tornem a ser al bell mig del no res...
    Per a mi un festival del nom, del pressupost i de l'embolcall de la marca Barcelona hauria de ser un dels capdavanters a Europa. Amb el temps i els mitjans de què disposa, Barcelona ja fa temps que hauria d'haver-se col·locat al mateix nivell d'Avinyó, posem el cas, però dissortadament, encara ara, som a anys llum dels occitans.
    Però potser el que és terrorífic és justament això. Que el Grec, per definició (política) és com la marca Barcelona: precisament la copa de cava que esmentava a l'escrit, això és, una de les tantes propostes d'oci més de la ciutat, com la nit dels museus, el pirotècnic de la Mercè o la cursa del Corte Inglés, per exemple.
    Moltes gràcies pel comentari, Marina, i seguim parlant-ne.
    Jordi

    ResponElimina
  4. Ai, jo cada cop baixo menys a veure coses del Grec. Tinc, per contra, molta tirada cap a Girona. El Temporada Alta sempre em fa venir set. M'agradaria saber la teva opinió. Eh, si pot ser...
    Salut!

    ResponElimina
  5. El teatre català és una 'pescadilla que se come la cola". Amb això vull dir que en general, tots i no només el Grec mostra sempre les mateixes cares, les mateixes firmes, les mateixes direccions. Li manca esperit crític i darrerament tot està perfecte. Res més allunyà de la realitat. Fa tres temporades van tenir una de bona, de grans espectacles, de descobriment de fantàstics creadors, però portem dos vivint de les rendes d'aquella.

    Per mi, aquesta que estem a punt de finalitzar ha estat la que més s'ha notat això. Per mi una sala que prometia molt en el descobriment de nous dramaturgs era la Beckett, només cal fitxar-nos en la programació de la darrera temporada... sense comentaris.

    Crec que el Grec peca de Barcelonisme amb majúscules, vol obrir-se al món i buscar més enllà de les nostres fronteres, potenciar la multiculturalitat fins a l'extrem. No obstant això, el Grec no potencia la creativitat dels de dins i porta poca dels de fora.

    El 2 de juliol vaig a veure aquesta adapció de la Gavina, tinc poques esperançes de que m'agradi, no he vist res dirigit pel Selvas, però sent tant amic del Manrique potser se li hagi pegat alguna cosa d'ell. Tinc ganes de veure el seu darrer muntage de l'obra Neil Labute.

    I jo no coneixia a Filippo però després d'aquesta temporada em sento empatxada i també trobo a faltar dramaturgs britànics i nord-americans del nostre segle que sembla que s'han oblidat.

    Pel que fa el tema del idioma, m'agafes en una mala setmana, després de la discussió per culpa del bloc i els premis blocs de Catalunya. No crec que sigui tema de discussió important que dues obres estiguin en castellà, crec que tots som bilingües. 'La lección' ve de Madrid, directament en castellà, cap problema i 'El Almuerzo...' està en castellà perquè la Machi no la veig parlant català... i millor que actuï i en la seva llengua materna...

    ResponElimina
  6. Hola, Matilde,
    Per circumstàncies personals no he assistit mai (encara) al Temporada Alta (vaig tornar a terres llemosines fa cosa d'un any i mig amb criatures molt petites després d'un llarg període per terres britàniques). Però pel que he llegit d'aquest festival i la seva programació, és un d'aquells que duu empremta, denominació d'origen. D'aquells que només esmentar-lo ja et ve el cap el que hi pots trobar (i bo) i això trobo que és l'ideal. És just el contrari del que passa amb el Grec. Que tothom en parla i, més enllà dels espectacles puntuals de qualitat, en general ningú no sap ben bé cap on va... Ni els mateixos organitzadors. I per pressupost i per història, realment ja té delicte la cosa!
    Una abraçada,
    Jordi

    ResponElimina
  7. Hola, Butaques...,
    En efecte, el tema de la llengua no importa... o sí? Perquè no em diràs que no és absurd de traduir al català una versió de Sinisterra, quan tens tot Beckett al català i Sinisterra té prou criteri i qualitat com per no tocar la seva versió si, com molt bé indiques, som bilingües!
    No sabia que David Selvas era molt amic de Manrique, però em temo que poc tingui a veure això amb el tema de la qualitat en la direcció. L’Àlex Susanna era molt amic de Gil de Biedma i això no obsta que el bon Àlex sigui un mediocre poeta i un insofrible prosista, mentre que Gil ha estat un dels millors poetes de la darrera meitat del segle XX. Així, doncs, potser sí que cal donar una oportunitat perquè l’atractiu Selvas redimeixi les seves limitades dots interpretatives a través d’una direcció honrosa. En tot cas estaré atent als teus comentaris a partir del 2 de juliol!
    Pel que fa a l’estat del teatre català, encara no tinc prou coneixements actuals com per emetre un veredicte global ja que, com li deia a la Matilde Urbach, m’he passat uns quants anys residint a la Gran Bretanya on –allà sí– m’he, literalment, empatxat de teatre anglosaxó (britànic i americà). I et diré una cosa: les discussions entre teatre públic-teatre privat, Fringe, subvencions, retalls de les institucions, oblit d’un determinat tipus de teatre, manca de risc, etc., no són tan diferents de les que tenim aquí. La diferència, esclar, rau en la immensa tradició que aquella gent acumula al darrera i la nostra minsa i recent tradició que, com aquell qui diu, hem començat a construir fa quatre dies i fins fa un parell, aquesta "construcció" l'hem feta amb una sabata i una espardenya.
    Però d’això en podem seguir parlant en propers escrits si et sembla...
    Un cop més, moltes gràcies per l’aportació i, com deia, espero “amb candeletes” el teu comentari de La Gavina.
    Una abraçada,
    Jordi

    Pd.- ...no sé en què consisteix això que dius dels problemes amb els premis Blocs Catalunya, però per si de cas jo ja he votat pel teu bloc!

    ResponElimina
  8. Just estava llegint els punts inicials de l'apunt m'anaven apareixent les reflexions que després comentes. Barcelona fa temps que és un parc temàtic. La poca autoestima de pais que tenen els dirigents socialistes, afegit al paper galdós de la seva eco marca blanca, fa que passin coses d'aquestes. Cal que fotin el camp quan més aviat millor. Nivell cultural n'hi ha, però s'ha de saber gestionar, potenciar i vendre d'una manera coherent. Salut rei.

    ResponElimina
  9. Sí, no és que tingui gaire fe en els que puguin venir després, tot sigui dit de pas, ja que durant dècades també han manifestat una concepció de la cultura força limitada, però per una qüestió d'higiene democràtica (i del propi partit socialista barceloní!), crec que cal un canvi al més aviat possible.
    Salut, Josep M, i gràcies pel comentari.

    ResponElimina