dissabte, 24 de gener de 2009

Un tramvia anomenat Desig (1)


Un tramvia anomenat Desig mostra els conflictes generats pel triangle que formen Blanche i Stella Du Bois –dues germanes procedents d’una família adinerada del sud dels Estats Units vinguda a menys–, i el marit d’aquesta darrera, Stanley Kowalski, descendent d’immigrants polonesos i treballador en un suburbi de New Orleans. La presència d’un quart personatge, Mitch, amic de Stanley, també serà important en el desenvolupament de la trama.
La creixent tensió generada per les diferències humanes i socials dels diferents personatges abocaran l’obra cap a un desenllaç dramàtic, ben típic, d’altra banda, de les obres de Williams. Com a home del sud, Williams utilitza el simbolisme que genera aquesta regió separada del
mainstream de la societat americana per un intricat complex de factors polítics, culturals i econòmics, per crear el que podríem anomenar “una lírica del desesper”, un aixopluc per als desvalguts. Els seus personatges desprenen una sensualitat que ben poc té a veure, per exemple, amb els models masculins dels drames d’Arthur Miller, l’altre gran dramaturg americà de la dècada dels quaranta-cinquanta. Els personatges de les obres de Williams posseeixen una extrema sensibilitat que xoca frontalment amb la rude mitologia masculina (i masclista) d’un determinat sud impermeable al patiment, ocupat exclusivament en preservar uns valors ja periclitats en un món que esdevé una selva per als exclosos, per a tots aquells que se senten diferents. El retorn a un passat mític, doncs, és l’únic recer que els queda a tota aquesta galeria d'ànimes perdudes que configuren l’univers teatral de Tennessee Williams. Un estol de personatges, com el mateix sud, arruïnats, ancorats en un temps irreal, desposseïts de tot i que, en convertir-se en herois tràgics per mitjà del reconeixement de les seves faltes, il·luminen els defectes més profunds de la seva comunitat.
Blanche du Bois és un dels personatges que respon plenament a aquest perfil i, en haver de fugir d’un passat ruïnós, tant des d’un punt de vista material com moral, xoca frontalment amb l’ambient sòrdid dels suburbis de New Orleans. Aquesta dura realitat provarà d’evitar-la per mitjà de la fantasia i d’unes formes pseudoaristocràtiques, precisament en un lloc on l'estultícia imperant és a les antípodes de l’esperit del personatge. El contrast entre aquestes formes delicades, quasi etèries, de Blanche amb el primitivisme del seu cunyat, crearan una tensió que anirà
in crescendo a mesura que avanci l’obra.
L’obra, de trama aparentment senzilla (paradigma del teatre realista americà), és en realitat una obra complicadíssima de resoldre correctament, atesa la immensa complexitat dels seus personatges; uns personatges dialèctics (en el sentit brechtià del terme) que han de fugir dels extrems per tal d’evitar un maniqueisme que aconduís l’obra cap al melodrama, solució aparentment fàcil: "una dona ximpleta i somniadora fuig d’una passat obscur i busca refugi en la seva germana, però el marit d'aquesta germana, una mala bèstia rude i violenta, li farà la vida impossible fins al final". I ja tenim, doncs, uns
Cims borrascosos, en versió americana! Res més lluny del text original i de la intenció de Tennessee Williams. Williams va aprendre d’Anton Txèkhov com construir uns caràcters turmentats que, sota una capa d’aparent normalitat, amaguen tot un ventall de frustracions ocasionades pel medi on els toca viure. Alhora va beure també dels mites grecs i de les frustracions anímiques i socials del teatre d’Eugene O’Neill. El seu teatre, doncs, va deixar una petjada important, tal com es veurà posteriorment en l’obra d’Edward Albee, per exemple.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada