dissabte, 24 de gener del 2009

Un tramvia anomenat Desig (i 2)



Hi ha hagut molts “Tramvies” al llarg dels anys, però que reflecteixin l’esperit del text, potser no tants. Aquesta obra és habitualment bandejada de les nostres cartelleres (tal com passa, de fet, amb bona part de les obres de Tennessee Williams), ja que una representació fidel a l’esperit real del text i de l’autor requereixen d’una subtilesa i d’una intel·ligència escèniques difícils de trobar a casa nostra. No pas per manca de talent, sinó més aviat perquè els interessos dels nostres grans directors tenen altres objectius. Recordem que la tradició teatral contemporània catalana té una debilitat per la trencadissa, la transgressió visceral, la desconstrucció paranoica... La tradició germànica postbrechtiana (Peter Weiss, Heine Müller...) és el mirall d’una bona part dels nostres directors d'avui dia. Només cal veure els muntatges, per exemple, dels idol·latrats Calixte Bieito o Àlex Rigola per poder copsar plenament aquesta tendència. Així, doncs, una obra realista americana, popularitzada pel cinema clàssic americà dels cinquanta, no té la més mínima contemporaneïtat desitjable per ésser escenificada pels nostres gurús escènics. Potser es poden permetre, com a màxim, de fer un pastitx pseudolíric totalment personalista (ergo elitista) de diversos fragments de les obres de Williams (les més desconegudes, of course, no fos cas que el producte acabés resultant massa “senzill”!), tal com va fer Xavier Albertí a Tennessee, ara fa un parell d’estius a Barcelona. Però això és tot.

Quina immensa i agradable sorpresa, doncs, l’arribada a les nostres cartelleres d’una nova (i fresca!) versió d’aquesta gran obra de Williams de la mà de la jove Escena Nacional d’Andorra. La companyia pot ser jove, però com deia Oscar Wilde en parlar de la joventut, I am not young enough to know everything.

Uns intèrprets i una direcció pràcticament desconeguts pel gran públic ens regalen una interessantíssima versió amb una escenografia dissenyada a cavall entre un realisme i un simbolisme que nodreixen i coloren uns personatges equilibrats (dins dels seus particulars desequlibris), que alhora també es mouen entre la fidelitat a un cert naturalisme proper al text original i la desconstrucció escènica per mitjà de jocs metateatrals d’arrel pirandelliana. Aquest darrer aspecte passa per la creació d’un personatge a partir de les mateixes acotacions que Williams va indicar en el text, i sobretot per la interpretació de Blanche i el seu caràcter dual, tret que Pepa Plana dibuixa gràficament, explícitament, damunt l’escena amb mà mestra. L’actriu li atorga al personatge un emotiu realisme a l’hora de narrar i sentir la realitat de la qual vol fugir, i al mateix temps el transforma visualment per mitjà de la pantomima quan esdevé somniador i hiperbòlic.

El fet que aquest treball l’hagi dut a terme una clown com Pepa Plana, encara facilita més aquesta intenció de deformar visualment aquella "deformitat" interior que Blanche arrossega al llarg de l’obra. Una construcció dramàtica i per tant una direcció (Ester Nadal) senzillament intel·ligent, molt intel·ligent! Una intel·ligència i subtilesa que, com he dit abans, no és un fruit habitual en els nostres escenaris a l'hora de tractar aquesta mena de textos. Amb l’excepció, això sí, del gran (i força detestable!) Joan Ollé, probablement el millor director escènic que hi ha al nostre país avui dia.

L’obra té punts febles també, com per exemple, un excessivament contingut i gris Stanley, que si bé té una presència escènica notable, no dóna el contrapunt necessari a la versatilitat de Blanche, o un de vegades descol·locat personatge-didascàlia, que algun cop es perd (i alhora ens fa perdre a nosaltres també) dins del seu propi simbolisme. Aquests petits “peròs”, tanmateix, no desvirtuen ni de bon tros una versió, com dic, notabilíssima del gran clàssic de Tennessee Williams i que paga la pena –i molt!- d’anar a veure abans no marxin de bolos a fer les “catalunyes”.

Aquesta obra es representa a la sala Muntaner fins al dia 25: esperem que la prorroguin o que la tornin a representar més endavant (Grec 2009, per exemple?) Creuem els dits!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada