dijous, 28 de maig del 2009

Gràcies, Pep!



El futbol en si, de ben segur és el de menys. Una determinada humanitat, unes conviccions fermes, una noblesa necessària (molt necessària!) Tot el millor d'un grup humà que es prepara per superar tota mena d’obstacles, però amb la dosi de dignitat que cal per aconseguir-ho. Una autèntica lliçó. Guardiola ha atorgat un verb i un predicat al futbol, habitualment tan brut, tan matusser, tan analfabet! Ha sabut –per fi!– posar la humilitat i el respecte als altres com a mascaró de proa del respecte cap a un mateix i, juntament amb la capacitat de diàleg, el talent i el dinamisme que el caracteritzen, ha assolit un gran èxit personal i col·lectiu. En definitiva ha sabut crear molts “millors” al seu voltant sense que es pugui saber ben bé qui és realment el “millor”.
Determinades emocions costen molt d’esborrar i d’alguna manera connecten passat, present i futur. Ahir me’n vaig adonar. El meu oncle -culé de pedra picada!- em va portar per primer cop al Camp Nou quan tenia 11 anys; em va fer soci del Barça quan en vaig fer 13. Entre d’altres coses sàvies, un dia em va dir que en el món de l’esport mai parlés d’enemics, sinó de rivals. Mai ho he oblidat. Ara, quan sento parlar Guardiola, crec que per fi hi ha algú que ha escoltat la seva veu i l’ha universalitzada. Quan l’any passat vam perdre la semifinal contra el ManU, el primer que vaig fer –i no va ser fàcil!– va ser felicitar els meus amics anglesos; no pas sorprenentment, ahir vaig ser pagat amb la mateixa moneda. Crec sincerament que això és el millor de l’esport; crec que això és el que transmet Guardiola i crec que això, simplement, era el que em va saber transmetre el meu oncle.
I per cert, ell se’n va anar sense veure el seu Barça guanyar cap copa d’Europa (i tanmateix va veure com en perdíem dues!) En Roc té dos anys i ja ha “viscut” dues Champions (i en Blai, amb poc més de dos mesos, una). Potser per tot plegat, ahir, inesperadament i de manera quasi infantil em vaig emocionar després que Messi marqués el segon gol. En el moment no vaig acabar d’entendre’n el perquè. Després sí que ho vaig entendre: si a Messi el va abraçar tothom després del seu meravellós gol, a mi també em van abraçar. Em va abraçar el millor del passat i el millor del futur del barcelonisme.
Per a ells també, visca el Barça!

4 comentaris:

  1. L'elegància en el fons i en les formes, el seny i la moderació, l'ambició (ben legítima) sense arrogància, la perseverança... són algunes de les qualitats humanes que més aprecio i que s'ajusten perfectament a la manera de fer i de ser d'en Pep Guardiola. Espero que aquest Barça duri anys i anys i que serveixi d'exemple pel país i per tots nosaltres.

    Salutacions,
    S.

    ResponElimina
  2. Totalment d'acord, Sadurní. Comparteixo plenament aquests desitjos. Una abraçada.

    ResponElimina
  3. Curiós la diferència de models; Floren vs Barça. Ens hem de sentir orgullosos de l'equip i el model que hem construit basat en la forma i sense oblidar el resultat. Un grup de cracks no constitueix un equip, un equip és molt més que això. Podem estar tranquils; la força i la motivació extra que dóna el fet de tenir 7 jugadors de la pedrera al primer equip és molt important. Algun dia haurem de procedir al canvi de mentalitat perdedora (majoritària) del culé (sobretot del camp) i a gaudir de l'espectacle i de l'equip que ens representa. Ho aconseguirem? Josep M

    ResponElimina
  4. Hola, Josep M. Ho veig una mica difícil, ja que hi ha massa factors que configuren una mentalitat perdedora (molt lligada, dissortadament al tarannà històric i polític del país) com per capgirar el panorama només per un equip que tot just sembla acabar de començar un possible cicle. Esperem que, com diu el Sadurní, duri molts anys i que en efecte la mentalitat a la llarga (molt a la llarga, però!) pugui anar canviant... Salut, company!

    ResponElimina