Jeanette Winterson: Oranges Are Not the Only Fruit

I thought about the dog and was suddenly very sad; sad for her death, sad for my death, for all the inevitable dying that comes with change. There’s no choice that doesn’t mean a loss. (p. 167)

De vegades hi ha certes frases, afirmacions, que de sobte sembla que t’apuntin directament. Sembla que l’autor/a –sovint tan lluny del teu entorn en l’espai i en el temps– et retrati per dins, il·lumini el teu pensament, el teu estat anímic, les teves angoixes, les teves esperances. Aquesta és la màgia de la literatura, la màgia del gran testimoniatge de la humanitat; les grans mentides que revelen la més immensa veritat: el pensar, el sentir i el devenir de l’home des que el món és món.

I això m’ha succeït, precisament, llegint Jeanette Winterson, una de les veus temàticament més contundents i narrativament més lúcides de la literatura anglosaxona contemporània. Oranges Are Not the Only Fruit és la primera novel·la que va escriure Jeanette Winterson i va causar un notable impacte dins del panorama de les lletres britàniques dels anys vuitanta del segle passat. Narració autobiogràfica –que cal no confondre amb autobiografia!– situada als anys seixanta als afores de Manchester, Winterson ens descriu l’estricte ambient religiós en el qual va créixer, enmig de fervorosos evangelistes. Una atmosfera, val a dir, que sovint i de manera inconscient transporta el lector mentalment al Bible Belt americà més que no pas a l’Anglaterra de The Beatles. De manera aparentment natural i alhora subtil, l’autora descriu les sensacions que li genera el món que l’envolta amb una tensa innocència que acaba esberlant-se en el moment que la protagonista se sent atreta per altres dones. La reacció que provoca aquest sentiment dins d’una comunitat com aquesta és evident i impactant: exorcismes, càstigs, marginació i expulsió final de la comunitat, en són les conseqüències inevitables.

Sense caure en maniqueismes fàcils (la identificació de la protagonista amb els seus orígens és forta) i mostrant tothora una contemporització narrativa absolutament lloable, la veu de l’autora sap retratar les sensacions personals més profundes, d’una banda, i el desig d’alliberament i el posterior dolor que li comporta la soledat en haver de fugir del seu entorn “natural”, de l’altra. Una fugida, però, que l’autora creu més que necessària i alhora perfectament projectable a tot ésser humà quan l’ocasió o les circumstàncies són escaients. Winterson reflexiona amb profunditat sobre la capacitat i la necessitat de la presa de decisions transcendents a les nostres vides, i del que aquestes decisions sovint comporten: el risc, la felicitat, l’angoixa, l’amor i la mateixa vida o la mort, ens ve a dir l’autora, depenen d’aquestes potser incòmodes, però necessàries decisions: At one time or another there will be a choice: You or the wall. The City of Lost Chances is full of those who chose the wall (pg. 110).

Jugant sovint amb la paràbola literària (identificació de la sort de la protagonista, per exemple, amb la de Lancelot en ser expel·lit de la “pura” cort del rei Artús i els seus cavallers a causa d’un amor prohibit), Winterson mostra tenir un bagatge literari molt ric i una magistral capacitat narrativa on cada paraula, cada imatge o cada paràbola t’acondueixen inevitablement envers un món que es va enfosquint i on la necessitat de llum esdevé un imperatiu vital.

Per a molts aquesta novel·la, a més de totes aquestes qualitats vagament descrites, també representa potser la irrupció més diàfana del lesbianisme en la literatura contemporània, després de la ja mítica Radclyffe Hall, que a finals dels anys 20 va publicar la que encara avui es coneix com la “bíblia" del lesbianisme: The Well of Loneliness (El pou de la solitud).

Per tot plegat, personalment trobo aquesta novel·la absolutament recomanable per a tot aquell a qui li plagui indagar en tota mena de realitats humanes, tant les que ens resulten més properes com les que aparentment -només aperentment!- no ens ho resulten tant, per bé que aquest concepte de proximitat i llunyania sigui força relatiu, tal com la novel·la ens acaba demostrant: al capdavall tots anem a parar al mateix pou de sentiments i conflictes, i tots maldem per sortir-nos-en tan bé com sabem (o podem). El perquè d'aquesta proximitat, la mateixa autora ho defineix molt bé al pròleg de la novel·la: She [la protagonista] has to deal with the big questions that cut across class, culture and colour. Everyone, at some time in their life, must choose wheter to stay with a ready-made world that may be safe but which is also limiting, or to push forward, often past the frontiers of commonsense, into a personal place, unknown and untried (...) Oranges deals absolutely with emotions and confrontations that none of us can avoid.”

I és que, en efecte, després d’haver llegit una narració com Oranges Are Not the Only Fruit, et queda aquella agradabilíssima sensació que la bona literatura –la gran literatura!– consisteix precisament en això. I que agradable resulta, en una fosca època de Ildefalconismos i Ruizzafonismos, de trobar algú que assoleixi aquests propòsits d’una manera tan brillant com realment ho fa Jeanette Winterson.

Fa ben poc vaig descobrir que la novel·la havia estat traduïda al castellà, però no pas al català (encara?) Un títol en castellà, per cert, força desafortunat –Fruta prohibida– si es té en compte que el títol original té sentit dins de la narració i que no hauria estat pas cap disbarat lingüístic mantenir-lo. La traducció va ser publicada per Edhasa i Salvat, però no sé si s’ha reeditat. De fet, no he estat capaç de localitzar-ne cap nova edició pels canals habituals i és per això que dissortadament no en puc donar la referència. So sorry!