dimarts, 16 de juny de 2009

El casino de don Florentino



Suposem que en un context de crisi espectacular, certa gent està acostumada a gastar-se 200 euros cada nit al casino i no els va malament. N’hi d’altres que només se’n juguen 30, 10 o fins i tot menys, però aquests no aporten quasi res al casino i per tant no compten a l’hora de copsar l’atenció del joc. Tots aquests que es juguen 200 euros, sempre ho solen fer a senars i parells, o al roig i al negre, com a riscos màxims. Ara guanyen més uns, ara guanyen més els altres, i així van fent. De cop i volta, però, apareix un senyor que aposta 1200 euros a dos números i, davant l’impacte que aquesta inversió causa, els altres, tot d’una, l’acusen de ser poc ètic, de fer saltar la banca, d’immoralitat en un context de crisi (ara se'n recorden de la crisi!), i d’altres estirabots semblants. Ras i curt, que actuar d’aquesta manera és una vergonya i que així no es pot jugar com déu mana!
Vejam si ho acabo d’entendre. Sempre que la ruleta no estigui trucada o que els que canvien les fitxes no facin trampa (cosa possible, però que llavors s’hauria de denunciar i demostrar), em demano on redimonis hi ha la poca ètica de l’assumpte? En tot cas hi ha un gran risc per l’individu que ha fet l’aposta i punt. La poca ètica és potser anar al casino a jugar cada nit on abans hi havia un bingo on hi jugava(en) tot(s) el(s) poble(s) i on, per descomptat, tenia més importància el joc en si que els guanys que aquest divertit joc generava. Des que hi va haver inversions alienes per tal de treure’n profit i el joc va passar a ser un mitjà per comptes d’un fi en si mateix, el bingo va ser reemplaçat per un casino de luxe on només uns pocs hi tenen cabuda i on només els que aposten 200 euros cada nit tenen alguna possibilitat d’optar-ne als sucosos guanys per poder seguir enriquint-se. Un cercle viciós que no s’atura i que els que hi són, òbviament, no volen deixar de formar-ne part.

No m’agrada Florentino Pérez i, no cal dir-ho, encara menys la institució que representa. No m’agrada la fatxanderia, la prepotència i l’arrogància que destil·la –històricament- el club de la capital del regne i, avui més que mai, el seu president. Però els atacs rebuts per la compra de dos jugadors a preus estratosfèrics no els entenc en absolut. El futbol d’elit d’avui dia és un mercat i, com a tal, es regeix per les regles del lliure mercat; si algú, per tant, aconsegueix 95 milions d’euros i se’ls vol gastar en un sol jugador, té tot el dret del món de fer-ho. I té tot el dret a inflacionar el mercat tant com vulgui si ell creu que això pot beneficiar l’entitat a qual representa i desestabilitzar les entitats rivals. Un altre tema, insisteixo, és si ho fa legalment i seguint les normes establertes, però em sembla que ningú ha denunciat aquest aspecte explícitament encara. I poso xifres i noms per exemplificar el que provo d’explicar: ¿pagar 40 milions per Ribéry, 36 per Drogba o 33 per Dani Alves és ètic i no és gens ofensiu “en un context de crisi”, però pagar-ne 95 per Cristiano Ronaldo sí que ho és? Doncs francament no ho entenc. Jo l’únic que veig és que aquest senyor se la juga per un jugador el rendiment del qual està per veure quin serà. Això, però, és completament problema seu (i tant de bo li surti malament!) No encerto a veure-hi, doncs, res més en tot aquest enrenou.

I és que em sembla que la hipocresia (així com l'amnèsia) que hi ha estesa pel món del futbol és enorme. Ningú sembla recordar ja que la copa d’Europa de fa uns anys era un trofeu que premiava el millor equip de futbol i el que havia sabut gestionar més bé que els altres el seu club (i, a diferència d'ara, això no volia dir només gestió econòmica). Així, abans hi havia grans duels europeus amb l’Hamburg, el Borussia de Dortmund, el Nottingham Forest, l’Anderlecht, el Celtic de Glasgow, l’Ajax d’Amsterdam, el PSV Eindhoven, el Saint Etienne o l’Steaua de Bucarest, entre molts d’altres. Tots aquest equips han guanyat copes d’Europa i ara tanmateix són simples equips de segona, tercera o quarta fila. La copa d’Europa és un xou mediàtic, luxós, especulatiu i, consegüentment, restringit a un escassíssim nombre d’equips. Concretament només set equips poden aspirar realment avui dia a guanyar l’
orejuda: Barça, Madrid, els dos Milans, el Liverpool, el Manchester United i el Chelsea. Potser podem situar tres equips més a la recàmara (han perdut pistonada, però encara són prou "poderosos" com per poder provocar alguna sorpresa): Arsenal, Juventus i Bayern de Munic. Total, com dic, set equips més tres extres. I d’aquests a la resta, el buit més absolut. Aquesta és, doncs, l’ètica real del món del futbol d’avui dia. Aquest és el “futbolmercat” que tots hem acceptat i del qual gaudim cada setmana (amb un munt de partits perquè els qui remenen les cireres els cal que així sigui!) I amics meus, això és el que un servidor troba realment injust i immoral. Ara bé, si no queda cap altre remei que acceptar aquesta immoralitat, doncs prefereixo que el meu club estigui entre aquests “escollits”, però, si us plau, pensem-nos-ho dos cops abans de parlar del que és ètic i del que no és ètic en segons quins contextos. Més que res perquè no hagi d’emmirallar-me per recordar qui sóc i sobretot enmig de qui estic, i haver-me de prendre una bona dosi d’Àlmax per suportar-ho.

2 comentaris:

  1. Hola amic. Efectivament, el mercatto és el mercatto. El que passa és que el Laporta està "crescudet" i pel que li queda de president vaticino que anirà treient pit, com a minim, fins que comenci la temporada. Espero que aviat el Pep Guardiola torni a cobrar el protagonisme esportiu blaugrana, que al capdavall és el que importa. I ull; els hi regalo en Cristiano i el model. La forma importa tant comn el fons i nosaltres podem estar tranquils; el nostre model es de futur amb present. Ells cremen les naus i pobrets com fallin, perquè acabaràn com va acabar en anteriors campanyes l'ésser superior. Poca memòria o desesperació? Potser amdues coses. Una pregunta: on juga Messi, el millor jugador del món?

    ResponElimina
  2. Hola, Josep Maria. Sí, en efecte, estic d'acord amb el que dius, per bé que en l'escrit vaig (o he provat d'anar) força més enllà de la simple discussió sobre si la política del Barça de cara a la temporada vinent és millor o no que la del Madrid. Tanmateix, merci pel comentari.

    ResponElimina