diumenge, 11 d’octubre del 2009

Àlex Rigola i el Teatre lliure



L’any 2000 em van encarregar de fer un pròleg per a la versió d’una obra que s’havia d’estrenar al TNC: l’obra era Les variacions Goldberg, de George Tabori, i la va dirigir el fins llavors desconegut Àlex Rigola. A més del pròleg, també vaig haver d’elaborar el programa de mà ja que, en versió literal de la persona que em va fer l’encàrrec, “hi ha certs directors que això d’escriure no els va gaire...” Val a dir que l’obra –no sé pas si per l’efecte de la “síndrome d’Estocolm” o què– em va encantar, i la imaginativa posada en escena de Rigola em va literalment fascinar. A partir d’aquí vaig seguir les passes del director barceloní amb interès: em van impactar les seves versions de Woyzeck, de Georg Büchner, i molt especialment, Titus Andrònic, de Shakespeare. Posteriorment vaig anar-me’n a viure a la Gran Bretanya i òbviament en vaig perdre la pista, si més no, la pista directa.

Després de la mort de Josep Montanyès i de la pataleta de Lluís Pascual, el Lliure va caure en mans d’Àlex Rigola l’any 2003. El jove director, doncs, en ben poc temps va passar d’ésser pràcticament un desconegut a ser el director-programador d’un dels dos teatres més importants del país. Quina és la clau d’aquesta carrera tan metòrica fins ara? Doncs personalment crec que aquest “ascens” respon a diverses raons: 1) talent escènic innegable 2) criteri dramatúrgic molt clar 3) la influència de la tradició germànica postbrechtiana en determinats directors (no pocs) catalans.

Quan Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany funden l’any 1960 l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, encara en ple franquisme i amb l’objectiu d’oferir una alternativa teatral europea i de qualitat del tot necessària davant l’adotzenament del’Institut del Teatre de l’època que dirigia Guillermo Díaz Plaja, des d’un punt de vista estètic s’estava sembrant la llavor d’una influència –la del teatre alemany– que duraria fins als nostres dies. Ricard Salvat va iniciar aquest camí: va fer estades diverses entre Manheimm i Berlín al llarg de la dècada dels cinquanta i es va amarar de teatre germànic i centreuropeu. De fet, ell fou l’introductor d’un autor com Bertolt Brecht a la Península. Així, el teatre èpic, el teatre document i posteriorment el postbrechtisme deconstructiu varen arribar progressivament al nostre país i van anar fascinant autors i directors de casa nostra. Aquest tipus de teatre i el concepte de modernitat que comporta, juntament amb el compromís social que moltes d’aquestes obres transmeten, il·luminaren l’escena catalana semiclandestina en uns temps de foscor quant a la creativitat oficial.

No és d’estranyar, doncs, que avui tinguem directors com Xavier Albertí, Calixto Bieito o el mateix Rigola, entre d’altres, els muntatges dels quals beuen precisament de l’evolució que aquest teatre postbrechtià va experimentar al llarg de l’últim quart del segle vint. Així, les seves obres es caracteritzen per escenificacions transgressores, desconcertants, provocadores; reelaboració d’obres clàssiques tot distorsionant-ne els fets i les accions originalment descrites i on no es fan escarafalls a les situacions extremes, les escenes d’estil gore, la sexualitat explícita, la víscera humana, en definitiva, feta art. I és que si un veu o coneix mínimament el teatre de Franz Castorff o de Thomas Ostermeier, per exemple (directors del Berliner Volksbühne i del Berliner Schaubühne am Lehniner Platz respectivament, és a dir, el teatre alemany més rabiosament contemporani), entendrà una mica més l’estil dels muntatges dels Bieito, Albertí o Rigola (i aquesta tendència no es limita pas només al teatre: aneu a veure qualsevol òpera de les que programa el Gran Teatre del Liceu i us n’adonareu que aquest geist sobrevola tota representació que tingui lloc al temple de la lírica catalana). I si, a més, un veu la programació d’enguany del Teatre Lliure, amb els seus autors contemporanis marginals o semimarginals, i les seves versions particulars i personalistes de clàssics, entendrà d’immediat quin és el model que avui dia segueix aquell teatre que en el seu dia va voler prendre l’esperit d’André Antoine i que va ser batejat amb el mateix nom amb què el mític autor llemosí va batejar el seu nou teatre: le Théâtre-Libre. Com dic, però, atesa la programació que els Ollé, Rigola, Albertí, Subirós i cia. ens ofereixen, potser ja fóra hora que l’antic teatre del barri de Gràcia fos rebatejat al més aviat possible com a Freies Theater[1].



[1] Teatre Lliure en alemany


6 comentaris:

  1. Em recorda una conversa magistral (i unidireccional) arran de les escoles de teatre amb la companyia de 4 Guinnes. Un gran aprenentatge. Per cert, quina obra em suggereixes que vagi a veure? Una abraçada crack!

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies pel comentari, Josep M. Sé de quina nit parles, però pel que fa al contingut del que vam dir en tinc un record una mica tèrbol. Deu ser, com molt bé apuntes, a causa de les Guinness (en el meu cas, Murphies) que es van anar evaporant com per art de màgia al llarg de la vetllada!

    ResponElimina
  3. Per gust recomanaria "The Glass Menagerie", de Tennessee Williams al Sherman Theatre de Cardiff, "Our Class" de Tadeusz Slobodzianek al National Theatre londinenc o "The New Electric Ballroom", d’Enda Walsh, a l’Abbey Theatre de Dublin. Per necessitat (i essent realistes), però, potser està bé (l’obra segur, de la versió, però, ja no n’estic tan segur) "Una comèdia espanyola", de Yasmina Reza, que s’està fent al TNC; el "Frost-Nixon" del Rigola al Lliure (si encara el fan) i, si vols assegurar el tret a l’hora de passar una estona entretinguda sense gaires cabòries ni pretensions, però sempre amb el toc de classe i enginy inevitable tractant-se de qui es tracta, ara estrenen "Un marit ideal", d’Oscar Wilde al Goya. Potser més endavant faré un escrit sobre la cartellera teatral, però com que no és segur, doncs aquí va això de moment... Espero que et faci servei. Una abraçada, guapo. Jordi

    ResponElimina
  4. OK mate. Agrait. Miro opcions i decideixo. Una abraçada.

    ResponElimina
  5. Hola Jordi, ja tinc ganes que em facis una master class semblant a la que li vas fer a en Josep M.!

    ResponElimina
  6. Quan vulguis, Sadurní..., però res de master class. Simplement un bon ambient, unes bones cerveses i una millor companyia, i les bones converses surten soles. Fins aviat. Jordi

    ResponElimina